AMB CAMES QUE RODEN (88)
Ja hem
celebrat, renegat, gaudit, patit, lloat, odiat, les festes de Nadal i Cap d’Any
i el derivat període de vacacions que en molts àmbits, com ara l’universitari,
s’allarga fins després de la diada de Reis. Una època de l’any en què s’intenta
gaudir amb intensitat ambl es amistats i amb la família, es viatja i eixim més
per anar al cinema, al teatre, a restaurants, etc. Fins ací tot perfecte perquè
se suposa que totes les persones tenim el mateix dret a l'oci, fet que
evidentment no és cert. I si no, que li pregunten a aquella pensionista que no
pot pagar ni el rebut de l’electricitat, o a l’home que dorm al portal d’allò
que fa uns anys era una sucursal bancària. Però això donaria per a escriure un
altre article, i en aquest només ens volem centrar en l’accés a l’oci per part
de les persones amb diversitat funcional.
Si aquest
dret a l’oci, que s’esmenta en el paràgraf de més amunt, el traslladem a les
persones que manifestem algun tipus de discapacitat, comprovem que el grau de
llibertat d’elecció per a gaudir de llocs d’esbargiment es veu molt limitat en
massa ocasions, per barreres urbanístiques, arquitectòniques o fins i tot
socials. Malgrat que l’article 30 de la Convenció sobre els Drets de les Persones
amb Discapacitat promulga el dret a la participació en la vida cultural, les
activitats recreatives, l’esbargiment i l’esport, i l’existència de lleis per a
desenvolupar-lo i protegir-lo, en molts recintes i establiments no es pot exercir
aquest dret en igualtat de condicions. A més, si s’analitzen les mesures que
s’apliquen en molts d’aquests llocs no tenen res a veure amb les especificades
en les normatives vigents.
En línies
generals, se suposa que la gran majoria de llocs d'oci són accessibles. Però,
és clar, massa vegades es creu que amb posar rampes i deixar una fila lliure de
seients on puguen situar-se les persones que usen cadira de rodes ja és
suficient. Com ja vam comentar en un article anterior, un clar exemple són els
cinemes i els teatres, on ben sovint l'espai reservat a cadires de rodes és a
la primera fila o a l'última, localitats en què la visió sol ser pèssima, sobretot
en el primer cas. A més, si t’acompanya algú, s'haurà d'asseure davant o
darrere de tu, impossibilitant l’intercanvi de comentaris com sol fer-se en
aquests casos. Si intentes posar-te en el passadís, al costat de la persona que
va amb tu, et criden l'atenció i et demanen que tornes al lloc que t’havien
indicat perquè el pla d’emergències exigeix que els passadissos romanguen lliures.
L'adaptació ideal en aquests casos seria llevar alguns seients dels laterals i
així hi hauria més opcions d’elecció, evitant la sensació de marginació.
D’altra
banda, com a fet excepcional, algunes sessions de cinema i representacions
teatrals s'adapten per a les persones amb discapacitat visual o auditiva. També
hi ha alguns museus i galeries d'art que ofereixen adaptacions per a persones amb
discapacitats sensorials.
És evident
que a les persones amb diversitat funcional ens interessa accedir a l'oci i a
la cultura com a qualsevol membre de ple dret d’una societat. I exigim poder-ho
fer sentint-nos persones incloses i no haver-ho de fer en espais especials apartats
de la normalitat. Cal pensar en la inclusió i no en l’accessibilitat afegida.
