Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dimecres, 2 de desembre de 2015


AMB CAMES QUE RODEN (76)



MANIFEST
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT
DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2015.
Com cada any, ja en fa trenta-tres, el 3 de desembre commemorem la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat que va instituir Nacions Unides. Des de la positivitat, les diades internacionals són una manera de recordar a la societat en el seu conjunt que hi ha col·lectius de ciutadanes i ciutadans que, per les seues circumstàncies personals, veuen restringit l’exercici real i efectiu dels seus drets. Però aquests recordatoris que es commemoren una vegada a l’any no són prou, perquè els inconvenients, en diverses formes, que obstaculitzen l’accés a la igualtat d’oportunitats i afecten el desenvolupament de les seues vides estan presents cada dia. Per tant, s’haurien de recordar els 365 dies de l’any les situacions anòmales que pateixen, en aquest cas concret, les dones i homes amb discapacitat.
Un dels fets presents en la quotidianitat d’un nombre molt alt d’aquestes persones, que s’hauria de denunciar cada dia, és el perill de patir violència des de l’entorn més proper (parella, família, personal que les atén...), risc que creix amb l’augment del tant per cent de discapacitat que s’hi manifesta i, encara més, quan aquesta causa situacions de dependència. Com succeeix en tots els àmbits, les dones sempre són les més afectades i al risc de sofrir agressions per manifestar una discapacitat li sumen el de ser víctimes de la violència masclista, que es com s’ha d’anomenar la violència infligida per homes cap a dones. Segons les dades registrades anualment per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, s’estima que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista tenen una discapacitat certificada. Aquesta xifra només visibilitza els casos més extrems, restant invisibles per a la resta de la societat la immensa majoria d’agressions (expressades en totes les seues formes: físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques, socials...) que pateixen, de manera silenciosa i anònima, les dones amb diversitat funcional.
D’altra banda, des de les administracions públiques segueixen afeblint les ja escasses possibilitats d’abastar un benestar amb dignitat. Ara ha estat el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat qui ha llançat un altre torpede a la línia de flotació del col·lectiu en fixar un límit a les subvencions per a adquirir productes del catàleg ortoprotèsic amb l’excusa de «racionalitzar» la despesa. Això vol dir que si es vol optar a un prototip millor, no inclòs en aquest catàleg, s’obliga a renunciar a la subvenció i a pagar el 100% del preu de l’article. Un exemple de les conseqüències que tindrà aquesta limitació és que, a l’hora de comprar una cadira de rodes lleugera, l’administració solament donarà 352 euros d'ajuda. Per aquesta quantitat, la cadira menys pesada que es pot trobar pesa 11 quilos. Així que, si es necessita una cadira més lleugera, de 6 quilos, ja no tindrà subvenció i s’haurà de pagar el cost íntegre de la cadira amb la repercussió negativa per a les economies de supervivència que tenen la major part de les persones amb discapacitat.
Unes economies ja molt ressentides pel copagament que es va establir a la Comunitat Valenciana fa dos anys mitjançant el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials i que segueix vigent malgrat que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va dictar en diverses ocasions la seua anul·lació. A més, les promeses manifestades per membres dels partits que ara governen la Generalitat Valenciana, en el sentit que tramitarien la derogació del copagament, encara no s’han fet realitat. Potser serà que és més fàcil fer promeses quan no es té la responsabilitat de quadrar els comptes.
En un altre ordre de coses, s’ha d’esmentar la Resolució de 3 de novembre de 2015, sobre acreditació de centres i serveis del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència. Aquesta mesura, si s’aplica correctament, pot esdevenir molt important perquè controlarà –i és d’esperar que millorarà- el nivell de la qualificació professional del personal que atén a les persones amb discapacitat. Tot i que, com sol ocórrer en molts àmbits de la vida, a banda de la preparació teòrica que es puga adquirir mitjançant estudis, que més tard se certificaran amb títols, és fonamental l’experiència acumulada en el treball de cada dia i la intel·ligència emocional. Una dona, o un home, pot comptar amb una excel·lent preparació acadèmica però no tenir la sensibilitat i l’empatia necessàries per a treballar atenent a persones en circumstàncies especials.
Així mateix, és positiva la sentència del Tribunal Suprem (TS) reconeixent el dret de les persones dependents a escollir l'ajuda que consideren més adequada, desestimant el recurs que havien interposat vuit residències contra una resolució del TSJCV sobre procediment per a reconèixer el dret a prestacions de persones dependents.
També, una vegada més, s’ha de recordar la importància d’implementar els principis i mandats de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides en 2006. Que els seus postulats estiguen presents en tota la legislació que es promulga, sense que hagen de ser lleis específiques per al col·lectiu.
Per a tancar aquest manifest, com tots els anys, recordarem el lema que assevera que el dret a la diversitat i a la igualtat són valors universals que s’han de defensar a tot arreu:
«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»


AMB CAMES QUE RODEN (76)


MANIFIESTO
GRUPO DE TRABAJO SOBRE DISCAPACIDAD
DE LA FUNDACIÓN ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de diciembre de 2015.
Como cada año, ya hace treinta y tres, el 3 de diciembre conmemoramos el Día Internacional de las Personas con Discapacidad que instituyó Naciones Unidas. Desde la positividad, los días internacionales son una manera de recordar a la sociedad en su conjunto que hay colectivos de ciudadanas y ciudadanos que, por sus circunstancias personales, ven restringido el ejercicio real y efectivo de sus derechos. Pero estos recordatorios que se conmemoran una vez al año no son bastante, porque los inconvenientes, en varias formas, que obstaculizan el acceso a la igualdad de oportunidades y afectan el desarrollo de sus vidas están presentes cada día. Por lo tanto, se tendrían que recordar los 365 días del año las situaciones anómalas que sufren, en este caso concreto, las mujeres y hombres con discapacidad.
Uno de los hechos presentes en la cotidianidad de un número muy alto de estas personas, que se tendría que denunciar cada día, es el peligro de sufrir violencia desde el entorno más cercano (pareja, familia, personal que las atiende...), riesgo que crece con el aumento del tanto por ciento de discapacidad que se manifiesta y, todavía más, cuando ésta causa situaciones de dependencia. Como sucede en todos los ámbitos, las mujeres siempre son las más afectadas y al riesgo de sufrir agresiones por manifestar una discapacidad le suman el de ser víctimas de la violencia machista, que es como se tiene que denominar la violencia infligida por hombres hacia mujeres. Según los datos registrados anualmente por la Delegación del Gobierno para la Violencia de Género, se estima que un 10% de las mujeres que son asesinadas en el Estado Español cada año por violencia machista tienen una discapacidad certificada. Esta cifra sólo visibiliza los casos más extremos, restando invisibles para el resto de la sociedad la inmensa mayoría de agresiones (expresadas en todas sus formas: físicas, psicológicas, sexuales, económicas, sociales...) que sufren, de manera silenciosa y anónima, las mujeres con diversidad funcional.
Por otro lado, desde las administraciones públicas siguen debilitando las ya escasas posibilidades de alcanzar un bienestar con dignidad. Ahora ha sido el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad el que ha lanzado otro torpedo a la línea de flotación del colectivo al fijar un límite a las subvenciones para adquirir productos del catálogo ortoprotésico con la excusa de «racionalizar» el gasto. Esto quiere decir que si se quiere optar a un prototipo mejor, no incluido en este catálogo, se obliga a renunciar a la subvención y a pagar el 100% del precio del artículo. Un ejemplo de las consecuencias que tendrá esta limitación es que, a la hora de comprar una silla de ruedas ligera, la administración solamente dará 352 euros de ayuda. Por esta cantidad, la silla menos pesada que se puede encontrar pesa 11 kilos. Así que, si se necesita una silla más ligera, de 6 kilos, ya no tendrá subvención y se deberá pagar el coste íntegro de la silla con la repercusión negativa para las economías de supervivencia que tienen la mayor parte de las personas con discapacidad.
Unas economías ya muy resentidas por el copago que se estableció en la Comunidad Valenciana hace dos años mediante el Decreto 113/2013, de 2 de agosto, que establecía el régimen y cuantías de los precios públicos a percibir en el ámbito de los servicios sociales y que sigue vigente a pesar de que el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana (TSJCV) dictó en varias ocasiones su anulación. Además, las promesas manifestadas por miembros de los partidos que ahora gobiernan la Generalitat Valenciana, en el sentido que tramitarían la derogación del copago, todavía no se han hecho realidad. Quizás será que es más fácil hacer promesas cuando no se tiene la responsabilidad de cuadrar las cuentas.
En otro orden de cosas, se tiene que mencionar la Resolución de 3 de noviembre de 2015, sobre acreditación de centros y servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia. Esta medida, si se aplica correctamente, puede resultar muy importante porque controlará –y es de esperar que mejorará- el nivel de la calificación profesional del personal que atiende a las personas con discapacidad. A pesar de que, como suele ocurrir en muchos ámbitos de la vida, además de la preparación teórica que se pueda adquirir mediante estudios, que más tarde se certificarán con títulos, es fundamental la experiencia acumulada en el trabajo de cada día y la inteligencia emocional. Una mujer, o un hombre, puede contar con una excelente preparación académica pero no tener la sensibilidad y la empatía necesarias para trabajar atendiendo a personas en circunstancias especiales.
Asimismo, es positiva la sentencia del Tribunal Supremo (TS) reconociendo el derecho de las personas dependientes a escoger la ayuda que consideren más adecuada, desestimando el recurso que habían interpuesto ocho residencias contra una resolución del TSJCV sobre procedimiento para reconocer el derecho a prestaciones de personas dependientes.
También, una vez más, se tiene que recordar la importancia de implementar los principios y mandatos de la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad aprobada por Naciones Unidas en 2006. Que sus postulados estén presentes en toda la legislación que se promulgue, sin que tengan que ser leyes específicas para el colectivo.
Para cerrar este manifiesto, como todos los años, recordaremos el lema que asevera que el derecho a la diversidad y a la igualdad son valores universales que se tienen que defender en todas partes:
«Todas las personas somos diferentes.

Todas las personas somos iguales.»

dilluns, 23 de novembre de 2015

AMB CAMES QUE RODEN (75)

Lamentablement vivim en una societat en què la violència de qualsevol tipus està a l'ordre del dia, i és difícil recordar una jornada en la qual els mitjans de comunicació no s’hagen fet ressò d’algun succés violent. Amb això es corre el perill que al final s’arribe a percebre la violència com un fet més o menys normal i es pense que hi ha poca cosa a fer per a eradicar-la. Entre tanta barbàrie que estem patint arreu del món no ens hem d’oblidar de la violència de gènere que cada any sega la vida de milers de dones a tot el planeta. Tots els 25 de novembre es commemora la Diada Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, però del nombre tan alt de víctimes de la violència masclista –que es com s’ha d’anomenar aquesta violència infligida per homes cap a dones- no ens hem de recordar només en una data concreta sinó cada dia perquè, malauradament, aquesta violència és present tots els dies. Per cert, es va triar el 25 de novembre en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre de 1960 a la República Dominicana.
En l'editorial del número 7 del butlletí digital Generosidad, corresponent al mes de novembre, publicat per la Fundació CERMI Dones, es reflecteixen algunes de les dades recollides en la macroenquesta de violència contra la dona 2015, elaborada per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. Aquestes dades posen de manifest que, a l’Estat espanyol, les dones amb certificat de discapacitat de grau igual o superior al 33% que diuen haver patit violència física, sexual o por per part de les seues parelles actuals o anteriors, representen un percentatge del 23,3%, una xifra superior a la d'aquelles que no tenen certificat de discapacitat, que és del 15,1%. Això fa palès que un tant per cent molt important de les víctimes d’agressions són dones amb algun tipus de discapacitat, la qual, en molts casos, passa desapercebuda per no estar certificada per un document oficial. En l'esmentat editorial, que porta per títol «La violència contra les dones amb discapacitat. Què està passant…?», també s’inclouen xifres de les estadístiques anuals de la mateixa delegació que assenyalen que l'any 2014, de les 54 dones assassinades per violència masclista a l’Estat espanyol, quatre hi manifestaven una discapacitat; el 2013, de les 54 víctimes mortals, cinc eren dones amb discapacitat; i el 2012 van ser set les dones mortes amb una discapacitat reconeguda, del total que va ascendir a 52 feminicidis. Això fa que s’estime que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per violència masclista són persones amb discapacitat.
Els percentatges reals segur que han de ser superiors als que estan registrats. És molt difícil que mai es coneguen les xifres exactes perquè és un col·lectiu que pateix la violència masclista en totes les seues expressions (física, psicològica, sexual, econòmica, social...) de manera silenciosa, perquè, en la majoria dels casos, les circumstàncies de les dones amb diversitat funcional fan que siguen invisibles per a la resta de la societat per diversos motius. L’exclusió social; les dificultats per a denunciar les agressions que pateixen, de vegades per no poder accedir als llocs o mitjans on s’hi pot fer degut a la idiosincràsia de les seues discapacitats; la inseguretat de les pròpies afectades, que en massa ocasions tenen por d’assenyalar com a agressor la persona de qui tenen una dependència, i que ben sovint és la seua parella, un familiar proper o el seu cuidador; la por a patir represàlies; etc. Tants entrebancs donen lloc a que els silencis d’aquestes dones amb diversitat funcional deixen en la invisibilitat més impune tantes agressions.
Per a fer visible aquesta violència masclista que afecta a dones amb discapacitat és imprescindible que estiga present en les campanyes d'informació i conscienciació que es fan sobre aquesta matèria. Així mateix, és essencial que els recursos dedicats a la prevenció, denúncia i atenció de les víctimes de violència siguen accessibles, i que el personal involucrat en aquesta qüestió compte amb la informació i formació necessària, a fi de garantir l’atenció més adequada en cada cas.
Per a tancar aquest article recordarem el que es diu en un estudi de la Secretaria General de Nacions Unides sobre com posar fi a la violència contra les dones, en el qual s’assenyalen les causes de la qüestió: «Les arrels de la violència contra la dona estan en la desigualtat històrica de les relacions de poder entre l'home i la dona i la discriminació generalitzada contra la dona en els sectors tant públics com privats. Les disparitats patriarcals de poder, les normes culturals discriminatòries i les desigualtats econòmiques s'han utilitzat per a negar els drets humans de la dona i perpetuar la violència. La violència contra la dona és un dels principals mitjans que permeten a l'home mantenir el seu control sobre la capacitat d'acció i la sexualitat de la dona».
Treballar per la igualtat entre dones i homes significa caminar cap a l’eradicació de la violència contra les dones.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dilluns, 26 d’octubre de 2015

AMB CAMES QUE RODEN (74)

El proppassat 25 de setembre va estar investida doctora per la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló de la Plana, Marta Senent Ramos, col·laboradora del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En si ja seria una bona nova que una altra dona assolisca el grau de doctora, però en el cas de Marta encara és més destacable perquè a més, segons la informació que ens han facilitat des del Programa d'Atenció a la Diversitat de la Unitat de Suport Educatiu de l’UJI, és la primera persona amb discapacitat en aconseguir-ho en l’UJI.

Marta manifesta una Paràlisi Cerebral Infantil (PCI) des de ben petita que no li ha impedit desenvolupar plenament la seua vida tant en l’àmbit acadèmic com en el personal. Mai no ha anat a un col·legi d’educació especial i sempre ha cursat els seus estudis en centres docents públics. Amb constància i treball va anar completant etapes acadèmiques fins assolir la llicenciatura en Humanitats en 2006  també a l’UJI. D’aleshores ençà, mentre anava concebent com seria la seua tesi doctoral i -més tard- durant la seua elaboració, ha dut a termini moltes activitats. Entre aquestes va escriure un llibre (Arte y discapacidad, otra visión del arte) que va publicar l’editorial ACEN, fundada per ella i de la qual n’és gerent, que es dedica a editar obres d’autores i autors novells.

Per fi, en 2015 va arribar a la recta final del llarg procés que comporta la redacció d’una tesi i el dia 12 de juny va ser la data fixada per a la seua lectura, amb la qual va obtenir la qualificació d'excel·lent cum laude per part del Tribunal. El títol de la tesi doctoral és «La diversidad funcional en el cine español», i en aquesta es reflecteix com ha retratat el cinema fet a Espanya, durant el període que va de 1896 a 2010, les persones amb discapacitat. Una anàlisi basada en el visionat de 175 pel·lícules en les quals, amb més o menys protagonisme, apareixen personatges que manifesten algun tipus de discapacitat. La consulta virtual d'aquest treball encara no està disponible però si que es pot llegir si se sol·licita a la biblioteca de la Universitat Jaume I Castelló.  

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dimarts, 29 de setembre de 2015

AMB CAMES QUE RODEN (73)

Gaudir d’un partit de futbol, bàsquet, tennis, o d’un míting d’atletisme, en una instal·lació esportiva; assistir a una representació teatral o la projecció d’una pel·lícula en una sala ex professo; o concórrer a qualsevol esdeveniment cultural com conferències, cursos, congressos, etc., són accions que per a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència, i que faça necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, no són tan senzilles com per a la resta de ciutadania. I no ens referim només a les barreres urbanístiques i arquitectòniques que puguen haver per accedir-hi –fins i tot lliurar l’entrada o passar-lo per la validadora poden resultar accions impossibles per a moltes persones-, sinó a les inconveniències derivades de les necessitats fisiològiques (menjar, beure, anar al lavabo...) que augmenten a mesura que l’espectacle o acte al que s’assisteix té més durada.
En l’article 30, apartat 1, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es diu que «els estats part han de reconèixer el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions amb les altres, en la vida cultural». I entre les mesures pertinents que s’haurien d’adoptar per a assegurar aquesta participació figuren les del paràgraf c) del mateix apartat 1, que indica que «tinguen accés a llocs on s'ofereixen representacions o serveis culturals com ara teatres, museus, cinemes, biblioteques i serveis turístics i, tant com siga possible, a monuments i llocs d'importància cultural nacional»; i la del paràgraf c) de l’apartat 5, que assenyala que s’ha de «garantir que les persones amb discapacitat tinguen accés a instal·lacions esportives, recreatives i turístiques». Tots dos enunciats fan referència a les persones amb discapacitat com a usuàries, i és en aquest aspecte, el d’espectadores, en què centrarem la nostra reflexió en aquesta ocasió. En cap dels apartats, ni en cap dels paràgrafs de l’esmentat article 30 es fa referència a les necessitats d’assistència personal que tindran les persones amb una diversitat funcional que cause una situació de dependència per a participar en activitats culturals i d’oci. Si, es pot entendre que hi ha altres articles on es parla de l’assistència personal, però pensem que en aquest article s’hauria d’haver inclòs alguna referència a les mesures que els estats part haurien d’implementar perquè tant des de les administracions com des de les entitats públiques i privades es tingueren en compte aquestes necessitats en aquests àmbits.
Una mesura que hauria d’estar establerta i regulada per una normativa legal, i no dependre de la voluntat de qui intervé, seria l’obligació per a totes les entitats, tant les dependents de les diverses administracions públiques com aquelles empreses privades que gestionen sales, teatres, instal·lacions esportives o culturals, etc., o, en el seu cas, que organitzen aquesta mena d’esdeveniments, de proporcionar abonaments, entrades, inscripcions, etc., gratuïtes a qui acompanye a una persona amb diversitat funcional a una representació de teatre, cinema, concerts, recintes esportius i altres espais culturals o d’esbargiment. La mesura podria concretar-se per a les persones amb una discapacitat certificada en més d’un 65% i aquelles entitats privades que hagueren d’aplicar-la haurien de rebre algun tipus de contrapartida ja fóra en exempció d’impostos, etc. O que directament les administracions públiques es feren càrrec de subvencionar o proporcionar l'entrada gratuïta de l'acompanyant.
Aquesta disposició serviria per a promoure la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional a l’hora de dur a terme aquest tipus d’activitats a l’estalviar la despesa doble que les hi representa haver de pagar dues vegades: una per elles mateixes i una altra per l’acompanyant que els proporciona assistència personal.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

diumenge, 13 de setembre de 2015

COMUNICAT DE CESAR GIMENO I NEBOT SOBRE ACORD AJUNT. DE CASTELLO I COCEMFE CS PER A FACILITAR ENTRADES GRATUITES A PERSONES AMB DISCAPACITAT

Davant la notícia de l’acord a què han arribat l’Ajuntament de Castelló i COCEMFE Castelló per a facilitar l’assistència de persones amb discapacitat a l’Estadi Castàlia facilitant-los entrades gratuïtes, vull puntualitzar la meua posició personal i aclarir alguns malentesos:

1. Agrair al sr. Enric Porcar, regidor d’Esports, i al sr. Carlos Laguna, president de COCEMFE Castelló, la seua bona voluntat per arribar a un acord. Segons m’ha informat el sr. Laguna, tot i que encara no hi ha un acord concret, l’Ajuntament cedirà unes 20 entrades gratuïtes, de les que li corresponen com a propietari de l’Estadi Castàlia, en tots els partits que se celebren en aquestes instal·lacions, i que COCEMFE Castelló s’encarregarà de repartir en funció de la demanda i de la manera més objectiva possible.

2. Manifestar que aquesta mesura pot beneficiar a moltes persones amb discapacitat que desitgen assistir, de manera més o menys esporàdica, a partits de futbol.

3. Aclarir que aquest acord a mi personalment, ara mateix, no em beneficia en res. Jo i la persona que m’acompanye, durant tota la temporada regular 2015/16, continuarem accedint a l’Estadi Castàlia amb els dos abonaments que vaig adquirir abans de començar la temporada.

4.  Assenyalar que en casos com el meu, que som fidels seguidors del CD Castelló i volem conservar el nostre carnet d’abonats –això si, amb preus ajustats a les nostres capacitats econòmiques i, naturalment, amb entrada gratuïta per a l'acompanyant- aquest acord no ens reporta cap benefici. Perquè en els nostres casos és el Club, com a entitat, qui ha d’implementar mesures que promoguen la igualtat d’oportunitats de les persones abonades que tenen més dificultats. L'Ajuntament, en aquests casos, només hauria de col·laborar aportant l'entrada gratuïta de l'acompanyant.

5. Esperar que la Junta Directiva del CD Castelló es replantejarà prompte la seua política social i tindrà en compte l’aplicació de mesures per a millorar les condicions dels abonaments i compra d’entrades per part de les persones amb discapacitat, sobretot de les que manifesten una discapacitat certificada en més d’un 65%.


Castelló de la Plana, 12 de setembre de 2015.

dissabte, 29 d’agost de 2015



COMUNICAT DE CÈSAR GIMENO NEBOT
Davant del rebombori que ha causat la publicació de la meua carta al periòdic Mediterráneo el proppassat diumenge 23 d’agost, sobre les condicions dels abonaments del CD Castelló per a les persones amb discapacitat corresponents a la temporada 2015/16, abans que res vull fer públic el meu agraïment per l’afecte i la solidaritat que m’han manifestat tantes persones a través de les xarxes socials. Així mateix, vista la quantitat de comentaris i d’opinions que s’estan publicant sobre la qüestió i per tal de deixar ben clara quina és la meua posició i què és el que jo revindique, he redactat el present comunicat:
1. Recordar a tota l’afició que sent els colors blanc-i-negre que per més importants que siguen les diferències que ens separen a l’hora de plantejar quin ha de ser el futur del nostre estimat CD Castelló i per més que ens desagrade la manera d’actuar de l’actual Junta Directiva, mai no hem d’oblidar l’educació i el respecte cap a les persones. Insultar degrada tant a qui rep l’insult com a qui el llança. És una forma de violència. I cap tipus de violència ha d’estar present ni fora ni dins de l’estadi Castàlia. Mai no s’ha de deixar de banda el diàleg perquè parlant s’ha d’entendre la gent.
2. L’objectiu de la meua carta mai no ha estat fer una revindicació particular per a què em tornen els diners, per sort, a dia d’avui, tot i que tinga un pressupost ajustat, encara puc permetre’m aquesta despesa. La meua pretensió era i és demanar que a l’hora d’abonar-se al CD Castelló es tinguen en compte les circumstàncies especials de les persones amb discapacitat, sobretot quan aquesta causa una situació de dependència que fa necessària l’assistència personal per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària. Les meues revindicacions naixen des de l’exigència de dignitat i la necessitat de fer real i efectiva la igualtat d’oportunitats per a les persones amb discapacitat.
3. Els preus tant dels abonaments com de les entrades que adquirisquen persones amb discapacitat s’han d’ajustar a les condicions econòmiques d’aquestes, que, en general, tenen ingressos baixos. Fins i tot s’hauria de plantejar la gratuïtat total en els casos en què perceben uns ingressos inferiors al salari mínim interprofessional. A més l’entitat, a l’hora de fixar els preus per a aquest col·lectiu. mai no s’ha d’oblidar que les persones amb discapacitat usuàries de cadires de rodes només tenim accés a una zona concreta de l’estadi, fet que impossibilita anar a localitats més econòmiques.
4. La gratuïtat de l’entrada de qui acompanye a una persona amb una discapacitat que li cause una situació de dependència és una mesura fonamental per a fer possible la igualtat d’oportunitats. Perquè per a aquests abonats i abonades és bàsic comptar amb l’acompanyament d’algú que li preste ajuda per a anar al lavabo, beure o menjar. L’acompanyant igual pot ser un/a familiar, una amistat o la persona que tinga contractada com a assistent personal. Per aquesta raó també és tot un despropòsit fer un carnet d’abonat personalitzat per a l’acompanyant -i encara més si se li fa pagar!- perquè sempre no serà la mateixa persona qui l’acompanye.
5. Amb una xicoteta part de les invitacions que es reparteixen des de l’Ajuntament de Castelló, a associacions i organitzacions sense ànim de lucre, podria cobrir-se la demanda d’entrades gratuïtes per a les persones acompanyants. D’aquesta manera se li estalviaria al Club que haguera de crear més localitats gratis.
Per a tancar aquest comunicat vull recordar-li al president i a la Junta Directiva que el CD Castelló, per a totes les aficionades i aficionats que l’estimem és molt més que un equip de futbol, és un sentiment! Per això hi ha de recuperar la tradició d’entitat solidària amb les persones amb discapacitat que sempre ha tingut i ser un exemple en aquest àmbit.
Sé que diumenge bona part de l’afició manifestarà el seu desacord amb la política de preus i la manca de sensibilitat d’aquesta Junta Directiva, i estaran en tot el seu dret de fer ús de la llibertat d’expressió, però torne a recordar que mai no hem de deixar de banda l’educació i el respecte a les persones.
Diumenge a l’estadi Castàlia a cridar pam, pam, orellut!!!!!!!!!!

                                                                               Cèsar Gimeno i Nebot
                                                                               Abonat núm. 2218

Castelló de la Plana, 28 d’agost de 2015

diumenge, 23 d’agost de 2015


EL CD CASTELLÓ I L’ABONAMENT DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT




Fa uns dies vaig anar a l’estadi Castàlia a renovar el meu compromís amb el CD Castelló. Com a persona amb una discapacitat certificada del 94%, em van informar que el preu de l’abonament per a la temporada 2015/16, a la zona de preferència lateral –l’única accessible per a persones usuàries de cadires de rodes o amb mobilitat reduïda-, és de 60 euros després d’aplicar el 50% de descompte previst per a aquests casos. Un any més sorpresa, perquè cada temporada l’entitat canvia la seua política quant als abonaments de les persones amb discapacitat. Durant dècades hi podíem accedir gratis, així com qui ens acompanyara. Però si tenim en compte només les darreres temporades és quan més es manifesta aquesta inestabilitat de criteris que van passar des de fixar un preu concret de 60 euros tres temporades enrere, a costar-hi 5 euros després d’aplicar descomptes fa dues temporades, i a ser gratuït l’any proppassat, tot i que s’havia de pagar la gestió que al final en costava 10. 
Així que enguany, com ja hi he dit, m’ha costat una altra vegada 60 euros amb l’agreujament que ha desaparegut la gratuïtat de l’acompanyant.
Com que les administratives que em van atendre semblava que no ho tenien massa clar, van cridar al president David Cruz per tal que m’ho explicara personalment, a qui vull agrair-li l’amabilitat amb què em va escoltar i em va exposar els seus arguments, tot i que no em va convèncer. La nova estratègia del Club, segons em va dir el senyor Cruz, es basa en la decisió de fer-se valorar i visibilitzar els costs de mantenir Castàlia. 
Sembla oblidar que seguim en Tercera Divisió i que, encara que diga que el Club funciona com si fóra a una categoria superior, això no justifica els preus d’aquesta temporada. Quant a la qüestió de l’acompanyant, em va dir que aquest té l’opció d’esperar-me fora fins que s’acabe el partit; o si li agrada el futbol que pague. 
Davant la meua insistència –i això que no vaig voler allargar-me explicant-li que jo no puc anar tot sol al lavabo ni beure aigua, i que en els partits nocturns necessite que el meu assistent personal em done el sopar-, em va proposar aplicar un seguit de descomptes a l’abonament de l’acompanyant per a què el total de tots dos siga de 100 euros. Hi vaig acceptar com a mal menor, però perplex. Seria possible que les aportacions de les quatre o cinc persones amb discapacitat que ens havíem abonat fins aquell moment siguen la salvació de la situació econòmica del CD Castelló?
La veritat és que també em vaig recordar dels 70 euros que em van costar les dues entrades per al partit de playoff contra el Linares Deportivo, amb un horari en què l’assistència personal m’era imprescindible perquè havia de sopar i anar al lavabo, i sense la possibilitat d’adquirir una localitat més barata perquè, com ja he dit abans, amb cadira de rodes només podem accedir a una zona concreta de l’estadi. No demane la gratuïtat del nostre abonament però sí el de qui acompanye a una persona amb una discapacitat que cause dependència, l’ajuda del qual fa que puguem gaudir com un orellut més. En fi, segurament al senyor Cruz totes aquestes circumstàncies li cauen una miqueta lluny. 

Cèsar Gimeno i Nebot
Abonat núm. 2218



diumenge, 9 d’agost de 2015






PER QUÈ DE CATALUNYA EN DIEM PRINCIPAT?

El nom no fa referència a cap príncep sinó al caràcter particular del vell estat català  

Diumenge  9.08.2015  06:00 


El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació.

Principat: el nom històric de l’estat català

L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta de 1716. Paradoxalment el mateix decret d’abolició dóna fe del nom ja que és  ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.

De fet l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833 quan Javier de Burgos dissenya l’actual divisió provincial de l’estat espanyol i aprofita per eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca.

El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixa clar que ‘el territori espanyol en la península i illes adjacents’ quedarà dividit en 49 províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, adoptaran el nom de la ciutat que és la capital. D’aquesta manera es crea una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que vol, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que si bé feia més de cent anys que havien estat abolits encara eren ben presents en l’imaginari popular. Fins la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutible, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era l’objectiu principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.

La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea a l’Àfrica (a més del Protectorat del Marroc), la província de les Filipines i les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar a més que en el moment de signar-se aquell decret  Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i la major part del Carib).

El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que estava perdent l’imperi. Cal recordar, en aquest sentit, que la Constitució de Cadis de 1812, redactada només 21 anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’ i de fet 86 dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles però que aviat serien independents, com el Perú o Mèxic.

De Burgos intenta sobretot reorganitzar el que quedava d’Espanya i al mateix temps modernitzar el funcionament de l’estat,  prenent com a base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos evitarà en el decret referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per tal de remarcar que Catalunya ‘només’ és un nom geogràfic i no té cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.

‘Principat’, del llatí ‘sobirania’

L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.

El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’ perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934)

Alguns autors sostenen a més que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna èpoques per València, va portar a organitzar el Principat com el que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte als regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les Dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa però realment interessant.

La recuperació, de la mà de Joan Fuster

Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ quedarà en desús i ‘Catalunya’ passa a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot quedarà reduïda a la Catalunya espanyola, entrant en desús al nord de l’Albera, en l’actual Catalunya Nord.

Això fins que Joan Fuster replantejà el debat, al 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘.
Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 passen 129 llargs anys, durant els quals sobretot al Principat apareix una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment té en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a molt hi haurà algunes apel·lacions retòriques però poca cosa més.

El franquisme, però, ho talla tot però al mateix temps fa que tot recomence. Des de Sueca Joan Fuster ho aprofita per a remarcar l’existència d’una nació catalana que va més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ apareix ben ràpid: el mot  ‘Catalunya’ ha de fer referència només a les quatre províncies o al tot? Fuster opta per una decisió salomònica. Li sembla molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que seria el nom lògic de la nació sencera, siga acceptat com a propi en tots els territoris i demana per això usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al que Espanya defineix com Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el seu ús siga menys polèmic.

L’èxit de les propostes de Fuster rellança, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet la seua terminologia coneixerà un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent passen a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot esdevenen oficial.

I amb això el vell nom de l’estat central del país, Principat, coneix una recuperació important que per alguns encara és polèmica amb el pobre argument de que Catalunya mai no va tenir un príncep.

Font: Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-de-catalunya-en-diem-principat/

divendres, 24 de juliol de 2015



AMB CAMES QUE RODEN (72)

La jornada organitzada per la Fundació Isonomia sota el títol «Dones, discapacitat i vida independent», que va tindre lloc a Benicàssim el proppassat dia 23 de juny, tenia per objectiu la sensibilització en el context municipal (organitzacions, administracions i comunitat) de la necessitat de facilitar a les persones amb diversitat funcional en general, i a les dones amb diversitat funcional en particular, els suports indispensables perquè puguen desenvolupar les seues vides d’una manera independent, afavorint una adequada inclusió social, alhora que es visibilitza la doble discriminació que pateixen les dones amb discapacitat.
En aquesta direcció van anar tant els parlaments de María José Ortí, en representació d’Isonomia, i Elena Llobell, regidora d'Igualtat de l'Ajuntament de Benicàssim que va subvencionar aquest esdeveniment, com la resta d’intervencions que es van fer al llarg de l’acte. Començant per la conferència de Soledad Arnau, directora de la Universitat Oberta Iberoamericana Manuel Lobato, que portava per títol «La vida independent des d'una perspectiva de gènere», i seguint pels testimonis de tres dones i un home amb diversitat funcional que van compartir amb el públic assistent les seues experiències de vida autònoma i independent, en una taula redona que va presentar Carmen Ulldemolins, treballadora social de l'Ajuntament de Benicàssim. Tant els relats de Rebeca Carmona, que treballa a la Direcció provincial del SERVEF a Castelló, i Marta Senent, doctora cum laude per la Universitat Jaume I de Castelló i gerent de l’editorial ACEN, que es van enregistrar en vídeo davant la impossibilitat d’assistir a la Jornada, com els d’Inma Córcoles, treballadora d’ASPROSERVIS, i José Alfonso López, un dels fundadors de l’ONG ¿Cómo quieres vivir?, que si que van poder contar en persona les seues vivències, van fer palès com d’important és l’empoderament entès com el fet de tindre els mecanismes i les eines emocionals necessàries per a poder determinar i dur a terme el propi projecte de vida, així com tindre consciència de saber com es vol viure i de les conseqüències que d’això es poden derivar.
A continuació es va projectar el documental Una habitación propia, elaborat en 2011 per la UNED i l'Institut Valencià d'Atenció a Discapacitats (IVADIS), la presentació del qual va estar a càrrec de Cinta Escalera, psicòloga de l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS). Aquest reportatge conta l’experiència que es duu a terme als habitatges tutelats que té l’IVAS a Rocafort, província de València, on diverses parelles tenen la possibilitat de compartir habitacions pròpies, fet que permet que tinguen la necessària intimitat per a mantenir relacions sexuals.
Per a tancar la jornada es van lliurar els certificats a l’alumnat que ha participat en el curs «Discapacitat, autonomia i vida independent», desenvolupat per la Fundació Isonomia dins del marc del projecte «Programa de formació i orientació per a la inclusió social i la vida autònoma i independent per a persones adultes amb discapacitat», finançat per la Secretaria d'Estat d'Educació, Formació Professional i Universitats del Ministeri d'Educació, Esport i Cultura.
I nosaltres tancarem aquest article amb les paraules que va dir un dels alumnes quan va recollir el seu certificat: «Recordem els milions de dones amb diversitat funcional que pateixen algun tipus de violència cada dia i que, per la seua condició de dones i de persones amb discapacitat, mai no tindran la possibilitat de prendre cap decisió sobre les seues pròpies vides. No les oblidem».

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot