AMB CAMES QUE RODEN (85)

La darrera setmana del proppassat mes de setembre es va commemorar la Diada Internacional de les Persones Sordes instituïda per les Nacions Unides el 28 de setembre de 1958. La sordesa és una diversitat funcional invisible. Si ens trobem algú caminant amb ulleres fosques i bastó blanc, o acompanyat d’un gos pigall, deduïm de seguida que té una discapacitat visual i és molt probable que li preguntem si necessita ajuda per a creuar el carrer. Les persones sordes, en canvi, no manifesten cap símptoma que faça visible el seu dèficit auditiu, per la qual cosa ningú ho adverteix fins que els parla.

Els obstacles més importants que dificulten la vida diària de les persones amb sordesa són les barreres de comunicació que limiten la seua capacitat de relacionar-se amb l'entorn. La manca d’audició i, en la majoria dels casos, el fet de no poder comunicar-se oralment fan que aquesta part de la població, que té els mateixos deures i drets que la resta de la ciutadania, patisca discriminació en la quasi totalitat dels espais públics i que resten aïllades en un món paral·lel en què el silenci s’imposa. Un fet prou habitual com és quedar-se dins d’un ascensor encallat entre dues plantes, per a una persona sorda pot esdevenir angoixant perquè no pot escoltar si des de l’exterior li estan parlant; o en alguna situació d’emergència, en què es donen instruccions d’evacuació a través de megàfons, la seua vida pot córrer perill per no assabentar-se d’allò que està passant.

La nostra és una societat bàsicament «oïdora» i una mostra d’això és que una bona part dels mitjans usats per a transmetre informació són auditius. Per tant, la informació que els arriba a les persones amb sordesa és mínima. En certa manera, es pot pensar que Internet ha facilitat el seu accés a la informació i ha millorat les possibilitats de relacionar-se socialment, però s’ha de tenir en compte que a moltes d’aquestes persones, per les seues circumstàncies, no els resulta gens fàcil adquirir els coneixements necessaris per a entendre idees abstractes, per exemple.

Com succeeix amb tants altres col·lectius amb necessitats especials, no es tenen sempre presents –ni en tots els àmbits- les mesures que millorarien la qualitat de vida de les persones que no poden escoltar els sons i els sorolls que es produeixen al seu voltant. Una de les actuacions que s’hauria d’implementar és la presència d’intèrprets de llengua de signes en tot tipus de serveis i centres d’atenció a la ciutadania (hospitals, centres de salut, jutjats...); llocs que haurien d’aprofitar els avantatges de les noves tecnologies més del que fan actualment. Incloure el Whatsapp o la possibilitat de connectar-se per Skype amb una o un intèrpret, són mostres de com de senzill pot ser de vegades aplicar mesures que no representen fortes inversions econòmiques i que significarien millores de l’accessibilitat d’aquesta part de la ciutadania. Només hi cal conèixer la necessitat i aplicar la ferramenta.

Així mateix la subtitulació de tots els programes de televisió i la interpretació en llengua de signes dels noticiaris, com ja fa alguna cadena, haurien d’estar establides per normativa. Les diverses llengües de signes que s’usen arreu del món han de tenir la mateixa consideració, respecte i promoció que les llengües parlades, i haurien d’estar presents en els centres d’ensenyament com un idioma més.

Com ens diu una companya intèrpret, que ens ha assessorat en la redacció d’aquest article, és tracta de fer visual allò que és auditiu.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXV. 24/10/2016)