Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dimecres, 7 de desembre de 2011

MANIFEST DE LA COMISSIÓ DE DIVERSITAT FUNCIONAL BCN 15M

Barcelona, 3 de desembre de 2011

Una setmana de diferència, tot un món de diferència

En l’anomenat “Dia internacional de les persones amb discapacitat” el Moviment del 15-M vol manifestar que la discapacitat no existeix, que la discapacitat és un constructe social que estableix relacions de desigualtat i dominació basades en la manca de respecte per les diferències humanes i en el mite de “l’individu autònom” que no necessita dels altres.

És hora de reconèixer que ningú és normal, que tots els cossos funcionen de manera diferent però que només alguns són discriminats per aquest fet, que lluny de ser un problema la diversitat humana en general i la diversitat funcional en particular són la característica més profundament humana que ens defineix com a espècie. som éssers gregaris, vivim en comunitat, col·laborem per convertir la fragilitat intrínseca de cada ésser humà en una mateixa dignitat humana que ens iguala, que ens uneix i que ens forneix de les eines socials necessàries per conviure amb llibertat, pau i justícia.

Ja n’hi ha prou de catalogar les persones segons unes suposades “capacitats” que en realitat no són tant una característica de l’individu com el fruit de la interacció d’aquest amb un medi social discriminatori, excloent, segregador i opressor. Hem de desplaçar l’eix de reflexió de les capacitats a la dignitat, de la productivitat a la ciutadania, de la discapacitat a la diversitat funcional, de la caritat als drets humans, de l’assistencialisme graciable als drets universals, de facilitar la dependència a garantir la vida independent.

És per tot això que les dones i els homes que formem el Moviment del 15-M, tant els qui ja tenim diversitat funcional com el qui encara no, volem deixar clar que no tenim res a celebrar aquest dia 3 de desembre i que el nostre dia és i serà el 10 de desembre, dia internacional dels drets humans. Només una setmana de diferència, però tot un món de diferència. Com diria l’enyorat Labordeta, ¡a la merda el dia 3, visca el dia 10¡ ¡a la merda les capacitats, visca la dignitat¡ ¡a la merda la productivitat, visca la ciutadania! ¡a la merda la discapacitat, visca la diversitat funcional! ¡a la merda la caritat, visca els drets humans! ¡a la merda l’assistencialisme, visca els drets universals! ¡a la merda la promoció de la dependència, visca la vida independent!

Autor: Antonio Centeno

(publicat en http://diversitatfuncional15m.wordpress.com/2011/12/01/una-setmana-de-diferencia-tot-un-mon-de-diferencia-convocatoria-i-manifest/)

dissabte, 3 de desembre de 2011

MANIFEST DEL

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA

3 de desembre de 2011

Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Us agraïm molt la vostra presència en aquest acte, doncs sou vosaltres qui doneu sentit a la continuïtat d’aquesta Marxa no Competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”.

La Marxa, organitzada per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), amb el suport del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló i la Fundación Borja Sánchez, un anys més ha tornat a recórrer els carrers de Castelló de la Plana commemorant el 3 de desembre, Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat..

Aquesta anualitat, una vegada més, exigim poder exercir sense cap classe de discriminació els nostres drets i deures, com a ciutadanes i ciutadans de ple dret que som. I seguim recordant als poders públics que tenen l'obligació de complir, i fer complir, les lleis perquè la igualtat d'oportunitats i de tracte siga real i efectiva.

Des dels partits polítics s’omplin la boca parlant de la importància dels “quatre pilars de l’estat social”: sanitat, pensions, educació i, darrerament, el SAAD (Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència) que té com punta de llança la tan desitjada, i sempre mal implementada, Llei d’Autonomia Personal. Tots quatre semblen trontollar aquests darrers anys i mai l’estat social s’havia vist tan fràgil.

Si ens centrem en l’educació, no és només la palesa manca i retallada de recursos -que també estan afectant a altres àmbits socials-, sinó allò més alarmant és la desorientació radical respecte al servei que l’educació ha de prestar a la ciutadania. Veiem amb tristesa que queden lluny els dies en què aspiràvem a una educació que posara els valors humans –fonament dels Drets Humans- per davant de l’economia. També semblen quedar lluny els temps en què es demanava educació de qualitat per a tot l’alumnat, des del més brillant fins aquell que més necessitats presenta. I, especialment, per a aquest darrer. A cadascú segons les seues possibilitats, però sense deixar arrere a ningú. Però amb les perspectives actuals, resulta utòpic que les Administracions públiques implementen allò que diu sobre l’educació l’article 24 de la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat.

Com xiquetes i xiquets, menuts per fora, però molt grans per dins, per les nostres famílies i també per qui ens ajuden a créixer i aprendre en el col·legi, les xiquetes i els xiquets amb diversitat funcional volem parlar i explicar algunes coses a qui governen. Desitgem poder compartir i sentir amb altres criatures, perquè posem tota la voluntat i il·lusió en la nostra formació i preparació. I això és inclusió, inclusió que s’ha de fomentar des de l'escola. Per aquest motiu, volem recordar amb energia, fermesa i vitalitat que segregar no és educar.

Per tant, volem una escola que done la benvinguda a la diversitat de tota mena, incloent-hi la funcional. Espai d’inclusió i laboratori de societats millors que la que les velles generacions han de suportar. Una escola en la qual les persones amb diversitat funcional rebem una educació inclusiva. Una escola que ens accepte i valore a totes i tots tal com som i que ens ensenye a aprendre a créixer com a éssers humans amb veu i vot.

Per a tancar, tornem a manifestar que seguirem treballant des dels principis que promou el model social de la discapacitat i la filosofia de la vida independent; fonaments en els quals s'inspira la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat. És important recordar que, en el segon paràgraf del seu article 1, es reconeix que la discapacitat és un concepte que evoluciona i que resulta, més que de la pròpia deficiència orgànica, de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l'actitud i a l'entorn que eviten la seua participació plena i efectiva en la societat. Per això, és fonamental fer que el nou concepte de la diversitat funcional arribe a tots els àmbits de la societat, començant per les pròpies persones implicades, perquè només d’aquesta manera canviarà la forma d'entendre la discapacitat.

Acceptem l’amor, l’afecte i la simpatia que des de molts sectors se’ns dóna com resposta a les nostres situacions, però rebutgem que aquests sentiments humans tan positius esdevinguen excuses per a no respectar la nostra personalitat i independència. No volem sobreprotecció, exigim poder exercir els nostres drets i deures.

I recordeu:

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"

dimecres, 9 de novembre de 2011

AMB CAMES QUE RODEN (40)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia dóna suport un any més a l'organització de la Marxa no Competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, que se celebrarà el diumenge 27 de novembre de 2011 i que, en aquesta ocasió, a causa de les obres que es porten a terme a la plaça Major, partirà de la plaça de la Pau per a recórrer diversos carrers de Castelló de la Plana per cinquè any consecutiu.

El propòsit bàsic de la Marxa és continuar conscienciant la societat en general, i els poders públics en concret, que la diversitat funcional no és inherent a les persones que la manifesten sinó a la manca d'igualtat d'oportunitats i de tracte, real i efectiva, causa principal que impedeix l'exercici dels seus drets i deures a les persones amb discapacitat tal com correspon a qualsevol ciutadana o ciutadà.

L'Associació de Diversitat Funcional Universitària (ADFU) s'encarrega un any més, per designació de l'esmentat grup de treball de la Fundació Isonomia, d'organitzar la Marxa no Competitiva per la Igualtat d'Oportunitats de les Persones amb Diversitat Funcional. A part del suport d’Isonomia i d'altres institucions, aquest any es compta amb la col·laboració de la Fundació Borja Sánchez, entitat nascuda amb l’objectiu de prestar assistència a xiquetes i xiquets entre 0 i 8 anys que manifesten qualsevol tipus de lesió cerebral i donar suport i ajuda a les seues famílies.

La Marxa també té la seua part lúdica que tindrà lloc en el recinte de La Pèrgola i que enguany presentarà novetats en relació a anteriors edicions.

Les inscripcions poden fer-se trucant al telèfon 964 729145 del 17 d'octubre al 18 de novembre (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10:30 a 13 h) i al correu electrònic marchagiat@gmail.com (indicant nom i cognoms) del 19 de setembre al 20 de novembre. Us esperem!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 122 de VOX UJI. Novembre 2011)


diumenge, 25 de setembre de 2011

AMB CAMES QUE RODEN (39)

Malauradament, la violència contra les dones segueix d'actualitat. Però massa vegades la que s’exerceix contra les dones amb diversitat funcional, per diverses causes, està oculta als ulls de la societat. En moltes ocasions, les pròpies víctimes no són conscients que estan sent maltractades, ja que creuen que és quelcom normal pel fet de dependre de les persones que les atenen i que solen ser les autores dels maltractaments.

El cas de la dona afectada per una esclerosi lateral amiotròfica (ELA), que va saltar als mitjans de comunicació la primavera proppassada, palesa molt bé la indefensió de les dones amb diversitat funcional, i encara més d’aquelles que manifesten una situació de dependència greu. Aquesta dona, que només es pot comunicar a través d’un ordenador que controla amb els ulls, va denunciar la irrupció del seu cònjuge en el seu domicili –amb qui ja no convivia- gràcies al fet que un conegut de Sevilla amb qui estava xatejant, i que ja estava informat dels seus problemes conjugals, va avisar a la policia local en interrompre ella la conversa de manera sobtada. Quant hi van arribar els agents els va ensenyar arxius de so i imatges que contenien insults del marit, així com també van rebre el testimoni d’una de les assistentes.

El Jutjat de Violència sobre la Dona de Vigo, ciutat on van succeir els fets, va denegar l’ordre d’allunyament. I és que massa sovint és qüestionada la credibilitat de les denuncies fetes per dones amb discapacitat en particular i persones amb diversitat funcional en general, perquè la violència psicològica no deixa marques físiques i és més difícil de demostrar.

Així mateix, un altra qüestió que fa que les persones amb diversitat funcional tinguen por de denunciar és el perill que corren de patir represàlies per part de la persona acusada si la denuncia es desestimada. I és que moltes persones amb diversitat funcional estan en situació de dependència.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 120 de VOX UJI. Setembre 2011)

dilluns, 19 de setembre de 2011

NO A LA INCINERADORA A L'ALCORA!!!!!!!

Apunta't a la manifestació!!!!!

Dissabte 24 se setembre a Castelló.

A les 11:00 h a la Farola (plaça de la independència).




RECORDA: apunta't a la manifestació!!!!!!!!

Dissabte 24 se setembre a Castelló.

A les 11:00 h a la Farola (plaça de la independència).


MÉS INFORMACIÓ EN: http://lalcoraesbona.blogspot.com/

dijous, 4 d’agost de 2011

«Lletra a Dolors» / Miquel Martí i Pol

Em costa imaginar-te absent per sempre.


Tants de records de tu se m'acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.


No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les entranyes,

ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.


Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer

sabent que tu creixes amb mi: projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,

i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.


Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco,

segur com mai que l'única esperança

de sobreviure és estimar amb prou força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l'esperança i la bellesa.


Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre

entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.


Des d'aquests mots molt tendrament et penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se'm representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.


No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per sempre.



(En memòria d'Ismael Domingo)

diumenge, 19 de juny de 2011

AMB CAMES QUE RODEN (38)

Es pot dir que en els països més desenvolupats és estrany trobar una persona que no tinga pàgina a Facebook, Twitter, o qualsevol altra de les xarxes socials que estan de moda, que han esdevingut referents en la nostra vida diària a l’hora de comunicar-nos, intercanviar informacions, etc. És una manera senzilla, còmoda, i gairebé instantània, d’interactuar amb persones o grups socials afins des de quasi tot arreu i a través de diverses tecnologies, quelcom que ja està causant síndromes tant d’addicció com d’abstinència.

Per a les persones amb diversitat funcional les xarxes socials són un recurs molt útil en obrir-nos un gran ventall de possibilitats, facilitant-nos la interacció i la comunicació, fet que ja havien millorat altres eines d’Internet com ara el correu electrònic o el xat. Mitjançant les xarxes socials és fàcil estar en contacte continu amb amigues i amics, així com fer noves amistats, i fins i tot retrobar-ne de velles que per un motiu o altre s’havien perdut. A més, en certa forma, és un bon aliat contra la solitud i un indret on la igualtat de condicions per a transmetre i divulgar les nostres idees pot ser possible.

Però, com quasi tot en aquesta vida, també hi és la part negativa. Alhora que és un sistema que augmenta la capacitat de relació-comunicació, ens pot fer còmodes i portar-nos a usar les xarxes socials per a aïllar-nos de la societat i del tracte real que això comporta, creant-nos un món virtual que ens fa oblidar la nostra realitat quotidiana, enganyant-nos nosaltres mateixos. D’altra banda, en aquestes xarxes socials –com succeeix en altres espais d’Internet- no manquen individus que les utilitzen per a enganyar, aprofitar-se’n o fer burla d’altres persones; i és evident que qui manifestem una diversitat funcional som un blanc fàcil.

Si bé el món virtual de les xarxes socials sovint és més accessible, i està bé com a mitjà però no com a fi, mai no podrà substituir la calidesa del contacte real amb tots els seus pros i tots els seus contres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 118 de VOX UJI. Juny 2011)

dilluns, 6 de juny de 2011

AMB CAMES QUE RODEN (38)

Es pot dir que en els països més desenvolupats és estrany trobar una persona que no tinga pàgina a Facebook, Twitter, o qualsevol altra de les xarxes socials que estan de moda, que han esdevingut referents en la nostra vida diària a l’hora de comunicar-nos, intercanviar informacions, etc. És una manera senzilla, còmoda, i gairebé instantània, d’interactuar amb persones o grups socials afins des de quasi tot arreu i a través de diverses tecnologies, quelcom que ja està causant síndromes tant d’addicció com d’abstinència.

Per a les persones amb diversitat funcional les xarxes socials són un recurs molt útil en obrir-nos un gran ventall de possibilitats, facilitant-nos la interacció i la comunicació, fet que ja havien millorat altres eines d’Internet com ara el correu electrònic o el xat. Mitjançant les xarxes socials és fàcil estar en contacte continu amb amigues i amics, així com fer noves amistats, i fins i tot retrobar-ne de velles que per un motiu o altre s’havien perdut. A més, en certa forma, és un bon aliat contra la solitud i un indret on la igualtat de condicions per a transmetre i divulgar les nostres idees pot ser possible.

Però, com quasi tot en aquesta vida, també hi és la part negativa. Alhora que és un sistema que augmenta la capacitat de relació-comunicació, ens pot fer còmodes i portar-nos a usar les xarxes socials per a aïllar-nos de la societat i del tracte real que això comporta, creant-nos un món virtual que ens fa oblidar la nostra realitat quotidiana, enganyant-nos nosaltres mateixos. D’altra banda, en aquestes xarxes socials –com succeeix en altres espais d’Internet- no manquen individus que les utilitzen per a enganyar, aprofitar-se’n o fer burla d’altres persones; i és evident que qui manifestem una diversitat funcional som un blanc fàcil.

Si bé el món virtual de les xarxes socials sovint és més accessible, i està bé com a mitjà però no com a fi, mai no podrà substituir la calidesa del contacte real amb tots els seus pros i tots els seus contres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 118 de VOX UJI. Juny 2011)

divendres, 3 de juny de 2011

Documental: "Scarlet Road". Asistencia sexual en discapacidad.

.
No es frecuente que una pareja de ancianos preparen la cama de su hijo con sábanas de satén y propaguen pétalos de rosa, en la preparación de la visita de una trabajadora del sexo.

Pero esta no es una fiesta de cumpleaños común para Mark, que tiene parálisis cerebral y anhela una relación íntima a pesar de estar confinado a una silla de ruedas. Mark habla a través de un tablero de comunicación electrónica, pero sus ojos se iluminan ante la perspectiva de una relación durante la noche con Rachel Wotton, una trabajadora del sexo de Sydney; con 17 años de experiencia.

El documental; profundo y conmovedor se centra en la campaña incansable de Wotton por los derechos de las trabajadoras del sexo y de las personas con discapacidad, que suelen ser percibidos como asexuados.


"Scarlet Road" es una de las películas que compiten por el Premio Documental Foxtel, en Australia (Sydney), en el Festival de Cine de junio en 2010. ''La representación de las trabajadoras sexuales y personas con discapacidad es un campo de minas, pero yo quería hacer frente a los estereotipos'', dice Scott, quien se hizo amiga de Wotton hace una década y se ganó la confianza para tomar su cámara en mano detrás de puertas cerradas.


''El documental es positivo y pro-activo de dos grupos marginados,''dice Wotton. ''Las trabajadoras sexuales están en todas partes. No son estas figuras aisladas o solitarias, es gente que va al supermercado y lleva una vida normal. La alegría del documental es que llegamos a hablar de dar placer y una luz sobre una cuestión que la gente no ha pensado''.

Wotton, quien tiene experiencia en psicología y está estudiando para una maestría en salud sexual, se ha convertido en una especialista en trabajar con clientes con parálisis cerebral, esclerosis múltiple y personas con enfermedades degenerativas. Uno de sus clientes, John, fue diagnosticado con esclerosis múltiple hace 26 años. Una silla de ruedas controlada por la barbilla le permite la movilidad. John insiste en que sus sesiones a Raquel le han permitido recuperar algo de movimiento del cuerpo y mejorar su autoestima.

''Es increíble ver los progresos de Juan.
Siempre se nos enseñó a cuidar de nuestro cuerpo, para comer las cosas correctas, pero todo el mundo merece ser tocado, se abrazaron y se muestra la ternura.

Wotton espera que "Scarlet Road" se convierta en una herramienta útil en la educación de las personas de todos los sectores de la vida sobre temas que muy a menudo son envueltos en el misterio y el tabú. Durante varios años ha sido parte de un movimiento internacional para tratar de obtener derechos para los trabajadoras del sexo y para erradicar el estigma social y discriminación en torno a su ocupación elegida.

Reflexiva y elocuente, Wotton dice que todavía se mantiene en contacto con Mark y que desde entonces ha celebrado otros cumpleaños desde que el documental fue hecho.
''Es un gran privilegio que los clientes confíen en mí, se trata de tratarlos con dignidad y respeto, y divertirse. Me encantaría que las profesionales del sexo que se incluirán en los programas de rahabilitation si así lo desean. Se trata de capacitar a las personas para tomar decisiones en su vida que los hagan más feliz y saludable''.



Wotton espera que "Scarlet Road" rompa mitos y prejuicios. ''Me he puesto en el duro camino del activismo para luchar por los derechos humanos y legales de las trabajadoras del sexo".

(publicat el 30/05/2011 a http://sexualidadespecial.blogspot.com/2011/05/documental-scarlet-road-asistencia.html)


dilluns, 16 de maig de 2011

Blog de Vane: La sexualidad en la discapacidad

La sexualidad, ya es un tema difícil, para muchos jóvenes, para hablarlo con sus padres, antes lo hablaran con todos, antes que ellos, es un tema tabú entre padres e hijos. ¿Entonces? ¿Qué sucede, cuando hablamos de sexualidad en la discapacidad? Esa barrera se agranda.
Muchos tienen la idea de que los que somos de capacidades diferentes somos asexuados, no tenemos la necesidad del placer, no deja de ser un mito más de la discapacidad. Muchos, nos tratan como niños, por muy mayor que seas para ellos nunca crecerás, eso tiene consecuencia, de que la sexualidad no llega, ni se pasa por su cabeza, que nosotros tenemos esa necesidad como cualquier otro…
Yo sinceramente, no soy sexóloga, ni mucho menos, solo soy una más de ese grupo de capacidades diferentes, poco entendidas. Mis padres, no son unos padres abiertos, que hablen abiertamente de este tema delicado, pero cuando he tenido alguna duda, ellos me han contestado sin problema, el caso, es que me avergonzaba de preguntar, así que todo lo que se es por internet.
Tuve la suerte de encontrar a mi media naranja, esa persona que me quiere y ama con toda su alma. Ambos aprendimos, que la sexualidad es mucho más que penetrar, ese es solo un paso más del gran mundo de la sexualidad. Realmente tener una discapacidad dificulta la sexualidad que nos tienen acostumbrados a ver. El sexo es mucho más que un mete y saca, y lo averigüé gracias a mi pareja, ambos nos acostumbremos a una nueva sexualidad; besos, abrazos, caricias, masajitos, juegos eróticos, son imprescindibles, para poder encontrar placer, a esta nueva modalidad poco acostumbrada, en el que pocos libros, e internet informan. En mi opinión los que somos de capacidades diferentes, somos los que mas información necesitaríamos ¿pero cómo hacerlo si no existe? ¿Si ignoran que tenemos sexualidad? ¡Ni los propios médicos tienen idea! Eso no lo digo por decir, sino porque lo he visto, lo he vivido… no saben que responderte, no saben cómo tratarte.
Esa dificultad, aun hace mayor hablar con tus padres, si los expertos no saben que decirte ¿ellos sí? En muchas ocasiones es no. Hay gente que me han preguntado <<¿cómo puedo hablar de sexualidad con mis padres?>> yo realmente no he sabido que responderles, simplemente, que pregunten, que inicien el tema poco a poco, dependiendo como reacciones, seguir o no.
Me gustaría recomendaros, libros, películas, que os hablen del tema, pero realmente, desconozco (ya me gustaría tener a mi también por mi propia experiencia) por otro lado, tenemos una compañera, que ha estudiado mas sobre el tema puede ser de ayuda para muchos (me incluyo) Silvina Peirano y su grupo en facebook de Mitologia de la sexualidad


https://www.facebook.com/group.php?gid=112401172112900

Estoy segura que os servirá de ayuda, para cualquier duda que tengáis, yo solo he dado mi opinión, mi testimonio, de mi propia experiencia.
Aquí os dejó Kiu un programa de sexualidad, que os puede servir de ayuda:
http://www.mvstelevision.com/cms-exatv/index.php?option=com_content&view=category&layout=default&id=86&namee=Kiu&Itemid=1#contenido


(Publicat a http://garruva.blogspot.com/2011/05/la-sexualidad-en-la-discapacidad.html)

diumenge, 24 d’abril de 2011

Lo que el corazón quiere, la mente se lo muestra

Entrevista al Doctor Mario Alonso Puig por Ima Sanchís


Este es un artículo que ha salido en la contraportada de La Vanguardia y que viene muy al caso de lo que comenté ayer en el análisis de la lunación: “hacer justicia es llevar las ideas y propósitos hasta sus últimas consecuencias”. El Doctor Alonso Puig lo llama “entrenar la integridad honrando la propia palabra”, pero se refiere básicamente a lo mismo, ha sido una sincronicidad que un amigo me mandara este artículo y que yo lo leyera precisamente hoy, tras haber publicado el texto de la lunación.

"Hasta ahora lo decían los iluminados, los meditadores y los sabios; ahora también lo dice la ciencia: son nuestros pensamientos los que en gran medida han creado y crean continuamente nuestro mundo...


“Hoy sabemos que la confianza en uno mismo, el entusiasmo y la ilusión tienen la capacidad de favorecer las funciones superiores del cerebro. La zona prefrontal del cerebro, el lugar donde tiene lugar el pensamiento más avanzado, donde se inventa nuestro futuro, donde valoramos alternativas y estrategias para solucionar los problemas y tomar decisiones, está tremendamente influida por el sistema límbico, que es nuestro cerebro emocional. Por eso, lo que el corazón quiere sentir, la mente se lo acaba mostrando”. Hay que entrenar esa mente.

Mario Alonso Puig :Tengo 48 años. Nací y vivo en Madrid. Estoy casado y tengo tres niños. Soy cirujano general y del aparato digestivo en el Hospital de Madrid. Hay que ejercitar y desarrollar la flexibilidad y la tolerancia. Se puede ser muy firme con las conductas y amable con las personas. Soy católico. Acabo de publicar Madera líder (Empresa Activa)

-Más de 25 años ejerciendo de cirujano. ¿Conclusión?

-Puedo atestiguar que una persona ilusionada, comprometida y que confía en sí misma puede ir mucho más allá de lo que cabría esperar por su trayectoria.

-¿Psiconeuroinmunobiología?

-Sí, es la ciencia que estudia la conexión que existe entre el pensamiento, la palabra, la mentalidad y la fisiología del ser humano. Una conexión que desafía el paradigma tradicional. El pensamiento y la palabra son una forma de energía vital que tiene la capacidad (y ha sido demostrado de forma sostenible) de interactuar con el organismo y producir cambios físicos muy profundos.

-¿De qué se trata?

-Se ha demostrado en diversos estudios que un minuto entreteniendo un pensamiento negativo deja el sistema inmunitario en una situación delicada durante seis horas. El distrés, esa sensación de agobio permanente, produce cambios muy sorprendentes en el funcionamiento del cerebro y en la constelación hormonal.

-¿Qué tipo de cambios?

-Tiene la capacidad de lesionar neuronas de la memoria y del aprendizaje localizadas en el hipocampo. Y afecta a nuestra capacidad intelectual porque deja sin riego sanguíneo aquellas zonas del cerebro más necesarias para tomar decisiones adecuadas.

-¿Tenemos recursos para combatir al enemigo interior, o eso es cosa de sabios?

-Un valioso recurso contra la preocupación es llevar la atención a la respiración abdominal, que tiene por sí sola la capacidad de producir cambios en el cerebro. Favorece la secreción de hormonas como la serotonina y la endorfina y mejora la sintonía de ritmos cerebrales entre los dos hemisferios.

-¿Cambiar la mente a través del cuerpo?

-Sí. Hay que sacar el foco de atención de esos pensamientos que nos están alterando, provocando desánimo, ira o preocupación, y que hacen que nuestras decisiones partan desde un punto de vista inadecuado. Es más inteligente, no más razonable, llevar el foco de atención a la respiración, que tiene la capacidad de serenar nuestro estado mental.

-¿Dice que no hay que ser razonable?

-Siempre encontraremos razones para justificar nuestro mal humor, estrés o tristeza, y esa es una línea determinada de pensamiento. Pero cuando nos basamos en cómo queremos vivir, por ejemplo sin tristeza, aparece otra línea. Son más importantes el qué y el porqué que el cómo. Lo que el corazón quiere sentir, la mente se lo acaba mostrando.

-Exagera.

-Cuando nuestro cerebro da un significado a algo, nosotros lo vivimos como la absoluta realidad, sin ser conscientes de que sólo es una interpretación de la realidad.

-Más recursos…

-La palabra es una forma de energía vital. Se ha podido fotografiar con tomografía de emisión de positrones cómo las personas que decidieron hablarse a sí mismas de una manera más positiva, específicamente personas con transtornos psiquiátricos, consiguieron remodelar físicamente su estructura cerebral, precisamente los circuitos que les generaban estas enfermedades.

-¿Podemos cambiar nuestro cerebro con buenas palabras?

-Santiago Ramon y Cajal, premio Nobel de Medicina en 1906, dijo una frase tremendamente potente que en su momento pensamos que era metáforica. Ahora sabemos que es literal: “Todo ser humano, si se lo propone, puede ser escultor de su propio cerebro”.

-¿Seguro que no exagera?

-No. Según cómo nos hablamos a nosotros mismos moldeamos nuestras emociones, que cambian nuestras percepciones. La transformación del observador (nosotros) altera el proceso observado. No vemos el mundo que es, vemos el mundo que somos.

-¿Hablamos de filosofía o de ciencia?

-Las palabras por sí solas activan los núcleos amigdalinos. Pueden activar, por ejemplo, los núcleos del miedo que transforman las hormonas y los procesos mentales. Científicos de Harward han demostrado que cuando la persona consigue reducir esa cacofonía interior y entrar en el silencio, las migrañas y el dolor coronario pueden reducirse un 80%.

-¿Cuál es el efecto de las palabras no dichas?

-Solemos confundir nuestros puntos de vista con la verdad, y eso se transmite: la percepción va más allá de la razón. Según estudios de Albert Merhabian, de la Universidad de California (UCLA), el 93% del impacto de una comunicación va por debajo de la conciencia.

-¿Por qué nos cuesta tanto cambiar?

-El miedo nos impide salir de la zona de confort, tendemos a la seguridad de lo conocido, y esa actitud nos impide realizarnos. Para crecer hay que salir de esa zona.

-La mayor parte de los actos de nuestra vida se rigen por el inconsciente.

-Reaccionamos según unos automatismos que hemos ido incorporando. Pensamos que la espontaneidad es un valor; pero para que haya espontaneidad primero ha de haber preparación, sino sólo hay automatismos. Cada vez estoy más convencido del poder que tiene el entrenamiento de la mente.

-Deme alguna pista.

-Cambie hábitos de pensamiento y entrene su integridad honrando su propia palabra. Cuando decimos “voy a hacer esto” y no lo hacemos alteramos físicamente nuestro cerebro. El mayor potencial es la conciencia.

-Ver lo que hay y aceptarlo.

-Si nos aceptamos por lo que somos y por lo que no somos, podemos cambiar. Lo que se resiste persiste. La aceptación es el núcleo de la transformación."


Entrevista aparecida en La Vanguardia Digital de España.
Colaboración de Johnny Rosales.

(text extret del blog "Abriendo conciencia" al qual es pot accedir mitjaçant aquest enllaç http://abriendoconciencia.blogspot.com/2010/03/lo-que-el-corazon-quiere-la-mente-se-lo.html)