PER QUÈ DE CATALUNYA EN DIEM PRINCIPAT?
El nom no fa referència a cap príncep sinó al caràcter particular del vell estat català
Per: Vicent Partal
Diumenge 9.08.2015 06:00
El debat és constant i retorna de manera cíclica: per
quin motiu es diu ‘el Principat’ en fer referència a l’actual comunitat
autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida
la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era en el passat però la realitat
és que això no té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i de
fet el Principat mai no va tenir cap príncep. Tot té una altra explicació.
L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric
de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta de 1716. Paradoxalment
el mateix decret d’abolició dóna fe del nom ja que és ‘Nueva Planta
de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs.
De fet l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és
abolida, com tantes altres coses, el 1833 quan Javier de Burgos dissenya
l’actual divisió provincial de l’estat espanyol i aprofita per eliminar els
noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya,
Regne de València i Regne de Mallorca.
El decret de De Burgos (ací
podeu veure l’original) deixa clar que ‘el territori espanyol en la
península i illes adjacents’ quedarà dividit en 49 províncies que, excepte en
el cas de les quatre províncies basques, adoptaran el nom de la ciutat que és
la capital. D’aquesta manera es crea una referència fins aleshores inexistent i
una lleialtat ‘provincial’ que vol, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als
estats que si bé feia més de cent anys que havien estat abolits encara eren ben
presents en l’imaginari popular. Fins la divisió provincial ningú no es
considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures
territorials que fins aleshores havien estat indiscutible, el Regne de València
o el Principat de Catalunya per exemple, era l’objectiu principal de De Burgos.
Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat.
La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de
la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia
províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades
províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea a l’Àfrica (a més del
Protectorat del Marroc), la província de les Filipines i les Illes Marianes i
les Carolines a l’Àsia i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i
Puerto Rico. Cal recordar a més que en el moment de signar-se aquell
decret Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera
unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i la major
part del Carib).
El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal
situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el
replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que
estava perdent l’imperi. Cal recordar, en aquest sentit, que la Constitució de
Cadis de 1812, redactada només 21 anys abans, encara parlava dels ‘espanyols
dels dos hemisferis’ i de fet 86 dels diputats que la van redactar
pertanyien a províncies aleshores espanyoles però que aviat serien
independents, com el Perú o Mèxic.
De Burgos intenta sobretot reorganitzar el que quedava
d’Espanya i al mateix temps modernitzar el funcionament de l’estat,
prenent com a base la divisió en departaments que els francesos havien
fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat
havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una
part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt
sensible i De Burgos evitarà en el decret referir-se a Catalunya amb el nom de
Principat, per tal de remarcar que Catalunya ‘només’ és un nom geogràfic i no
té cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol.
‘Principat’, del llatí ‘sobirania’
L’expressió ‘Principat’ té el seu orígen en el sentit
llatí de ‘principatus’, ‘sobirania’. Un ‘principatus’ era qualsevol territori
on el sobirà no tenia un títol específic o ho era en funció d’un altre
títol. En el cas català els reis no tenien cap títol per governar-lo de manera conjunta
sinó que ho feien en tant que reis de la corona catalano-aragonesa. I per això
es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini
jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona.
El mot ‘principatus’ era per tant la definició estatal
que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’
perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que
s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la
mateixa manera que es podria haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República
de Catalunya’ si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de
fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg
de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934)
Alguns autors sostenen a més que el fet que Barcelona fos
la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna èpoques
per València, va portar a organitzar el Principat com el que avui diríem un
‘districte federal’, un territori neutral respecte als regnes de la corona:
Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les Dues Sicílies. La hipòtesi és molt
especulativa però realment interessant.
La recuperació, de la mà de Joan Fuster
Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les
províncies l’expressió ‘Principat’ quedarà en desús i ‘Catalunya’ passa a ser
la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de
Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet l’expressió ‘Catalunya’ fins i
tot quedarà reduïda a la Catalunya espanyola, entrant en desús al nord de
l’Albera, en l’actual Catalunya Nord.
Això fins que Joan Fuster replantejà el debat, al 1962,
amb el seu opuscle ‘Qüestió
de Noms‘.
Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i
la publicació del llibre de Fuster el 1962 passen 129 llargs anys, durant els
quals sobretot al Principat apareix una clara consciència nacional diferenciada
d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment té en compte la possible existència
de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com
a molt hi haurà algunes apel·lacions retòriques però poca cosa més.
El franquisme, però, ho talla tot però al mateix temps fa
que tot recomence. Des de Sueca Joan Fuster ho aprofita per a remarcar
l’existència d’una nació catalana que va més enllà dels límits de la Catalunya
oficial. I la ‘qüestió de noms’ apareix ben ràpid: el mot ‘Catalunya’ ha
de fer referència només a les quatre províncies o al tot? Fuster opta per una
decisió salomònica. Li sembla molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que seria el
nom lògic de la nació sencera, siga acceptat com a propi en tots els territoris
i demana per això usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se
al que Espanya defineix com Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de
Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el seu ús siga menys polèmic.
L’èxit de les propostes de Fuster rellança, sobretot
entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús
habitual de la paraula ‘Principat’. De fet la seua terminologia coneixerà un
èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya
Nord o la Franja de Ponent passen a ser noms usats amb naturalitat per moltes
persones i fins i tot esdevenen oficial.
I amb això el vell nom de l’estat central del país,
Principat, coneix una recuperació important que per alguns encara
és polèmica amb el pobre argument de que Catalunya mai no va tenir un
príncep.
Font: Vilaweb
http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-de-catalunya-en-diem-principat/
.jpg)
