Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó i que llegiu els nostres escrits.

diumenge, 19 de juny del 2011

AMB CAMES QUE RODEN (38)

Es pot dir que en els països més desenvolupats és estrany trobar una persona que no tinga pàgina a Facebook, Twitter, o qualsevol altra de les xarxes socials que estan de moda, que han esdevingut referents en la nostra vida diària a l’hora de comunicar-nos, intercanviar informacions, etc. És una manera senzilla, còmoda, i gairebé instantània, d’interactuar amb persones o grups socials afins des de quasi tot arreu i a través de diverses tecnologies, quelcom que ja està causant síndromes tant d’addicció com d’abstinència.

Per a les persones amb diversitat funcional les xarxes socials són un recurs molt útil en obrir-nos un gran ventall de possibilitats, facilitant-nos la interacció i la comunicació, fet que ja havien millorat altres eines d’Internet com ara el correu electrònic o el xat. Mitjançant les xarxes socials és fàcil estar en contacte continu amb amigues i amics, així com fer noves amistats, i fins i tot retrobar-ne de velles que per un motiu o altre s’havien perdut. A més, en certa forma, és un bon aliat contra la solitud i un indret on la igualtat de condicions per a transmetre i divulgar les nostres idees pot ser possible.

Però, com quasi tot en aquesta vida, també hi és la part negativa. Alhora que és un sistema que augmenta la capacitat de relació-comunicació, ens pot fer còmodes i portar-nos a usar les xarxes socials per a aïllar-nos de la societat i del tracte real que això comporta, creant-nos un món virtual que ens fa oblidar la nostra realitat quotidiana, enganyant-nos nosaltres mateixos. D’altra banda, en aquestes xarxes socials –com succeeix en altres espais d’Internet- no manquen individus que les utilitzen per a enganyar, aprofitar-se’n o fer burla d’altres persones; i és evident que qui manifestem una diversitat funcional som un blanc fàcil.

Si bé el món virtual de les xarxes socials sovint és més accessible, i està bé com a mitjà però no com a fi, mai no podrà substituir la calidesa del contacte real amb tots els seus pros i tots els seus contres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 118 de VOX UJI. Juny 2011)

dilluns, 6 de juny del 2011

AMB CAMES QUE RODEN (38)

Es pot dir que en els països més desenvolupats és estrany trobar una persona que no tinga pàgina a Facebook, Twitter, o qualsevol altra de les xarxes socials que estan de moda, que han esdevingut referents en la nostra vida diària a l’hora de comunicar-nos, intercanviar informacions, etc. És una manera senzilla, còmoda, i gairebé instantània, d’interactuar amb persones o grups socials afins des de quasi tot arreu i a través de diverses tecnologies, quelcom que ja està causant síndromes tant d’addicció com d’abstinència.

Per a les persones amb diversitat funcional les xarxes socials són un recurs molt útil en obrir-nos un gran ventall de possibilitats, facilitant-nos la interacció i la comunicació, fet que ja havien millorat altres eines d’Internet com ara el correu electrònic o el xat. Mitjançant les xarxes socials és fàcil estar en contacte continu amb amigues i amics, així com fer noves amistats, i fins i tot retrobar-ne de velles que per un motiu o altre s’havien perdut. A més, en certa forma, és un bon aliat contra la solitud i un indret on la igualtat de condicions per a transmetre i divulgar les nostres idees pot ser possible.

Però, com quasi tot en aquesta vida, també hi és la part negativa. Alhora que és un sistema que augmenta la capacitat de relació-comunicació, ens pot fer còmodes i portar-nos a usar les xarxes socials per a aïllar-nos de la societat i del tracte real que això comporta, creant-nos un món virtual que ens fa oblidar la nostra realitat quotidiana, enganyant-nos nosaltres mateixos. D’altra banda, en aquestes xarxes socials –com succeeix en altres espais d’Internet- no manquen individus que les utilitzen per a enganyar, aprofitar-se’n o fer burla d’altres persones; i és evident que qui manifestem una diversitat funcional som un blanc fàcil.

Si bé el món virtual de les xarxes socials sovint és més accessible, i està bé com a mitjà però no com a fi, mai no podrà substituir la calidesa del contacte real amb tots els seus pros i tots els seus contres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 118 de VOX UJI. Juny 2011)

divendres, 3 de juny del 2011

Documental: "Scarlet Road". Asistencia sexual en discapacidad.

.
No es frecuente que una pareja de ancianos preparen la cama de su hijo con sábanas de satén y propaguen pétalos de rosa, en la preparación de la visita de una trabajadora del sexo.

Pero esta no es una fiesta de cumpleaños común para Mark, que tiene parálisis cerebral y anhela una relación íntima a pesar de estar confinado a una silla de ruedas. Mark habla a través de un tablero de comunicación electrónica, pero sus ojos se iluminan ante la perspectiva de una relación durante la noche con Rachel Wotton, una trabajadora del sexo de Sydney; con 17 años de experiencia.

El documental; profundo y conmovedor se centra en la campaña incansable de Wotton por los derechos de las trabajadoras del sexo y de las personas con discapacidad, que suelen ser percibidos como asexuados.


"Scarlet Road" es una de las películas que compiten por el Premio Documental Foxtel, en Australia (Sydney), en el Festival de Cine de junio en 2010. ''La representación de las trabajadoras sexuales y personas con discapacidad es un campo de minas, pero yo quería hacer frente a los estereotipos'', dice Scott, quien se hizo amiga de Wotton hace una década y se ganó la confianza para tomar su cámara en mano detrás de puertas cerradas.


''El documental es positivo y pro-activo de dos grupos marginados,''dice Wotton. ''Las trabajadoras sexuales están en todas partes. No son estas figuras aisladas o solitarias, es gente que va al supermercado y lleva una vida normal. La alegría del documental es que llegamos a hablar de dar placer y una luz sobre una cuestión que la gente no ha pensado''.

Wotton, quien tiene experiencia en psicología y está estudiando para una maestría en salud sexual, se ha convertido en una especialista en trabajar con clientes con parálisis cerebral, esclerosis múltiple y personas con enfermedades degenerativas. Uno de sus clientes, John, fue diagnosticado con esclerosis múltiple hace 26 años. Una silla de ruedas controlada por la barbilla le permite la movilidad. John insiste en que sus sesiones a Raquel le han permitido recuperar algo de movimiento del cuerpo y mejorar su autoestima.

''Es increíble ver los progresos de Juan.
Siempre se nos enseñó a cuidar de nuestro cuerpo, para comer las cosas correctas, pero todo el mundo merece ser tocado, se abrazaron y se muestra la ternura.

Wotton espera que "Scarlet Road" se convierta en una herramienta útil en la educación de las personas de todos los sectores de la vida sobre temas que muy a menudo son envueltos en el misterio y el tabú. Durante varios años ha sido parte de un movimiento internacional para tratar de obtener derechos para los trabajadoras del sexo y para erradicar el estigma social y discriminación en torno a su ocupación elegida.

Reflexiva y elocuente, Wotton dice que todavía se mantiene en contacto con Mark y que desde entonces ha celebrado otros cumpleaños desde que el documental fue hecho.
''Es un gran privilegio que los clientes confíen en mí, se trata de tratarlos con dignidad y respeto, y divertirse. Me encantaría que las profesionales del sexo que se incluirán en los programas de rahabilitation si así lo desean. Se trata de capacitar a las personas para tomar decisiones en su vida que los hagan más feliz y saludable''.



Wotton espera que "Scarlet Road" rompa mitos y prejuicios. ''Me he puesto en el duro camino del activismo para luchar por los derechos humanos y legales de las trabajadoras del sexo".

(publicat el 30/05/2011 a http://sexualidadespecial.blogspot.com/2011/05/documental-scarlet-road-asistencia.html)