Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 7 de setembre de 2009

AMB CAMES QUE RODEN (29)

El model social de la discapacitat evidència que les limitacions inherents a la discapacitat estan en l’entorn construït i en l’entorn social, que imposa estereotips i limitacions a la participació, i justifica a més que les activitats no es plantegen a nivell individual sinó en el de la pròpia societat. Vegem dos exemples quotidians.

Les persones amb diversitat funcional, com la resta de ciutadania, tenim dret a la salut i a l’assistència mèdica i procurem fer-nos revisions mèdiques periòdicament per mantenir-nos en bon estat. Però en aquesta qüestió també patim discriminació perquè els serveis sociosanitaris no tenen el material ni l'equipament adequat per a realitzar certes exploracions i proves a les persones amb mobilitat reduïda amb la deguda dignitat i comoditat, sobretot a les dones en aquestes circumstàncies.

Aquestes barreres, que són físiques i socials com el llenguatge i el tracte infantil que s’usa, en massa ocasions, a l’hora d’adreçar-se a nosaltres, o que la/el professional s’adrece a la persona que ens acompanya en lloc de parlar-nos directament, són actes discriminatoris que impedeixen –una vegada més!- la igualtat d’oportunitats i de tracte.

D'altra banda ens agrada tenir un bon aspecte físic, perquè la pròpia imatge ens importa com a la resta de les persones tot i que, segons els estereotips socials establerts per a nosaltres, ens deixen al marge en aquest tema. I això resulta evident a l’hora de visitar els establiments dedicats a la cura del cos (perruqueries, etc.) als quals no hi podem anar sense acompanyant, ens cal ajuda, per exemple, per fer la transferència de la cadira de rodes al seient que va unit al rentacaps formant una sola una peça; o per accedir a les lliteres no regulables de l’esteticista.

Per tant, la igualtat efectiva ha d’abastar tots i cadascun del àmbits de les nostres vides, i la societat/vosaltres jugueu un paper fonamental per a aconseguir-ho.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 98 de VOX UJI. Setembre 2009)