AMB CAMES QUE RODEN (106)
«Les barreres
urbanístiques, arquitectòniques o socials de cada dia»
La boccia és un esport adaptat que
practiquen, sobretot, les persones afectades per paràlisi cerebral sense segregació per sexes, en el qual hi ha diverses categories
derivades del grau de mobilitat de les extremitats. D’aquesta modalitat
esportiva, que a qui no la conega se li podria descriure com una mena de petanca
adaptada, es va fer una exhibició a la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) el
proppassat dia 8 de juny per a tancar la Primera Lliga de Boccia Intercentres,
una competició en la qual participen equips que representen centres que atenen
a persones amb diversitat funcional a la ciutat de Castelló. En l’exhibició van
participar quatre components de l’equip del centre Maset de Frater -tres hi
havien competit una setmana abans en el Campionat d'Espanya de Clubs que es va
celebrar a Sevilla- i un d’aquests és Sergio Sanahuja Domingo, que el 2017 es
va proclamar campió autonòmic representant al club Bamesad de Cocemfe Maestrat,
com fa sempre que competeix en modalitat individual; concretament en la
categoria individual BC3 reservada a persones amb una disfunció locomotriu
important a les quatre extremitats, que pot ser d’origen cerebral o no, i que
utilitzen material auxiliar per a poder practicar la boccia.
Sergio és col·laborador del Grup de
Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia i ha sigut qui ens ha passat
la informació per a publicar aquest article. Ens ha explicat que la demostració
de boccia es va fer a la pista d'hoquei de les instal·lacions esportives de
l’UJI i que, amb anterioritat, l'entrenadora de l’equip de Maset de Frater la va
visitar per a comprovar si era accessible. Al veure que hi havia un graó molt difícil
de salvar amb una cadira de rodes, va contactar amb la persona responsable de
l'Àrea Esportiva de l’UJI per a suggerir si podrien posar-hi una rampa. La
resposta va ser afirmativa i el dia de l'exhibició hi havien posat una rampa
portàtil, però aquesta era molt perillosa tant per la seua inestabilitat,
perquè es movien els dos rails que la formaven, com per ser molt estreta i
inclinada. A més, per a acabar-ho de complicar, tot just davant de l'accés hi
ha la columna metàl·lica d’un fanal que dificulta encara més la maniobra de les
cadires de rodes. Totes aquestes anomalies, a banda de restringir la llibertat
de moviment de les persones amb mobilitat reduïda, posen en perill la
integritat física d’aquestes i d’aquelles que, com en l’esmentat cas, ajuden a
superar la barrera arquitectònica en qüestió.
Una universitat tan avançada en molts
aspectes com és l’UJI no ha de tenir barreres com la descrita. Totes les seues
instal·lacions, sense excepcions, han de complir amb les normatives
d’accessibilitat universal, com ja ho fan molts dels seus espais. En el cas de
la pista d’hoquei, es podria adduir que no és un lloc que hagen d’usar habitualment
persones que es desplacen en cadira de rodes, però seria una errada
d’apreciació perquè l’accessibilitat no s’ha d’aplicar en funció de l’ús. A
més, si és una pista d’hoquei, també s’hauria d’haver tingut en compte la
modalitat d’hoquei adaptat, que es practica amb cadira de rodes i que en algun
moment podria exercitar-se en aquesta instal·lació. D’altra banda, cal recordar
que l’accessibilitat universal no té per què implicar un encariment si s’inclou
en el disseny original; allò que la fa cara són les adaptacions, les reformes.
Per això cal tenir-la present en tots els projectes nous i anar adaptant, de
mica en mica, les instal·lacions ja construïdes perquè les puguen usar tota la
ciutadania.
Desitgem que el nou Consell de Direcció
que regeix l’UJI, encapçalat per la rectora Eva Alcón –a qui desitgem molta
sort i encert-, incloga entre les seues prioritats la supressió de barreres
urbanístiques i arquitectòniques que hi ha arreu del campus Riu Sec i, així, aconseguir
una universitat 100% inclusiva per a totes les persones.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CXII 16/07/2018)
