AMB CAMES QUE RODEN (54)

 

Sembla que estem en una època d'atorgar premis a tort i a dret. Això està molt bé quan de veritat es reconeixen els mèrits de persones, entitats, etc., que realment contribueixen a construir un món millor. L'inconvenient és que en moltes ocasions aquests premis no són el que semblen o no és lliuren en el moment més oportú. Ben sovint s’alegrem per la concessió d’un guardó sense saber si és merescut o es tracta només d'una parafernàlia per a fer veure que es fan grans coses pel bé de la societat. La ciutadania aliena a l’àmbit, entitat o persona que rep el premi queda enlluernada pel glamur d’aquest, però les persones a les quals el fet que ha motivat l’atorgament del guardó els toca de prop, i són conscients que no es veritat tot el que s’hi ha dit, fins i tot es poden sentir ofeses per aquest lliurament. 

Això ens ha succeït a les persones amb diversitat funcional davant la concessió del Premi Internacional Franklin Delano Roosevelt sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat 2012 a Espanya per la seua activa participació en l’elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Ens hi vam quedar com les tortugues marines en empassar-se una bossa de plàstic creient que era una medusa. I aquest sentiment de badoques creix en llegir les paraules que va pronunciar la Reina Sofia el proppassat 9 de setembre durant l’acte de lliurament del guardó a la seu de l'ONU a Nova York: «La legislació interna en el meu país es va adaptar ràpidament als reptes plantejats pel nou objectiu que impulsa aqueix instrument internacional [la Convenció]. Un objectiu que deixa de considerar a aqueixes persones com meres receptores d'assistència social i sanitària per a donar-los el lloc que els correspon com veritables titulars de drets».

Sí, durant les dècades anteriors l’Estat espanyol va avançar en el reconeixement dels nostres drets i del seu exercici, i va ser un dels impulsors de la Convenció. Però que tot just ara se li faça aquest honor, quan amb l’excusa de la crisi se’ns està collant des de totes les administracions que formen part d’aqueix Estat, retallant totes les prestacions i recursos que d’alguna manera ens apropaven a la possibilitat de dur una vida digna, ens resulta, si més no, ofensiu. Perquè qui mereixem aquest guardó som les persones amb discapacitat que intentem sobreviure a les retallades sense perdre la nostra dignitat. Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana hi som especialistes, perquè el Govern valencià encara ens ho posa més difícil amb la seua legislació agressora. El Decret 113/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual s'estableix el règim i les quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, n’és un bon exemple en promulgar una brutal pujada de preus i de despeses addicionals per a les persones en situació de dependència. Aquests augments afecten els serveis d'atenció residencial, centres de dia i de nit, teleassistència, ajuda a domicili, atenció en centres de rehabilitació i integració social i d'habitatges tutelats. Per exemple, en les residències, s’haurà d’aportar un 90% de la pensió, amb la qual cosa a aquestes usuàries i usuaris els hi quedarà una misèria per a les seues despeses personals. A més, aquest Decret és tan cruel que si per alguna raó un mes no es compleix amb el copagament la sanció serà l’expulsió del recurs de què s’estiga fent ús.

Per a finalitzar aquest article us agraïm la vostra fidelitat a totes les persones que ens llegiu i us desitgem unes bones festes i un feliç any 2014.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XVI. 16/12/2013)

 

MANIFEST DEL

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA

3 de desembre de 2013 
Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Com deia no recordem qui, els límits del seu món eren els límits del seu llenguatge. No existeix, per als humans, un món sense paraules: pronunciades, signades o dibuixades. Paraules com llibertat, com igualtat, com fraternitat conduïren el món a l’Era Contemporània. No existeixen les paraules importants “neutrals”, quan expressem una paraula ens comprometem amb el seu significat; si canviem la paraula, canviem el compromís.

Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula. La visió que el món anava tenint dels problemes que ens afectaven anava canviant amb cada nova paraula que s’introduïa.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Fa cinc anys l’Estat espanyol va signar la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, assumint aquest concepte com a transitori i que designa, efectivament, a les persones que, «en interactuar amb diverses barreres, tenen impediments per a participar plenament i efectivament en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». I això ho diu l’article 1.

Fa poc vam escoltar a un dels ministres amb més pes en el Govern tornar a usar la paraula minusvàlid, la qual resta clarament obsoleta precisament per la seua significació «d’incompetència o menor vàlua per a la participació social», oblidant –volem imaginar que involuntàriament- que si la nostra participació social es veu minvada és, precisament, pel retorn de les barreres que ens impedeixen aqueixa participació.

Barreres sempre n’han hagut, és cert! I quan més enrere mirem, de més grans en veurem. Però també és cert que havíem arribat a creure que aquells conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, que s’havien expressat amb vocació de canviar la Història, per fi s’arribaven a universalitzar. Semblava que conforme anàvem avançant en el temps, les barreres anaven esfondrant-se gràcies a l’augment de la sensibilitat –guanyada amb la nostra lluita- de la societat. Pensàvem també que, en aquesta història, el personal polític escoltava la sensibilitat de la ciutadania.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Ningú hem elegit les barreres amb les quals ens topem. Però el fet és que les tenim. I el fet de tenir-les ens obliga a intentar enderrocar-les. La comunitat internacional, mitjançant la Convenció, i l’Estat del qual som ciutadanes i ciutadans, en signar-la, ens ha reconegut el dret a esfondrar-les. No s’hi val que, ara, ens diguen que això era abans; que, de sobte, ens hem convertit en “una despesa social” que cal minimitzar. Un altre exemple –i ja en van no sabem quants!- de com se’ns considera a les persones amb diversitat funcional des de la política és el Decret del 2 d’agost del present any, de la Conselleria de Benestar Social, en el qual s’incrementen les quantitats econòmiques que s’han d’aportar per tal de rebre serveis que ens haurien de correspondre pel simple fet de ser ciutadans i ciutadanes i pagar-hi impostos. En el cas d’aquelles persones que forçosament han de viure en residències, aquesta “aportació” pot arribar a deixar-les amb només 101€ disponibles a les seues butxaques per passar-hi el mes. És a dir, amb aquests 101€ hauran de pagar-se la roba, les reparacions de les ajudes tècniques personals, així com aquelles xicotetes coses que ajuden a mantenir la il·lusió que la nostra vida és tan digna com la de qualsevol altra persona. Ara, dubtem molt que amb aquesta quantitat es puguen comprar la roba que els agrada, seguir anant al cinema, fer-se un refresc, practicar un esport adaptat o, de tant en tant, anar-hi al futbol. A més, sembla tota una presa de pèl que, per les mateixes dates en què es certificava la nostra roïna econòmica i se’ns ofegava socialment, la mateixa conselleria publicava normes per al desplegament del Pla contra l’Exclusió Social, previst per al trienni 2011-2013. Serà qüestió d’ineptitud o és pura i dura hipocresia?

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha estat retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

I encara volguérem que el nostre clam sonés més fort quan parlem de la infància. El nostre col·lectiu està passant-les magres, qui ho negarà? Però les barreres que s’alcen enfront dels xiquets i xiquetes amb discapacitats encara són més altes: són criatures més indefenses i la seua veu és més feble. El colp que estan rebent és tremend! No només en educació –l’espai natural de les generacions menudes i on se’ls estant escatimant els mínims per a la seua inclusió-, sinó especialment en els espais d’oci i l’àmbit de la salut. Fa no gaires anys sentíem l’obligació de mostrar solidaritat amb la infància de l’anomenat Tercer Món, els països empobrits per l’imperialisme capitalista més salvatge; avui, és una trista realitat que també hem de bolcar la nostra solidaritat i el nostre compromís més ferm amb les xiquetes i els xiquets que tenim ben a prop que veuen feroçment amenaçada, no ja la seua felicitat i la seua dignitat –dos dels drets humans més innegables a la infància-, sinó com dèiem abans, la seua pròpia supervivència.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes de que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, en majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"

MANIFIESTO DEL

GRUPO DE TRABAJO SOBRE DISCAPACIDAD ISONOMIA

3 de diciembre de 2013

Día Internacional de las Personas con Discapacidad

Las palabras hablan del mundo. Más aún, las palabras hacen el mundo en que vivimos. Como decía no recordamos quien, los límites de su mundo eran los límites de su lenguaje. No existe, para los humanos, un mundo sin palabras: pronunciadas, firmadas o dibujadas. Palabras como libertad, como igualdad, como fraternidad condujeron al mundo a la Era Contemporánea. No existen las palabras importantes “neutrales”. Cuando expresamos una palabra nos comprometemos con su significado; si cambiamos la palabra, cambiamos el compromiso.

A lo largo de décadas hemos visto como las palabras que se referían a nosotros y a nosotras iban cambiando. Hemos creído con fuerza que iban evolucionando, de una manera que hacía irreversible el cambio que acompañaba a la palabra. La visión que el mundo iba teniendo de los problemas que nos afectaban iba cambiando con cada nueva palabra que se introducía.

El mundo fue abandonando aquel concepto tan duro con el que nos señalaban antes para incorporar el de minusválidos en la LISMI de 1982, una de tantas leyes que han quedado en el camino, sin desarrollarse como se debía. Después nos dimos cuenta de que nuestro valor era como el de cualquier otra persona. Apareció el concepto de discapacidad, substantivando a la persona «portadora del déficit». Últimamente hemos descubierto que la «discapacidad» no la lleva la persona, sino que aparece por una falta de adecuación del entorno a las necesidades de muchas personas.

Hace cinco años el Estado Español firmó la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, asumiendo este concepto como transitorio y que designa, efectivamente, a las personas que, «al interactuar con diversas barreras, tienen impedimentos para participar plenamente y efectivamente en la sociedad, en igualdad de condiciones con las otras». Y esto lo indica el artículo 1.

Hace poco escuchamos a uno de los ministros con más peso en el Gobierno volver a usar la palabra minusválido, la cual queda claramente obsoleta precisamente por su significación «de incompetencia o menor valía para la participación social», olvidando –queremos imaginar que involuntariamente- que si nuestra participación social se ve menguada es, precisamente, por el regreso de las barreras que nos impiden esa participación.

Barreras siempre han existido, ¡es cierto! Y cuando más atrás miramos, de más grandes vemos. Pero también es cierto que habíamos llegado a creer que aquellos conceptos de libertad, igualdad y fraternidad, que se habían expresado con vocación de cambiar la Historia, al fin se llegaban a universalizar. Parecía que conforme íbamos avanzando en el tiempo, las barreras iban derrumbándose gracias al aumento de la sensibilidad –ganada con nuestra lucha- de la sociedad. Pensábamos también que, en esta historia, el personal político escuchaba la sensibilidad de la ciudadanía.

Las palabras no son inocuas. Hacen bien o hacen mal. Perpetúan imágenes negativas de aquellas personas a quienes se refieren y las estigmatizan o, por el contrario, reconocen sus derechos y se comprometen con ellas.

Nadie hemos elegido las barreras con las cuales nos encontramos. Pero el hecho es que las tenemos. Y el hecho de tenerlas nos obliga a intentar derrocarlas. La comunidad internacional, mediante la Convención, y el Estado del cual somos ciudadanas y ciudadanos, en firmarla, nos ha reconocido el derecho a derrumbarlas. No nos vale, pues, ahora, que nos digan que esto era antes; que, de pronto, nos hemos convertido en “un gasto social” que hace falta minimizar. Otro ejemplo –¡y ya van no sabemos cuántos!- de cómo se nos considera a las personas con diversidad funcional desde la política, es el Decreto del 2 de agosto del presente año, de la Conselleria de Bienestar Social, en el cual se incrementan las cantidades económicas que se tienen que aportar para poder recibir servicios que nos deberían corresponder por el simple hecho de ser ciudadanos y ciudadanas y pagar impuestos. En el caso de aquellas personas que forzosamente deben vivir en residencias, esta “aportación” puede llegar a dejarlas con tan solo 101€ disponibles en sus bolsillos para pasar el mes. Es decir, con estos 101€ tendrán que pagarse la ropa, las reparaciones de las ayudas técnicas personales, así como aquellas pequeñas cosas que ayudan a mantener la ilusión de que nuestra vida es tan digna como la de cualquier otra persona. Ahora, dudamos mucho que con esta cantidad se puedan comprar la ropa que les gusta, seguir yendo al cine, tomarse un refresco, practicar un deporte adaptado o, de vez en cuando, ir al fútbol. Además, parece toda una tomadura de pelo que, por las mismas fechas en que se certificaba nuestra ruina económica y se nos asfixiaba socialmente, la misma Conselleria publicaba normas para el desarrollo del Plan contra la Exclusión Social, previsto para el trienio 2011-2013. ¿Será cuestión de ineptitud o es pura y dura hipocresía?

Quizás vivimos en una realidad perversa: mientras el número de personas que debemos luchar para tumbar las barreras crece, las políticas que deben amparar nuestros derechos nos recortan nuestra capacidad de supervivencia. Y la palabra supervivencia no la hemos escrito sin querer: el riesgo de empobrecimiento que estamos sufriendo crece a pasos agigantados. Estamos en peligro y, por lo tanto, no consentiremos que los y las responsables pasen por nuestro lado, con las manos en los bolsillos, como si nada de esto fuera con ellos y ellas.

El sector presupuestario que tendría que ocuparse de defender nuestros derechos ha sido recortado entre un 60 y un 70%. Programas de rehabilitación y de empleo han sido reducidos hasta, en algunos casos, desaparecer por completo: no hay presupuesto, dicen. Mientras tanto, se perdonan las deudas de la banca, suben los sueldos de toda clase de personal político y sicarios mediáticos, aumenta el presupuesto de Defensa y las asignaciones a los partidos políticos. ¡No lo entendemos! Alguien nos lo tendría que explicar.

Y aún quisiéramos que nuestro clamor sonara más fuerte cuando hablamos de la infancia. Nuestro colectivo está pasándolas duras, ¿quien lo negará? Pero las barreras que se levantan ante los niños y las niñas con discapacidades todavía son más altas: son criaturas más indefensas y su voz es más débil. ¡El golpe que están recibiendo es tremendo! No solo en educación –el espacio natural de las generaciones pequeñas y donde se les están escatimando los mínimos para su inclusión-, sino especialmente en los espacios de ocio y el ámbito de la salud. Hace no demasiados años sentíamos la obligación de mostrar solidaridad con la infancia del denominado Tercer Mundo, los países empobrecidos por el imperialismo capitalista más salvaje; hoy, es una triste realidad que también debemos volcar nuestra solidaridad y nuestro compromiso más firme con las niñas y los niños que tenemos muy cerca que ven ferozmente amenazada, no ya su felicidad y su dignidad –dos de los derechos humanos más innegables a la infancia-, sino como decíamos antes, su propia supervivencia.

Hoy celebramos nuestra conciencia, nuestras ganas de que nuestras palabras resuenen. Con signos manuales, con imágenes o con voz hace falta que nos hagamos oír. El silencio y la invisibilidad raramente son buenos compañeros de viaje por vivir una vida castigada. Hace falta que hablemos, que escribamos, que dialoguemos, que protestemos. De DERECHOS –sí, en mayúsculas-, y de política, y de independencia personal, y de nuestras ciudades, de nuestras escuelas, de nuestros espacios de ocio, de nuestras viviendas, de nuestra sexualidad. Sí, también de nuestro derecho a ser vistos como seres sexuales.

Nuestra verdad vale tanto como la de cualquier otra persona (no es en ningún caso “minusválida”). Por lo tanto, luchar por la palabra, por el derecho a gritar, por el derecho a decir «ladrón» o «asesina» a quien se comporta como tal, y decir «amigo» y «amiga», «querido» y «querida» a quien lo es, es la manera por la cual optamos hoy para decir que: 

"Todas las personas somos diferentes.

 Todas las personas somos iguales"

AMB CAMES QUE RODEN (53)

MANIFEST DE LA VII MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS  DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL

Castelló de la Plana, 3 de novembre de 2013

Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula.

El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per a incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.

Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.

Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.

El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha sigut retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.

Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, amb majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.

La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

AMB CAMES QUE RODEN (52)

El proper diumenge 3 de novembre la VII Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals» tornarà a recórrer els carrers de Castelló de la Plana. Des de l’Associació Diversitat funcional Universitària (ADFU), l’entitat que compta amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I per a organitzar aquest esdeveniment, s’indica que en la jornada de la Marxa es tractarà, un any més, fer compatibles la reivindicació del compliment de la legislació relacionada amb la discapacitat i la visibilització de les dones i homes que la manifesten, amb la vessant lúdica que es reflectirà en el dinar de pa i porta i les actuacions musicals que tindran lloc al recinte de La Pèrgola per a tancar-hi l’esdeveniment.

D’altra banda, la difícil situació econòmica i social que pateix el col·lectiu, derivada de les retallades que no cessen d'aplicar-se des de les diferents administracions i que afecten tant als serveis socials com les prestacions econòmiques, fan que la Marxa no Competitiva per la Igualtat d’Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional també es convertisca en un espai per a manifestar el malestar de les dones i homes amb diversitat funcional que veuen com van perdent, dia a dia, l’escassa qualitat de vida aconseguida durant les darreres dècades.

Tot seguit publiquem el programa i les maneres d’inscriure’s a la Marxa, per si voleu participar-hi recolzant a les veus que tornaran a fer-se escoltar cridant «som diferents, som iguals!» per a evidenciar els valors positius de la diversitat i de la igualtat.

Programa:

11:00 h   Recepció i lliurament de materials a la plaça Major de Castelló.

12:30 h   Lectura de manifest a la plaça Major.

12:45 h   Inici del recorregut de la VII Marxa no Competitiva.

13:30 h   Dinar de pa i porta al recinte de La Pèrgola.

15:00 h   Actuacions musicals.

17:00 h   Cloenda de la VII Marxa.

Inscripcions:

Per telèfon:

Del 7 al 25 d'octubre al 964 729145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10:30 a 13 h)

Per correu electrònic:

Del 2 de setembre al 27 d'octubre a l’adreça marchagiat@gmail.com (indicant nom i cognoms, a més de dir-nos si assistireu al dinar de pa i porta)

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot 

(publicat al VOX UJI Número XII. 14/10/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (51)

Durant una conversa en una plàcida vesprada d’estiu a la vora de la mar, una amiga ens comentava el seu desig de ser mare algun dia. Afirmava que, si decidia fer-ho realitat, es faria inseminar de manera artificial o, en tot cas, mai no li faria saber a l’home que la fecundara que estava esperant una criatura seua. Per quina raó?, li vam demanar. Llavors, després d’una profunda inspiració, ens va fer una reflexió sobre com són d’inestables les relacions sentimentals en la nostra societat actual i que, per això mateix, temia que en cas de trencar amb la suposada parella aquesta poguera al·legar la discapacitat que manifesta ella per llevar-li la custòdia de la criatura.

Tot just pocs dies després hi vam llegir que s’havia presentat al Ministeri de Justícia, per part del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), un conjunt de propostes perquè siguen incloses a l'avantprojecte de Llei sobre l'exercici de la coresponsabilitat parental en cas de nul·litat, separació i divorci, amb la finalitat d’evitar que la discapacitat no supose en cap cas discriminació o tracte desfavorable en la decisions judicials sobre pàtria potestat o guàrdia i custòdia dels fills i filles, en els supòsits de ruptures matrimonials o de parella.

El CERMI, en el document de propostes a l'esmentat avantprojecte de llei, exigeix que en el nou text legal s'incloguen disposicions explícites que impedisquen qualsevol discriminació o tracte menys favorable per raó de discapacitat en una de les persones progenitores a l'hora de decidir o acordar mesures en relació amb el règim de vida, l'atenció, l'assistència i la cura de les criatures. Malauradament, són molts els casos en què mares o pares amb diversitat funcional pateixen decisions injustes dictades per professionals de la judicatura que tenen en compte la discapacitat com a factor negatiu a l’hora d’emetre sentències sobre la pàtria potestat i la guàrdia i custòdia de filles i fills.

Recordem que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que la discapacitat no és un fet inherent del subjecte que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. Per tant, una mare o un pare amb diversitat funcional, amb els suports oportuns i proporcionats a la seua discapacitat, pot fer-se responsable de la criança de les seues filles i fills com qualsevol altra dona o home.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I denunciem com un greuge intolerable aquesta mena d’actes de discriminació que neguen la igualtat d’oportunitats i de tracte, real i efectiva, a les persones amb diversitat funcional davant els tribunals de justícia.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número X. 16/09/2013)

AMB CAMES QUE RODEN (50)

Entre els menesters propis de la raça humana està anar a comprar. Som l’única espècie que habita aquest planeta que realitza aquesta activitat, nascuda de la necessitat vital d’aconseguir els aliments i altres productes bàsics per a la supervivència que ja no podem aconseguir directament de la natura per raons de la nostra evolució social. Anar a comprar, a banda d’un fet vital i social, també ha esdevingut un acte lúdic -que, en ocasions, ens porta a adquirir fins i tot allò que no necessitem-, al qual totes les persones hem de tenir accés sense cap mena d’impediment.

Els hipermercats i centres comercials són la màxima expressió de l’hàbit del consum. Tot i que amb el pas de les darreres dècades ha millorat molt l’accessibilitat a aquestes grans superfícies, les persones amb diversitat funcional segueixen trobant un seguit d’inconvenients a l’hora de fer-hi la compra, que són tan diferents com diversos són els tipus de discapacitats. Casos representatius són els productes que queden fora de l’abast de les persones de baixa estatura i de les que es mouen en cadira de rodes per estar només disposats als prestatges més alts; els emprovadors petits en els quals a penes hi cap la cadira de rodes; o els passadissos massa estrets que dificulten el pas i la maniobrabilitat d’aquestes.

Per a les persones que manifesten discapacitats visuals és complex anar a comprar totes soles a grans superfícies comercials perquè, entre d’altres dificultats, tenen la de localitzar els productes i la de dur les bosses fins a casa, aspecte aquest últim que també comparteixen amb les persones amb mobilitat reduïda, ja que és prou complicat portar el bastó o conduir la cadira de rodes mentre es sosté pes.

Sí, és veritat que hi ha l’opció de comprar a través d’Internet. Però no és el mateix fer-ho per gust que per obligació. Com dèiem més amunt, anar a comprar té una vessant social que comporta integració en la comunitat, alhora que fomenta l’autonomia personal. Fer la compra des de casa elimina aqueix contacte físic amb els productes a elegir, n’encareix el cost pel servei a domicili i augmenta la invisibilització de les persones amb discapacitat.

Segons ens han comentat la Sara Rubio, el Marc Llorens i l’Albert Miret, persones  amb diversitat funcional visual a les quals agraïm les seues aportacions a aquest article, sempre que han demanat l’ajuda del personal d’algun supermercat han rebut una resposta positiva. Però els drets i la igualtat d’oportunitats de la ciutadania no han de dependre de bones intencions sinó han d’estar regulats i garantits. Per això, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es creu necessària la regulació del dret de les persones amb diversitat funcional a ser assistides en les grans superfícies comercials (hipermercats, autoserveis...), sense que això implique cap despesa addicional, i que els ports per dur la compra a domicili no s’hi cobren o siguen reduïts per a les persones que usen aquest servei per necessitat i no per comoditat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número VII. 01/07/2013)

MI ÚLTIMO ADIÓS

Cosas de la vida y de la muerte

SALVADOR MARCH CHULVI 10/06/2013 

¡Con qué paradojas nos encontramos durante nuestro peregrinaje por este mundo! Resulta que durante 42 de mis 72 años he estado viendo carreras ciclistas, sin pensar en preparar mi inscripción para ninguna de ellas.

Hoy sí lo he hecho. No tiene categoría alguna, ni kilómetros de recorrido, ni maillots, ni calas. Simplemente salida y meta.
 
Allí, bajo la pancarta de llegada, habrá acabado todo. Es la única prueba en la que todos tendremos que recoger nuestro dorsal y pedalear. Yo no podía ser menos.
 
Dicen que cada uno tiene una forma de enfocar su tiempo, tanto de ocio como laboral. Lo mío ha sido la familia, intentar no hacer daño a nadie, el ciclismo y esta, Mediterráneo, mi empresa de toda la vida. Así de simple.
 
A raíz de saberse la extremísima gravedad de mi enfermedad, me han llegado mensajes y palabras de ánimo. ¿Qué ánimo? Un adiós anunciado. Se lo agradezco ya desde donde me encuentre.
 
En mis últimas horas de vida he podido constatar quiénes han sido mis amigos de verdad y quiénes los de la “palmadita en la espalda”. Pero ahora todo eso, sinceramente, ya no importa.
 
Antes de la despedida final, a mi esposa Marisa le recuerdo en su abnegación por sacarme adelante. ¡Cariño no ha podido ser! Y a mis hijos Sergio, Felipe y Salvador, saben que siempre he luchado para que no les faltara nada. Al resto qué os voy a decir…. Os quiero mucho a todos, de verdad. Adiós. H
 
Testimonio que Salvador March pidió a ‘Mediterráneo’ que publicara tras su muerte.



(publicat a MEDITERRÁNEO el 10 de juny de 2013)

AMB CAMES QUE RODEN (49)

La Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I va presentar la publicació elaborada pel Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia que, sota el títol «Relatos sobre discapacidad y economías de a pie», recull onze relats en els quals persones amb diversitat funcional descriuen les seues vivències personals relacionades amb l'àmbit econòmic i condicionades per la discapacitat que manifesten.

L'objectiu d'aquesta recopilació de relats que contenen les experiències quotidianes de persones, que a banda d'enfrontar-se a les dificultats generals amb les quals es troba qualsevol ciutadana o ciutadà diàriament també han de plantar cara a les pròpies derivades de la discapacitat, és traslladar-les a la Societat -amb eixa majúscula que la converteix en quelcom anònim i a la qual de vegades se li carreguen les culpes de fets dels quals no té cap coneixement- perquè sàpiga de primera mà les traves i dificultats amb què topen cada dia les persones amb diversitat funcional, i que amb la crisi s'aguditzen encara més.

Entre les qüestions que tracten aquestes històries, contades en primera persona, estan els preus elevats dels productes específics per a aquest col·lectiu i que en la majoria dels casos són articles de primera necessitat; les dificultats per accedir a llocs de treball; la manca d’ingressos suficients per abastar una vida digna i que permeten el desenvolupament d’una vida independent; etc. Així mateix, en aquesta publicació es fan evidents alguns dels efectes negatius que estan causant les retallades aplicades des de les diverses administracions. Unes mesures antisocials que van enderrocant de mica en mica l’estat de benestar que un dia va semblar que era a l’abast de la mà i que ara ens volen fer creure que és impossible.

Com es diu al final del pròleg, «en aquest temps de crisi, més que mai, és imprescindible unir les nostres forces per a sobreviure i aconseguir que els drets i la dignitat de les persones amb diversitat funcional siguen respectats». I una de les maneres de fer visible la situació és no callar. Tal com s'indica al llibre, EL SILENCI NOMÉS BENEFICIA LA INJUSTÍCIA.

La publicació pot descarregar-se en: 

http://isonomia.uji.es/relatos-sobre-discapacidad-y-economias-de-a-pie-2013/

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número V. 03/06/2013)

Observaciones iniciales de Michelle Bachelet en panel sobre “Violencia contra mujeres y niñas con discapacidad”

Buenas tardes, señoras y señores, colegas, amigas y amigos.

Quiero darles la bienvenida y agradecerles por estar aquí presentes para sacar a la luz un tema largamente oculto, pasado por alto y menospreciado.

Hablo, por supuesto, de la violencia contra las mujeres y las niñas con discapacidades.

Todas y todos estamos demasiado familiarizados con las inquietantes estadísticas sobre la violencia contra las mujeres y las niñas en todo el planeta. Sin embargo, más problemático resulta el hecho de que las mujeres y las niñas con discapacidades tengan tres veces más probabilidades de sufrir abuso físico y sexual y que tengan menos acceso a los servicios sociales y los sistemas de asistencia.

Si son refugiadas, pertenecen a pueblos indígenas, están en situaciones de conflicto o viven con el VIH/SIDA, el riesgo aumenta incluso más.

Las mujeres y las niñas con discapacidades sufren formas y causas de violencia particulares que se presentan en el hogar y en la comunidad.

La violencia es física, psicológica y sexual. Incluye negligencia, aislamiento social, trata de personas, reclusión en centros, tratamiento psiquiátrico e, incluso, esterilización forzosa.

Lamentablemente, sus víctimas se enfrentan a importantes obstáculos para escapar a esa violencia, para denunciar esos delitos y para acceder a justicia y a servicios.

La buena noticia es que actualmente se está prestando mayor atención a los derechos de las mujeres y las niñas con discapacidades. Ese es el motivo por el cual ONU Mujeres ha organizado conjuntamente este evento, de modo que aquellas y aquellos que defendemos esta causa podamos unirnos para compartir nuestros esfuerzos y nuestras experiencias.

El Comité para la Eliminación de la Discriminación contra la Mujer (CEDAW) se ha ocupado de las preocupaciones de las mujeres con discapacidades en sus recomendaciones, al igual que el Comité sobre la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad (CRPD). Una preocupación crucial se refiere a los derechos reproductivos y al derecho a la salud sexual y reproductiva, derechos que pertenecen a todas las mujeres y que están estipulados en la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad.

ONU Mujeres alienta a ambos Comités a seguir estudiando las intersecciones entre el género y la discapacidad, y a implicar a los gobiernos para que sean proactivos en lo que se refiere a las leyes, las políticas y las prácticas para proteger los derechos de las personas con discapacidades.

Más concretamente, queremos proponer una sesión conjunta entre los dos Comités, CEDAW y CRPD, para identificar las deficiencias en la protección y para definir mejor los enfoques para combatir estos problemas.

Nos enfrentamos al desafío de aplicar lo que hemos aprendido para garantizar que tanto la información como los servicios sean “accesibles” para todas y todos.

Esto significa que una mujer sorda que pudiese requerir información o servicios tenga acceso a interpretación con el lenguaje de señas.

Significa que una niña en silla de ruedas que pudiese requerir una rampa para entrar a un edificio no se vea impedida de recibir información o servicios allí. Significa que una mujer ciega que haya sido víctima de violencia sexual inspire credibilidad y confianza y reciba servicios, aunque no pueda ver.

La otra cara del acceso, creo, es la inclusión. Esto significa que las personas con discapacidades se incluyan y se reflejen en la toma de decisiones que afectan sus vidas.

Debemos seguir demostrando que todas las personas son valiosas, que todas las personas cuentan, no sólo en términos de educación sino, además, en términos de empoderamiento económico.

En este ámbito, la información es poder. Es por ello que ONU Mujeres alienta a las encargadas y los encargados de la formulación de políticas nacionales a reunir datos que estén desglosados por género y discapacidad en todos los sectores.

Esta información sobre el número y la ubicación de mujeres y niñas con discapacidades alentará a los gobiernos a consultar a estas personas cuando se formulen leyes y políticas y se asignen presupuestos y recursos específicos para las discapacidades.

Las mujeres con discapacidades necesitan acceder a la justicia por violaciones de sus derechos y a atención médica sensible tanto en términos de género como de discapacidad.

Me complace informar que algo de esto ya está teniendo lugar. Por ejemplo, AusAID, que trabaja con socios camboyanos, estudió recientemente la prevalencia y la experiencia de violencia contra mujeres con discapacidades y los programas y las políticas vigentes para abordarla.

El proyecto de ley sobre delitos sexuales de 2012 de Sierra Leona aborda delitos contra las mujeres con discapacidades mentales. Y en Albania, Bolivia, Dinamarca, España, Macedonia, Namibia, la República de Corea, Sudán y otros lugares se está desarrollando un trabajo importante para ayudar a todas las mujeres y las niñas con discapacidades.

De cara al futuro, tanto aquí en este periodo de sesiones de la Comisión de la Condición Jurídica y Social de la Mujer como al prepararnos para la Reunión de alto nivel sobre discapacidad y desarrollo que tendrá lugar en septiembre, me gustaría que tuviéramos presentes las recomendaciones del Secretario General y las de la Relatora Especial sobre la violencia contra la mujer, sus causas y sus consecuencias.

Esas recomendaciones incluyen:

• brindar servicios y respuestas multisectoriales accesibles para mujeres y niñas con discapacidades y para mujeres y niñas que viven con el VIH/SIDA; y
• recopilar datos desglosados por edad, sexo, discapacidad y otros factores relevantes para evaluar el diseño y la eficacia de servicios y respuestas multisectoriales.

En lo que respecta a ONU Mujeres, nos comprometemos a trabajar junto con otras entidades de las Naciones Unidas para transformarnos en un participante más activo dentro del Grupo de Apoyo Interinstitucional al incorporar cuestiones y soluciones de género y discapacidad dentro del sistema de las Naciones Unidas.

Esto implica realizar un mejor trabajo al destacar la intersección entre género y discapacidad, tanto a nivel de políticas como sobre el terreno a nivel de país.

Al hacerlo, sin embargo, debemos tener presente que todas las decisiones sobre políticas y legislación deben tomarse con la participación significativa de las propias mujeres con discapacidades.

Helen Keller dijo una vez, “Caminar con un amigo en la oscuridad es mejor que caminar sola en la luz”.

A través de vuestra dedicación y vuestro compromiso con esta causa, las mujeres y las niñas con discapacidades pueden estar seguras de que cuentan con una amiga o un amigo con quien caminar a través de la oscuridad y hacia la luz.

Muchas gracias a todas y todos por su amable atención. A continuación, me encantará seguir escuchando al resto de las y los miembros del grupo. 

Observaciones iniciales de Michelle Bachelet, Directora Ejecutiva de ONU Mujeres en panel sobre “Violencia contra mujeres y niñas con discapacidad”
8 de marzo de 2013

(disponible en www.unwomen.org) 

AMB CAMES QUE RODEN (48)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en la seua primera reunió d’enguany, va acordar dedicar el 2013 a treballar al voltant de la importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb discapacitat. Des del grup es proposa investigar sobre si la violència masclista cap a les dones amb discapacitat, per part de subjectes que conviuen amb elles, presenta una connotació sexual, l’expressió de la qual té diferents maneres de manifestar-se i distints graus d’intensitat: des del rebuig més ultratjant, que es pot expressar mitjançant mirades despectives; fins a abusos, en forma de relacions no consentides, tocaments, etc.; passant per l'agressió verbal. 

Segons l’informe Violència en dones i xiquetes amb discapacitat, quatre de cada cinc dones amb diversitat funcional pateixen violència. El text traslladat per Gabriela Guzmán, oficial de Drets Humans de l'Oficina de l'Alt Comissionat per als Drets Humans de Nacions Unides, davant la Conferència Internacional «Els desafiaments del nou mil·lenni per a les dones amb discapacitat», celebrat a Madrid al juny de 2012, afirma que el 80% de les dones amb discapacitat són víctimes d’agressions i tenen quatre vegades més de risc de sofrir abusos sexuals que la resta de població femenina.

Tot això s'incardina en una visió asexuada de les persones amb diversitat funcional, malauradament molt estesa, que proclama o bé que aquestes "no tenen sexualitat" (per estar absolutament invisibilitzada) o bé es considera que si la manifesten "és un comportament aberrant", sense que entre ambdues opcions hi haja més possibilitats sexuals. Per dissort, aquestes visions de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional són molt generalitzades i estan basades en el desconeixement i/o la negació que aquestes dones i homes tenen els mateixos drets que la resta de ciutadanes i ciutadans a expressar i manifestar les seues inquietuds sexuals.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es fa una crida a totes les associacions de persones amb discapacitat, així com a altres entitats i particulars, perquè realitzen les seues aportacions sobre aquest tema. Per contactar amb el grup poden remetre un correu electrònic a l’adreça cesar.gimeno@uji.es i se’ls comunicarà la manera de participar-hi.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número III. 02/05/2013)