Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 16 de gener de 2017

AMB CAMES QUE RODEN (88)

Ja hem celebrat, renegat, gaudit, patit, lloat, odiat, les festes de Nadal i Cap d’Any i el derivat període de vacacions que en molts àmbits, com ara l’universitari, s’allarga fins després de la diada de Reis. Una època de l’any en què s’intenta gaudir amb intensitat ambl es amistats i amb la família, es viatja i eixim més per anar al cinema, al teatre, a restaurants, etc. Fins ací tot perfecte perquè se suposa que totes les persones tenim el mateix dret a l'oci, fet que evidentment no és cert. I si no, que li pregunten a aquella pensionista que no pot pagar ni el rebut de l’electricitat, o a l’home que dorm al portal d’allò que fa uns anys era una sucursal bancària. Però això donaria per a escriure un altre article, i en aquest només ens volem centrar en l’accés a l’oci per part de les persones amb diversitat funcional. 
Si aquest dret a l’oci, que s’esmenta en el paràgraf de més amunt, el traslladem a les persones que manifestem algun tipus de discapacitat, comprovem que el grau de llibertat d’elecció per a gaudir de llocs d’esbargiment es veu molt limitat en massa ocasions, per barreres urbanístiques, arquitectòniques o fins i tot socials. Malgrat que l’article 30 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat promulga el dret a la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l’esbargiment i l’esport, i l’existència de lleis per a desenvolupar-lo i protegir-lo, en molts recintes i establiments no es pot exercir aquest dret en igualtat de condicions. A més, si s’analitzen les mesures que s’apliquen en molts d’aquests llocs no tenen res a veure amb les especificades en les normatives vigents.
En línies generals, se suposa que la gran majoria de llocs d'oci són accessibles. Però, és clar, massa vegades es creu que amb posar rampes i deixar una fila lliure de seients on puguen situar-se les persones que usen cadira de rodes ja és suficient. Com ja vam comentar en un article anterior, un clar exemple són els cinemes i els teatres, on ben sovint l'espai reservat a cadires de rodes és a la primera fila o a l'última, localitats en què la visió sol ser pèssima, sobretot en el primer cas. A més, si t’acompanya algú, s'haurà d'asseure davant o darrere de tu, impossibilitant l’intercanvi de comentaris com sol fer-se en aquests casos. Si intentes posar-te en el passadís, al costat de la persona que va amb tu, et criden l'atenció i et demanen que tornes al lloc que t’havien indicat perquè el pla d’emergències exigeix que els passadissos romanguen lliures. L'adaptació ideal en aquests casos seria llevar alguns seients dels laterals i així hi hauria més opcions d’elecció, evitant la sensació de marginació.
D’altra banda, com a fet excepcional, algunes sessions de cinema i representacions teatrals s'adapten per a les persones amb discapacitat visual o auditiva. També hi ha alguns museus i galeries d'art que ofereixen adaptacions per a persones amb discapacitats sensorials.
És evident que a les persones amb diversitat funcional ens interessa accedir a l'oci i a la cultura com a qualsevol membre de ple dret d’una societat. I exigim poder-ho fer sentint-nos persones incloses i no haver-ho de fer en espais especials apartats de la normalitat. Cal pensar en la inclusió i no en l’accessibilitat afegida.

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot