Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dimecres, 2 de desembre de 2009

MANIFEST del

GRUP d’INVESTIGACIÓ, ANÀLISI i TREBALL -GIAT-

sobre DISCAPACITAT de la FUNDACIÓ ISONOMIA

3 de desembre de 2009

Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat


Per tercer any consecutiu, amb motiu del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, vam celebrar la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional. “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”, acte organitzat per l'Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU), amb el suport del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball –GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomía para la Igualtat d'Oportunitats, de la Universitat Jaume I de Castelló.

Un esdeveniment que és molt més que una simple celebració lúdica, doncs amb ell reivindiquem la urgent implementació de la igualtat efectiva, d'oportunitats i de tracte, i d'aquesta manera poder exercir els nostres drets i deures com ciutadanes i ciutadans. Pretenem, també, que servisca de crida d'atenció al conjunt de la societat, però, molt especialment, a les dones i homes que ocupen càrrecs públics i tenen l'honor i la responsabilitat ineludible de ser qui, bé com a govern o des de l'oposició, han de treballar pel compliment de la legislació vigent i pel seu millorament.

La Llei d'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència és una de les lleis que, suposadament, haurien de millorar les nostres vides. Ha passat un altre any i, com era desgraciadament previsible, aquesta llei segueix sense implementar-se adequadament, continuant la nostra Comunitat Autònoma com exemple de mala gestió i deficient desenvolupament de la mateixa. Les darreres dades indiquen que, a la Comunitat Valenciana, quatre de cada deu persones reconegudes com beneficiàries per la Llei, estan pendents que se'ls establisca els serveis que els corresponen.

D’altra banda, es detecta una tendència del Govern Valencià cap a la promoció de les places en residències, l'opció menys desitjada, en detriment de la resta de recursos i serveis previstos en l’esmentada Llei i que afavoreixen la permanència en el propi domicili. Actitud aquesta del tot oposada a allò que afirma l'article 19 de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, que garanteix el dret a viure de forma independent i a la inclusió en la comunitat, indicant que les persones amb diversitat funcional tinguen l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no es vegen obligades a viure conformement a un sistema de vida específic. ¿Potser la Generalitat Valenciana fa prevaler els interessos econòmics de certs cercles davant els drets de les persones beneficiàries?

Tant ADFU com la Fundació Isonomía fan seus els principis impulsats des del model social de la discapacitat i des del Moviment de vida independent; principis que inspiren els continguts de la Convenció Internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, en la qual es reconeix que la discapacitat és un concepte que evoluciona, i que resulta, més que de la pròpia deficiència orgànica, de la interacció entre les persones amb deficiències i les barreres degudes a l'actitud i a l'entorn que eviten la seua participació plena i efectiva en la societat. Per tant, volem, podem i hem de construir i treballar per una societat activa, productiva i constructiva en la qual totes les dones i tots els homes gaudim de la mateixa igualtat de condicions a l'hora de desenvolupar els nostres projectes vitals; projectes per a la realització dels quals és imprescindible que l'accessibilitat universal siga una realitat.

El món està en crisi i, potser, sempre ho estarà. Però parlar de crisi ara mateix és referir-se al crac econòmic que ens està afectant. No obstant això, per a alguns col·lectius, la crisi és permanent, i ens perjudica més que a uns altres. Les persones amb diversitat funcional estem ficades en aquest paquet. Un exemple és l'atur que no cessa de créixer i que per a les persones amb algun tipus de deficiència s'aguditza encara més. A la província de Castelló el 70% de les 25.000 persones amb diversitat funcional en edat laboral estem parades. Sí, parlar d'això ara, quan hi ha tantes famílies a la vora de l'abisme per estar tots els seus integrants en atur, potser sone extravagant; però és que, quan passe aquesta crisi, i l'economia torne a créixer i els llocs de treball es multipliquen altra vegada, les dones i els homes amb diversitat funcional seguirem en atur. Molts empresaris, quan una persona en cadira de rodes, amb crosses, amb un bastó blanc, o que saluda sense paraules, o algú amb alguna diversitat funcional intel·lectual o mental lleu, entra per la porta per a demanar treball, solament veuen la cadira de rodes, les crosses, el bastó blanc, el silenci o els trets d'aqueixa persona, i no es molesten a esbrinar les capacitats que pot tenir.

El concepte que té la societat sobre les persones amb diversitat funcional ha de començar a canviar. Començant per les pròpies persones implicades i seguint per la família, tutors i tutores, amistats, mitjans de comunicació, personal polític i administratiu, etc. Tots i totes tenim capacitat de fer moltes coses, però cadascuna al seu ritme i amb els productes de suport i adaptacions que siguen necessàries. Així, la resta de ciutadanes i ciutadans que integren la societat prendran consciència que, si elles no ens posen barreres físiques i socials, nosaltres no serem persones discapacitades.

I recordeu:

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"


dissabte, 21 de novembre de 2009

AMB CAMES QUE RODEN (30)

Un any més ADFU (Associació de Diversitat Funcional Universitària), amb el suport de la Fundació Isonomia, organitza la MARXA NO COMPETITIVA PER LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS DE LES PERSONES AMB DIVERSITAT FUNCIONAL. “TOTES LES PERSONES SOM DIFERENTS. TOTES LES PERSONES SOM IGUALS”, que enguany arriba a la tercera edició i que tindrà lloc a la ciutat de Castelló de la Plana el diumenge 29 de novembre de 2009.

Amb aquest acte, en primer lloc, es pretén continuar conscienciant la societat i les autoritats que la diversitat funcional no és inherent a les persones que la manifestem sinó a la manca de la igualtat d’oportunitats i de tracte, dret que ens segueixen negant a pesar d’haver-hi una legislació que el recolza. També volem denunciar el retard en el compliment de la Llei d'autonomia personal (Llei 39/2006), el fi de la qual és promocionar l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència, fet que ens proporcionaria més qualitat de vida i independència.

Les inscripcions a la Marxa podran realitzar-se mitjançant el telèfon, trucant al 964 729 145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10.30 a 13 h, fins al 13 de novembre), i per correu electrònic escrivint a marchagiat@gmail.com (indicant-hi nom i cognoms, fins al 20 de novembre).

El lliurament dels dorsals es farà a la plaça Major a partir de les 11:00 h, i el recorregut de la Marxa s’iniciarà a les 12:30 h. Tot seguit se farà la lectura del manifest de la Marxa a la placeta del monument a Ribalta, i es rematarà la jornada amb un dinar de pa i porta a La Pèrgola on hi haurà actuacions musicals.

Un any mes es necessari el vostre recolzament per a caminar cap a la igualtat d’oportunitats i de tracte, així que us esperem a totes i tots!!!!!!


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 100 de VOX UJI. Novembre 2009)

dilluns, 7 de setembre de 2009

AMB CAMES QUE RODEN (29)

El model social de la discapacitat evidència que les limitacions inherents a la discapacitat estan en l’entorn construït i en l’entorn social, que imposa estereotips i limitacions a la participació, i justifica a més que les activitats no es plantegen a nivell individual sinó en el de la pròpia societat. Vegem dos exemples quotidians.

Les persones amb diversitat funcional, com la resta de ciutadania, tenim dret a la salut i a l’assistència mèdica i procurem fer-nos revisions mèdiques periòdicament per mantenir-nos en bon estat. Però en aquesta qüestió també patim discriminació perquè els serveis sociosanitaris no tenen el material ni l'equipament adequat per a realitzar certes exploracions i proves a les persones amb mobilitat reduïda amb la deguda dignitat i comoditat, sobretot a les dones en aquestes circumstàncies.

Aquestes barreres, que són físiques i socials com el llenguatge i el tracte infantil que s’usa, en massa ocasions, a l’hora d’adreçar-se a nosaltres, o que la/el professional s’adrece a la persona que ens acompanya en lloc de parlar-nos directament, són actes discriminatoris que impedeixen –una vegada més!- la igualtat d’oportunitats i de tracte.

D'altra banda ens agrada tenir un bon aspecte físic, perquè la pròpia imatge ens importa com a la resta de les persones tot i que, segons els estereotips socials establerts per a nosaltres, ens deixen al marge en aquest tema. I això resulta evident a l’hora de visitar els establiments dedicats a la cura del cos (perruqueries, etc.) als quals no hi podem anar sense acompanyant, ens cal ajuda, per exemple, per fer la transferència de la cadira de rodes al seient que va unit al rentacaps formant una sola una peça; o per accedir a les lliteres no regulables de l’esteticista.

Per tant, la igualtat efectiva ha d’abastar tots i cadascun del àmbits de les nostres vides, i la societat/vosaltres jugueu un paper fonamental per a aconseguir-ho.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 98 de VOX UJI. Setembre 2009)

divendres, 14 d’agost de 2009

Derecho a la sexualidad, pese a la discapacidad

Si el derecho a la sexualidad de los discapacitados existe, sus deseos siguen envueltos en muchos tabús y prejuicios. La formación de 10 asistentes sexuales en la Suiza francófona ha puesto los reflectores sobre un mundo oculto de necesidades negadas y búsqueda de afecto.

Son enfermeras, masajistas, terapeutas o artistas. Tienen entre 35 y 55 años de edad y adquirieron una formación para responder a las necesidades sexuales de personas con alguna discapacidad. Una tarea nada fácil porque la sensualidad de estas personas es un aspecto vedado por la sociedad.

Hablar del cuerpo, de la intimidad, del sexo, no siempre es fácil. Y lo es aún menos si se considera de modo "distinto". Sin embargo, "la sexualidad de los discapacitados es un derecho que es respetado y salvaguardado con extrema ternura", indica Aiha Zemp, psicoterapeuta y responsable del Centro Incapacidad & Sexualidad de Basilea, la primera asociación en haber introducido en Suiza una formación para asistentes eróticos.

"Todo lo relativo a la sexualidad es extremadamente subjetivo. Es un impulso natural, como comer o beber, y no sólo en el caso de las personas con capacidades normales", explica Zemp. "Las personas con discapacidad son considerados como seres asexuales, pero en realidad tienen las mismas necesidades de los otros y los mismos derechos de realizar sus sueños y fantasías".

Doble tabú: sexualidad e incapacidad

Para responder a las inquietudes de sus pacientes, la asociación Sexualidad y Discapacidad Pluriels (SEHP), en la región de habla francesa, entregó los primeros diez diplomas de asistentes sexuales en junio pasado. Se trata de seis hombres y cuatro mujeres que refuerzan al grupo de unos 20 operadores en la parte germanófona de Suiza.

El proyecto se remonta a 2002, cuando la sección zuriquesa de Pro Infirmis –dedicada justamente a las personas con discapacidad- elaboró un programa educativo en este campo. Pero la noticia atrajo un interés mediático inesperado y provocó que numerosos donantes retiraran su apoyo a la organización por calificar el concepto como una "forma latente de prostitución".

En pocos meses, Pro Infirmis perdió unos 400.000 francos y decidió así retroceder en sus planes. Fue entonces que entró al juego la organización de Basilea, en 2004, formando a la primera tanda de asistentes sexuales, bajo iniciativa de su presidenta Aiha Zemp, ella misma afectada por una disfunción. A un lustro del inicio de esta experiencia, el balance es positivo, aunque no han desaparecido del todo las críticas.

Combatido en países de mayoría católica, como Italia, este tipo de apoyo no es sólo una prerrogativa suiza, sino se encuentra también en Holanda, Alemania y Dinamarca. A partir de la década de los años 80, en los Estados Unidos y en el norte de Europa se forman personas para la asistencia sexual. Prestaciones que en algunos países escandinavos paga el seguro de enfermedad.

Del despertar sexual al placer infinito

Suiza aún no ve del todo esta labor como una necesidad. Pero ¿qué es exactamente el acompañamiento sexual? "No existe un catálogo de prestaciones", responde Catherine Agthe Diserens, presidenta del centro de atención para discapacitados en la parte francófona de Suiza.

"La situación es evaluada de modo individual". Cuando la comunicación con el mundo exterior se limita a algunos gestos y palabras, la ayuda de la familia y de los educadores se vuelve fundamental.

Masajes eróticos, caricias, desnudo o masturbación, el abanico de propuestas es amplio y responde a la necesidad de una intimidad frecuentemente negada o estigmatizada.

Los asistentes 'ofrecen' con empatía y respeto un poco de relajación, con el pago de una tarifa que puede ir de los 150 a los 200 francos por hora", continúa Catherine Agthe Diserens.

A veces se trata simplemente de descubrir el placer o de encontrar una función perdida a causa de un accidente, mientras que en otras ocasiones se trata de contactos orales o penetración.

"Esta ayuda no es la solución al problema en sí mismo", precisa Zemp. "Pero es una posibilidad de colmar un deseo cuya existencia se negaba hasta hace poco".

Labor centrada en el respeto

A diferencia de la prostitución común, este acompañamiento sexual requiere un aprendizaje complejo centrado en el respeto del otro, la ética, la escucha.

"Los asistentes sexuales deben ser personas equilibradas, que tienen clara su propia sexualidad y su actitud ante las personas con discapacidad.

Además, deben practicar otra profesión que los ocupe al menos el 50% de la semana laboral de 40 horas en Suiza e informar a su pareja, en caso de tenerla, de esta actividad", advierte Diserens.

Para Aiha Zemp, los asistentes sexuales alzan un velo a un mundo oculto de necesidades negadas y de una gran búsqueda de afecto.

Stefania Summermatter, swissinfo.ch
(Traducido por Patricia Islas Züttel)

(Publicat en swissinfo.ch l'11 d'agost de 2009)

dissabte, 25 de juliol de 2009

EL CORREO DIGITAL

opinión

PALABRAS

Diego Lastra Gómez, licenciado en Derecho y aquejado de una parálisis cerebral, analiza la Ley de Dependencia

¿Por qué tanta palabra?, ¿Por qué tantas frases abstractas sin un fin concreto?. Tantos proyectos, tantas organizaciones, federaciones, asociaciones, fundaciones y tantos congresos. Cuando leo u oigo hablar sobre la diversidad funcional no entiendo nada, y todo debido a esa falta de concreción. Nadie nos comunica lo que estamos esperando oír. La gran noticia sería que se nos va conceder la autonomía que nos pertenece y los medios que requerimos para conseguir esta meta.

Esa es la clave: la autonomía personal. Con ella, al igual que cualquier otro ciudadano, ejerceremos nuestros derechos humanos, siendo capaces de trabajar, estudiar, relacionarnos con la sociedad que nos rodea y dejando de seguir dependiendo física y económicamente de nuestros familiares. Ellos son nuestra vida, ya que el estado social y democrático de derecho no existe. Todo aquel que lo apoye en las urnas ha de ser bien consciente que no va a ser correspondido ante un problema grave. Puede que nuestro ordenamiento jurídico haya conseguido que unos no nos quitemos la libertad a los otros, pero, si es una discapacidad lo que merma tus oportunidades, las administraciones no se preocupan de equilibrar las desigualdades.

Hace ya un par de años que se aprobó la Ley de Autonomía Personal y Atención a las Personas en Situación de dependencia. Desde ese momento, muchos somos los que solicitamos los derechos que nos concede y aún no hemos recibido nada. No obstante, hasta aquí no he comentado mas que el menor de los males. Descorchando botellas estaríamos si nos esperara un futuro amparado por una norma seria, correcta, moderna y civilizada.

En principio se intuye una buena intención de la Ley, en artículos como el 3.h): “La promoción de las condiciones precisas para que las personas en situación de dependencia puedan llevar una vida con el mayor grado de autonomía posible.”, el artículo 4.2.a): “A disfrutar de los derechos humanos y libertades fundamentales, con pleno respeto de su dignidad e intimidad.”, o el artículo 13: ”La atención a las personas en situación de dependencia y la promoción de su autonomía personal, deberá orientarse a la consecución de una mejor calidad de vida y autonomía personal, en un marco de efectiva igualdad de oportunidades, de acuerdo con los siguientes objetivos:

a) Facilitar una existencia autónoma en su medio habitual, todo el tiempo que desee y sea posible.

b) Proporcionar un trato digno en todos los ámbitos de su vida personal, familiar y social, facilitando su incorporación activa en la vida de la comunidad.”.

Sin embargo su catálogo de servicios no ofrece ninguna fórmula capaz de conseguir dichos objetivos. Efectivamente, estamos ante una ley que dice llamarse de “autonomía personal” pero contradictoriamente solo habla de residencias, centros de día, y asistencia domiciliaria. Lo cual poco o nada puede aportar para acabar con nuestra dependencia. Esta ley presupone que debemos estar encerrados entre cuatro paredes.

Está demostrado internacionalmente que la mejor solución para afrontar este problema es la asistencia personal, capaz de proporcionarnos la libertad de movimiento, capacidad de decisión, y dirección sobre nuestras vidas. Por desgracia, en nuestra nueva ley solo se contempla en el artículo 19 sin mucha importancia, y únicamente orientada hacia los estudios, el trabajo, y las actividades básicas de la vida diaria, negándonos el derecho a disfrutar de nuestro tiempo libre para ir donde queramos, quedar con quien nos apetezca, etc.

Esto quiere decir que al salir del trabajo no se nos permite tomar un café con nuestros compañeros o ir a hacer la compra, y que cuando es fin de semana no hay playa, ni cine, ni amistades, ni nada de lo que disfrutan el resto de seres humanos y que tantos se les recomienda, incluso por la O.N.U. Y hablando de esta institución, se hace conveniente recordar que, recientemente, ha aprobado la Convención sobre los derechos de las personas con discapacidad, la cual defiende nuestras ideas y que, inexplicablemente nuestro país ha podido ratificar.
Bien es cierto que en la nueva Ley de Servicios Sociales del País Vasco no se condiciona la asistencia personal a fines concretos, sin embargo mantiene El copago, otro de los escándalos sociales provocados. Según este sistema de financiación debemos de pagar una parte de nuestra asistencia con nuestro dinero, lo cual, según los miembros del foro vidaindependiente, conlleva las siguientes conclusiones:

1. No involucra a toda la sociedad en el sistema, discriminando a la persona que vive una situación de dependencia responsabilizándola de su diferencia.

2. Dado que el 93% de los posibles usuarios del sistema son pensionistas los que entren en el sistema, verán como su pensión media baja de 576 a 381 € al mes, lo que de hecho representa un empobrecimiento de las clases sociales más débiles.

3. Hace que las personas que se acojan a este sistema, personas tradicionalmente discriminadas y económicamente débiles, paguen con el tercio que les corresponde para que la economía española crezca, mientras que las administraciones tendrán un gasto final de 0 euros.

4. En el mejor de los casos (suponiendo que los demás países no aumenten su inversión) pasa a España del duodécimo al octavo lugar de Europa en inversión en el sistema de promoción de la autonomía, siguiendo un 23% por debajo de la media europea.

5. Mientras no se adopten las medidas necesarias para poner a España al nivel europeo medio de gasto social público en la promoción de la autonomía resultará imposible afrontar este sistema con garantías de éxito.

Por último, resulta ofensivo que la decisión sobre qué tipo de prestación aplicar en cada caso esté en manos de los profesionales, habiendo escuchado al interesado (Artículo 29), cuando debería de ser al contrario. Siempre prevaleciendo la opinión del usuario para diseñar su Programa Individual de Atención. Esta insostenible situación, ocasionadora de episodios realmente mucho mas dramáticos de lo que la opinión pública piensa, sin duda originará una respuesta drástica y contundente por parte del colectivo social al que pertenezco, puesto que éste, gravemente decepcionado, seguirá careciendo de su dignidad.

En mi caso –valga de ejemplo, extrapolable a cientos de miles de ciudadanos- seguiré dependiendo de mis padres, puesto que cuando este sistema entre en funcionamiento únicamente seré autónomo durante cuatro horas al día. Me gustaría que, a los que han redactado y aprobado este conjunto de barbaridades, alguien les propusiera disponer del mismo tiempo para sus equipos de seguridad, porque según ellos con 4 horas se cubre toda una jornada. De todas formas, aunque así fuese, no les quepa duda que serían más libres que nosotros.

De todo lo anterior, es fácil deducir que el problema radica en que, en este país, aún existe una visión retrograda sobre el tema que tratamos. Esto no cambiará mientras no quede claro que no existen minusválidos, sino simplemente personas con diversidad funcional (funcionamos de forma diferente, pero funcionamos) y que tenemos las mismas inquietudes que el resto de la gente. En ese momento, los responsables de toda esta locura se concienciarán de que estamos ante un asunto en el que el aspecto económico queda en un segundo plano, dando preferencia a la dignidad humana. A partir de ahí, no nos atacarán con más palabras a discreción.

(Publicat a "El Correo Digital" el 23 de juliol de 2009)

divendres, 5 de juny de 2009

AMB CAMES QUE RODEN (28)

Una vegada més hem de seguir escrivint de la Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència. Després de gairebé dos anys i mig de l’entrada en vigor d’aquesta Llei el seu desenvolupament i aplicació arreu de l’Estat espanyol difereix molt d’unes comunitats autònomes d’unes altres. Segons el II Dictamen de l’Observatori del Desenvolupament i Implantació Territorial de l’esmentada Llei, fet per l’Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials, Castella-Lleó, Andalusia, Aragó i el País Basc aconsegueixen un "notable" en la seua aplicació, mentre que la Comunitat Valenciana, junt a Balears, Canàries, Extremadura, Madrid i Múrcia, forma part del grup de comunitats que hi "suspenen".

Les ciutadanes i ciutadans de la nostra comunitat autònoma, que necessitem amb urgència les prestacions i serveis que preveu la Llei 39/2006, ens sentim greument perjudicats pel retard i deficiències derivades de la mala gestió del Govern valencià. Més de 6.000 persones han mort a la nostra Comunitat, des que està en vigor la Llei, sense haver arribat a gaudir d’allò que els pertocava legalment. Per això s’han anat constituint per tot el territori valencià plataformes –entre aquestes la «Plataforma de Castelló en defensa de la Llei 39/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència»- que treballen per reivindicar el correcte acompliment de la Llei i que no volen esdevenir objectes de manipulació política.

Si el Govern de l’estat destina les mateixes quantitats de diners a totes les Comunitats Autònomes per al desenvolupament de la Llei 39/2006 ¿perquè hi ha tanta diferència en l’eficàcia de la implementació que s’està fent d’aquesta en dues Comunitats governades pel Partit Popular, com són Castella-Lleó i la Comunitat Valenciana? No sembla que siga qüestió d’ideologia sinó de bona o mala gestió.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al núm. 96 de VOX UJI. Juny 2009)

Plataforma de Castelló en defensa de la Llei 39/2006
de promoció de l’autonomia personal i atenció
a les persones en situació de dependència

E-mail: castello.autonomiadependencia@gmail.com

MANIFEST DE LA CONCENTRACIÓ DEL 7 DE MAIG


Des de totes les Plataformes en Defensa de la Llei 39/2006 de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència de les províncies d'Alacant, València i Castelló, dediquem aquesta trobada a les persones amb dependència que no han pogut arribar a gaudir d’aquells serveis i prestacions als quals tenien dret per llei.

Avui ens reunim ací per a homenatjar amb el nostre especial record a aqueixes prop de 6.000 ciutadanes i ciutadans amb dependència, que van morir a la Comunitat Valenciana durant aquest període de més de dos anys que ja duu en vigor aquesta Llei i sense la seua correcta aplicació.

Cadascuna d'aquestes persones té nom i cognoms i deixen una història darrere de lluita per seguir endavant, amb una esperança que no han vist feta realitat: l'esperança de beneficiar-se d'uns recursos que podien haver fet la seua vida menys dura, evitant molt de sofriment, molt de dolor i que hagueren millorat la seua qualitat de vida quotidiana, així com la de les seues famílies i entorn.

També volem expressar el nostre més sincer reconeixement a les i els familiars d'aquestes persones que ja no poden acompanyar-nos en el camí de la reivindicació perquè no s'obstaculitze el desenvolupament dels nostres drets.

Aquestes famílies que són la sustentació diària de tantes persones en situació de dependència i que, en els casos de les persones ja mortes, han estat testimonis, i també han patit l'angoixa, desesperació i impotència de veure com se'ls desmereixia al no proporcionar-se'ls aquelles atencions que necessitaven amb urgència per a poder cuidar-les millor.

I finalment, volem que aquesta trobada servisca també com acte de denúncia. Denúncia a la incompetència de qui ostenten el poder en la nostra Comunitat Autònoma.

El Consell Valencià és el gran responsable que totes aquestes persones no hagen tingut els recursos que necessitaven. Perquè el Govern de la Generalitat Valenciana està boicotejant des del principi i sistemàticament la correcta i adequada implementació de la Llei, que anteriorment havien votat al Parlament.

El Govern Valencià ens ha utilitzat i ens utilitza com arma llancívola contra el Govern Central, marginant, ignorant i menyspreant el sofriment de les persones que estem en situació de dependència i de les nostres famílies. Doncs no oblidem que som la baula més vulnerable i necessitada de la cadena.

Exigim el respecte que com persones ens mereixem, entenent i considerant que la utilització política i partidista de les nostres problemàtiques socials i personals atenta contra la nostra dignitat personal i col·lectiva, demostrant una manca d'ètica professional així com de sensibilitat personal i política per part de qui governen, així com de qui exerceixen d'oposició que sembla que ens veuen com simples objectes de manipulació social i ciutadana. Apel·lant al seu sentit comú i honestedat els emplacem a modificar el seu comportament.

El que les i els professionals de la política anomenen benestar social no sembla ser més que una poderosa arma de confrontació de partits polítics, però, no obstant això, ho defineixen com respecte als nostres drets i qualitat de vida per al nostre col·lectiu (persones amb diversitat funcional, o discapacitat, i en situació de dependència) quan això és així únicament en el discurs, perquè la crua i trista realitat és que les normes i lleis que es refereixen al nostre col·lectiu no són més que paper mullat en la majoria dels casos.

Senyors i senyores del Govern Valencià, veiem que miren cap a altre costat i no els importa gens ni mica el perjudici que s'està produint amb aquest boicot a una Llei destinada a dignificar la vida de tantes persones que necessitem ajuda per a realitzar la majoria de les activitats bàsiques de la vida diària, un suport fonamental perquè puguem desenvolupar la màxima autonomia personal.

És per això que volem manifestar la nostra repulsa col·lectiva i la nostra ferma decisió de seguir lluitant per a fer efectiva la Llei 39/2006 de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a exigir que es complisca i s'implemente de manera correcta; perquè no hi hagen més casos de ciutadanes i ciutadans que moren sense rebre les atencions que els corresponen per llei, alhora que demanem responsabilitats i consciència al Consell de la Generalitat Valenciana i especialment al seu President Francisco Camps.

PERQUÈ ELLES I ELLS TAMBÉ TENIEN DRET!

APLICACIÓ DE LA LLEI JA!

Castelló de la Plana, a 7 de maig de 2009.

Plataforma de Castelló en defensa de la Llei 39/2006
de promoció de l’autonomia personal i atenció
a les persones en situació de dependència

E-mail: castello.autonomiadependencia@gmail.com

MANIFEST CONSTITUENT

“La present Llei té com a objecte la regulació de les condicions bàsiques que garantisquen la igualtat en el dret subjectiu de ciutadania a la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència en els termes establerts per les lleis, mitjançant la creació d’un Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, amb la col•laboració i participació de totes les Administracions Públiques i la garantia per l’Administració General de l’Estat d’un contingut mínim comú de drets per a tots els ciutadans en qualsevol lloc del territori de l’Estat Espanyol” (Llei 39/2006, Art. 1r. Objecte de la Llei.-1).

La Llei reconeix un nou dret de ciutadania a Espanya, universal, subjectiu i perfecte: El dret a la promoció de l’autonomia personal i l’atenció a les persones en situació de dependència, mitjançant la creació del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència. Fou publicada el 15 de desembre de 2006 i entrà en vigor l’1 de gener de 2007. Des d’aleshores, segons les previsions, haurien d’haver-se valorat com a grans dependents 20.000 valencianes i valencians, tan sols durant 2007, i estar ja rebent les prestacions previstes en la Llei. Al llarg de 2008 i 2009 han de ser valorades més de 16.000 persones amb dependència severa i profunda i rebre les prestacions que la Llei contempla.

És responsabilitat de les Administracions Públiques promoure i dotar els recursos necessaris per a fer efectiu un sistema de serveis de qualitat, garantistes i plenament universals; per això es crea el Sistema per a l’Autonomia Personal i Atenció a la Dependència (SAAD), que ha de ser desenvolupat mitjançant la cooperació interadministrativa que exerceix el Consell Territorial del SAAD, sota la responsabilitat en la gestió i en la seua implementació de les Comunitats Autònomes. Correspon, per tant, a la Generalitat Valenciana les funcions de planificar, ordenar, coordinar i dirigir els serveis per a la seua eficient aplicació.

L’experiència a les comarques de Castelló, com a la resta de la Comunitat Valenciana, des de l’entrada en vigor de la Llei deixa en evidència la nul•la voluntat de la nostra Administració Autonòmica en la implementació correcta de la mateixa, tal com la ciutadania mereix i l’ètica política i la legalitat exigeixen. Per la seua escassetat en la dotació de recursos per a la seua adequada aplicació, per la seua descarada lentitud administrativa, i per la seua singular manca de transparència i sensibilitat davant la ciutadania necessitada del recursos previstos en la mateixa.

En aquest context, i front a l’alarmant panorama que suposa la vulneració de drets bàsics de ciutadania, hom crea la “Plataforma de Castelló en Defensa de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en Situació de Dependència”, que naix amb l’objectiu de reivindicar la seua adequada aplicació, tot posant l’èmfasi en l’organització dels procediments per a l’obtenció de la prestació que en cada cas correspon. La mateixa està constituïda per Associacions i Col•lectius de persones en situació de dependència, Associacions de Professionals, Agents Socials (sindicats) i per ciutadanes i ciutadans que directa o bé indirectament necessiten dels serveis i prestacions que disposa la llei (familiars, cuidadores i cuidadors, etc.). Així mateix, participen també aquelles persones i/o col•lectius, associacions o entitats ciutadanes que per solidaritat i sentit de la justícia desitgen col•laborar amb les finalitats de la Plataforma.


Per tot això, la «PLATAFORMA DE CASTELLÓ EN DEFENSA DE LA LLEI 39/2006 DE PROMOCIÓ DE L’AUTONOMIA PERSONAL I ATENCIÓ A LES PERSONES EN SITUACIÓ DE DEPENDÈNCIA» dirigirà les seues accions principalment a:

1. Reivindicar públicament l’acompliment de la Llei en tots els seus termes.

2. Requerir de les Administracions Públiques, en la seua responsabilitat, un finançament adequat i suficient que garantisca els recursos i Serveis Socials necessaris.

3. Vigilar i exigir el compliment dels terminis legals en les valoracions i prescripcions (PIA, Pla d’Atenció Individual) i en la regulació de les prestacions i compatibilitats.

4. Informar al respecte de la cobertura, els serveis i les prestacions que ofereix la Llei a les persones en situació de dependència, les seues famílies, i, en el seu cas, cuidadores i cuidadors.

5. Promocionar que s’aplique la perspectiva de gènere en totes les actuacions derivades de la implementació d’aquesta Llei i reclamar que se complisca en aquelles en què ja està prevista, a fi d’aconseguir la igualtat real entre dones i homes.

6. Instar a que se desenvolupe la prestació d’assistència personal prevista en la Llei i que se perfile de manera adequada la figura de la o de l’assistent personal, que no s’ha de confondre amb la de cuidadora o cuidador.

7. Demanar que s’incidisca, de manera especial, en l’aspecte de la promoció de l’autonomia personal amb l’objectiu final que totes les persones amb diversitat funcional (o discapacitat), cadascuna des de les seues circumstàncies vitals, puguen assolir, amb l'ajuda dels recursos humans i els productes de suport que es precisen, una vida independent entesa com la igualtat d’oportunitats a l’hora de poder prendre totes les decisions que afecten les seues vides.

8. Fer, en col•laboració amb l’Observatori Valencià de la Dependència, el seguiment de la implantació de la Llei.

9. Donar suport a les associacions i persones en situació de dependència, familiars i cuidadores i cuidadors, en les gestions i reivindicacions vinculades amb l’eficaç aplicació de la Llei.

10. Treballar conjuntament amb altres Plataformes i Col•lectius de ciutadanes i ciutadans que existisquen a la Comunitat Valenciana, en defensa de la Llei.

11. Realitzar actes informatius i de sensibilització social (jornades, simposis, etc.), així com mobilitzacions ciutadanes en el cas d’incompliment del que està establert en la Llei.

12. Fomentar l’ús del llenguatge no sexista, tant a nivell d’expressió oral com escrita, en totes les activitats i accions relacionades amb l’esmentada llei, així com la utilització de la denominació persona amb discapacitat per tal d’eradicar d’una vegada altres mots que ofenen la dignitat humana, alhora que se promourà la introducció de l’apel•latiu persona amb diversitat funcional termini que elimina la negativitat i que no diu que ningú siga inferior.

13. Fonamentar totes les accions i activitats de la Plataforma en el model social de la discapacitat, basat en els drets humans i la igualtat d’oportunitats, i en el qual queda evident que la discapacitat no és un fet inherent a la persona que la manifesta sinó que la crea la societat amb les barreres físiques i socials que dificulten o impedeixen el seu desenvolupament.

Castelló de la Plana, a 28 d’abril de 2009.