Text de la meua intervenció en la presentació del llibre de Marta Senent Ramos titulat «Ana te presta su espejo»

Bona vesprada.

La meua estimada Marteta m’ha demanat que participe en la presentació d’aquest llibre que acaba de traure del forn i que encara està calentet: Ana te presta su espejo. Ai, perdó, ja he ficat la pota! Hauria de tornar a començar dient que la doctora Senent em va sol·licitar... Però la veritat és que em costa molt d’esforç usar aquest tractament amb una amiga tan entranyable, amb la qual he compartit tants moments importants i tantes situacions de complicitat, alguna que altra llàgrima i molts somriures.

La Marteta –crec que sóc l’única persona a qui li permet usar aquest diminutiu- fa molt de temps que ens ha demostrat que és capaç de dur a terme tot allò que es proposa. Ja m’imagine la seua cara d’astuta quan se li encendria la bombeta de les idees genials a l’acudir-se-li que hauria d’escriure aquest llibre perquè no n’havia trobat cap amb aquestes característiques. I és que durant la preparació de la seua tesis va detectar la necessitat d’un llibre que explicara els aspectes més bàsics de la discapacitat d’una manera amena, clara i amb un llenguatge comprensible per a molta gent. Ana te presta su espejo compleix tots aquests requisits a la perfecció perquè és un llibre senzill, que conté tota la informació imprescindible per a una primera aproximació al fet de la diversitat funcional; i, a més, amb un apartat que presenta un llistat de bibliografia per a les persones que vulguen aprofundir en el tema.

En la meua opinió, Ana te presta su espejo també té una tercera lectura, a banda de les dues que són evidents per la pròpia estructura del llibre (la literària i la didàctica). Aquesta tercera lectura és la que s’hi pot fer entre línies. Potser a mi em resulta més fàcil fer-la perquè conec prou bé a Marta i, a més, entenc molt bé fets i situacions que només deixa intuir. A l’entremig dels renglons puc llegir moltes històries de lluites silencioses, en molts casos interiors, moments de desànim, de sentir-se sola davant de tot el món. Això encara la fa una dona més admirable, una lluitadora que no s’acovardeix de res i sap superar tots els obstacles. I bona part de l’empenta i coratge que mostra Marta és gràcies a que sa mare i son pare sempre van saber donar-li la llibertat necessària perquè aprenguera a ser la responsable de la seua vida, sense marcar-li limitacions frustrants ni graus de sobreprotecció alienants. Marta, la doctora Senent, és tot un exemple de motivació. Tant per a un sector de la societat que no sap avaluar en positiu la diversitat humana, com per a una persona amb discapacitat com jo, que sempre m’ha costat molt posar en valor les meues capacitats. Marteta, ets fantàstica!!!!!

(Llibreria Argot. Castelló de la Plana, 12 de març de 2016)

Se n'ha anat el meu millor amic. Hi ha encetat una nova etapa en el camí de la perfecció sideral.

És dur assimilar que no tornaré a veure'l en aquesta vida; que no podrem tornar a compartir estones de xarreta, de riures i somriures, de sentiments íntims. Costa molt acceptar que ja no li podré demanar consells; que ja no em passarà informacions bàsiques per a la meua lluita quotidiana per la supervivència; que ja no farà d’incentiu de la meua consciència humana, cultural i social..

O potser sí? Perquè la persona  que és recordada mai no morirà. I al José Miguel és impossible oblidar-lo si l’has conegut. Vull pensar-hi que d’alguna manera, que encara no entenc, ell seguirà sempre amb nosaltres i ens guiarà amb la seua saviesa i intel·ligència innates.

Bon viatge, estimat José Miguel.

T’enyoraré molt, amigatxo!!!!

 

Jo ja he signat digitalment per recolzar la continuïtat del CD CASTELLÓ. Si tu tampoc pots anar-hi personalment a les meses, firma en aquest enllaç: http://www.salvemosalcdcs.com/firmaonline.html 

PAM, PAM, ORELLUT!!!!!     #SalvemosalCDCS    #CDCS

6 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL SENSE DIETES

•  El Dia Internacional Sense Dietes va sorgir en 1992, quan la feminista britànica Mary Evans Young va decidir lluitar contra la indústria de productes dietètics i alertar al món sobre els perills de l’anorèxia i altres desordres alimentaris. 

• Es tracta d’una celebració anual per a l’aceptació del cos i de la diversitat de les seues formes. També dedicat a cridar l’atenció i recordar els perills d’alguns règims dietètics exagerats.

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (I)

•  Posar en dubte la idea d’una forma corporal "correcta" (cànon de bellesa).

L'ideal actual de bellesa imposa cada vegada més un cos prim i la indústria basada en la primesa genera una gran quantitat de diners a costa que els homes i les dones siguen esclaus/esclaves dels seus cossos.

           

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (II)

• Crear consciència de la discriminació per raó del pes i eradicar la grossafòbia.

Estar grossa no equival a no dur una vida sana, ni estar prima a si dur-la.
 

Cada persona és distinta segons els seus gens, la seua estructura òssia i altres factors, per la qual cosa si es menja bé i es practica exercici, no importa estar grossa o prima.

 

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (III)

• Declarar un dia lliure de dietes i obsessions pel pes corporal.

• Ressaltar fets sobre la indústria dels productes d’aprimament, cridant l'atenció de la ineficàcia de moltes de les dietes comercials sense consultar a una persona especialista.

No existeix la dieta miraculosa, els sacsons (michelines) es rebaixen menjant de forma equilibrada i fent exercici.

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (IV)

• Recordar a les víctimes dels desordres alimentaris i de la cirurgia per a perdre pes: liposucció, abdominoplàstia i cirurgia bariàtrica.

Els problemes d'anorèxia i bulímia han augmentat i les seues repercussions són molt greus: desgast, sofriment personal i familiar i fins i tot la mort.

6 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL SENSE DIETES

• PER A SENTIR-SE BÉ CAL:

       -Alimentar-se segons les nostres necessitats i no d'acord a un 
       pes ideal esperat.

      -No posar tota la nostra vàlua en l'aspecte físic.

      -Aprendre  a  resoldre  les  dificultats  afrontant-les,  reconeixent 
       les causes, sense negar-les i sense substituir-les per unes altres.

      -I, sobretot, aprendre a estimar-se, agradar-se i valorar-se.

http://isonomia.uji.es/redisonomia

isonomia@uji.es

964 729134

ISONOMIA 10 ANYS

Isonomia commemora en 2012 el seu desè aniversari. El 16 de gener de 2002 es va signar l'acta de constitució de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, entitat sense ànim de lucre que té com funció la promoció i el foment de la igualtat d'oportunitats i de tracte entre dones i homes.

Així, sota el lema Isonomia 2012: deu anys per la igualtat, des de la fundació es llança una campanya que inclourà un programa d'activitats, a desenvolupar durant aquesta anualitat, amb l'objectiu de commemorar el desè aniversari de la seua constitució i continuar amb el treball que ha vingut desenvolupant, fent partícips a diversos col·lectius en l'avanç en matèria d'igualtat.

Durant aquests 10 anys, en el marc de les diferents iniciatives programades, Isonomia ha acostat a les institucions, organitzacions públiques i privades, associacions i ciutadania en general els coneixements de persones expertes en matèria d'igualtat, gènere i feminismes de diferents disciplines, contribuint amb això en l'avanç cap a la igualtat efectiva de dones i homes. Al voltant de 350 dones i un ampli nombre d'homes d'arreu del món (Celia Amorós, Amelia Valcárcel, Corinne Kumar, Lydia Cacho, Mª Ángeles Durán i Soledad Murillo, entre altres) han possibilitat el quefer de la Fundació Isonomia. Com reconeixement, des de la fundació, s'ha confeccionat un cartell en el qual es recorda el nom d'algunes d'aquestes dones feministes.

El programa anual d'activitats de la campanya inclou diverses accions i espais participatius com jornades obertes, seminaris, cursos, tallers, concursos o materials de sensibilització, iniciant la programació de Isonomia 10 anys amb el concurs “La meua GRAN dona”.

Més informació:
http://isonomia.uji.es/html2.php?file=docs/noticias/noticias_interior.html&id=1605

PREMIO NOBEL 2010, DE ECOLOGÍA..... ES PARA UN MEXICANO

Pocos lo saben, pero existe un premio tipo "Nobel" de Ecología. Este año lo ha ganado Jesús León Santos, de 42 años, un campesino indígena mexicano que ha estado realizando, en los últimos 25 años, un excepcional trabajo de reforestación en su región de Oaxaca, México.
El nombre de la recompensa es "Premio Ambiental Goldman"

(www.goldmanprize.org/theprize/about_espanol).

Fue creado en 1990 por dos generosos filántropos y activistas cívicos estadounidenses Richard N. Goldman y su esposa Rhoda H. Goldman. Consta de una dotación de 150.000 USD ($2,154,000 M.N.) y se entrega cada año, en el mes de abril, en la ciudad de San Francisco, California (Estados Unidos).

Hasta ahora ha sido otorgado a defensores del medioambiente de 72 países. En 1991, lo ganó la africana Wangari Maathai, quien luego obtuvo el Premio Nobel de la Paz en 2004.

A Jesús León Santos se lo han dado porque, cuando tenía 18 años, decidió cambiar el paisaje donde vivía en la Mixteca alta, la "tierra del sol".

Aquello parecía un panorama lunar: campos yermos y polvorientos, desprovistos de arboleda, sin agua y sin frutos. Había que recorrer grandes distancias en busca de agua y de leña. Casi todos los jóvenes emigraban para nunca regresar, huyendo de semejantes páramos y de esa vida tan dura.
Con otros comuneros del lugar, Jesús León se fijó el objetivo de reverdecer los campos. Y decidió recurrir a unas técnicas agrícolas precolombinas que le enseñaron unos indígenas guatemaltecos para convertir tierras áridas en zonas de cultivo y arboladas.

¿Cómo llevar el proyecto a cabo? Haciendo revivir una herramienta indígena también olvidada: El tequio, el trabajo comunitario no remunerado. Reunió a unas 400 familias de 12 municipios, creó el Centro de Desarrollo Integral Campesino de la Mixteca (Cedicam), y juntos, con recursos económicos limitadísimos, se lanzaron en la gran batalla contra la principal culpable del deterioro: la erosión.

En esa región Mixteca existen más de 50.000 hectáreas que han perdido unos cinco metros de altura de suelo desde el siglo XVI. La cría intensiva de cabras, el sobre pastoreo y la industria de producción de cal que estableció La Colonia deterioraron la zona. El uso del arado de hierro y la tala Intensiva de árboles para la construcción de los imponentes templos Dominicos contribuyeron definitivamente a la desertificación.

Jesús León y sus amigos impulsaron un programa de reforestación. A pico y pala cavaron zanjas-trincheras para retener el agua de las escasas lluvias. Sembraron árboles en pequeños viveros, trajeron abono y plantaron barreras vivas para impedir la huida de la tierra fértil.

Todo eso favoreció la recarga del acuífero. Luego, en un esfuerzo titánico, plantaron alrededor de cuatro millones de árboles de especies nativas, Aclimatadas al calor y sobrias en la absorción de agua.

Después se fijaron la meta de conseguir, para las comunidades indígenas y campesinas, la soberanía alimentaria. Desarrollaron un sistema de agricultura sostenible y orgánica, sin uso de pesticidas, gracias al rescate y conservación de las semillas nativas del maíz, cereal originario de esta región. Sembrando sobre todo una variedad muy propia de la zona, el cajete, que es de las más resistentes a la sequía. Se planta entre febrero y marzo, que es allí la época más seca del año, con muy poca humedad en el suelo, pero cuando llegan las lluvias crece rápidamente.

Al cabo de un cuarto de siglo, el milagro se ha producido.
Hoy la Mixteca alta esta restaurada. Ha vuelto a reverdecer. Han surgido manantiales con más agua. Hay árboles y alimentos. Y la gente ya no emigra.

Actualmente, Jesús León y sus amigos luchan contra los transgénicos, y siembran unos 200.000 árboles anuales..

Cada día hacen retroceder la línea de la desertificación.
Con la madera de los árboles se ha podido rescatar una actividad artesanal que estaba desapareciendo: la elaboración, en talleres familiares, de yugos de madera y utensilios de uso corriente.

Además, se han enterrado en lugares estratégicos cisternas de ferrocemento, de más de 10.000 litros de capacidad, que también recogen el agua de lluvia para el riego de invernaderos familiares orgánicos.

El ejemplo de Jesús León es ahora imitado por varias comunidades vecinas, que también han creado viveros comunitarios y organizan temporalmente plantaciones masivas.
En un mundo donde las noticias, con frecuencia, son negativas y deprimentes, esta historia ejemplar ha pasado desapercibida.

LOS NOTICIEROS NO INFORMAN TODO LO QUE DEBEN.
¡¡¡¡¡Haz circular esta noticia PARA QUE SE ENTEREN MÁS PERSONAS!!!!!

La nostra estimada i fidel Estel,
tot i que ens va deixar el 9 de desembre de 2008,
mai no morirà perquè totes les persones que la vam conèixer sempre la recordarem com un ésser molt especial, dolça i intel·ligent.
Ara estarà al costat del seu amo,
acompanyant-lo en un passeig etern.
T'estimarem per sempre!!!!

En memòria d'Olaya Castells Vizcaíno

La Fundació Isonomia, de la qual va estar col·laboradora habitual, ja s'ha encarregat de recordar la memòria pública d'Olaya Castells, fundadora de l'ong Causas Unidas de Castelló, i de la seua tasca incansable en pro de totes aquelles dones que es troben en sectors marginats de la nostra societat. Les seues aportacions en matèria de prostitució han contribuït a fer visible la situació de les dones que exerceixen la prostitució a la província de Castelló.

Jo, avui, un any després de robar-nos-la una maleïda i criminal malaltia, vull recordar la imatge de l’Olaya que jo vaig tenir el plaer de conèixer, una gran dona i una gran lluitadora, plena de defectes i de virtuts com sol succeir amb totes les persones amb personalitat i que deixen petjada en cadascun dels amics i amigues que vam tenir el plaer de compartir la seua amistat.

Olaya, sigues on sigues, no oblides que tenim una cita pendent, que em vas prometre el darrer dia que ens vam veure que quedaríem un dia, quan t’hagueres recuperat, per fer un berenar i menjar-nos un bon pernil acompanyat de pa amb tomàquet, com vas dir-me en un valencià que asseguraves que algun dia parlaries...

Estic segur que d’alguna manera m’estaràs dedicant un somriure d’aqueixos que sempre em regalaves.

Com tu sempre deies, que la llum t’acompanye!!!!!!

Et recordaré tota l’eternitat...

Homenatge a mon pare

Ens hem reunit ací, en aquests Camps del Bovalar, un lloc tan entranyable per a moltes de les persones que estem presents, per rendir-li el darrer homenatge a mon pare, un bon home, un ésser molt responsable dels seus actes que tenia un geni fort i que no coneixia la hipocresia perquè sempre es guiava per la sinceritat. Això, és clar, de vegades li duia problemes...
En César Gimeno Vivas va estar un bon marit i un excel·lent pare. Des que fa vint anys va patir un infart, i va haver de deixar la seua professió, es va dedicar en cor i ànima a ma mare i a mi; era el nostre assistent personal, el nostre xofer, era la biga mestra de nostra casa...
Hem elegit el Bovalar per escampar-hi les cendres perquè és un lloc molt entranyable per a nosaltres tres. A banda que durant els darrers 28 anys mon pare ha col·laborat sovint amb el futbol base del CD Castelló i tots dos hem estat ací fent-hi suport tants dissabtes i diumenges, a banda d’això aquest indret és molt especial ja que ben propet d’ací existia un senda que li permetia creuar el riu Sec a mon pare per anar a festejar ma mare la filla dels masovers del mas de Bufarres.
Bé, hauré d’acabar perquè sé que mon pare, d’allà on siga ja s’estarà impacientant tot dient “que pesat ets, fill...” Així que només em resta dir que ara llancem les cendres al vent en un lloc que aviat canviarà d’aparença; desapareixeran aquests camps de futbol com ja ha desaparegut mon pare, però el seu esperit ens acompanyarà tota l’eternitat i mai no s’esvairan del nostre pensament.
T’estimaré per sempre, pare!

Cèsar Gimeno i Nebot
(Llegit als camps del Bovalar per Rosa Franch Badenes.
Castelló de la Plana, dijous 17 d’agost de 2006.)

Molts agraïments i una repulsa

Fa moltes setmanes que desitge escriure aquesta carta d’agraïment, però els desigs i les disponibilitats de vegades no coincideixen que és allò que m’ha succeït a mi.

La matinada del 31 de juliol quedarà gravada eternament en la meua memòria i en la meua ànima perquè ens va deixar per sempre una de les dos persones que més he estimat i estimaré: mon pare.

Passades les 5 hi vam telefonar al SAMU perquè mon pare cridava que no tenia aire, segons les darreres paraules que vaig escoltar-li pronunciar abans que se l’emportaren urgentment cap a l’Hospital General. Tant el personal del SAMU com el del servei d’urgències de l’esmentat hospital van atendre’ls molt bé a ell i a mare, a qui van permetre que l’acompanyara. Per desgràcia tots els esforços d’aquests/es professionals van resultar infructuosos i el metge, poc després i de manera molt correcta, va comunicar-li a ma mare que el seu marit havia mort.

El motiu principal d’aquesta carta oberta és agrair-los que feren tot allò que va estar a les seues mans per intentar allargar la vida de mon pare i que tractaren a ma mare amb la delicadesa que li calia en aquells moments tan durs, ajudant-li fins i tot a demanar un taxi per tornar a casa.

Però, per desgràcia, amb l’arribada del taxi també va arribar la cara més negativa de l’ésser humà, si és que el conductor d’aquell taxi número 90 pot ser qualificat com a “humà”... Ma mare, una dona de 78 anys afectada per múltiples malalties (entre elles una osteoporosi avançada que li dificulta els moviments), tot plorant va pujar com va poder al taxi sense que el conductor fera res per ajudar-la. Li va demanar al taxista si podia cordar-li el cinturó de seguretat ja que no ella no podia i aquest, d’entrada i amb brusquedat, va contestar-li que no. Però ací no va acabar la cosa, perquè moments després encara va resultar més miserable en dir-li: “Senyora, si ens para la Guàrdia Civil, vostè pagarà la multa per no portar el cinturó cordat”.

Ho vaig sentir molt per ma mare, que en aquells instants necessitava tot el suport del món i que va arribar a casa desencaixada, plorant, atabalada... Però també ho sent pel col•lectiu dels conductors de taxis, perquè individus indesitjables com aquest que conduïa el taxi número 90 la matinada del 31 de juliol embruten l’excel•lent professionalitat d’altres persones que exerceixen aquest treball. Tant de bo els seus companys puguen identificar-lo per agrair-li tan “bon servei”.

Ah, per si alguna persona que no em coneix es pregunta on era jo mentre succeïa tot açò li diré que em vaig quedar al llit sense poder moure’m. Estic afectat per una greu discapacitat que em causa una minusvalidesa del 94%.

Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al periòdic Mediterráneo el 9 d’octubre de 2006)