AMB CAMES QUE RODEN (142)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2021

El calendari avança sense treva i un any més arribem al 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una vegada més, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia aprofitem aquesta data per a tornar a recordar les reivindicacions del col·lectiu i repassar les activitats que ha dut a terme aquest grup durant el 2021. Activitats que, a causa de la situació derivada de la pandèmia de la COVID-19, enguany s’han tornat a concretar en l’edició d’audiovisuals que han substituït les habituals sessions de treball presencials.

El primer audiovisual realitzat aquest 2021 va tractar la creació de l’Oficina de Vida Independent (OVI) a Castelló, que suposa un important pas endavant en el desenvolupament de la filosofia de vida independent i la seua implementació pràctica a les comarques castellonenques amb la divulgació de l’assistència personal, un recurs poc conegut –i encara menys usat–, tot i formar part del catàleg de serveis que s’ofereixen en la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. I ací no podem deixar d’esmentar l’acord pres per l’equip que coordina l’OVI de Castelló de posar el nom de Soledad Arnau Ripollés a aquest projecte, perquè la seua aportació va ser imprescindible per a posar-lo en marxa. Sole, com l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, a més d’activista per la vida independent era una lideressa d’aquesta filosofia. D’altra banda, des de la creació del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia fou col·laboradora d’aquest fins a la fi de la seua vida fa a penes poc més d’un mes. Sempre ens acompanyaràs en la lluita, Sole.

I parlant d’una lideressa, tot just a dones capdavanteres es va dedicar el segon audiovisual d’enguany. Hi van participar dones amb capacitats diferents que en els seus àmbits d’actuació són lideresses. És important visibilitzar aquestes dones i escoltar les seues lluites en primera persona. S’ha de recordar que el nombre de contractes de treball a dones amb discapacitat durant el 2020 va descendir un 30,09% respecte a l’any anterior, quedant-se en 95.505, i en el cas dels homes la baixada fou del 29,95%, amb 152.981 contractes. Això va representar un -30,00% en el global de persones amb discapacitat. Sí, s’ha de considerar que són dades d’un any molt especial per la incidència de la pandèmia de COVID-19, que també va fer baixar la contractació de la població laboral sense cap discapacitat certificada (-41,18%), però això no trau transcendència a l’escassa presència en el mercat laboral de les persones amb diversitat funcional, que, com sempre, és més pronunciada en el cas de les dones.

Amb motiu de la celebració dels Jocs Paralímpics es va editar des del Grup un audiovisual dedicat a l’esport adaptat. Són evidents els beneficis de la pràctica d’activitats esportives que, a banda de representar una manera de fer exercici, en el cas de les persones amb diversitat funcional és una via de socialització molt important.  A pesar de les recomanacions de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i les iniciatives, tant polítiques com socials, promogudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients.

L’educació va protagonitzar un altre dels audiovisuals. Integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, van aportar les seues experiències com a mestres, mares o alumnat que s’ha pogut beneficiar de noves maneres d’aprendre. En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que, massa sovint, acaben esdevenint guetos. Els i les alumnes amb necessitats especials han de compartir amb la resta d’estudiantat les mateixes aules, comptant amb els recursos humans i tecnològics de suport que necessiten.

El darrer audiovisual d’enguany es va fer amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Que cada persona no puga expressar la seua sexualitat, segons les seues necessitats i orientació sexual, és una  agressió, una vulneració dels drets bàsics de l’ésser humà.

Fa uns dies, com cada any, es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. En el Manifest del 2020 dèiem que cada vegada hi havia més vies obertes –gràcies a les noves tecnologies de la comunicació– perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, no tenim evidències ni xifres que ens indiquen que el nombre de denúncies de casos de violència que afecten dones amb diversitat funcional hagen augmentat durant el darrer any ni que la quantitat d’agressions hagen disminuït. Sí que comptem amb dades anteriors, com les de l’estudi Mujer, discapacidad y violencia de genero, editat per l’Observatori Estatal de la Discapacitat el 2018, que resulten esfereïdores. Un exemple: el 71% de les dones amb diversitat funcional enquestades van afirmar haver sigut maltractades per la seua parella en algun moment de la seua vida.

Acabar amb totes les violències és responsabilitat de tota la ciutadania. Alguna cosa no estem fent bé si les agressions a les dones en lloc de disminuir creixen i, fins i tot, massa sovint arriben a justificar-se des d’àmbits judicials. Ningú ha de quedar-se al marge, pensant que és una qüestió que no li afecta i que pot mirar cap a un altre costat com si no passara res. I, naturalment, a les administracions públiques se’ls ha d’exigir, perquè tenen l’obligació de fer-ho, que s’impliquen activament en l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes, a més de dotar-los dels pressupostos que els facen factibles.

Un altre tema que ens hauria de preocupar a tota la societat és l’atenció deficitària a la salut mental en l’Estat espanyol. Si la tendència dels darrers anys ja assenyalava l’augment de la incidència de les malalties mentals, ara, després de prop de dos anys de crisi sanitària amb la COVID-19, els problemes derivats han crescut. Hi ha moltes persones amb episodis d’ansietat i de depressió, que necessiten atenció psicològica i en la sanitat pública no la tenen, o s’hi han d’esperar mesos i la reben amb comptagotes. Segons les conclusions d’una investigació, publicades en la revista Frontiers in Psychology, set de cada deu infants i adolescents d’entre 6 i 18 anys presenten puntuacions mitjanes-altes d’ansietat pel confinament. És imprescindible la millora de l’assistència psicològica pública i gratuïta ja!

I, com sempre, cal reivindicar una vegada més el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2021, tornem a recordar el lema que constata la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals per a totes les persones:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(Publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXVII 21/12/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (141)

«Diversitat sexual i de gènere en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament»

Plena inclusió CV (Comunitat Valenciana), un moviment associatiu de persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament i les seues famílies, és una de les entitats que treballa des de fa uns anys el tema de la sexualitat amb els seus i les seues integrants. Per aquest motiu, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, pensant en la importància de la sexualitat en el desenrotllament de l’ésser humà, s’ha editat un audiovisual amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Aquest treball s’ha titulat «Diversitat sexual i de gènere en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament» i està disponible en la pàgina web del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia (en l’enllaç V seminario 23/11), en el Facebook del Grup i també en YouTube.

En les seues intervencions assenyalen els mites falsos que s’han forjat sobre la sexualitat de les dones amb discapacitat intel·lectual, com el que diu que no poden tenir parella. La prevalença de les pors de les famílies, sobretot de la mare i el pare, a que la hipotètica parella de la xica li puga fer mal, deriva en una sobreprotecció que fa que no s'entenga que les dones amb discapacitat intel·lectual, si compten amb les ajudes i l'educació adequada, en funció de les seues necessitats de suport i -per descomptat- tenint en compte sempre l'accessibilitat cognitiva, poden tenir relacions sexuals consentides dins del marc d’una sexualitat saludable i plena.

És evident que un dels factors que impedeixen que les persones amb discapacitat intel·lectual, i sobretot les dones, no puguen gaudir de la sexualitat és l’escassa –per no dir nul·la- educació afectiva i sexual que reben. Es com una consigna establida des de posicionaments rancis, aquesta d’intentar mantenir-nos sempre en els llimbs de la sexualitat a totes les persones amb diversitat funcional. Aquesta manca de preparació és la que, per exemple, dificulta que una dona amb discapacitat intel·lectual tinga les nocions necessàries per a saber diferenciar un abús sexual d’un acte afectiu i consentit, com es diu en l’audiovisual.

A més, un altre inconvenient derivat d’aquesta falta d’educació afectiva i sexual és l’escàs coneixement del seu propi cos que manifesten aquestes dones. Un fet que es pot relacionar amb una realitat que constaten diferents estudis publicats, com afirma una de les responsables de Plena Inclusió CV, i que no és una altra que l’escàs nombre de dones amb discapacitat intel·lectual que acudeixen a les consultes de ginecologia a fer-se les pertinents revisions. Sovint es pensa que aquestes dones, com que se suposa que no mantenen relacions sexuals, no necessiten aquests controls mèdics. Un pensament ben erroni perquè, fins i tot les dones que mai no tenen contactes sexuals, és imprescindible que es facen revisions ginecològiques periòdicament per tal de prevenir malalties pròpies dels cossos femenins. Des dels departaments responsables de l’atenció sanitària s’haurien de promoure campanyes per a capgirar aquesta situació.

Plena Inclusió CV, des de l’any 2015 té en marxa un Servei Sexològic atès per Paula Peña García, sexòloga i responsable de l’Àrea de Diversitat Sexual, amb el qual pot contactar qualsevol persona amb discapacitat intel·lectual, familiar o persona de suport. Tal com explica Peña García, «hi ha tot tipus de consultes. Des de persones que volen saber, que demanen una guia de sexualitat; a persones que volen aprendre a tocar el seu cos, aprendre a masturbar-se; a persones que, a vegades, es toquen en llocs inadequats i, aleshores, cal reconduir aquesta conducta, ensenyant-los que les persones ens toquem i gaudim del nostre cos a la nostra habitació, en la nostra intimitat, i que això és una cosa molt bonica».

Quant a l’atenció de la diversitat sexual en les persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, Plena Inclusió CV, a través de l’esmentat Servei Sexològic,  ofereix orientació i suport a persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que ho demanen. D’altra banda, aquesta entitat també té acords amb associacions representatives del moviment LGTBI a la Comunitat Valenciana amb les quals coordinen accions conjuntes com, per exemple, amb motiu del Dia de l’Orgull LGTBI. A l’àmbit estatal, aquesta col·laboració es plasma en el conveni entre Plena Inclusió Espanya i la FELGTB, que és la federació d’associacions de persones LGTBI de tot l’estat.

Una altra tasca molt important de Plena Inclusió CV és l’edició de materials –quasi tots en «lectura fàcil» perquè siguen accessibles a les persones amb discapacitat intel·lectual- que tracten de divulgar i instruir sobre temes relacionats amb la sexualitat. Naturalment, alguns d’aquests materials estan dedicats a visibilitzar la diversitat sexual en les persones amb discapacitat intel·lectual i facilitar l’expressió d’aquestes diferents maneres de viure la sexualitat. En el vídeo que tanca l’audiovisual s’exposen els diversos materials disponibles i apareixen els enllaços on s’hi poden descarregar.

Us recomanem que visioneu aquest treball i escolteu amb atenció les paraules d’aquestes dones que treballen per a aconseguir millorar les vides i la igualtat d’oportunitats de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Volem finalitzar aquest article amb un record a la nostra companya Soledad Arnau Ripollés, experta en Filosofia per a la Pau, Filosofia Feminista, Filosofia de Vida Independent i Bioètica i diversitat funcional, que ens va deixar fa unes setmanes. Sole, que així l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, amb la seua lluita diària va contribuir a la visibilització de les dones amb diversitat funcional i les violències masclistes que aquestes pateixen, esdevenint un referent per a moltes dones amb i sense diversitat funcional. El seu compromís amb la vida independent va ser constant i una de les seues reivindicacions és que les persones amb diversitat funcional, en concret les dones, puguen viure també la seua sexualitat. El nostre agraïment per compartir, sempre, amb la Fundació Isonomia tots els seus coneixements que, afortunadament, seguiran presents gràcies als seus escrits. Gràcies, Sole, formaràs part de la Fundació Isonomia per sempre.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXVI 30/11/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (140)

«Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu»

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, reprenent les seues accions amb l’arribada de la tardor, va fer públic el nou audiovisual que ha editat. Aquest és el quart que presenta durant la present anualitat de 2021 i en aquesta ocasió, sota el títol «Claus i estratègies pràctiques d’aprenentatge inclusiu», recull testimonis i reflexions sobre la transformació del model educatiu. Les aportacions les han fetes integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, la finalitat primordial de la qual és apoderar a les persones amb diversitat funcional i les seues famílies perquè es complisca la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Ana Solsona Prades, vicepresidenta i una de les fundadores de l’esmentada associació, en la presentació que fa al començament de l’audiovisual deixa ben clara quina és la seua posició quan afirma que «el sistema educatiu vigent es basa en el capacitisme, que és una forma sofisticada de discriminar les persones amb diversitat funcional, que porta de la mà el perjudici social cap a aquestes persones i que fa que no acabem de llevar-nos de damunt aqueixa mirada benèfica que tant de mal ens fa».

En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta a les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que acaben esdevenint guetos. I no estem dient que aquests centres hagen de desaparèixer, sinó que es reserven només per a l’alumnat que manifeste unes condicions que requereixen una atenció molt determinada. Un sistema educatiu inclusiu ha de comptar amb els recursos humans i tecnològics per a donar suport, perquè els i les alumnes amb necessitats especials puguen seguir els seus estudis compartint les mateixes aules amb la resta d’estudiantat. Cal recordar que cap persona tenim la mateixa capacitat ni la mateixa rapidesa a l’hora d’aprendre les mateixes coses.

Entre els testimonis que s’han inclòs en aquest audiovisual estan els de dos mestres que, des de diferents etapes d’escolarització, treballen perquè tot l’alumnat tinga les seues oportunitats d’aprendre, adaptant –si cal- la manera i els formats de transmissió dels continguts. Com diu José Miguel Martín Fernández, mestre del Col·legi d’Ensenyament Infantil i Primari (CEIP) Carlos Cano de Fuenlabrada, a Madrid, «l'educació inclusiva és necessària, és possible i és beneficiosa. És necessària perquè és un imperatiu legal, és un dret reconegut en el nostre ordenament jurídic i, si volem educar en un marc de drets humans, no basta només que commemorem el Dia dels Drets Humans, sinó que cal respectar-los dia a dia». Martin Fernández afirma que l’educació inclusiva «és beneficiosa per a tot el món, per a tota la diversitat de l'alumnat, perquè es basa en una idea de personalització de l'ensenyament en el qual cada persona avança cap al màxim de les seues potencialitats de desenvolupament. Amb això, crec que ja no podem continuar mirant cap a una altra banda, hem de continuar fent xarxa de suport i hem de caminar cap a un sistema educatiu que deixe de segregar, que deixe d'oblidar-se de la gent més vulnerable i que li done oportunitats de desenvolupament real a totes les persones, tinguen les capacitats que tinguen».

Us recomanem aquest audiovisual que també conté testimonis d’alumnes, així com exemples de maneres de facilitar l’aprenentatge a persones amb capacitats diferents, disponible en la pàgina web del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia (en l’enllaç IV seminario 07/10) i al Facebook del Grup , així com també a YouTube.

Per cert, no està de més recordar que en l’article 6, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, entre altres coses, s’hi diu que els estats part han d’assegurar un sistema d'educació inclusiu a tots els nivells. Més senzill impossible: complir els manaments d’aquest conveni de Nacions Unides, aprovat per Nacions Unides el 2006. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXV 26/10/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (139)

«Diversitat funcional i sexual»

Encara no fa un mes es va celebrar la Diada de l'Orgull Gai com es fa cada 28 de juny. L'endemà mateix el Consell de Ministres aprovava l’avantprojecte de llei per la igualtat real i efectiva de les persones transsexuals i la garantia dels drets de les persones LGTBI. Fins ací tot faria pensar que la societat de l'Estat espanyol és obert
a i respectuosa amb la diversitat, en aquest cas, sexual. Però aquesta impressió tan positiva, malauradament, no es pot generalitzar en el conjunt de tota la ciutadania, com fa evident l'augment de casos de LGTBI-fòbia els darrers mesos fins a produir-se agressions tan greus com la que li va costar la vida al jove Samuel Luiz. Sembla com si molts subjectes que guardaven les formes, que no gosaven expressar públicament les seues fòbies vers aquelles persones que manifesten la seua sexualitat de manera distinta a la heterosexual tradicional condicionada per les doctrines religioses, hagueren eixit de colp i volta dels seus «armaris feixistoides», fent una pudor de naftalina que tomba de cul, per a apagar els colors d'un arc iris que representa l'esperança de moltes persones que només desitgen viure la seua sexualitat sense pors ni falsedats.

L'expressió «sortir de l'armari» la coneixen bé les lesbianes i els homosexuals que saben el  cost social, econòmic, etc., que representa eixir d'aquests mobles invisibles bastits de convencions i  repressions. Segons l'informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) publicat el 2019 sota el títol «Mirades a la societat», que per primera vegada dedicava un capítol sencer al col·lectiu LGTBI, les persones que declaren ser lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals tenen un 7% menys de possibilitats que la resta de la població d'aconseguir un treball i quan ho fan la seua remuneració és un 4% més baixa. Per tant, no és d'estranyar que s'opte per ocultar l'orientació sexual. I encara més si es tracta de persones amb diversitat funcional, que pateixen una taxa d'atur del 23,9% i la d'ocupació del 25,9% (2021 Informe del Mercado de Trabajo de las Personas con Discapacidad Estatal. Datos 2020) enfront del 16,13% i el 58,19%, respectivament, de la població en general, segons dades del 2020 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE).

Per a les persones amb diversitat funcional, com els hi passa en la majoria de circumstàncies vitals, encara és més complicat eixir de l'armari. I, evidentment, la dificultat augmenta com més grau de dependència manifesten. Si a aquestes persones ja se'ls ha negat la possibilitat d'expressar la seua sexualitat, tot i que siguen heterosexuals, per la tendència a infantilitzar-les que ha mostrat des de la nit dels temps la societat moralista que, alhora i massa sovint, hi ha mirat cap a un altre indret per no haver de denunciar abusos i violacions comeses en àmbits familiars o per membres d'institucions tingudes per respectables, imagineu com de difícil els ha de resultar fer visibles manifestacions sexuals que en molts llocs del món encara es consideren aberracions i delictes condemnables en tribunals de justícia retrògrads.

És evident que les persones amb diversitat funcional LGTBI s'han d'enfrontar a una multidiscriminació. I també és una veritat axiomàtica que moltes d'aquestes persones, sense el suport familiar -i no tan sols per la seua dependència física, econòmica, legal, etc., que també- no tenen cap possibilitat d'expressar la seua homosexualitat ni tan sols d'assimilar-la. D'altra banda, com sol passar en totes les situacions, sempre hi ha subjectes que encara sofreixen més aquesta alienació i un exemple són les persones amb discapacitat intel·lectual.  Com diu José Jiménez, coordinador de projectes de ciutadania activa en l'organització Plena Inclusión Madrid, en unes declaracions recollides pel diari El País, «cal partir d'una base: en la pràctica encara no tenen reconeguts alguns drets quant a l'accés i al gaudi de la seua sexualitat». Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen tots els seus drets reconeguts, com ara el dret a l'oci, al treball, a l'educació i fins i tot al vot, «però el que més es vulnera i en el qual estan en una situació de més desequilibri respecte a la població en general és el dret a la sexualitat». Això succeeix perquè moltes d'elles passen tota la seua vida amb les seues mares i pares, fet que fa que els coste desfer-se del control i la sobreprotecció familiar. «Els condiciona molt. Si a casa accepten, bé. Si no, tenim un problema gros», afegeix Jiménez.

Pensem que una bona manera de tancar aquest article és reproduir les paraules de Mónica Rodríguez Varela, una jove gallega de 29 anys que als 16 va marxar a Madrid «a la recerca de millors condicions educatives» davant la falta de recursos a les aules. «Com a persona sorda, dona i lesbiana, en aquest grau i ordre, rep i percep constantment actituds que no són més que resultat d'una societat estructuralment desinformada i sexista», afirma en unes declaracions publicades en Tododisca.com. Considera que, en el seu cas, «identificar tant el capacitisme com la misogínia i la LGBTI-fòbia interioritzada es fa necessari per a poder construir una societat més justa, i és tasca de l'administració pública i diferents agents socials conscienciar i legislar en aquesta matèria».

Respectem totes les diversitats perquè ens enriqueixen com a éssers humans.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXIII 20/7/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (138)

«Les virtuts de l’esport adaptat»

Fer esport per plaer és bo. La seua pràctica aporta múltiples beneficis, tant físics com mentals, si cada persona elegeix de manera correcta l’especialitat i la intensitat adequada a les seues característiques corporals, estat de salut, edat, etc. D’altra banda, hi ha gent que converteix la pràctica esportiva en una activitat professional que, així, esdevé el seu mitjà de vida. Si ens centrem en la població amb diversitat funcional, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que en el seu article 30 parla de la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport, fa menció de les mesures que han d’adoptar els estats per tal que puguen participar en igualtat de condicions amb les altres persones en les activitats esportives generals i a tots els nivells. Perquè l’esport adaptat a la diversa casuística de les dones i homes que manifesten alguna diversitat funcional, a banda de representar una manera de fer exercici -amb els beneficis derivats que són els mateixos que per a la resta de ciutadania-, en el seu cas representa una via de socialització molt important. I ja és ben sabut com és de bàsic per al benestar i desenvolupament dels éssers humans socialitzar.

Tot i les recomanacions de la Convenció i les iniciatives, tant polítiques com socials, nascudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients. Avui dia moltes persones amb diversitat funcional aposten per dedicar-se a l'esport professional malgrat totes les barreres que s‘hi troben pel camí, que en el cas de les dones encara solen ser més freqüents i variades, fet que augmenta el mèrit dels seus assoliments esportius.

La màxima expressió de l’esport adaptat, a banda dels campionats continentals i mundials de cada especialitat, són els Jocs Paralímpics que se celebren cada quatre anys. Es conta que una competició de tir amb arc per a veterans de la Segona Guerra Mundial que patien danys a la medul·la espinal, organitzada l’any 1948 pel doctor Ludwig Guttmann, un metge que treballava en un hospital a la ciutat anglesa de Stoke Mandeville, en va ser l’origen. Després d’esdevenir competició internacional l’any 1952, va ser a partir de Roma 1960 quan els Jocs Paralímpics van començar a celebrar-se al mateix país que allotjava els Jocs Olímpics. Seül 1988 va significar la següent passa important en la consolidació d’aquest esdeveniment esportiu perquè des d’aleshores s’utilitzen les mateixes instal·lacions i recintes per a totes dues competicions, amb diferència de pocs dies.

Com que l’edició dels Jocs Paralímpics prevista per al proppassat 2020 es va haver d’ajornar per la virulència de la pandèmia de la COVID-19, per fi serà aquest proper estiu -en concret, del 24 d’agost al 5 de setembre de 2021- quan tindran lloc els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Segons va declarar Seiko Hashimoto, presidenta del Comitè Organitzador, «Tòquio 2021 defensa la “unitat en la diversitat” com un concepte important dels Jocs Olímpics i Paralímpics de Tòquio 2021. Ha fet diversos esforços a aquest efecte juntament amb el Comitè Olímpic Internacional, el Comitè Paralímpic Internacional, Govern Metropolità de Tòquio i el Govern del Japó. Actualment, l'Equip de Promoció de la Igualtat de Gènere està treballant activament per a reunir possibles accions addicionals, incloses propostes per a deixar un llegat durador després dels Jocs. Decidim fer que els Jocs de Tòquio 2021 es consideren un punt d'inflexió en la història si mirem cap enrere molts anys després».

Per notícies difoses en diferents mitjans de comunicació, s’espera que el percentatge de participació de paratletes femenines represente més del 40 per cent del total d’esportistes que participaran en els Jocs Paralímpics de Tòquio 2020. Aquesta xifra significaria un augment respecte a edicions anteriors.

Esperem que RTVE, que tindrà els drets televisius de l’esdeveniment, faça una bona cobertura mediàtica que ajude a seguir visibilitzant l’esport adaptat. Rares vegades hi ha notícies sobre esportistes amb diversitat funcional en la televisió, com hi ha cada dia sobre esportistes, diguem-ne, «estàndard», i quan hi informen li donen més importància a la discapacitat de la persona que al resultat o marca aconseguida. És important que es difonguen informacions positives d’activitats en què participen dones i homes amb diversitat funcional  que poden servir de referents per a altres ciutadans i ciutadanes que també manifesten capacitats diferents.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXII 22/6/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (137)

«L’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030»

Segons l’Eurostat (l’Oficina Estadística de la Unió Europea), el nombre d’habitants del vell continent era, el gener de 2020, de més de 447 milions. D’aquesta xifra, més de 228 milions eren dones. Les dades estimades per la nova Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat, quant al nombre de persones que manifesten una diversitat funcional, són de 87 milions; dels quals, si aplicàrem la mateixa proporció entre els sexes, més de 45 milions serien dones, tot i que aquest total podria acostar-se als 52 milions perquè la prevalença de les dones en aquest col·lectiu és del 60 per cent i no del 52 per cent, com succeeix entre la població en general. És intolerable que un nombre tan alt de ciutadanes europees continuen sent objecte de segregacions inadmissibles en ple segle XXI. A més de per ser dones i manifestar unes capacitats diferents, que en molts casos s’oficialitzen amb un certificat de discapacitat, també són discriminades per raons racials, ètniques, religioses, d’orientació sexual, econòmiques, socials, etc.

Fa unes setmanes vam assistir al seminari web «¿Dónde están ellas? La Estrategia europea de discapacidad desde la visión de las mujeres», organitzat per Fundació ONCE i Fundació Cermi dones, l’objecte del qual era analitzar des de la perspectiva de les dones l’Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat 2021-2030, adoptada per la Comissió Europea el proppassat 3 de març. L’objectiu que es proposa aquesta Estratègia és avançar cap a una situació en la qual, amb independència del seu sexe, origen racial o ètnic, religió o creença, edat o orientació sexual, totes les persones amb discapacitat a Europa puguen fer valer els seus drets humans, gaudisquen de la igualtat d’oportunitats i de participació en la societat i en l’economia, puguen decidir on, com i amb qui volen viure, puguen circular lliurement a la Unió Europea, independentment de les seues necessitats d’ajuda, i no patisquen cap discriminació. La nova estratègia contempla les diversitats, incloent-hi aquelles que són invisibles, des d’una perspectiva interseccional i d’acord amb l’Agenda 20/30 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides. No obstant això, Ana Peláez Narváez, que entre altres càrrecs és comissionada de Gènere i Igualtat del Cermi Estatal, vicepresidenta del Cermi Dones i vicepresidenta del Comitè de l’ONU per a l’eliminació de la discriminació contra la dona, en la seua intervenció en l’esmentat seminari web afirma que no s’observa cap vincle directe; a penes quan hi fa referència a l’ocupació juvenil sembla que volguera citar l’objectiu 8 de l’ODS. Però no hi ha cap cita específica dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, no se n’anomena ningun, i, per descomptat, el vinculat a la igualtat de gènere -l’ODS número 5- no s’esmenta ni es consideren les metes de l’Agenda 20/30 per a la seua aplicació.

Així mateix, Peláez comenta que a l’hora d’elaborar l’Estratègia tampoc s’han tingut en compte recomanacions prèvies com les del Pla d’acció en matèria de gènere de la Unió Europea 2021-2025, que diu que les dones amb discapacitat es troben en una situació especialment  desfavorable i, per això, s’assenyala que els seus drets han d’ocupar un lloc central en l’Estratègia 21/30. També recorda en un altre moment de la seua intervenció que en alguns àmbits, com per exemple transport i mercat interior, la Unió Europea comparteix competències amb els Estats membres. En altres com la salut, l’educació, la cultura, són aquests els que segueixen tenint la principal competència i la Unió Europea només els dona suport. Per tant, s’ha de tenir clar que els Estats membres segueixen sent els principals responsables de dissenyar la seua pròpia política en matèria de discapacitat que ha de desenvolupar, esperem que de manera millorada -com apunta Peláez-, aquesta Estratègia europea sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Una de les iniciatives reflectides en l’Estratègia és la creació de la Plataforma sobre Discapacitat, el propòsit de la qual seria fer el seguiment del desenvolupament de l’Estratègia, així com la compartició de les bones pràctiques en la seua aplicació en els àmbits estatals. La composició de l’esmentada Plataforma seria bàsicament la mateixa que tenia el grup d’alt nivell que vindria a substituir. Peláez destaca dos fets que haurien de donar-se en el nou ens. D’una banda, que fora obligatòria la participació de les persones responsables de les respectives direccions generals encarregades de les polítiques estatals sobre la matèria i no les persones en qui van delegant. I, de l’altra, que el 52 o el 60 per cent -tant s’hi val la xifra-, és a dir la majoria de persones amb discapacitat, que són dones, estiguen representades i compten amb veu específica en la Plataforma.

A més, s’hi diu que aquesta Plataforma sobre Discapacitat s’usarà com a fòrum per a intercanviar les observacions finals que reben els Estats membres de la Unió Europea sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, per part del Comitè de l’ONU. Així com també està previst compartir en una pàgina web renovada de la mateixa Plataforma informació sobre bones pràctiques. Tant de bo, com diu Peláez, totes les dades que hi apareguen estiguen desagregades per sexe, edat i tipus de discapacitat, i que a més s’hi compartisca l’interès i la preocupació per la situació que viuen les dones i xiquetes amb diversitat funcional.

La veritat és que tota la intervenció d’Ana Peláez Narváez és molt interessant, per la qual cosa us recomanem que l’escolteu sencera. Està disponible en aquest enllaç de YouTube.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXI 25/5/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (136)

«Programa Radia»

Com es diu en l’estudi Diversitat funcional i Tecnologies de les Relacions, Informació i Comunicació (TRIC), des d'un punt de vista de gènere, elaborat pel Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia l’any 2018, «l’ús generalitzat de les TRIC proporciona un grau més alt d’autonomia i d’individualització en la vida quotidiana». I aquesta incidència pot esdevenir més important en la població que manifesta algun tipus de diversitat funcional, perquè «fins el propi concepte de “discapacitat” podria veure’s modificat de forma positiva al caure determinades barreres mitjançant la utilització de nous recursos tecnològics. No hi ha dubtes sobre que recursos com el mòbil, la xarxa o la videoconferència, tots ells de caire tecnològic, afavoreixen una nova articulació de l’entorn, tot potenciant l’autonomia personal i la qualitat de vida de moltes persones funcionalment diverses». Després de les experiències derivades de la crisi sanitària i social de la COVID-19 encara ha quedat més palesa la importància de l’accés universal a les TRIC, fet que encara no és una realitat ni molt menys i al qual contribuiria molt «la possible consideració d’aquestes tecnologies, productes i serveis com a “ajudes tècniques”, per la qual cosa podrien passar a incrementar la categoria de productes potencialment finançables», com es proposava en l’esmentat estudi.

Una vegada més, s’ha d’incidir en el cas de les dones amb diversitat funcional que, com és habitual en tots els àmbits, també en aquesta qüestió -com s’extrau de l’enquesta que s’hi va fer des del Grup de Treball sobre Discapacitat- pateixen més la «bretxa digital» que afecta els grups de ciutadania amb més dificultats per a accedir a les TRIC. Tal com es conclou en l’estudi d’Isonomia, «les dones han de participar de la societat tecnològica i ser part d’aquesta, no únicament amb el rol d’usuària passiva, sinó amb la possibilitat de ser usuària activa com a promotores de continguts i desenvolupaments dins de la societat de la informació». Així mateix, en l’estudi citat, també es diu que «s’ha de fomentar plans d'igualtat i d'inclusió, ja que les dones amb discapacitat estan sotmeses a situacions de discriminació múltiple originades per ser dones i per tenir discapacitat».

En aquest sentit, s’ha de destacar el Programa Radia que, com informen al web, té l'objectiu d’afavorir la inclusió de dones amb discapacitat en entorns de treball digital i augmentar així el nombre de dones professionals en els àmbits tecnològics que, segons dades facilitades pel mateix programa, en l’actualitat només és d’una de cada sis persones que treballen en aquest camp. Amb la finalitat de promoure aquesta inclusió es van crear 50 beques per a dur a terme un procés de formació que va començar el setembre del 2020 i finalitzarà el proper mes de juny de 2021. La iniciativa compta amb el suport de la Fundació ONCE, la Conferència de Consells Socials de les Universitats Espanyoles i la Fundació CEOE, que desenvolupen les seues accions en àmbits diferents però que resulten complementàries per a crear les condicions necessàries per tal d’assolir la inclusió laboral d’aquestes cinquanta dones. 

Per acabar, com a curiositat, dir que el nom d’aquest programa s’ha inspirat en Radia Perlman, tota una experta de la informàtica moderna que va elaborar un protocol dels més usats al món, el qual fa que les xarxes siguen estables i segures, fent possible la navegació en Internet. Perlman va ingressar en l’Institut de Tecnologia de Massachussetts (MIT, en les seues sigles en anglès) en la dècada de 1960, en el qual a penes una cinquantena del miler de persones que hi havia matriculades eren dones. És molt important visibilitzar aquelles dones que poden servir de referents per a apoderar a altres perquè siguen capaces d’entrar en àmbits hostils.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLX 27/4/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (135)

«Les dones amb diversitat funcional també són lidereses i emprenedores»

En el nostre anterior article parlàvem de la importància que té per a les dones amb diversitat funcional comptar amb el suport de les altres dones, d’aquelles que no estan classificades com a «discapacitades» pel sistema. En especial, de les dones que tenen més consciència de la magnitud de la lluita feminista i poden fer-se ressò de la situació de les companyes que tenen més dificultats per a fer que s’escolten les seues necessitats i reivindicacions. En aquesta ocasió volem assenyalar la rellevància de l’existència de referents, de dones amb diversitat funcional que siguen lidereses en els seus àmbits d’actuació i servisquen per a esperonar l’apoderament d’altres dones.

En aquest sentit, el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en la seua segona acció del 2021 -que substitueix l’habitual sessió presencial de treball del grup, que segueix sense poder fer-se per les sabudes circumstàncies derivades de la pandèmia de la COVID-19-, ha elaborat un audiovisual amb el títol «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores». En aquesta producció s’han recopilat els testimonis de quatre dones que, en els seus respectius àmbits d’actuació, representen iniciatives d’emprenedoria i lideratge. Dues d’aquestes dones manifesten una discapacitat intel·lectual, les aportacions de les quals s’han aconseguit a través de Rosa Pérez Gil, responsable de l’àrea de Dona de Plena Inclusió Espanya. Tant Maribel Cáceres Cabanillas com Cristina Paredero Morato són lidereses en la lluita pels drets de les dones amb discapacitat intel·lectual i formen part dels òrgans directius de l’esmentada entitat, que no es limiten a ocupar una cadira en una junta directiva, sinó que tracten d’introduir la perspectiva de les dones afectades.

Els altres dos testimoniatges de resiliència presents en aquest treball són els de Marta Senent Ramos, amb paràlisi cerebral infantil (PCI), i Pepa Sastre Miguel, amb una diversitat funcional auditiva. Totes dues són empresàries; la primera en el món editorial i la segona en el camp de la publicitat i la comunicació. Són un parell de professionals que han triat el tipus de negoci en què es mouen com peixos a l’aigua.

Resulta interessant escoltar els relats de les experiències personals d’aquestes quatre dones diverses, diferents entre si, però que mantenen un nexe molt fort: el de la seua lluita diària per assolir el grau més alt d’eficiència en allò que fan. El vídeo «Dones amb diversitat funcional: lidereses i emprenedores» es publicarà el dia 30 de març, tant al Facebook del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia com a la seua pàgina web (II seminario 30/03), i així mateix també estarà disponible al YouTube del grup.

Volem tancar aquest article amb les paraules de Mar Dalmau Caselles, que s’ha fet càrrec de la presentació d’aquest audiovisual i que, perfectament, haguera pogut fer la cinquena aportació com a dona amb diversitat funcional que pot ser una referència per a moltes d’altres. Mar finalitza la seua presentació amb uns mots que representen tota una reivindicació d’igualtat: «Donem pas ja a les paraules d’aquestes dones activistes que reflecteixen que el 8 de març és de totes les dones, sense excepcions ni exclusió».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLIX 30/3/2021)

 

AMB CAMES QUE RODEN (134)

«Tot i la diversitat funcional, també són dones»

Les dones amb diversitat funcional són bandejades massa sovint de les reivindicacions del feminisme en general. Des de
l Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, amb motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones, volem fer visibles les que manifesten algun tipus de discapacitat i en la seua vida diària han de lluitar per superar múltiples discriminacions, perquè moltes, a banda de pel seu sexe i les seues capacitats diferents, també sofreixen la segregació per motius d’ètnia, religió, pobresa, etc.

Les dones amb diversitat funcional han de manar de les seues vides, sentir-se incloses en la societat com a ciutadanes lliures amb la possibilitat de poder exercir tots els drets i deures que promouen i garanteixen les lleis. I per assolir aquesta igualtat d’oportunitats, que siga real i efectiva, els cal la solidaritat i el suport de la resta de la ciutadania. En especial de les dones que tenen més consciència de la importància de la lluita feminista, les quals mai no s’han d’oblidar d’incloure en les seues reivindicacions aquelles que tenen més dificultats per a denunciar les seues situacions de discriminació a causa de les seues circumstàncies personals, en molts casos, per impediments físics, intel·lectuals, mentals o socials. Per sort, durant les darreres dècades els col·lectius feministes han anat obrint les mires cap a grups de dones que en la seua vida diària han de lluitar per superar múltiples discriminacions i ja han començat a tenir-les en compte a l’hora de fer els seus plantejaments.

Totes les dones amb diversitat funcional han de poder aspirar a assolir una vida independent, tot i que la independència absoluta siga una utopia per a tots els éssers humans, perquè totes les persones -d’alguna manera- depenem en un moment o altre d’una altra per a dur a terme alguna acció o per aconseguir algun objectiu. I per a assolir el desenvolupament lliure i ple dels seus projectes de vida, a banda dels recursos i suports imprescindibles en cada cas que han de rebre de les administracions públiques, s’han de desterrar estereotips i rols de gènere que constrenyen a totes les dones i encara més a aquelles que pateixen una doble discriminació, si més no. És fonamental que adquirisquen les habilitats necessàries perquè sàpiguen com desactivar els prejudicis i mites que les envolta. L'estigma de la discapacitat és la causa de la majoria de les violències de tots els tipus que sofreixen a mans tant de dones com d’homes que no tenen cap «discapacitat» reconeguda. Fins i tot hi ha homes amb diversitat funcional que les anul·len, les fan invisibles, perquè creuen que elles són imperfectes, aplicant-li’ls el patró d’allò que anomenen «cossos normatius», que són els desitjables segons els cànons imposats.

Un altre element que restreny les expectatives de les dones amb diversitat funcional de desenvolupar-se com a persones lliures i independents -així com de tots els subjectes que es considera que no compleixen els estàndards establits- és el sistema capacitista. El capacitisme subjuga i oprimeix, atorgant privilegis a les persones que se suposa que tenen més capacitats i penalitzant a qui jutja que no en té, condemnant-les a la submissió, a viure una realitat paral·lela sota el paternalisme, i havent de resignar-se amb el model assistencialista, hereu de l’atenció basada en la caritat cristiana. És clar que el sistema capacitista perjudica més a qui menys té i més recursos i suports necessita per a tenir una vida digna i amb opcions d’assolir una igualtat d’oportunitats que no siga utòpica.

Per acabar, recordem què diu l’article 6 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides el 2006, que parla de les dones:

1.Els estats part reconeixen que les dones i nenes amb discapacitat estan subjectes a múltiples formes de discriminació i, en aquest sentit, han d’adoptar mesures per assegurar que puguen gaudir de tots els drets plenament i en igualtat de condicions.

2. Els estats part han de prendre totes les mesures pertinents per assegurar el ple desenvolupament, avançament i potenciació de la dona, amb el propòsit de garantir-li l'exercici i el gaudi dels drets humans i les llibertats fonamentals establits en aquesta convenció.

El 8 de març ha de ser el dia internacional de TOTES les dones, sense excepcions ni exclusions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVIII 2/3/2021)