AMB CAMES QUE RODEN (139)
«Diversitat funcional i sexual»
Encara no fa un mes
es va celebrar la Diada de l'Orgull Gai com es fa cada 28 de juny. L'endemà
mateix el Consell de Ministres aprovava l’avantprojecte de llei per la igualtat
real i efectiva de les persones transsexuals i la garantia dels drets de les
persones LGTBI. Fins ací tot faria pensar que la societat de l'Estat espanyol
és obert
a i respectuosa amb la diversitat, en aquest cas, sexual. Però aquesta
impressió tan positiva, malauradament, no es pot generalitzar en el conjunt de
tota la ciutadania, com fa evident l'augment de casos de LGTBI-fòbia els darrers mesos fins a produir-se agressions tan greus com la que li
va costar la vida al jove Samuel Luiz. Sembla com si molts subjectes que
guardaven les formes, que no gosaven expressar públicament les seues fòbies
vers aquelles persones que manifesten la seua sexualitat de manera distinta a
la heterosexual tradicional condicionada per les doctrines religioses, hagueren
eixit de colp i volta dels seus «armaris feixistoides», fent una pudor de
naftalina que tomba de cul, per a apagar els colors d'un arc iris que
representa l'esperança de moltes persones que només desitgen viure la seua
sexualitat sense pors ni falsedats.
L'expressió «sortir
de l'armari» la coneixen bé les lesbianes i els homosexuals que saben el cost social, econòmic, etc., que representa
eixir d'aquests mobles invisibles bastits de convencions i repressions. Segons l'informe de
l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE)
publicat el 2019 sota el títol «Mirades a la societat», que per primera vegada
dedicava un capítol sencer al col·lectiu LGTBI, les persones que declaren ser
lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals tenen un 7% menys de possibilitats
que la resta de la població d'aconseguir un treball i quan ho fan la seua
remuneració és un 4% més baixa. Per tant, no és d'estranyar que s'opte per
ocultar l'orientació sexual. I encara més si es tracta de persones amb
diversitat funcional, que pateixen una taxa d'atur del 23,9% i la d'ocupació
del 25,9% (2021 Informe del Mercado de Trabajo de las Personas
con Discapacidad Estatal. Datos 2020) enfront del
16,13% i el 58,19%, respectivament, de la població en general, segons dades del
2020 de l'Institut Nacional
d'Estadística (INE).
Per a les persones amb diversitat funcional, com
els hi passa en la majoria de circumstàncies vitals, encara és més complicat
eixir de l'armari. I, evidentment, la dificultat augmenta com més grau de
dependència manifesten. Si a aquestes persones ja se'ls ha negat la
possibilitat d'expressar la seua sexualitat, tot i que siguen heterosexuals,
per la tendència a infantilitzar-les que ha mostrat des de la nit dels temps la
societat moralista que, alhora i massa sovint, hi ha mirat cap a un altre
indret per no haver de denunciar abusos i violacions comeses en àmbits
familiars o per membres d'institucions tingudes per respectables, imagineu com
de difícil els ha de resultar fer visibles manifestacions sexuals que en molts
llocs del món encara es consideren aberracions i delictes condemnables en
tribunals de justícia retrògrads.
És evident que les
persones amb diversitat funcional LGTBI s'han d'enfrontar a una
multidiscriminació. I també és una veritat axiomàtica que moltes d'aquestes
persones, sense el suport familiar -i no tan sols per la seua dependència
física, econòmica, legal, etc., que també- no tenen cap possibilitat
d'expressar la seua homosexualitat ni tan sols d'assimilar-la. D'altra banda,
com sol passar en totes les situacions, sempre hi ha subjectes que encara
sofreixen més aquesta alienació i un exemple són les persones amb discapacitat
intel·lectual. Com diu José Jiménez,
coordinador de projectes de ciutadania activa en l'organització Plena Inclusión
Madrid, en unes declaracions recollides pel diari El
País, «cal partir d'una base: en la pràctica encara no
tenen reconeguts alguns drets quant a l'accés i al gaudi de la seua
sexualitat». Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen tots els seus
drets reconeguts, com ara el dret a l'oci, al treball, a l'educació i fins i
tot al vot, «però el que més es vulnera i en el qual estan en una situació de
més desequilibri respecte a la població en general és el dret a la sexualitat».
Això succeeix perquè moltes d'elles passen tota la seua vida amb les seues
mares i pares, fet que fa que els coste desfer-se del control i la
sobreprotecció familiar. «Els condiciona molt. Si a casa accepten, bé. Si no,
tenim un problema gros», afegeix Jiménez.
Pensem que una bona
manera de tancar aquest article és reproduir les paraules de Mónica Rodríguez
Varela, una jove gallega de 29 anys que als 16 va marxar a Madrid «a la recerca
de millors condicions educatives» davant la falta de recursos a les aules. «Com
a persona sorda, dona i lesbiana, en aquest grau i ordre, rep i percep
constantment actituds que no són més que resultat d'una societat
estructuralment desinformada i sexista», afirma en unes declaracions publicades
en Tododisca.com. Considera que, en
el seu cas, «identificar tant el capacitisme com la misogínia i la LGBTI-fòbia
interioritzada es fa necessari per a poder construir una societat més justa, i
és tasca de l'administració pública i diferents agents socials conscienciar i
legislar en aquesta matèria».
Respectem totes les
diversitats perquè ens enriqueixen com a éssers humans.
