Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 19 de desembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (87)






MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2016.

Un any més commemorem el 3 de desembre el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una jornada en la qual es llegiran diferents manifests a moltes poblacions i ciutats d’arreu del món. En la majoria dels casos, segur que coincidiran a exigir la plena inclusió en la societat de les dones i els homes amb diversitat funcional, a més de reivindicar la promoció i compliment de la legislació que protegeix els nostres drets com a ciutadanes i ciutadans.
Les persones amb diversitat funcional seguim patint les conseqüències de les retallades atroces que es van dur a terme durant els darrers anys, si bé des de la positivitat podem dir que alguns aspectes han millorat -encara que siga provisionalment- gràcies, per exemple, a les ajudes econòmiques de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana per a compensar el copagament dels medicaments i material ortoprotètic inclosos en el Sistema de la Seguretat Social. Ajudes que, de moment, només estan previstes per a 2016. Què passarà el proper any?
El nostre col·lectiu, com sempre, està entre els considerats en risc de pobresa i d'exclusió, un fet que amb la crisi s'ha agreujat, com ha succeït amb la majoria de persones que sobreviuen gràcies a pensions o bona part de la classe treballadora que, segons una notícia publicada fa poques setmanes, va perdre un 10 per cent del seu poder adquisitiu entre els anys 2008 i 2014. És a dir, cada vegada som més pobres. El copagament per serveis segueix fent estralls. Les persones que resideixen en centres assistencials paguen el 80 per cent de la prestació que reben per la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència i/o el 75 per cent de la seua pensió, amb la qual cosa, en molts casos, no els queda a penes diners per a les seues despeses personals (roba, articles d'higiene personal, oci, formació, accés a la cultura, etc.).
Respecte a l’esmentada llei, més coneguda com a «Llei de dependència», que es va constituir com el quart pilar de l'estat del benestar, cal dir que s'ha convertit en una espècie de «molèstia». Per al Partit Popular perquè mai ha sigut «la seua Llei» i es va dedicar des del primer moment a boicotejar-la i a retallar-la de manera brutal allà on té o va tenir poder, llevant-nos així gran part dels avanços aconseguits per a poder portar una vida digna. I per a la resta de partits, més si tenen responsabilitat de govern en alguna comunitat autònoma, en moltes ocasions aquesta llei és com una càrrega de la qual no es poden desprendre perquè estaria mal vist. És inadmissible que l'aplicació d'aquesta Llei depenga del partit polític que governe i que es manipulen tant totes les xifres relacionades amb aquesta. En l'actualitat, les comunitats autònomes són les que la sostenen i no sabem si les futures partides pressupostàries donaran tant de si.
D'altra banda, la primera part del nom de la Llei, Promoció de l'Autonomia Personal, sembla que es va deixant de costat per a convertir-se en un instrument merament assistencial. Un recurs bàsic per a fomentar aquesta autonomia és l'assistència personal que, avui dia, segueix sent l'opció més desconeguda i menys desenvolupada de les incloses en aquesta norma. Una mesura per a promocionar-la seria igualar les quanties destinades a assistència personal amb les de les subvencions que reben les residències per cada persona usuària. Solament d'aquesta manera s'aconseguiria que les persones amb diversitat funcional poguérem dur a terme el nostre pla de vida independent.
En aquests moments, els tres pilars tradicionals de l'estat del benestar (educació, sanitat i pensions assistencials) mostren esquerdes, que per a les persones amb diversitat funcional són més pronunciades. El del Sistema de Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments. El de l'educació, sense un model que siga acceptat per tots els sectors implicats, segueix creant exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de discapacitat que no poden estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de recursos, casos que amb les retallades han augmentat. I el pilar de la sanitat és evident que també s'ha ressentit amb la crisi, fet que provoca que les mancances que existeixen tant en infraestructures, com en aparells accessibles i tracte personal per a atendre  de manera adequada a dones i homes amb diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no som rendibles i que no val la pena invertir en persones que ja tenim dèficits?
Així mateix, cal incidir en les barreres arquitectòniques, urbanístiques i socials. Encara que hem de felicitar-nos per l'avanç positiu que s'ha produït en la reducció d'obstacles i l'adaptació d'espais, allò del disseny i accessibilitat universal encara queda lluny de ser una realitat. Continuen existint molts llocs i àmbits als quals una persona amb qualsevol tipus de discapacitat té l'accés molt difícil, ja siga per impediments físics o per prejudicis socials. A part, els termes «adaptat» i «accessible» moltes vegades s'usen sense que facen referència a una realitat completa. Un exemple són els recintes, diguem-ne, d'oci, com ara cinemes, teatres,… en els quals –excepte excepcions dignes d'esment- se segueix caient en l'error de situar les localitats reservades per a les persones que utilitzen cadires de rodes davant de la primera fila o darrere de l'última, amb la qual cosa la visibilitat generalment és dolenta (sobretot en els cinemes) i on, a més, no solen haver-hi seients al seu costat, la qual cosa impedeix que es puga compartir l'espectacle amb algú que no use cadira de rodes. Com s'ha comentat tantes vegades, seria primordial, i s'hauria d'establir per normativa, que a l'hora de dissenyar-se i construir-se espais públics es consultara persones representatives dels diversos tipus de discapacitat perquè assessoraren des de la seua experiència personal.
Quant al compliment de les lleis, hem d'esmentar el desig expressat per les i els professionals de la judicatura que van participar en el III Congrés de Protecció Jurídica de la Persona amb Discapacitat, celebrat a Valladolid del 16 al 18 de novembre, que abans de finalitzar la 13a legislatura el Govern central adeqüe l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per l'ONU fa quasi deu anys. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l'argument que és el millor per a elles emparant-se en l'article 156 del Codi Penal, que permet aquesta violació dels drets sexuals i reproductius de les dones –i també dels homes, amb l'aplicació de vasectomies- si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l'autoritza un jutge o una jutgessa. Unes accions que van en contra del que determina la Convenció i no tenen justificació alguna perquè és molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius.
I si parlem de violacions dels drets, no hem de quedar-nos sense denunciar, una vegada més, les violències que pateixen milions de persones amb diversitat funcional –i especialment les dones-, quasi sempre en silenci perquè la majoria no són capaces o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o per falta d'accés als recursos que farien possible la seua denúncia. Tant de bo que iniciatives com la del Govern de la Comunitat Autònoma d'Aragó, que a través de l'Institut Aragonés de la Dona ha posat en marxa un protocol contra la violència de gènere en dones amb discapacitat que possibilitarà l'adaptació d'aquests recursos a les necessitats especials de les dones amb diversitat funcional, tinguen èxit i s'apliquen per altres administracions.
Per a tancar el nostre manifest, com cada any, recordem el lema que afirma que la diversitat i la igualtat són valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions doncs:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

divendres, 16 de desembre de 2016

Drets de les persones amb diversitat funcional
Cèsar Gimeno i Nebot*
En a penes quinze dies es commemoren tres dates molt importants: El 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones; el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat; i el 10 desembre, Dia Internacional dels Drets Humans. Tots tres establits per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per motius diferents però amb uns objectius comuns: la igualtat, la llibertat i la dignitat de totes les dones i homes que habiten aquest planeta anomenat Terra.
Les persones que manifestem qualsevol tipus de discapacitat, una denominació que preferim substituir per «diversitat funcional» per no comportar aquest terme cap caire pejoratiu, ens identifiquem amb els objectius de les tres dates internacionals. Com a éssers humans, tenim els mateixos drets i obligacions que la resta de la població. Per això celebrem la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948, que en el primer paràgraf de l’article 2 diu: «Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició». Malauradament, en el món hi ha milions de persones que pateixen discriminació i sense cap opció d’exercir els seus drets fonamentals. Entre les persones més discriminades ens trobem la majoria de les que tenim una diversitat funcional; fet que s’agreuja en els països menys desenvolupats i que s’aguditza més si ets dona, per allò de la doble discriminació: per ser dona i manifestar algun tipus de discapacitat.
Per aquestes circumstàncies d’especial exclusió de les persones amb diversitat funcional, en 1992, l’ONU va instaurar el 3 de desembre com a Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. És cert que en les dècades transcorregudes des d’aleshores s’ha avançat molt quant a la protecció i promoció dels nostres drets que va culminar amb l’aprovació, el 13 de desembre de 2006, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i el seu Protocol Facultatiu. És evident que als països més desenvolupats, entre els quals s’hi pot comptar Espanya, s’ha assolit un bon nivell de protecció, però també és una trista realitat que amb l’esclat de la crisi econòmica i les retallades atroces aplicades des del Govern central, la situació de les persones amb diversitat funcional ha empitjorat en tots els àmbits. La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, que ens van vendre com el quart pilar de l'estat del benestar, ha anat patint una retallada darrere d’una altra. I quant als tres pilars tradicionals de l'estat del benestar (educació, sanitat i pensions assistencials) no podem ser massa optimistes perquè mostren esquerdes, que per a les persones amb diversitat funcional encara són més preocupants. El del Sistema de Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments i ja fa anys que la revalorització de les pensions no compensa la pèrdua de poder adquisitiu. El de l'educació, sense un model consensuat per tots els sectors implicats, segueix creant exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de discapacitat que no poden estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de recursos, casos que amb les retallades han augmentat. I en el cas de la sanitat és evident que també s'ha ressentit amb la crisi, fet que provoca que les mancances que existeixen tant en infraestructures, com en aparells accessibles i tracte personal per a atendre de manera adequada a dones i homes amb diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no val la pena invertir en persones que ja tenim dèficits?
Tornant a la importància de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, ens hem de fer ressò de la urgència de l’adequació de l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol als mandats de la Convenció, cosa que encara no s’ha fet transcorreguts més de vuit anys des de la seua ratificació, en maig de 2008, pel Govern de Rodríguez Zapatero. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització forçosa que pateixen les dones, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l'argument que és el millor per a elles emparant-se en l'article 156 del Codi Penal, que permet aquesta violació dels drets sexuals i reproductius de les dones –i també dels homes, amb l'aplicació de vasectomies- si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l'autoritza un jutge o una jutgessa. Unes accions que van en contra del que determina la Convenció i no tenen justificació alguna perquè és molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius.
Aquesta és una de les violències que pateixen milions de persones amb diversitat funcional, quasi sempre en silenci perquè la majoria no són capaces o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o per falta d'accés als recursos que farien possible la seua denúncia. Això fa que el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, siga una data fonamental per a visibilitzar també la violència que pateixen les dones amb diversitat funcional. Per acabar recordem que totes les persones som diferents, totes les persones som iguals.

*Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia



(Publicat a la secció La ventana de la UJI. Mediterráneo 11/12/2016 http://isonomia.uji.es/revistadeprensa/)

dimarts, 22 de novembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (86)

El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, una data que va fixar l’Organització de Nacions Unides (ONU) en 1999 amb l’objectiu de visibilitzar aquest greuge que viola els drets i la integritat  física, psíquica i moral de dones de totes les races, creences, ideologies, nivells econòmics i edats. Una xacra social que no decreix malgrat els nombrosos programes de prevenció i de conscienciació, així com mesures jurídiques, que s’han establit durant les darreres dècades. Tot i que la societat en general ha augmentat el seu grau de sensibilització vers aquesta greu problemàtica, cada any segueixen morint milers de dones arreu del món víctimes de la violència masclista.
Com succeeix massa sovint en la majoria d’àmbits, les dones amb diversitat funcional se senten discriminades –quan no oblidades- perquè se'ls tracta com un col·lectiu a part, com si no foren dones amb els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadanes, i com si la violència que pateixen no fos tan greu. Segons l’ONU, el 80 per cent de les dones que manifesten una discapacitat són objecte d’algun tipus d’agressió relacionada amb la violència de gènere. Només per aquesta dada el col·lectiu de les dones amb diversitat funcional ja mereixeria una atenció especial. Però encara més si es té en compte que la majoria d’incidents violents que afecten a dones amb discapacitat queden ocults perquè es produeixen en l'entorn familiar o en centres residencials, fet que fa molt difícil que arriben a denunciar. La por i la dependència física, psicològica o econòmica que senten cap l’agressor, o agressora –encara que en aquest cas no parlaríem de violència de gènere-, representen els obstacles principals que fan invisibles tants casos; tot i que també s’han de tenir en compte el grau i el tipus de discapacitat que manifesten, que en moltes ocasions els fa molt complicat o impossible accedir als recursos necessaris per a denunciar, i fins i tot adonar-se que són víctimes de violència masclista. Per sort, hi ha notícies que obrin un horitzó d’esperança quant a millorar la situació d’aquestes dones que sofreixen la violència en silenci, com la de la posada en marxa d’un protocol contra la violència de gènere en dones amb discapacitat per part de l'Institut Aragonès de la Dona (IAM), acció que farà que la Comunitat Autònoma d'Aragó siga la primera que adaptarà els recursos a les necessitats de les dones.
Un tipus de violència cap a les dones que també està invisibilitzada és la esterilització forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l’argument que és el millor per a elles. L’esterilització va quedar despenalitzada a Espanya en l’article 156 del Codi Penal si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l’autoritza un jutge o una jutgessa. Tot i així, l'esterilització és contrària a la Convenció Internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat, que l’Estat espanyol va ratificar en 2008, que promou que «les persones amb discapacitat, inclosos els xiquets i les xiquetes, mantinguen la seua fertilitat, en igualtat de condicions amb les altres». És molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius de soca-rel i que l’esterilització forçosa és una violació dels drets fonamentals de les dones amb diversitat funcional.
Com ja s’ha dit, cal fer visibles les dones amb diversitat funcional que pateixen la violència masclista. Però, a més, és fonamental fer-los arribar la informació a les que encara no n’han sigut víctimes perquè tinguen recursos de prevenció i detecció. Una manera d’aconseguir-ho seria fer accessibles totes les activitats que s’organitzen al voltant del 25 de novembre, ja siga afegint subtítols als cinefòrums, fent interpretació de llengua de signes en conferències i debats, etc., per a promocionar i fer possible la presència física i la participació de totes les dones sense importar les seues capacitats i circumstàncies. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

diumenge, 20 de novembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (85)

La darrera setmana del proppassat mes de setembre es va commemorar la Diada Internacional de les Persones Sordes instituïda per les Nacions Unides el 28 de setembre de 1958. La sordesa és una diversitat funcional invisible. Si ens trobem algú caminant amb ulleres fosques i bastó blanc, o acompanyat d’un gos pigall, deduïm de seguida que té una discapacitat visual i és molt probable que li preguntem si necessita ajuda per a creuar el carrer. Les persones sordes, en canvi, no manifesten cap símptoma que faça visible el seu dèficit auditiu, per la qual cosa ningú ho adverteix fins que els parla.
Els obstacles més importants que dificulten la vida diària de les persones amb sordesa són les barreres de comunicació que limiten la seua capacitat de relacionar-se amb l'entorn. La manca d’audició i, en la majoria dels casos, el fet de no poder comunicar-se oralment fan que aquesta part de la població, que té els mateixos deures i drets que la resta de la ciutadania, patisca discriminació en la quasi totalitat dels espais públics i que resten aïllades en un món paral·lel en què el silenci s’imposa. Un fet prou habitual com és quedar-se dins d’un ascensor encallat entre dues plantes, per a una persona sorda pot esdevenir angoixant perquè no pot escoltar si des de l’exterior li estan parlant; o en alguna situació d’emergència, en què es donen instruccions d’evacuació a través de megàfons, la seua vida pot córrer perill per no assabentar-se d’allò que està passant.
La nostra és una societat bàsicament «oïdora» i una mostra d’això és que una bona part dels mitjans usats per a transmetre informació són auditius. Per tant, la informació que els arriba a les persones amb sordesa és mínima. En certa manera, es pot pensar que Internet ha facilitat el seu accés a la informació i ha millorat les possibilitats de relacionar-se socialment, però s’ha de tenir en compte que a moltes d’aquestes persones, per les seues circumstàncies, no els resulta gens fàcil adquirir els coneixements necessaris per a entendre idees abstractes, per exemple.
Com succeeix amb tants altres col·lectius amb necessitats especials, no es tenen sempre presents –ni en tots els àmbits- les mesures que millorarien la qualitat de vida de les persones que no poden escoltar els sons i els sorolls que es produeixen al seu voltant. Una de les actuacions que s’hauria d’implementar és la presència d’intèrprets de llengua de signes en tot tipus de serveis i centres d’atenció a la ciutadania (hospitals, centres de salut, jutjats...); llocs que haurien d’aprofitar els avantatges de les noves tecnologies més del que fan actualment. Incloure el Whatsapp o la possibilitat de connectar-se per Skype amb una o un intèrpret, són mostres de com de senzill pot ser de vegades aplicar mesures que no representen fortes inversions econòmiques i que significarien millores de l’accessibilitat d’aquesta part de la ciutadania. Només hi cal conèixer la necessitat i aplicar la ferramenta.
Així mateix la subtitulació de tots els programes de televisió i la interpretació en llengua de signes dels noticiaris, com ja fa alguna cadena, haurien d’estar establides per normativa. Les diverses llengües de signes que s’usen arreu del món han de tenir la mateixa consideració, respecte i promoció que les llengües parlades, i haurien d’estar presents en els centres d’ensenyament com un idioma més.
Com ens diu una companya intèrpret, que ens ha assessorat en la redacció d’aquest article, és tracta de fer visual allò que és auditiu.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dimecres, 14 de setembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (84)

Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.
És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.
Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.
Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.
Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)

dijous, 25 d’agost de 2016

Peter Norman, un medallista olímpic discriminat per la seua solidaritat amb la lluita de les persones negres pels seus drets


Quan les dones i homes negres eren tractades com a merda als Estats Units d'Amèrica, dos velocistes americans van alçar el puny en el podi dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 reivindicant els drets humans de les persones negres en el seu país.

Van ser expulsats immediatament, la seua carrera esportiva es va truncar, van rebre amenaces de mort i van acabar un rentant cotxes a Texas i l'altre d'estibador al port de Nova York. Va ser gràcies a gent valenta com ells que la segregació racial a EUA va retrocedir una mica.

Però la història de l'home blanc de la fotografia és menys coneguda i és digna d'una pel·lícula. És australià, es deia Peter Norman i va ser medalla de plata en aquella cursa. Es pensava que era aliè a la moguda que es va muntar darrere d'ell, però no era així. Els dos americans li van explicar el que anaven a fer i li van preguntar què li semblava. Norman va contestar: «Crec que tot home té dret a beure la mateixa aigua. Crec en el que creuen vostès». I a continuació va assenyalar el distintiu de la lluita dels negres (l'adhesiu redó blanc que es veu a la foto) i va preguntar si en tenien un per a ell. D'aquesta manera va mostrar la seua solidaritat amb la lluita de les dones i homes negres.

Les conseqüències per a l'australià van ser terribles. Va ser condemnat a l'ostracisme. No solament se li va fer difícil seguir corrent; tampoc aconseguia que li donaren treball. Repetides vegades el van convidar a demanar perdó per l'episodi de Mèxic, però ell es va negar, i va seguir entrenant pel seu compte aconseguint temps millors que els dels seus rivals. En els quatre anys següents va batre tretze vegades la marca de qualificació en els 200 metres per a anar als Jocs Olímpics de Munic en 1972, però no el van convocar a l'equip nacional i, per primera vegada en la història dels Jocs, Austràlia no va tenir esprintador en les finals de 100 i 200 metres. 

Norman va intentar dedicar-se al futbol australià professional però una lesió en el tendó d'Aquil·les el va posar en risc de perdre la cama per gangrena. Es va fer addicte als calmants que li receptaven, es va recuperar i va començar a militar en el sindicalisme i treballar en una carnisseria. Usava la seua medalla olímpica per a travar la porta del seu apartament.

Quan es va anunciar que Austràlia organitzaria els Jocs en el 2000, es va il·lusionar pensant que l'inclourien en els festeigs. L'organització de Sydney va convidar a totes i tots els medallistes olímpics d'Austràlia a desfilar el dia de la inauguració, però a Norman no solament el van excloure de la desfilada: ni tan sols li van enviar entrades per a anar a l'estadi. Era el millor velocista de la història australiana però no existia. Fins i tot en l'estàtua que s'havia erigit en el campus de San José, Califòrnia, commemorant aquell podi de Mèxic 68, el segon lloc estava buit.

Quan va morir en el 2006, els dos exvelocistes americans van viatjar fins a Melbourne i van portar el seu fèretre. La banda musical present en l'acte va interpretar “Carros de foc”.























 (Informació extreta de les xarxes socials)


dilluns, 11 de juliol de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (83)

El dret a la sanitat es diu que ha de ser universal. Però, com succeeix en molts àmbits, hi ha sectors de ciutadania que no tenen tan fàcil accedir als recursos relacionats amb la salut. Les persones amb diversitat funcional som un dels col·lectius que ens trobem, d’una banda, amb barreres físiques a l’hora d’haver d’usar alguns dels recursos sanitaris i, d’una altra, amb barreres socials derivades de la manca de formació, quant a l’atenció a persones amb discapacitat, que mostra part del personal que treballa en aquests recursos, que en molts casos tampoc no compta amb la mínima empatia imprescindible per a desenvolupar aquesta mena de treballs.
El personal sanitari hauria de rebre unes nocions elementals sobre com tractar a persones amb qualsevol tipus de discapacitat. Per exemple, amb això es podria evitar que quan acudim a una cita mèdica, i ens acompanya una altra persona, s’adreçaren primer a l`acompanyant, tant per a preguntar-nos pels símptomes com per a comunicar-nos el diagnòstic i el tractament. Una pràctica que encara és més habitual si la o el pacient manifesta dificultats d’expressió oral; en aquest cas, la o el pacient amb diversitat funcional sembla esdevenir del tot invisible per al o la professional que l’atén. Això li pot representar una pèrdua d’autoestima a la persona atesa perquè pateix una agressió psicològica a la seua dignitat humana.
Si parlem d'especialitats mèdiques, la cosa empitjora, ja que ni molts dels aparells que s’utilitzen per a realitzar proves s'adapten a les necessitats especials de les persones amb diversitat funcional, ni moltes i molts especialistes saben com es podrien o es deurien fer les proves en aquests casos. Aparells per a fer ressonàncies, TAC, etc., resten fora de l’abast de les persones amb mobilitat molt reduïda. Entre els exàmens que més inconvenients i dificultats presenten es poden esmentar les revisions ginecològiques, tan importants per prevenir o detectar possibles problemes de salut i tan difícils d’efectuar quan es tracta de dones amb discapacitats, sobretot, físiques. Aquests impediments solen retardar les visites a les consultes mèdiques, amb conseqüències molt negatives perquè patologies que en principi representen riscs mínims per a la salut de les dones, amb el retard, poden esdevenir casos molt greus, fins i tot mortals. Un exponent d’aquesta circumstància són les dificultats de les dones que es mouen en cadires de rodes, i no poden mantenir-se de peu, a l’hora de fer-se una mamografia.
Tant les consultes ginecològiques adaptades com els mamògrafs accessibles per a dones en cadira de rodes són molt escassos a l’Estat espanyol. A la Comunitat Valenciana no en tenim notícia de cap. Si que sabem que s’han presentat proposicions no de llei a les Corts Valencianes, com la del Grup Parlamentari Ciudadanos en novembre de 2015, sobre l'adopció de mesures per a dotar els hospitals públics valencians dels mitjans adequats per a atendre les dones amb diversitat funcional i mobilitat reduïda; o la presentada d'urgència al plenari aquest mes de juliol de 2016, pel Grup Parlamentari Popular, sobre l'elaboració d'un Pla Estratègic d'accessibilitat per a persones amb diversitat funcional i persones en situació de dependència, a la xarxa sanitària pública valenciana. 
Els diferents estaments responsables, tant polítics com administratius, han de fer possible que l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que reconeix el dret a la salut d’aquestes ciutadanes i ciutadans, siga efectiu mitjançant l’aplicació de la pertinent legislació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXX. 11/07/2016)

dijous, 16 de juny de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (82)

La Xarxa Europea de Vida Independent (ENIL en anglès) incorpora les iniciatives de vida independent actives a dotze països d’Europa, en els quals hi ha més de cinquanta Oficines de Vida Independent (OVI). L’ENIL es va establir arran de la difusió dels principis del Moviment de Vida Independent (MVI) arreu d’Europa, entre les dècades dels 80 i 90 del segle proppassat, gràcies al primer pas fet per activistes de la Gran Bretanya amb diversitat funcional que van viatjar als Estats Units per conèixer de primera mà les iniciatives de l’esmentat MVI que havia nascut en aquell país en els anys 60 i es va anar consolidant durant els 70. Dirigents com John Evans, Adolf Ratzka o Bente Skansgard, han estat crucials en el desenvolupaven de la filosofia de vida independent, tant als seus respectius països com en l’àmbit europeu.
Segons dades del Foro de Vida Independiente y Divertad (FVID), fundat el 2001 per a impulsar la filosofia de la vida independent a l’Estat espanyol, en l’actualitat hi ha tres OVI funcionant a Espanya. La primera es va instaurar a la Comunitat de Madrid al juliol de 2006; poc després es van posar en marxa les de Barcelona i Galícia. Totes tres tenen els mateixos objectius però cadascuna amb estructures diferents. L’OVI de Madrid es va constituir dins de l'estructura d'una ONG tradicional; la de Barcelona la van crear un grup de persones usuàries que prèviament van haver de fundar una associació a propòsit; i la de Galícia va tenir el seu origen en la primera associació d'usuàries i usuaris d'assistència personal creada a l’Estat espanyol. Essencialment, les OVI han d’oferir suports per a la gestió dels plans individuals de vida independent, facilitant la gestió dels serveis d’assistència personal d’acord amb les necessitats de cada persona amb diversitat funcional, perquè siguen elles mateixes les que entrevisten, contracten i acomiaden, si cal, a les seues assistentes o assistents personals.
Per a qui no haja llegit anteriors articles publicats en aquesta columna, recordem que la funció de l’assistència personal és assistir a una persona en situació de dependència en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida. L’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les dones i homes que manifesten discapacitats que dificulten greument la seua autonomia personal puguen desenvolupar una vida independent, entesa com que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, prenent totes les decisions que les afecten.
Manuel Lobato, Javier Romañach, Juan José Maraña, Marita Iglesias, Toño Novoa, Antonio Centeno, Núria Gómez, Alejandro Rodríguez-Picavea o Soledad Arnau, són algunes de les persones que han impulsat el Foro de Vida Independiente y Divertad (FVID). Precisament des d’aquest fòrum es va proposar el 2005 el terme «diversitat funcional» com alternatiu a tots els que s’havien usat fins llavors per a referir-se a les persones amb capacitats diferents. Termes com «discapacitat» o «minusvalidesa» es consideren pejoratius i per això «diversitat funcional» ja s’utilitza a Espanya en moltes esferes per iniciativa de les mateixes persones afectades. Fins i tot en l’administració dependent de la Generalitat Valenciana s’usa per a denominar la Direcció General de Diversitat Funcional.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dimarts, 17 de maig de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (81)

Els orígens del Moviment de Vida Independent estan molt relacionats amb les lluites de moviments com el feminista o de la població afroamericana pels drets civils, durant les dècades dels 50 i dels 60 del segle XX als Estats Units, i es pot datar en 1962 el seu naixement. Aquell any, Ed Roberts, un estudiant que manifestava una tetraplegia, va aconseguir ser admès a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, quan no hi havia precedents en les universitats nord-americanes.
Roberts i altres companys amb necessitats especials van demanar millores en el campus perquè no estava adaptat ni existia cap habitatge estudiantil accessible per a una persona amb tetraplegia. La solució proposada per la universitat va ser permetre-li l’ús de l’hospital del recinte com a dormitori. L’estudiantat amb diversitat funcional, basant la seua força en la unió i el suport mutu, hi va desenvolupar de manera espontània un programa de serveis de suport per a ajudar a l’alumnat amb discapacitats que ho necessitaren per a poder viure independentment i dur a terme les seues activitats.
Uns anys més tard, quan moltes d’aquelles persones amb necessitats especials estaven a punt de finalitzar els seus estudis universitaris, van tindre ben clar que els caldria implementar en la comunitat un servei d’ajuda, similar al que tant d’èxit havia assolit a la universitat, per a seguir desenvolupant una vida independent. Amb la col·laboració de l’administració pertinent, van decidir posar en marxa un servei que consistia en un equip de gent disponible per a ajudar-los a fer qualsevol activitat bàsica de la vida diària, que seria gestionat per les pròpies persones usuàries. I és que un punt fonamental de la filosofia de vida independent que propulsa aquest moviment és que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, per a la qual cosa han de comptar amb els recursos humans, tècnics, etc., que necessiten segons el grau de dependència derivat de les seues discapacitats.
Com a conseqüència d'això, en 1977 es va crear als Estats Units el primer Centre per a la Vida Independent (C.I.L. en anglès) que va ser el precedent dels més de 300 que hi ha actualment en aquell país. Aquest centre va estar la primera organització basada en una comunitat controlada per les pròpies persones usuàries que combinava, alhora, serveis i suport, amb l'objectiu de permetre que la gent amb diversitat funcional millorara les seues condicions de vida. L’esmentat centre desenvolupava diferents serveis, com ara allotjament, assistència personal, transport accessible, assessorament sobre accessibilitat, suport entre iguals... S’ha de destacar la importància de l’assistència personal, un recurs imprescindible per a assolir una vida independent. Qui treballa com a assistent o assistenta personal no es dedica a cuidar sinó a assistir una persona en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida, com ara pot ser banyar-se o dutxar-se, netejar la llar, o tasques d’acompanyament en viatges, gestions, etc., amb un horari individual i flexible adaptat a les necessitats de la persona atesa que és qui decideix quan i com.
En un proper article es parlarà de l’expansió del Moviment de Vida Independent a Europa i, en especial, a l’Estat espanyol.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dijous, 21 d’abril de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (80)

Cronològicament, el model social de la discapacitat ha estat el tercer paradigma que ha intentat explicar-la. Es pot dir que hi va nàixer a les acaballes de la dècada dels 60 del segle XX als Estats Units i el Regne Unit, quan les mateixes persones afectades es van rebel·lar contra la «institucionalització» que, en la pràctica, era l’única opció que se’ls oferia. Hi van denunciar el seu estatus de ciutadanes i ciutadans de segona amb tot un seguit de reivindicacions que van obrir el debat polític i social, especialment en l’àrea dels drets civils i de la legislació antidiscriminatòria.
En el model social es defineix la discapacitat com el desavantatge que viu un/a individu/ídua quan l’entorn és incapaç de donar respostes a les necessitats derivades de les seues característiques personals (De Lorenzo, 2007). Per primera vegada es deia que la discapacitat no és pròpia de la persona que la manifesta sinó producte de les barreres físiques i socials que aixeca la societat. Per aquesta raó, en aquest model, s’assenyalen com a factors bàsics per a capgirar la situació: fomentar la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació, la normalització de l’entorn i l’accessibilitat universal. La frase que va escriure Jenny Morris (2008) defineix molt bé la idea principal que transmet el model social: «Una incapacitat per a caminar és una deficiència, mentre que una incapacitat per a entrar a un edifici perquè a l'entrada hi ha una sèrie de graons és una discapacitat».
Quant als mitjans de subsistència de les persones afectades, aquest model proposa la seguretat social i el treball ordinari, suggerint l'ocupació protegida com a opció excepcional i transitòria. Per tant, el model social recull una part del postulat del model rehabilitador, que afirmava que el treball era l’únic camí que portava a la integració social, però assenyala que no és l’única forma d’aconseguir la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. Per això es fa èmfasi en la importància que la discapacitat s’enfoque des de totes les perspectives. L`exclusió que ens afecta a les persones amb discapacitat és el resultat de la discriminació estructural que patim en diferents àmbits, fet que fa evident que la qüestió de la inserció laboral té la seua rellevància però no n’és l’únic factor, també ho són l’educació, la salut, l’economia, l’oci, etc.
Per a tancar la sèrie d’articles en què hem parlat dels paradigmes, cal que esmentem el model de la diversitat. Aquest model vol anar més enllà del model social i es fonamenta en la idea que una persona amb discapacitat és un ésser valuós en si mateix per la seua diversitat. Impulsat per les mateixes associacions de persones amb discapacitat, el model de la diversitat proposa l’abandó del concepte de capacitat com a manera de percebre i descriure una realitat humana en la qual el més rellevant és la discriminació d’un col∙lectiu de persones que som diferents però tenim els mateixos drets que la resta de ciutadania. En lloc d’això, planteja l’ús de la dignitat i la diversitat com a conceptes que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat i la discriminació com a factor que s’ha d’eliminar. Es per aquesta raó que basa la seua anàlisi i les seues propostes en l’ús i el desenvolupament dels drets humans i la proposta d’una visió bioètica sobre la diversitat funcional, fruit de les experiències diàries de les persones que convivim amb la realitat d’aquesta.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dilluns, 14 de març de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (79)

El proppassat 8 de març es va tornar a commemorar, un any més, la Diada Internacional de les Dones. Així, en plural, perquè al planeta hi ha més de 3.600 milions de dones i s’ha de ressaltar la diversitat de la ciutadania femenina. I dins d’aquesta pluralitat s’han de fer visibles les dones amb diversitat funcional, que formen part del 15% de la població mundial que manifesta algun tipus de discapacitat. Per aquesta raó dediquem aquest article a anomenar dones que, des de diferents àmbits, fan palès que una discapacitat no els ha impedit assolir fites que s’hi van proposar.
Comencem per Soledad Arnau Ripollés, col·laboradora de la Fundació Isonomia, que manifesta una diversitat funcional causada per una artrogriposi múltiple congènita que fa que necessite assistència personal per a desenvolupar totes les seues activitats diàries. És llicenciada en Filosofia i compta amb un extens currículum acadèmic; investigadora amb molts treballs publicats sobre discapacitat, gènere, sexualitat, etc.; conferenciant; activista del Moviment de Vida Independent; coprotagonista de Yes, we fuck!, documental sobre l’assistència sexual; protagonista del curtmetratge Habitación, que ha rebut diversos premis arreu d’Europa, etc. Actualment també és directora i presentadora del programa de ràdio «Acuéstate conmigo», creat per ella. Entre altres reconeixements, ha rebut el I premi del XXV Concurs de treballs sobre les persones amb discapacitat física, de l’Asociación Roosevelt de Conca, per la presentació de la investigació «Derechos Sexuales y Bioética. Nuevos desafíos para la consolidación del Derecho (Humano) a una Vida Independiente en materia de Sexualidad». Així mateix, la mateixa associació li ha atorgat enguany, en el Dia Internacional de la Dones, el Premi a la Superació.
La següent dona que volem anomenar és Marta Senent Ramos, col·laboradora de la Fundació Isonomia, per a qui la paràlisi cerebral infantil no ha estat obstacle per a completar una brillant trajectòria acadèmica. És llicenciada en Humanitats i doctora per la Universitat Jaume I amb qualificació d’excel·lent cum laude per la seua tesi doctoral «La diversidad funcional en el cine español». Entre les seues publicacions es poden esmentar els llibres Arte y discapacidad, otra visión del arte i, el darrer que acaba de presentar, Ana te presta su espejo. També fa conferencies i tallers sobre discapacitat i gènere. D’altra banda és directora d’ACEN Editorial.
També volem destacar a Virginia Felipe Saelices, elegida senadora en les eleccions del proppassat 20 de desembre. Té una atròfia muscular espinal que fa que use cadira de rodes des la infantesa, però que no li ha impedit ser mare de dues criatures, únic cas a l’àmbit de l’Estat espanyol amb la seua discapacitat. Al prometre el seu càrrec com a representant del poble, va dir que no tornaria a fer-ho en una sala amb barreres on no siguen efectius els drets de totes les persones.
La cuarta pionera és Pilar Lima Gozálvez, diplomada en treball social i en llenguatge de signes, que va estar la primera dona amb discapacitat auditiva en arribar a senadora. Va prometre el seu càrrec mitjançant el llenguatge de signes –del qual n’és professora especialista- i l’assistència d’una traductora. Durant tres mesos va exercir de portaveu de la Comissió d’Igualtat del Senat.
Cal esmentar també a Irene Villa González, que va perdre les dues cames i tres dits de la mà esquerra, quan tenia 12 anys, en esclatar una bomba lapa que havien fixat als baixos del cotxe de sa mare. Ha cursat diverses carreres universitàries, exerceix de periodista en diferents mitjans de comunicació i ha publicat cinc llibres. A banda, ha guanyat diversos campionats d’Espanya en diferents modalitats d’esquí alpí i ha estat membre de l’equip paralímpic. És mare de dues criatures.
Per últim, volem anomenar a Madeline Stuart, una jove australiana a qui la síndrome de Down no li ha impossibilitat fer realitat el seu somni de treballar de model. Amb el suport de sa mare, va començar a fer esport i a seguir una dieta saludable, una rutina que li va fer perdre 20 quilos i deixar enrere el típic problema de sobrepès d’aquest trastorn genètic. Madeline ha participat en nombroses campanyes treballant de model per a firmes de luxe.
Aquesta llista podria esdevenir infinita perquè, per sort, hi ha moltes dones amb diversitat funcional que representen un exemple de motivació. I encara podrien ser-ne moltes més si tingueren igualtat d’oportunitats i no foren víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

diumenge, 13 de març de 2016


Text de la meua intervenció en la presentació del llibre de Marta Senent Ramos titulat «Ana te presta su espejo»

Bona vesprada.
La meua estimada Marteta m’ha demanat que participe en la presentació d’aquest llibre que acaba de traure del forn i que encara està calentet: Ana te presta su espejo. Ai, perdó, ja he ficat la pota! Hauria de tornar a començar dient que la doctora Senent em va sol·licitar... Però la veritat és que em costa molt d’esforç usar aquest tractament amb una amiga tan entranyable, amb la qual he compartit tants moments importants i tantes situacions de complicitat, alguna que altra llàgrima i molts somriures.
La Marteta –crec que sóc l’única persona a qui li permet usar aquest diminutiu- fa molt de temps que ens ha demostrat que és capaç de dur a terme tot allò que es proposa. Ja m’imagine la seua cara d’astuta quan se li encendria la bombeta de les idees genials a l’acudir-se-li que hauria d’escriure aquest llibre perquè no n’havia trobat cap amb aquestes característiques. I és que durant la preparació de la seua tesis va detectar la necessitat d’un llibre que explicara els aspectes més bàsics de la discapacitat d’una manera amena, clara i amb un llenguatge comprensible per a molta gent. Ana te presta su espejo compleix tots aquests requisits a la perfecció perquè és un llibre senzill, que conté tota la informació imprescindible per a una primera aproximació al fet de la diversitat funcional; i, a més, amb un apartat que presenta un llistat de bibliografia per a les persones que vulguen aprofundir en el tema.
En la meua opinió, Ana te presta su espejo també té una tercera lectura, a banda de les dues que són evidents per la pròpia estructura del llibre (la literària i la didàctica). Aquesta tercera lectura és la que s’hi pot fer entre línies. Potser a mi em resulta més fàcil fer-la perquè conec prou bé a Marta i, a més, entenc molt bé fets i situacions que només deixa intuir. A l’entremig dels renglons puc llegir moltes històries de lluites silencioses, en molts casos interiors, moments de desànim, de sentir-se sola davant de tot el món. Això encara la fa una dona més admirable, una lluitadora que no s’acovardeix de res i sap superar tots els obstacles. I bona part de l’empenta i coratge que mostra Marta és gràcies a que sa mare i son pare sempre van saber donar-li la llibertat necessària perquè aprenguera a ser la responsable de la seua vida, sense marcar-li limitacions frustrants ni graus de sobreprotecció alienants. Marta, la doctora Senent, és tot un exemple de motivació. Tant per a un sector de la societat que no sap avaluar en positiu la diversitat humana, com per a una persona amb discapacitat com jo, que sempre m’ha costat molt posar en valor les meues capacitats. Marteta, ets fantàstica!!!!!
(Llibreria Argot. Castelló de la Plana, 12 de març de 2016)