Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dimarts, 6 de juny de 2017

AMB CAMES QUE RODEN (93)

«Accessibilitat i comunitats veïnals»

Moltes persones amb diversitats funcionals que comporten mobilitat reduïda naixem –sobretot si ho vam fer fa més de 25 anys- amb unes quantes barreres arquitectòniques incorporades, com si formaren part del nostre ADN. Ens referim al fet de nàixer al si d’una família que residisca en una finca sense ascensor o que, en cas d’haver-hi, en molts casos per a accedir-hi s’ha de superar un tram d’escalons, construcció del tot il·lògica des de la nostra perspectiva actual però molt comú en els edificis construïts en uns temps en què no existia cap mena de consciència sobre la importància de l’accessibilitat. Aquesta és una de les primeres barreres a què ens enfrontem gairebé sense adonar-nos-en i que, en la primera etapa de la nostra infantesa, passa més o menys desapercebuda gràcies a la mare, el pare o altres familiars que, amb esforç i bona cosa de voluntat, ens baixen i ens pugen tantes vegades com calga. Fins que amb el pas dels anys anem creixent i arriba un dia en què l’acció de moure’ns amunt i avall ja representa molt d’esforç. Aleshores es van espaiant les eixides casa i només ho fem en casos molt necessaris, encetant, així, un procés d’exclusió social en el qual la nostra llar es converteix en la nostra presó particular. Un aïllament que ens impedeix desenvolupar una vida estàndard, que ens complica l’accés als estudis i anul·la les possibilitats de treballar fora de casa, barrant les possibilitats de plantejar-nos una vida independent. A més, redueix a la mínima expressió les nostres relacions socials i ens fa perdre vivències vitals imprescindibles per a la maduració com a ésser humà.
Massa sovint s’oblida que de l’accessibilitat universal ens podem beneficiar totes les persones. Qui vota en contra d’instal·lar un ascensor, per exemple, no té en compte que d’ací uns anys, per naturalesa, envellirà i se li farà més difícil pujar i baixar escales; o que en qualsevol moment pot sofrir un accident i haver de moure’s en cadira de rodes, siga temporalment o per sempre. I qui diu un accident, diu una malaltia que reduïsca la mobilitat.
L'entrada en vigor de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (coneguda amb les sigles LIONDAU), va comportar la  reforma la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), fet que ha facilitat la instal·lació d'ascensors en edificis antics per tal de facilitar l'accessibilitat en igualtat de condicions a totes les persones usuàries i millorar, d’aquesta manera, l'habitabilitat dels edificis. En l’article 10 apartat b de l’LPH, s’estableix que tindran caràcter obligatori i no requeriran d'acord previ de la Junta de propietaris les obres i actuacions que resulten necessàries per a garantir els ajustos raonables en matèria d'accessibilitat universal als edificis i, en tot cas, les requerides a instàncies de les persones propietàries d'habitatges o locals en què visquen, treballen o presten serveis voluntaris, persones amb discapacitat, o majors de setanta anys, amb l'objecte d'assegurar-los un ús adequat a les seues necessitats dels elements comuns, així com la instal·lació de rampes, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que afavorisquen l'orientació o la seua comunicació amb l'exterior.
Amb aquest canvi legislatiu moltes persones amb mobilitat reduïda, que resideixen en edificis construïts abans que l’accessibilitat universal d’aquests estara garantida per la llei, han trobat una solució per a desencallar els conflictes que mantenien amb les seues respectives comunitats de veïns i veïnes que s’oposaven a fer qualsevol reforma en les zones comunes. Tot i així, en obres en les quals l'import repercutit anualment d’aquestes, una vegada descomptades les subvencions o ajudes públiques, excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes, s’estipula com a necessari el vot favorable de la majoria dels propietaris o propietàries que al seu torn representen la majoria de les quotes de participació de la comunitat afectada. El fet que la resta del seu cost, més enllà de les esmentades mensualitats, siga assumit pels qui les hagen requerit, no eliminarà el caràcter obligatori d'aquestes obres. D’altra  banda, el vot en contra, siga quin siga el motiu al·legat (inclòs dificultats econòmiques), no eximirà del pagament de la part corresponent, sempre que l’acord s’aprovara per la majoria exigida, tal com s’assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de Setembre de 1997, confirmada en moltes sentències posteriors. Quant als vots de les persones que no facen acte de presència en la Junta, si no manifesten la seua discrepància en el termini de 30 dies naturals després de rebre la notificació de l’acord, es computaran com a favorables per a la formació de les majories i les seues conseqüències.
Tot i haver millorat, cal una legislació unificada i més clara, que evite que aquestes adaptacions tan imprescindibles depenguen dels vots de la comunitat veïnal o del seu estat econòmic, ni d'un llarg procés judicial que pot tardar anys en resoldre’s. És primordial que se tinguen molt en compte les disposicions de la Llei d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. I, sobretot, fer que aquestes es complisquen per a acabar amb els casos de ciutadanes i ciutadans amb mobilitat reduïda que estan tancades a les seues cases, sense poder sortir dels seus habitatges, a causa de la manca d’acord en les comunitats veïnals per a fer les pertinents adaptacions.
Com ja hem comentat, tots i totes ens hi podem beneficiar al llarg del nostre cicle vital perquè ningú sabem què ens depararà la vida i en qualsevol moment podem patir problemes de mobilitat. A més, accions tan quotidianes com pujar un carret de bebè o el carro de la compra són més còmodes i senzilles de fer si no s’han de salvar escalons. Perquè no s’ha d’oblidar que un simple graó ja crea inaccessibilitat i marginació.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)

dijous, 1 de juny de 2017

AMB CAMES QUE RODEN (92)

«Deu anys d'una llei incomplida»

L’1 de gener de 2017 es van complir deu anys de l’entrada en vigor de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les dades publicades en el XVII Dictamen de l’Observatori de l’esmentada llei, realitzat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya i disponible en http://www.directoressociales.com/images/documentos/Dependencia/XVII%20DICTAMEN%20OBSERV%20jmr.pdf, fan evidents que molts aspectes d’aquesta no s’estan complint. A 31 de desembre de 2016 eren 1.213.873 les persones que tenien reconeguda la seua situació de dependència, el 29% de les quals (348.309) no rebien cap prestació o servei dels previstos en la llei i unes altres 103.238 estaven pendents de valoració.
Aquesta llei ens la van vendre com el quart pilar de l’estat del benestar, junt amb la sanitat, l’educació i el sistema de pensions, i aviat va esdevenir un recurs electoral entre els partits que prometien la seua consolidació, fins i tot millorant-hi les prestacions. A les acaballes de 2011 el PP va guanyar les eleccions generals i va formar un nou govern que, com sol ocórrer, va encetar el seu programa de canvis. Entre aquests, la modificació de la Llei 39/2006 amb retallades brutals, imposades des de juny de 2012 a juny de 2015, que van suposar una fase de paràlisi i retrocés generalitzat del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.
Hi van instaurar una incompatibilitat caòtica entre els diversos serveis i prestacions econòmiques previstes, reduint les quanties d’aquestes, com ara les de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar que, a més, va sofrir endarreriments de mesos en el cobrament. També, relacionada amb aquest recurs, van eliminar la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores no professionals -i alguns cuidadors, perquè és una tasca totalment feminitzada-, la instauració de la qual havia estat una mesura molt positiva per a les dones que no podien treballar fora de casa per haver d’atendre persones en situació de dependència del seu cercle familiar. D’altra banda, a les persones que elegeixen el recurs d’una residència se’ls reté el 75% dels ingressos que reben per pensions per a abonar el copagament d’aquest servei, quedant-los una misèria per a les seues despeses personals (roba, articles d’higiene personal, oci, etc.). Però encara hi ha dades més punyents, com ara la de les 150.000 persones que van morir, només durant els darrers cinc anys, sense haver rebut la prestació a què tenien dret per haver sigut reconeguda la seua dependència. I el més trist és que segueixen morint-ne...
Així mateix, el Govern central també incompleix la disposició final setena de la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, que regula la jurisdicció social, impedint que els assumptes judicialitzats en matèria de dependència es tramiten per aquesta via i obligant a les persones afectades i les seues famílies a reclamar els seus drets en la jurisdicció contenciosa administrativa, que és més lenta i cara.
Una altra qüestió preocupant és el finançament de la llei, que haurien de compartir al 50% l'Administració General de l'Estat (AGE) i les comunitats autònomes, punt que no es compleix. Per exemple, el 2016 l'Estat només hi va aportar el 17%, fet que  afavoreix la greu desigualtat existent entre territoris a l’hora de desenvolupar-la. La mala administració d’alguns governs autonòmics és un altre factor que fa que dues persones amb el mateix grau de dependència reconegut no reben el mateix nivell d’atenció per residir en una comunitat determinada. I parlant de comunitats, la valenciana ha sigut una de les autonomies on pitjor s’ha aplicat aquesta llei. Fins que, amb el canvi de govern fruit de les eleccions autonòmiques de 2015, s’han aplicat millores com ara l’augment de la quantia de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar per a compensar la retallada feta pel Govern central, l’eliminació d’incompatibilitats i la reducció de la llista d'espera en la tramitació de les resolucions.
Aquesta Llei, ben plantejada i amb bons fonaments, podria representar un gran avanç en la millora de la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional, per a aconseguir el mínim d’independència bàsica que necessita qualsevol home o dona per a prendre les decisions que afecten la seua vida. Una de les errades més grosses en el seu desenvolupament ha estat oblidar-se de la primera part del títol de la llei: promoció de l'autonomia personal. D’aquesta manera, la llei s’ha enfocat principalment a les opcions assistencialistes de cures en l'entorn familiar i a les residències, deixant de banda una opció tan important per a afavorir la vida independent de les persones amb discapacitat com és l'assistència personal. Tant és així que gairebé no hi ha sol·licituds d’aquest recurs, potser perquè no es promociona i per l’excés de requisits exigits per accedir-hi.
Caldrà seguir lluitant perquè aquesta llei es consolide i esdevinga una ferramenta vàlida per a les persones amb diversitat funcional i no un mer recurs assistencialista que depèn de la voluntat del partit polític que governe en cada moment. Ja n'hi ha prou d’usar-nos com a marionetes!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVI 08/05/2017)