Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó i que llegiu els nostres escrits.

diumenge, 2 de desembre del 2012



MANIFEST DEL
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA
3 de desembre de 2012
Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat
Comencem aquest manifest amb el nostre sincer agraïment a totes les ciutadanes i ciutadans que van participar a la sisena edició de la Marxa no Competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, organitzada a Castelló de la Plana el proppassat 18 de novembre. Un any més, promoguda per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU) i amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, la Marxa va commemorar la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat del 3 de desembre.
Enguany l’esperit de la Marxa encara va estar més reivindicatiu que mai davant les retallades que no cessen d’etzibar-nos des de les diferents administracions. Unes mesures destinades a destruir l’“Estat del benestar”, afectant a tots els sectors bàsics per desenvolupar una vida digna com són sanitat, educació, serveis socials i prestacions econòmiques. El Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) està sent desballestat, i el seu màxim exponent, la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, de 2006, està sent espoliada de continguts des del Govern central amb les seues contínues estisorades. Un dels recents objectius d’aquestos retalls és la supressió de la prestació econòmica per a cures en l'entorn familiar i suport a cuidadors/es no professionals, que ja ha sofert una reducció en la quantia i a la qual, si s’aplica la nova normativa prevista, moltes persones no podran seguir acollint-se. Les noves disposicions obligaran a les cuidadores a estar empadronades en el mateix domicili que les persones ateses, fet que reduirà les possibilitats de trobar-ne una amb el perfil requerit, a més de forçar, pràcticament, que aquestes tasques les hagen de dur a terme familiars directes, com hi ha passat sempre al llarg de la història.
D’altra banda, aquestes persones –en la seua majoria dones- que han ocupat i ocupen un paper tan important en l'atenció diària de les persones en situació de dependència i que, en molts casos, també realitzen tasques pròpies d'una assistenta personal, també són víctimes de les mesures antisocials. Ara –per si no era prou que gairebé sempre feien el treball sense rebre cap tipus de remuneració-, el govern del Sr. Rajoy fa un nou pas enrere. Ha promulgat el Reial Decret-Llei de mesures per a garantir l'estabilitat pressupostària i de foment de la competitivitat, derogant una disposició de la Llei de l'Autonomia Personal que visibilitzava les cuidadores informals i les hi permetia cotitzar a la Seguretat Social a càrrec de l'Estat. Totes aquestes dones tornen ara, una altra vegada, a restar en els llimbs i sense cap reconeixement al seu treball diari.
Des d’ADFU i Isonomia fem nostre el lema "No em toques els drets", doncs pensem que els drets socials són l’única base ferma d’un país desenvolupat, equitatiu i, en conseqüència, inclusiu. No s’ha de retallar el sistema de prestacions, sinó canviar i humanitzar el model per gestionar el sistema. Considerar les persones amb diversitat funcional només com una càrrega, parlar de prestacions exclusivament com a despesa social, és distorsionar la realitat. No és una qüestió de despesa, sinó una sòlida i pròspera inversió productiva de present i futur. Creiem que és hora d’apostar de forma clara i decidida per un model d’economía social que permeta a qualsevol persona decidir i poder elegir com vol viure.
Es parla de garantir i assegurar la viabilitat del sistema, però realment tot això comporta la pèrdua de l’escassa qualitat de vida quotidiana que havien assolit darrerament les persones amb diversitat funcional i les seues famílies. Els darrers anys havíem tingut l'esperança de que un dia, la presumida igualtat d'oportunitats i de tracte eixiria per fi de declaracions i documents buits i es faria real i efectiva. Aquesta esperança en els fets està sent, de nou, atacada. I és per defensar aquesta esperança en els fets, més que en les paraules, que fem una crida perquè, bé a títol personal o en representació de les diverses associacions relacionades amb la discapacitat, totes i tots unim les nostres forces per defensar els nostres drets i la nostra dignitat.
I recordeu: 
                                                       
"Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals"

dissabte, 17 de novembre del 2012


NO  A LA VIOLÈNCIA!!!!!!!FEM LA PAU!!!!!!!!!!!!




AMB CAMES QUE RODEN (45)

L’Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), amb el suport de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, convida a participar en la VI Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals», a celebrar el diumenge 18 de novembre a Castelló de la Plana i que partirà de la plaça Major a les 12:30 h.
Enguany la Marxa encara ha de ser més reivindicativa davant les retallades que no cessen d’etzibar des de les diferents administracions. El desballestament de l’estat del benestar comporta la pèrdua de l’escassa qualitat de vida quotidiana assolida per les persones amb diversitat funcional les darreres dècades. Per això, des d’ADFU, es fa una crida perquè s’hi participe i s’unisquen les forces per a defensar els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat.
Inscripcions: per correu electrònic, abans del 11 de novembre, a marchagiat@gmail.com (indiqueu-hi nom i cognoms, a més de dir si assistireu al dinar de pa i porta a La Pèrgola en acabar-hi el recorregut); o truqueu dilluns, dimecres o divendres, fins el 9 de novembre, al 964729145 en horari de 10:30 a 13:00h.
Us esperem!!!!!!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 133 de VOX UJI. Novembre 2012)


dissabte, 22 de setembre del 2012

"LA CRISIS EN ESPAÑA ES CULPA DE LA CASTA POLÍTICA CORRUPTA"

(Stefanie Claudia Müller, corresponsal alemana en Madrid)- Hoy, 6 de septiembre, se encuentran en Madrid los gobiernos de Alemania y España, acompañados de un nutrido grupo de empresarios, y donde seguro hablarán sobre las condiciones para poder otorgar más ayudas financieras a España o a su sistema bancario. En los dos lados se ha elevado el tono en los últimos meses y es con gran expectación que España espera ahora la decisión que va a tomar el Tribunal Constitucional alemán, es crucial, el día 12, sobre la conformidad o no del rescate europeo y las obligaciones derivadas para los alemanes.
En Alemania crece la crítica contra la supuesta "mentalidad de fiesta" de los españoles; en España los medios cada vez son más negativos con la supuesta dureza de la canciller Merkel. Pensamos que la situación es mucho más compleja de lo que presentan ambos gobiernos y la mayoría de los medios. España no es Grecia, pero España puede ser un paciente crónico si Alemania, junto con Europa, no contribuye a solucionar sus verdaderos problemas.
España no debería recibir más dinero sin que se cambie a fondo el sistema político y económico, hoy en manos de una oligarquía política aliada con la oligarquía económica y financiera, y sin que se aumente la participación ciudadana real en las decisiones políticas. Para no perpetuar la crisis y endeudar a los españoles durante generaciones, el Gobierno español debe reformar a fondo la administración de las comunidades autónomas y los ayuntamientos, en su mayoría en bancarrota y completamente fuera de control, sometiendo a referéndum el modelo de Estado.
Este tema es la clave del futuro de España, porque las regiones, ayuntamientos y diputaciones son los responsables de los dos tercios del gasto público -234.000 millones frente a 118.000 el Estado en 2011-, excluyendo la Seguridad Social -23.000 millones-, y este gasto se realiza en condiciones de descontrol, despilfarro y corrupción totalmente inaceptables. Las razones verdaderas de la crisis del país, en consonancia con lo dicho, nada tienen que ver con salarios demasiado altos -un 60 % de la población ocupada gana menos de 1.000 euros/mes-, pensiones demasiado altas -la pensión media es de 785 euros, el 63% de la media de la UE-15- o pocas horas de trabajo, como se ha trasmitido a veces desde Alemania. A España tampoco le falta talento, ni capacidad empresarial ni creatividad. Tiene grandes pensadores, creativos, ingenieros, médicos excelentes y gestores de primer nivel.
La razón de la enfermedad de España es un modelo de Estado inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de partidos en connivencia con las oligarquías financiera y económica, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. En España no existe separación de poderes, ni independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, solo a los partidos que los ponen en una lista. Todo esto lleva también a una economía sumergida que llega al 20% del PIB y que frena la competencia, la eficacia y el desarrollo del país. Además, detrae recursos con los que podrían financiarse educación y sanidad.
Las ayudas para España, igual que para otros posibles candidatos de rescates, no deben ir a bancos ya casi en bancarrota y fuertemente politizados. En la CAM, el Gobierno ha comprometido 16.000 millones de dinero público en lugar de cerrarla; en Bankia, 23.000, y el Ejecutivo acaba de darle 5.000 millones urgentemente para cubrir pérdidas en vez de cerrarla, y además de forma tan extraña que despierta todo tipo de recelos. ¿Por qué se ha utilizado el dinero de los españoles (FROB) en vez de esperar los fondos de la UE? Es lícito suponer que la razón es la siguiente: los bancos no quieren que la UE investigue sus cuentas.
Control estricto y duras condiciones. Ya el caso de Grecia ha demostrado que las ayudas europeas tienen que estar vinculadas a un control estricto y condiciones duras. Esas condiciones no pueden solamente representar recortes sociales o subidas brutales de impuestos, como hace ahora el Gobierno de Mariano Rajoy con la excusa de Europa. Se tiene que cambiar más en España que cortar gasto social, que de todos modos es mucho más bajo que en Alemania, y hay otros gastos infinitamente más relevantes que se pueden eliminar. Además, los casos de corrupción resultan tan escandalosos, incluso en el propio Gobierno, que uno solo puede llegar a una conclusión: el dinero de Europa no puede ser manejado por personas tan increíblemente venales.
La pasada semana el ministro de Industria Soria -imputado también por corrupción urbanística en Canarias- acusó al ministro de Hacienda en el Consejo de Ministros de favorecer descaradamente a la empresa líder de renovables, Abengoa, de la que había sido asesor, en la nueva regulación de estas energías, que reciben más de 7.000 millones de euros de subvenciones anualmente. Y Rajoy, al que entregó una carta probatoria, ni dijo ni hizo absolutamente nada.
No puede permitirse por más tiempo este nivel de corrupción, y menos aún a 17 regiones funcionando como estados independientes, con todos los organismos multiplicados por 17, desde 17 servicios meteorológicos a 17 defensores del pueblo, con 200 embajadas, 50 canales de TV regionales en pérdida, 30.000 coches oficiales o 4.000 empresas públicas que emplean a 520.000 personas, creadas específicamente para ocultar deuda y colocar a familiares y amigos sin control ni fiscalización alguna. En conjunto, unos 120.000 millones, equivalentes al 11,4% del PIB, se despilfarran anualmente en un sistema de nepotismo, corrupción y falta de transparencia.
Y con esto se tiene que acabar, entre otras cosas, porque ya no hay dinero. Los últimos datos de las cuentas públicas conocidos la pasada semana son escalofriantes. El déficit del Estado a julio ascendió al 4,62% del PIB, frente a un déficit del 3,5% comprometido con la UE para todo el año (del 6,3% incluyendo regiones y ayuntamientos). Pero lo realmente inaudito es que España está gastando el doble de lo que ingresa. 101.000 millones de gasto a julio frente a 52.000 millones de ingresos, y precisamente para poder financiar el despilfarro de regiones y ayuntamientos, que no están en absoluto comprometidos con la consolidación fiscal.
El tema del déficit público es algo que roza la ciencia ficción, y que ilustra perfectamente la credibilidad de los dos últimos gobiernos de España. En noviembre de 2011, el Gobierno dijo que el déficit público era del 6% del PIB; a finales de diciembre, el nuevo Gobierno dijo que le habían engañado y que el déficit era superior al 8%, y que se tomaba tres meses para calcularlo con toda precisión. A finales de marzo, se dijo que definitivamente era del 8,5%, y ésta fue la cifra que se envió a Bruselas. Dos semanas después, la Comunidad de Madrid dijo que sus cifras eran erróneas y el Ayuntamiento de la capital igual... el déficit era ya del 8,7%.
Sin embargo, la semana pasada el INE dijo que el PIB de 2011 estaba sobrevalorado y, con la nueva cifra, el déficit era del 9,1%; dos días después, Valencia dijo que su déficit era de 3.000 millones más; o sea, que estamos en el 9,4% y las otras 15 CCAA y 8.120 ayuntamientos aún no han corregido sus cifras de 2011. Lo único que sabemos es que están todas infravaloradas. El déficit real de 2011 puede estar por encima del 11%, y en 2012 se está gastando el doble de lo que se ingresa. Como dice el Gobierno de Rajoy, "estamos en la senda de convergencia". Y es verdad... de convergencia hacia Grecia.
Claramente, la joven democracia española tiene todavía muchos déficits de representatividad y de democracia que deberían interesar a la canciller Merkel y también a Europa, si queremos evitar una Grecia multiplicada por cinco y salvar el euro. Esto es lo que ha hecho posible el despilfarro masivo de las ayudas europeas, con una asignación disparatada de las mismas, a pesar de que estas ayudas han supuesto una cifra mayor que la del Plan Marshall para toda Europa.
Es frustrante que a causa de este sistema oligárquico nepotista y corrupto se destroce talento y creatividad y que ahora muchos jóvenes se vean forzados a trabajar fuera, muchos en Alemania. Esa situación nos ha llevado a una distribución de riqueza que es de las más injustas de la OECD. La antaño fuerte clase media española está siendo literalmente aniquilada.
Resumiendo: no es una falta de voluntad de trabajo, como se piensa tal vez en algunos países del norte de Europa, lo que hace que España sufra la peor crisis económica de su Historia. Es un sistema corrupto e ineficiente. La crítica del Gobierno alemán y sus condiciones para un rescate de España se deberían concentrar en la solución de esos problemas. En caso contrario, solo conseguirán que una casta política incompetente y corrupta arruine a la nación para varias generaciones.


(Traducción al castellano de un artículo publicado en varios periódicos económicos alemanes,
el jueves 6 de septiembre, por Stefanie Claudia Müller, corresponsal en España)

diumenge, 9 de setembre del 2012



Se n'ha anat el meu millor amic. Hi ha encetat una nova etapa en el camí de la perfecció sideral.

És dur assimilar que no tornaré a veure'l en aquesta vida; que no podrem tornar a compartir estones de xarreta, de riures i somriures, de sentiments íntims. Costa molt acceptar que ja no li podré demanar consells; que ja no em passarà informacions bàsiques per a la meua lluita quotidiana per la supervivència; que ja no farà d’incentiu de la meua consciència humana, cultural i social..

O potser sí? Perquè la persona  que és recordada mai no morirà. I al José Miguel és impossible oblidar-lo si l’has conegut. Vull pensar-hi que d’alguna manera, que encara no entenc, ell seguirà sempre amb nosaltres i ens guiarà amb la seua saviesa i intel·ligència innates.


Bon viatge, estimat José Miguel.
T’enyoraré molt, amigatxo!!!!
 

dimecres, 5 de setembre del 2012


AMB CAMES QUE RODEN (44)

En ple segle XXI hauria de ser un fet que les ciutats foren accessibles per a la totalitat de la ciutadania. L'accessibilitat, tant física com social, ja no pot ser una alternativa, ha de ser una premissa d’obligat compliment en tots els llocs i circumstàncies, des dels carrers fins als edificis, des dels serveis públics i privats fins a les noves tecnologies i d'acord amb el que diu la legislació vigent tant estatal com autonòmica. I és que l’accessibilitat es tradueix en autonomia personal i socialització, dos aspectes imprescindibles per tal que les persones amb diversitat funcional puguem exercir el nostre dret a una vida independent.
La Universitat Jaume I de Castelló de la Plana i les seues instal·lacions són un bon exemple de l’avanç de la societat en la conscienciació sobre l’accessibilitat. Amb la inauguració del bucle d’inducció magnètica instal·lat al Paranimf i que permet, a les persones amb pèrdua auditiva portadores d’implant coclear i audiòfons, el seguiment de les activitats culturals -teatre, cinema, etc.- que tenen lloc a l’esmentada sala, l’UJI ha esdevingut el primer emplaçament cultural de la Comunitat Valenciana que compta amb aquesta tecnologia. També durant el curs 2011/12, al Campus Riu Sec de l’UJI s’han fet altres millores, entre les quals destaca l’eliminació dels graons de les entrades dels locals situats a l’Àgora, després d’anys de reivindicació per part de moltes persones i també recolzada des d’aquesta columna en diverses ocasions.
Però l’UJI encara mostra deficiències pendents de resolució. Un exemple són la major part dels passos de vianants que hi ha a l’interior del campus que no compleixen la normativa de la cota 0; fins i tot hi ha alguns del tot impracticables en cadira de rodes. Des d’aquest espai confiem que durant el nou curs, el vicerectorat pertinent prendrà mesures per a corregir aquestes deficiències. Nosaltres, com a persones amb diversitat funcional, seguirem vigilant per assenyalar tots aquells aspectes que vulneren les lleis i normatives que promouen la igualtat d’oportunitats. 
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 131 de VOX UJI. Setembre 2012)

dimecres, 4 de juliol del 2012

 Carta abierta a la Ministra de lo boticario y su jefe

Lo confieso. Yo participé en la “Operación Pozoblanco”, el encierro que en la sede del IMSERSO protagonizaron el 12 S de 2006, del que un diputado dijo en sede parlamentaria: “Lo hacen después de haber vivido entre todos el lamentable espectáculo que se dio en el Imserso con el encierro de los miembros del FVID, maltratados por la Administración General del Estado en ese encierro; difícilmente justificable desde una opción progresista”.

Entre los motivos del encierro figuraba la oposición al repago que contemplaba el proyecto de Ley de prevención de la autonomía personal y promoción de la dependencia, o algo así, pero este es el título que recoge más fielmente el contenido.

Pero dejemos la dependencia de la divina providencia y centrémonos en el repago sanitario. Durante un tiempo he estado tranquilizando a personas discriminadas por su diversidad funcional (discapacitados nos llaman) sobre el impacto del Decreto de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones. Que si el Decreto prevé que las personas con discapacidad están exentas de aportación farmacéutica, bueno exentas del pago de los medicamentos subvencionados por el Sistema de Salud, porque de los otros y de los que se van a excluir tienen que continuar pagándolos, que las administraciones publicas conocen su condición de discapacitado, …...

Esta mañana ya he visto que he quedado como un mentiroso por sacar la carapor el sistema sanitario y el buen funcionamiento de la administración pública. La cuestión es que una compañera se ha dirigido con su receta de pensionista y su tarjeta de discapacidad a la farmacia, pues bien, me ha dicho que el farmacéutico le ha hecho pagar el 10% del precio del medicamento. La compañera, en una muestra de confianza en mí, le ha dicho que el decreto decía que las personas con discapacidad estaban exentas, lo cual le ha confirmado el boticario porque la conoce de toda la vida, salta a la vista que lo es y veía el documento que lo acredita. La cuestión es que la receta que presentaba había sido expedida con antelación porque es paciente crónica y la tenía desde que le dieron las recetas la última vez que fue a recogerlas, por ello el boticario le ha explicado que sin no se qué código en la receta tenía que cobrar el 10% y que suponía que en la próxima renovación le vendría consignada la exención. Entonces mi compañera le ha pedido que comprobara en el sistema en que grupo de aportación se encontraba y resulta que a ese dato no puede acceder informáticamente el boticario.
 

Ante esa tesitura y en previsión de que en breve tiene que acudir a visita en el centro de salud y previsiblemente continuará con la medicación que tiene pautada, he considerado el comprobar en qué situación administrativa se encuentra la aportación que tiene que efectuar. No dilataré este escrito detallando las estaciones de penitencia por las que hemos pasado, pero el caso es que tanto ella como yo estamos incluidos en el grupo de pensionistas correspondiente al nivel de renta que ha facilitado la administración tributaria y de la seguridad social. De la discapacidad el sistema no sabe nada, seguramente en el volcado de datos se han caído los nuestros.
 
He quedado como un imbécil, he tranquilizado a mucha gente con el argumento de que en la aplicación de la nueva normativa se iba a hacer con datos aportados por la administración de la comunidad autónoma, donde en el sistema informático figuran los datos de sanitarios y en ellos se evidencia por el tipo de patología que existe una discapacidad; además la misma administración dispone de los datos informáticos relativos a los certificados de discapacidad que emite y, para remate, la Agencia Tributaria conoce perfectamente los contribuyentes con discapacidad porque es un dato que se debe de aportar para hacer la liquidación y que a mí, por ejemplo, me fue requerido que acreditara con el original del certificado en 2001.

Llegar a pensar que las personas discriminadas por nuestra diversidad funcional (discapacidad) vivimos sin desventaja económica frente al resto de los mortales debería de llevar aparejada la expedición del certificado de discapacidad. Y para dar fe de ello el 15S estaré, en espíritu o de cuerpo presente, en la VI Marcha por la visibilidad de las personas con diversidad funcional, a las 6 de la tarde en la Plaza de Jacinto Benavente de Madrid. 


Valencia, 04 de enero de 2012

Vicente Valero Sanchis
Velador por el cumplimiento de la Convención
sobre los derechos de las personas con discapacidad

dimecres, 20 de juny del 2012


ATRACO EN EL PLENO DEL AYUNTAMIENTO DE CASTELLÓN

Señoría,
Este atrevimiento se justifica por la indignación que me ha producido el leer en prensa unos hechos que, a mi entender, son constitutivos de una violación de la legislación española en materia de igualdad y no discriminación hacia las personas discriminadas por su diversidad funcional. En este caso los hechos afectan a personas especialmente protegidas por las Corts, porque violan el estatuto del discapacitado, la ley de accesibilidad de la CV (ley 1/98), ley de accesibilidad al transporte en la CV (ley 8/2009),…
La noticia puede leerla en: http://www.levante-emv.com/castello/2012/06/17/cocemfe-resigna-elude-criticar-cobro-transporte-adaptado-discapacitados/913685.html
El transporte especial puerta a puerta es un servicio totalmente justificado y de una rentabilidad social sin precedentes. A él acceden las personas con limitaciones de movilidad física elevada que por la gran necesidad de apoyos generalizados que precisan no pueden acceder al transporte urbano general. Para ejemplarizar algunas condiciones que hacen precisa la utilización de este tipo de transporte (implantado en Valencia el 1 de julio de 1985) baste citar que por su patología muchas de estas personas no soportan el calor ni el frío que se pasa esperando el autobús en las paradas, en muchas ocasiones tienen dificultades para comunicarse oralmente, o movimientos incontrolados,....
Pues bien, según la noticia el Ayuntamiento de Castellón, en uso de libertad decidió prestar este servicio puerta a puerta mediante un concurso publico. A mi entender el servicio debía de haberlo llevado la misma empresa que lleva el transporte en autobuses urbanos de Castellón, como ocurre en Valencia. Las razones que adivino para que no fuera así me las callo, no es cuestión de entrar en ellas porque en ella se mezclan precios y derechos.
Lo que me ha indignado es el hecho de que se "obliga a pagar a cada usuario del transporte adaptado entre 15 y 60 euros mensuales en función de sus ingresos, aunque es gratuito para las personas sin recursos".
Eso en mi tierra es un atraco y una discriminación, por cuanto el precio del billete individual de autobús es 1.03 euros, el bono de 10 viajes vale 8.05 y el bono mensual sin limite de viajes 29.45 euros. Lo puede ver en : http://www.elperiodic.com/castellon/noticias/152770
Pero lo que me ha elevado la tensión hasta unos valores peligrosos ha sido leer: "De esta forma, las arcas municipales se embolsan 19.000 euros al año procedentes de 175 usuarios para que todos los castellonenses no tengan que pagar un servicio que sólo utiliza un colectivo concreto, según defendió la concejala de Bienestar Social, Carmen Querol, en el pleno municipal de la capital el pasado viernes."
No entiendo porque tuvo que pronunciarse la concejala de Bienestar Social cuando la cuestión, por la naturaleza del servicio, corresponde a la concejala de movilidad, Carmen Albert. Tampoco entro en valoraciones morales y éticas de las desafortunadas palabras de un representante popular, porque quiero pensar que son fruto de la improvisación de algún debate.
Por cierto, la ley de accesibilidad (1/98) y la de accesibilidad al transporte (8/2009) obliga a que los autobuses urbanos tengan dos plazas para silla de ruedas y en Castellón circulan autobuses (tres modelos de cuatro) con una única plaza para silla de ruedas. Usted me representa como elector y en esa condición le pido que pregunte al Consell porqué se han concedido  los visados y licencias para que esos vehículos que no cumplen la ley circulen.
En serio, si usted fuera un conductor discapacitado y acudiera con su vehículo a una ITV le aseguro que le mirarían hasta las neuronas de la adaptación y pondrían en el microscopio el certificado de adaptación de los mandos. A un compañero le hicieron volver porque le faltaba una escobilla del parabrisas, por eso no veo razonable que no se vea que a un autobús le falta el espacio para una silla de ruedas y los elementos de sujeción. Eso por lo que toca industria, supongo, que es quien lleva lo de las ITV.
Y por lo que toca a la consellería que lleva lo del transporte me extraña que se dé una licencia de circulación, o como se llame el papel, a un vehículo que no cumple las leyes que se aprueban en las Corts Valencianes.
Supongo que este atropello será motivo de que nuestra comunidad se vea nuevamente en los medios de comunicación como un lugar en que la protección de los derechos de las personas con discapacidad, aprobados por el legislativo, es escasa, frente a la tolerancia y comprensión que se tiene con quienes la violan.
En mi humilde opinión el coste del servicio de transporte puerta a puerta, objeto de la noticia, nunca debería de exceder del coste del servicio urbano, pagando el viajero en función del viaje y el tipo de título con el que viaja (billete simple, bono de 10 viajes o bono mensual). Otra cuestión seria el fijar el precio de la llamada al servicio, porque entiendo que este debería de hacerse a un número de teléfono gratuito 900.
Un saludo.
--
Vicente Valero

(Escrit adreçat pel sotasignant a totes les diputades i diputats de la Comunitat Valenciana, tant a les Corts Valencianes com al Congrés dels Diputats)

dimarts, 19 de juny del 2012


AMB CAMES QUE RODEN (43)

Sabem que són temps de crisi. Una crisi creada en instàncies llunyanes de les ciutadanes i ciutadans als quals més estan afectant les nefastes conseqüències d’aquesta. Apurant el nostre sentit de la solidaritat, com a persones no culpables d’aquesta situació, podem acceptar que són necessàries les «retallades» per eixir de la recessió econòmica que afecta tot el planeta; però no és just que sempre pague els plats trencats la ciutadania que té menys recursos.
El proppassat dia 3 de maig es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Castelló la normativa aprovada per l’Ajuntament de Castelló de la Plana per la qual les persones amb diversitat funcional hauran de pagar per usar el servei municipal de transport adaptat, servei que fins ara era totalment gratuït. Això suposarà per a cada usuari o usuària una mensualitat de 15 a 60 euros, segons els ingressos familiars, per l’ús habitual d’aquest transport o de tres euros per trajecte si se’n fa un ús esporàdic. A més, si el desplaçament és a un altre municipi, amb un màxim de 20 km, el preu serà de 15 euros.
Aquest mitjà de transport és essencial perquè les persones amb diversitat funcional realitzem les nostres activitats ja siga a l’àmbit acadèmic, laboral o d'oci –a banda de les relacionades amb serveis de salut- per la qual cosa la imposició d'aquesta taxa afectarà la quotidianitat dels que utilitzem habitualment aquest mitjà de transport adaptat ja que els ingressos de la majoria són baixos.
Des de l'Ajuntament de Castelló es justifica la mesura parlant d’igualtat distributiva, cosa que ens sembla molt bé. Però ja que parla d'igualtat, per què només ho fa a l’hora de fixar cànons i se n’oblida de fer real i efectiva la igualtat d’oportunitats, per exemple, en l’accessibilitat al servei d’autobusos -fins ara mateix gratuït per a pensionistes- al qual les persones amb mobilitat reduïda no tenim l’accés assegurat perquè, moltes vegades, les rampes que se suposa que adapten aquests vehicles no funcionen per manca de manteniment? Sense alternatives, les persones amb diversitat funcional tornarem a quedar excloses.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 129 de VOX UJI. Juny 2012)


AMB CAMES QUE RODEN (42)

ELS EFECTES DE LA CRISI SOBRE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL
Aquesta crisi econòmica –però també de valors humans- que estem experimentant afecta a totes les persones, però evidentment sempre repercuteix de manera més punyent en aquells col·lectius amb més risc d'exclusió, i les persones amb diversitat funcional integrem un dels sectors de la població proclius a patir aquest risc.
Davant de les retallades que s'estan aplicant –i les que previsiblement s'aplicaran properament- que aguditzen encara més les dificultats de les condicions de vida de les persones amb diversitat funcional, el Grup de treball sobre discapacitat de la Fundació Isonomia va acordar en la seua primera reunió d’enguany treballar  durant aquesta anualitat sobre l’«Economia de la diversitat funcional».
Es planteja realitzar una publicació recopilant els relats que aporten les persones que col·laboren en aquest Grup, així com d’altres que vulguen fer-hi aportacions,  que podran remetre els seus testimonis per correu electrònic a l’adreça cesar.gimeno@uji.es. Les narracions, d’una extensió d’entre dos i cinc folis, hauran de contar fets relacionats amb l’economia que afecten la vida quotidiana de persones amb diversitat funcional, com poden ser els impediments en l'accés als llocs de treball; les dificultats per aconseguir prestacions econòmiques -ajudes, subvencions i beques-, els costos d'adaptacions i productes de suport i el seu manteniment; les despeses en cures i atenció personal, etc.
L’objectiu de la recopilació serà fer visible com afecta directament aquesta crisi i de quina manera impacta sobre les persones amb diversitat funcional, ja que sempre són molt més eloqüents les narracions en primera persona que les fredes xifres d’un informe econòmic puc i dur. Esperem les vostres aportacions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 127 de VOX UJI. Abril 2012)

dissabte, 16 de juny del 2012

SIMPATÍA POR EL DÉBIL

 No nos engañemos

Sábado por la noche. Me pillé la mano con la puerta de la cocina (soy muy propensa a los accidentes domésticos: soy sagitario y no tengo “conciencia de pericuerpo”). Me presenté sola en el hospital de Sant Pau porque mi compañero se quedaba a cuidar de mi hija. Me pasaron a la sala de espera. Allí había una niña, venga a llorar. Le pregunté su edad. Tenía 18 años, estudiaba en Barcelona, tenía una otitis. Llevaba dos horas allí. Su familia estaba en Girona. Yo sé que las otitis duelen muchísimo, he pasado alguna. Pero creo que también lloraba porque estaba asustada y sola. Me presenté antela enfermera. Le dije que por favor le dieran un calmante a esa chica. Me dijo que como enfermera ella no podía administrar nada sin autorización del médico. “¿Y dónde está el médico?”. “Ocupado, y aún puede tardar horas”. Y luego me miró: “Tú eres escritora, ¿no? Escríbelo. Cuenta cómo está la situación”. Y eso he decidido hacer.
Vamos a aclarar las cosas. No están haciendo recortes en sanidad porque la cosa esté así de mal, sino porque la sanidad es un gran negocio, y si se privatiza, al estilo de Estados Unidos, muchos se van a hacer multimillonarios.
Se podría recortar de muchas otras partidas.
Los toros se subvencionan: las fiestas taurinas nos cuestan 564 millones al año en subvenciones.
Los clubes de futbol también, de forma indirecta. Deben 750 millones a Hacienda y 11 millones ala Seguridad Social. De hecho, la UE ya ha propuesto investigar al fútbol español por presuntas ayudas del Estado.
Se podría eliminar los sueldos y pensiones vitalicias y prohibir por ley que los expresidentes cobren de la empresa privada a la vez que disfrutan de su pensión vitalicia: González y Aznar siguen sin renunciar al sueldo de 80.000 € mientras reciben altas retribuciones de Gas Natural y Endesa, por ejemplo.
Se podría prohibir que un político cobre del Estado y de la empresa privada: Acebes cobra del Congreso y de Iberdrola, por ejemplo.
Se podría recortar sueldos de cargos políticos. Si un ciudadano tiene que cotizar 35 años para percibir una jubilación, no veo por qué los diputados lo hacen a los siete, ni por qué no tributan un tercio de su sueldo del IRPF, como hacemos los demás.
Se podría endurecer las penas contra el fraude fiscal. El 72% de este fraude proviene de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año, y dela banca. Ahorraríamos90.000 millones de euros.
Se podría eliminar el concordato con el Vaticano. El ahorro final estaría entre los 6.000 y los 10.000 millones de euros. Jesús predicaba la pobreza, y la Iglesia se debe mantener mediante las aportaciones de los fieles, como ya dijo el propio san Pablo.
Esa niña que lloraba en urgencias podría ser su hija. Peor aún, usted podría padecer leucemia. Y si la padeciera, un seguro privado no le ayudaría, porque los mejores especialistas están en la Seguridad Social. Lo sé porque se trata de una enfermedad que he vivido de cerca.
Usted que me lee: tome conciencia, por favor. El fútbol es un negocio. Los toros, una tortura. Los gastos del Congreso, un lujo innecesario. Las pensiones vitalicias, una enorme falta de ética. La fe es una opción. Pero la salud es un derecho.

Lucía Etxebarría
(publicat al Magazine de LA VANGUARDIA 10/05/2012) 

dimecres, 6 de juny del 2012

Jo ja he signat digitalment per recolzar la continuïtat del CD CASTELLÓ. Si tu tampoc pots anar-hi personalment a les meses, firma en aquest enllaç: http://www.salvemosalcdcs.com/firmaonline.html 
PAM, PAM, ORELLUT!!!!!     #SalvemosalCDCS    #CDCS

divendres, 4 de maig del 2012




6 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL SENSE DIETES


  •  El Dia Internacional Sense Dietes va sorgir en 1992, quan la feminista britànica Mary Evans Young va decidir lluitar contra la indústria de productes dietètics i alertar al món sobre els perills de l’anorèxia i altres desordres alimentaris. 
  • Es tracta d’una celebració anual per a l’aceptació del cos i de la diversitat de les seues formes. També dedicat a cridar l’atenció i recordar els perills d’alguns règims dietètics exagerats.

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (I)
  •  Posar en dubte la idea d’una forma corporal "correcta" (cànon de bellesa).
L'ideal actual de bellesa imposa cada vegada més un cos prim i la indústria basada en la primesa genera una gran quantitat de diners a costa que els homes i les dones siguen esclaus/esclaves dels seus cossos.


           
Metes del Dia Internacional Sense Dietes (II)
  • Crear consciència de la discriminació per raó del pes i eradicar la grossafòbia.
Estar grossa no equival a no dur una vida sana, ni estar prima a si dur-la.
 
Cada persona és distinta segons els seus gens, la seua estructura òssia i altres factors, per la qual cosa si es menja bé i es practica exercici, no importa estar grossa o prima.
 
Metes del Dia Internacional Sense Dietes (III)

  • Declarar un dia lliure de dietes i obsessions pel pes corporal.
  • Ressaltar fets sobre la indústria dels productes d’aprimament, cridant l'atenció de la ineficàcia de moltes de les dietes comercials sense consultar a una persona especialista.
No existeix la dieta miraculosa, els sacsons (michelines) es rebaixen menjant de forma equilibrada i fent exercici.

Metes del Dia Internacional Sense Dietes (IV)
  • Recordar a les víctimes dels desordres alimentaris i de la cirurgia per a perdre pes: liposucció, abdominoplàstia i cirurgia bariàtrica.
Els problemes d'anorèxia i bulímia han augmentat i les seues repercussions són molt greus: desgast, sofriment personal i familiar i fins i tot la mort.


6 DE MAIG, DIA INTERNACIONAL SENSE DIETES
  • PER A SENTIR-SE BÉ CAL:
       -Alimentar-se segons les nostres necessitats i no d'acord a un 
       pes ideal esperat.
      -No posar tota la nostra vàlua en l'aspecte físic.
      -Aprendre  a  resoldre  les  dificultats  afrontant-les,  reconeixent 
       les causes, sense negar-les i sense substituir-les per unes altres.
      -I, sobretot, aprendre a estimar-se, agradar-se i valorar-se.



http://isonomia.uji.es/redisonomia
isonomia@uji.es
964 729134



dissabte, 21 d’abril del 2012

«O ara, o mai». Homenatge a Joan Fuster al Teatre del Raval el 25 d'abril

 

25 d'abril del 1982, a la Plaça de Bous

 

En el 30è aniversari del gran aplec en commemoració de les «Normes del 32» a la Plaça de Bous de Castelló el 25 d'abril del 1982, Castelló per la Llengua homenatja l'escriptor suecà en els 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians.

 

 

A la plataforma Castelló per la llengua ens complau d'informar-vos i convidar-vos a participar de l'acte d'homenatge a Joan Fuster que hem preparat pel 25 d'abril del 2012 al Teatre del Raval de Castelló a les 20h. L'acte es fa en record del 30è aniversari de l'aplec que, el 25 d'abril del 1982, va reunir a la plaça de bous de Castelló desenes de milers de valencianes i valencians en commemoració del 50è aniversari de les Normes de Castelló.

Joan Fuster, un dels intel·lectuals valencians més importants del segle XX, profundament compromès amb la llengua i l'esdevenidor del nostre poble, hi va tenir un paper destacat, en aquest aplec. Enguany, a més, fa 50 anys de la publicació d'un dels seus llibres més coneguts, Nosaltres, els valencians, 90 anys del naixement i 20 de la mort. I és per això que l'acte vol lligar la memòria històrica de l'aplec a la Plaça de Bous amb el record del pensament de Joan Fuster i de la seua proposta nacional, i amb aquesta finalitat combinarà projeccions de l'aplec i del discurs que Fuster hi féu amb un repàs per la vida i les idees del de Sueca a través dels seus textos (llegits per escriptors de les comarques de Castelló) i l'actuació musical de Miquel Gil i Naia. Les entrades de l'acte es podran adquirir a la llibreria Babel de Castelló i a la seu d'Acció Cultural del País Valencià a la ciutat (C. Mare de Déu de la Balma, 1), a 5 euros o bé a 10 per les persones que vulguen col·laborar econòmicament amb el projecte.

Aquest homenatge és el primer dels actes que la nostra plataforma prepara per a la campanya de commemoració del 80è aniversari de les Normes de Castelló, i que culminaran amb una gran manifestació al desembre.

Castelló per la llengua
Castelló de la Plana, 16 d'abril del 2012
Publicat a http://castelloperlallengua.blogspot.com/

dimarts, 13 de març del 2012


MÉS INFORMACIÓ EN:

http://equoandalucia.org/equo-quiere-que-el-gobierno-defina-su-postura-frente-a-los-cultivos-transgenicos/

dilluns, 6 de febrer del 2012

6 de febrero, Día Internacional de Tolerancia Cero con la Mutilación Genital Femenina

La Mutilación Genital Femenina (MGF) comprende, según la Organización Mundial de la Salud (OMS), todos los procedimientos que, de forma intencional y por motivos no médicos alteran o lesionan los órganos genitales. Más de 100 millones de niñas y mujeres han sido víctimas de esta práctica y más de tres millones están en riesgo de sufrir este procedimiento cada año. La circuncisión femenina se ve como un rito de iniciación para las niñas en algunas comunidades y se realiza con mayor frecuencia entre los cuatro y los diez años.
Heather Sipsma, de la Universidad de Yale (EEUU), es el autor principal de la investigación “Mutilación genital femenina: prácticas actuales y creencias en África occidental ”, un estudio transversal realizado en países de África occidental con los datos reunidos entre 2005-2007 en Burkina Faso, Costa de Marfil, Gambia, Ghana Guinea-Bissau, Mauritania, Nigeria, República de Níger, Sierra Leona y República Togolesa, que recoge la prevalencia y correlación de las prácticas de mutilación genital femenina y las creencias relacionadas.
Los datos mostraron que en Sierra Leona, Gambia, Burkina Faso y Mauritania, la prevalencia de MGF fue del 94%, 79%, 74% y 72%, respectivamente. Por el contrario sólo un 6% de las mujeres de Ghana y las República de Níger y Togolosa habían sido amputadas. Burkina Faso fue el único país que ha experimentado una reducción drástica en la prevalencia de MGF entre las madres (74%) y las hijas (25%). Además, sólo el 14,2% de encuestadas en dicho país afirmó que este procedimiento debería continuar practicándose. Respecto a los motivos para su práctica señalaron desde la fe en que aumenta la fertilidad o favorece la pureza hasta que eleva las oportunidades de matrimonio y previene las muertes prenatales. Estas creencias están fuertemente enraizadas en la tradición, la cultura y la religión, pero no tienen ninguna base científica, se aclara desde el estudio.
Todas las mujeres que se someten a este tipo de intervención padecen un dolor extremo (suele hacerse sin anestesia y sin las condiciones higiénicas y de esterilidad adecuadas) y pueden llegar a morir debido al excesivo sangrado. Asimismo, tienen un elevado riesgo de sufrir efectos secundarios graves como infecciones locales, formación de abscesos, tétanos, infección de la pelvis y del tracto urinario, así como SIDA o hepatitis. Y todo sin hablar de las secuelas psiquiátricas, como el síndrome de estrés postraumático.
La mutilación genital femenina, del tipo que sea, se considera una práctica dañina y una violación de los derechos humanos de las niñas y de las mujeres. Por ello, el Día Internacional de Tolerancia Cero con la Mutilación Genital Femenina se celebra cada año para sensibilizar a la ciudadanía acerca de esta práctica.
La OMS dedica este año, 2012, una atención especial a la preocupante tendencia de que sean las y los profesionales de la salud y los sistemas de salud quienes realicen la mutilación genital femenina, contribuyendo de ese modo a legitimarla y mantenerla.
Y, mirando de cara al futuro, tomando como referencia los resultados de las estrategias puestas en marcha en países como Burkina Faso, según se desprende del citado estudio, hay cuatro componentes clave para la reducción de la MGF: la educación y la conciencia de la comunidad; el uso de grupos más destacados para defender la abolición de esta práctica; el apoyo de las y los profesionales como enfermeras o curanderos tradicionales; y el cumplimiento de la legislación, por ello hay que invertir en ello.

Publicat a http://isonomia.uji.es/html2.php?file=docs/noticias/noticias_interior.html&id=1638

AMB CAMES QUE RODEN (41)

Diuen que totes i tots som iguals davant la Llei, però la realitat és molt diferent quan es tracta de persones amb diversitat funcional. En aquest cas la igualtat no és real ni efectiva. Es fan lleis especials adaptades a les persones amb discapacitat, que no s'implementen com cal i, per tant, no serveixen de massa. Potser seria millor no fer lleis particulars sinó adequar les generals a totes les ciutadanes i ciutadans sense cap mena de distinció.

En les proppassades eleccions generals a dos ciutadans, si més no, no els han permès exercir les seues funcions en una mesa electoral -després d’haver estat escollits- per ser persones amb discapacitat visual total. S’ha tornat a incomplir la Constitució (article 9.2) i la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no discriminació y accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, en la qual, d’acord amb la disposició cinquena, es diu que el govern establirà les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació als processos electorals i la vida política entre altres. Se suposa que així ho va fer amb el Reial Decret 422/2011, de 25 de març. Però si bé el reglament regula, entre altres qüestions, l’entorn accessible i les condicions per a les persones amb discapacitat auditiva, les persones amb diversitat funcional visual han quedat, una vegada més, excloses del procés electoral.

Els partits (PP, PSOE, PNV i CiU) no han aprofitat l’oportunitat d’impulsar la Mesa Administrada electrònicament, deixant que les juntes electorals de zona seguisquen invocant l’acord de 29 de febrer del 2000 referit a la exclusió de les persones amb discapacitat sensorial de tipus visual. Un reglament del tot obsolet, atès que tret de la identificació de la fotografia dels documents d’identitat la resta (identificació del número i DNI de la persona) és materialment possible.

Aprofitem per recordar a les persones invidents que poden demanar el kit del vot accessible que els permet votar sense la intervenció d’una tercera persona, com ha succeït fins ara, i sense encomanar-se a la bona fe de la persona que els acompanya.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 125 de VOX UJI. Febrer 2012)