Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dimecres, 14 de setembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (84)

Segons l’informe «Delictes de l’Odi» 2015 presentat pel Ministeri de l'Interior, l’any proppassat es van registrar a tot l’Estat espanyol 226 fets relacionats amb actes d’odi per raó de la diversitat funcional que manifestaven les víctimes (el 54% de les quals eren dones). La xifra representa un increment del 13,6% en relació amb els registrats l’any 2014. A la Comunitat Valenciana hi va haver 43 casos, situant-se en el primer lloc d’aquest tipus de delictes en el rànquing estatal per comunitats. València (22) i Alacant (19) ocupen la segona i tercera posició, respectivament, com a províncies amb més incidències d’aquesta mena, i a la de Castelló, però, només es té constància de dos casos.
És preocupant que la «disfòbia», o fòbia a les persones amb discapacitat, siga la tercera causa de fets catalogats com a delictes d'odi, només per darrere dels motivats per racisme i xenofòbia (505) i per qüestions d’ideologia (308), i per davant dels basats en l’orientació o identitat sexual (169). A més, si a la xifra de 226 casos se li aplica el percentatge calculat per la Unió Europea, que assenyala que un 80% de casos de disfòbia no són denunciats, la quantitat real podria acostar-se als 1.130 a tot l’Estat espanyol.
Els fets registrats comprenen tot l’espectre de tipus d’actes. Des de pintades vexatòries, amb expressions com «minusvàlids de merda», «tots a la càmera de gas», «mort als xiquets en cadira de rodes», fetes a la façana d’un col·legi d'educació especial; les lletres de les cançons d'un grup musical que vexaven a persones amb diferents tipus de discapacitat, els membres del qual es vanagloriaven de voler matar-les; l’atac a una persona amb discapacitat visual que va ser agredida per un grup neonazi al crit de «brossa, escòria, no serveixes per a res»; passant per tota classe d’agressions físiques; fins a abusos sexuals, que de manera majoritària afecten a dones.
Segons va manifestar Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància, la disfòbia té una trajectòria històrica. Només cal recordar que en els anys 40 del segle XX l'Institut per a la Higiene Racial el primer que va fer va ser eliminar a 300.000 persones amb discapacitat perquè eren una càrrega per a l'Estat i les consideraven amb menys valor per a la producció.
Creiem que és una qüestió que ha d’alarmar la societat en general i a cada persona en particular, que s’ha d’aplicar la filosofia de tolerància zero vers aquesta mena d’actes i d’actituds tant a l’àmbit privat com al nostre entorn més proper. D’altra banda, tots els estaments que puguen influir mitjançant accions, sobretot d’educació i conscienciació però també judicials, han de prendre mesures que capgiren aquest augment de la intolerància i l’agressivitat. Una societat que no reaccione amb contundència davant d’aquesta classe de fets pot esdevenir una societat covarda i injusta, capaç de permetre que tornen a repetir-se barbaritats que es van cometre no fa massa dècades.
Mai no s’ha d’oblidar aquest principi bàsic: totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXII. 12/09/2016)