AMB CAMES QUE RODEN (132)
GRUP
DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT
FUNDACIÓ ISONOMIA DE
LA UNIVERSITAT JAUME I
Dia
Internacional de les Persones amb Discapacitat
Castelló
de la Plana, 3 de desembre de 2020
L’any 2020
passarà a la història com una fita que marcarà un abans i un després en l’avenir
de l’espècie humana i, conseqüentment, del planeta Terra. La crisi sanitària i
social del coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, canviant-nos totes les
rutines i obrint un temps d’incertesa que, a hores d’ara, no tenim la capacitat
de pronosticar com es resoldrà. El Dia Internacional de les Persones amb
Discapacitat, a banda d’una data commemorativa, sempre és una jornada propícia
per a recordar les reivindicacions referents als drets, i també deures, de les dones
i homes amb diversitat funcional que s’incompleixen cada dia. Enguany, a pesar
de les circumstàncies tan especials que estem vivint, des del Grup de Treball
sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia no hem de deixar d’exigir el
compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció
Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que està a punt
de complir catorze anys.
La salut mental
va protagonitzar l’única sessió presencial d’aquest grup de treball que s’ha
pogut realitzar durant 2020, abans de declarar-se la pandèmia de la COVID-19. Segons
l’Estratègia en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, les malalties
mentals afecten -o afectaran en algun moment de les seues vides- un 15% de la
població a l’Estat espanyol. Això representa uns 9 milions de persones i la
tendència és que augmente la incidència d’aquestes malalties per l’estil de
vida preponderant en les societats actuals. Aquests ciutadans i ciutadanes
segueixen sofrint discriminació a causa de l’estigmatització de les seues
patologies. D’altra banda, la ràtio d’especialistes en psicologia en la sanitat
pública a Espanya era, l’any 2018, de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades
menys que la mitjana europea, que era de 18. En situacions com les viscudes
durant el confinament per la crisi de la COVID-19, i les seues seqüeles, s’ha
evidenciat la necessitat d’aquest tipus d’atenció tant en la població en
general com en persones que ja manifestaven alguna patologia mental, fet pel
qual és urgent corregir aquesta mancança d’atenció psicològica, pública i
gratuïta.
L’impacte de la
crisi sanitària i social de la COVID-19 en les persones amb diversitat
funcional, recopilant vivències en primera persona de dones i homes que
manifesten diferents discapacitats, així com de professionals que treballen en
aquest àmbit, va ser el tema tractat en una de les tres sessions de treball del
grup que han tingut format virtual per la normativa derivada de la crisi
sanitària. Els seus testimonis palesen que, tot i que la pandèmia ha colpejat
-i, per desgràcia, segueix fent-ho- la majoria de la ciutadania, com sol
passar-hi en totes les circumstàncies d’emergència els col·lectius més
vulnerables, entre els quals estem les persones amb diversitat funcional,
sempre són els més afectats.
El confinament
va fer evident la importància de poder residir al propi domicili. El model d’«institucionalització»,
pel qual segueixen apostant des de les administracions, ha mostrat una vegada
més els seus defectes i que no és l’adequat per atendre les persones, sinó que
s’assembla més a un lloc on emmagatzemar-les. Moltes persones no hagueren sigut víctimes mortals de
la pandèmia en les residències si s’hagueren pogut confinar a les seues cases,
amb el pertinent servei d’assistència personal. I perquè això fora possible
caldria que s’ acomplira l’apartat a) de l’article 19 de la Convenció, que diu que
les persones amb discapacitat haurien de tenir l'oportunitat de triar el seu
lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les
altres, i no veure’s obligades a viure d'acord amb un sistema de vida
específic; per a la qual cosa han de tenir accés a una varietat de recursos,
entre aquests el d’assistència personal, tal com s’indica en l’apartat b) del
mateix article.
Els drets al
final de la vida també han sigut protagonistes d’una altra de les sessions de
treball del grup, en forma de xarrada virtual, tot just enguany què el projecte
de llei per a legalitzar el dret a l’eutanàsia va superant els successius
tràmits parlamentaris per a la seua aprovació. El dret a decidir quan i com
morir, sobretot en els casos de persones amb malalties terminals i
irreversibles que només desitgen deixar de sofrir, ha de ser un dret regulat i
garantit. Recordant les paraules de la
periodista Montserrat Domínguez, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les
morts, disminuiria el dolor».
Així mateix,
també en l’àmbit legislatiu, ens congratulem de la tramitació del Projecte de
Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb
discapacitat, que conté un seguit de canvis en la regulació de les institucions
de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma
legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb
discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es
respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en
els casos en què siga estrictament imprescindible. Com succeeix amb tota la
legislació, s’ha d’esperar que una vegada aprovada s’aplique de manera rigorosa
i efectiva i no es quede en simple paper mullat.
La darrera
conferencia organitzada pel grup aquest 2020, coincidint en el mes de novembre
amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència
contra les Dones, es va dedicar a les violències masclistes contra les dones
amb diversitat funcional, una qüestió que cada any està present en el nostre Manifest
perquè no deixa de ser actualitat. És positiu que cada vegada hi haja mes vies
obertes, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, perquè les dones
amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen.
No obstant això, és evident que molts casos de violència sempre quedaran
invisibles perquè es produeixen en entorns privats i, tot i ser coneguts per
terceres persones, no es denuncien per diversos motius com poden ser pors,
complicitats o pura i dura falta de consciència social. Erradicar totes les
violències és responsabilitat de tots i totes, i naturalment de les
administracions públiques que tenen l’obligació d’implicar-se activament
vigilant l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats
per a combatre i eliminar les violències masclistes.
Com és habitual,
tanquem aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia recordant el
lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables
en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
