MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2024

El manifest d’enguany del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, perfectament podria ser una còpia del redactat ara fa un any. Perquè, malauradament, totes les reivindicacions i denúncies que contenia segueixen vigents, quan no s’hi han agreujat o multiplicat. Les guerres no cessen sinó que tendeixen a estendre’s, a causar més i més víctimes innocents, unes perdent la vida i altres amb seqüeles que les afectarà la resta de la seua vida; ja siga en forma de discapacitat física, psíquica o malaltia mental, o amb la pèrdua de les seues cases, les seues pertinences i els seus mitjans de vida, de vegades per haver estat destruïdes i en altres casos per haver d’abandonar-les a la força.

Les mateixes atrocitats causades pels conflictes bèl·lics poden comparar-se a les catàstrofes derivades dels efectes dels fenòmens meteorològics extrems que cada vegada són més forts i destructius per l’agreujament del canvi climàtic. Uns fenòmens que encara creen més destrucció i víctimes per culpa de la mala gestió per part de les persones que tenen les responsabilitats de prendre les mesures adequades per reduir els perills i les destrosses, com ha succeït fa poques setmanes a la província de València.

I en totes les circumstàncies esmentades la població més afectada sempre serà la més vulnerable: gent gran, persones amb discapacitat i ciutadania amb menys recursos. Dins d’aquests col·lectius, les dones sempre patiran més per la seua condició de sexe i/o gènere, sumada a la seua posició socioeconòmica.

La màxima reivindicació de les persones amb diversitat funcional sempre serà la igualtat d’oportunitats real i efectiva que només es pot aconseguir si es respecten els drets humans i s’aplica cada dia, i en tots els àmbits, allò que mana la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat a tots els Estats part que la van signar en el seu moment.

I tenint en compte la Convenció, durant l’any 2024 la principal activitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia ha estat l’edició de quatre presentacions audiovisuals que tracten temàtiques que afecten a les persones amb diversitat funcional. La primera va servir per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones. El títol és «8 de març de 2024. Dones amb diversitat funcional referents» i recull les experiències que conten les pròpies protagonistes, que també exposen les seues idees per a promoure la seua visibilització.

L’audiovisual del mes de juny es titula «Dret a l'accessibilitat i a la vida independent. La proposta de l'Associació VIVA», en el qual les persones que gestionen l’esmentada associació radicada a Extremadura expliquen què pretenen aconseguir amb el projecte de VIVA, que és, ni més ni menys, l’accessibilitat econòmica i arquitectònica de les persones amb diversitat funcional a un habitatge digne, així com comptar amb l’assistència personal imprescindible per a poder desenvolupar una vida independent.

Sota el títol de «L’esport, un "or" per a les dones amb discapacitat» es va publicar el mes de setembre un audiovisual en el qual s’incideix en els beneficis que aporta a les persones amb diversitat funcional, en general, la pràctica habitual de modalitats esportives, algunes voltes adaptades, i es ressalta de manera especial què representa per a les dones amb capacitats diferents. A més, també s’esmenten alguns aspectes dels xvii Jocs Paralímpics, que van tindre lloc a París del 28 d'agost al 8 de setembre del present 2024.

El mes de noviembre, amb el títol «Eres qui vols, o qui volen que sigues?», el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia va fer pública la darrera presentació audiovisual d’enguany. La qüestió que s’hi planteja és si realment som qui volem ser o qui altres persones, empreses, indústries, volen que siguem i moltes vegades no ens adonem de les influències que estem rebent. Un treball molt interesant d’Ivette Colom Olmedo. 

Per tancar aquest manifest, per desgràcia, hem de tornar a denunciar la violència masclista que no s’atura. I, d’altra banda, no ens podem estar de fer esment de l’alerta que ha llançat el CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) sobre l'augment d'un 113% dels delictes d'odi contra persones amb discapacitat durant el 2023. És un fet molt preocupant, que està dins de la tendència general de l’augment d’aquest tipus de delictes que afecten grups de població susceptibles de sofrir discriminació, com ara LGTBIQA+, immigrants, persones grans, etc., en els quals les dones sempre solen tenir més riscs de ser-ne víctimes.

Per acabar, un any més, cridem per una igualtat d’oportunitats real i efectiva:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 

AMB CAMES QUE RODEN (155)

«El II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal»

El 18 de juliol del proppassat 2023 el Consell de Ministres va aprovar el II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal. Espanya País Accessible, presentat per la Direcció General de Drets de les Persones amb Discapacitat, del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. El Pla és una aposta ferma per la transformació cultural i la manera d'abordar l’accessibilitat que, tradicionalment, s’ha entès com a adaptacions realitzades, fonamentalment en el medi físic, per a facilitar l’accés de les persones amb discapacitat. Aquest Pla entén l'accessibilitat com a part essencial del contingut dels drets, és a dir, considerant els drets humans com a instruments que protegeixen o faciliten béns per al desenvolupament d'una vida humana digna. Sense accessibilitat no es pot executar el dret.

En l'elaboració d’aquest pla s’ha comptat amb la participació de les persones amb discapacitat, les seues famílies i les seues organitzacions representatives. A més es va realitzar una microenquesta dirigida a la població en general, a fi de comptar amb l’opinió ciutadana, ja que l'accessibilitat universal és un principi que a banda de ser un factor fonamental per a la inclusió social i la igualtat d’oportunitats de las persones amb discapacitat, millora la qualitat de vida de tota la ciutadania i afecta a tota la població.

D’altra banda, també es van fer Meses de Diàleg Interministerial, que van permetre realitzar un diagnòstic y unes propostes d’actuacions d’acord amb les necessitats, competències i instruments que té l’Administració General de l’Estat per a poder desenvolupar-lo.

No obstant això, en el text es troba a faltar la concreció d’algunes mesures sobre accions que han de dur a cap les persones amb diversitat funcional en les seues rutines diàries, com ara obrir una porta no automàtica a un establiment o oficines d’atenció pública. En aquest pla no s’especifica si el personal que treballe allà estarà obligat a ajudar per a facilitar l’accés a la persona amb mobilitat reduïda; així com tampoc s’estipula si l’esmentat personal té l’obligació de facilitar l’acció de pagament d’un servei a persones que tinguen dificultats per a fer-ho totes soles. I un altre cas que tampoc no s’hi concreta és el del lloc on han d’estar situades les localitats accessibles per a persones amb mobilitat reduïda en recintes esportius, teatres, cinemes, etc., i que en moltes ocasions no són ubicades en els indrets més adequats ni molt menys.

Quant a l’accessibilitat a les noves tecnologies només esmentarem un dels detalls que fan més difícil l’ús d’aquestes a qui hi manifesta dificultats. Ens referim als temps establits en els webs, per exemple, per a omplir un formulari i que, en el cas de les persones usuàries que escriguen amb lentitud, no són prou llargs per a completar-lo. Hi hauria d’haver una opció especial.

La Llei General dels drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social fixa en nou anys la durada dels plans d'accessibilitat, per la qual cosa aquest II Pla Nacional d'Accessibilitat. Espanya País Accessible, abastarà des de l'any 2023 fins el 2032, tots dos inclosos, que és un període de temps molt extens. Per aquest motiu s’ha plantejat fer un seguiment triennal que servirà per a avaluar el progrés en la implementació de les mesures recollides. Per a això, cada tres anys, a partir de la data d'aprovació del pla, s'elaborarà un informe de progrés que recopilarà tres qüestions fonamentals:

-  Situació i grau d'execució de les mesures desenvolupades en el període marcat (tres anys).

- Detecció de mesures no implementades, que haurien d’haver-se desenvolupat, acompanyant una breu justificació de la causa.

-    Accions previstes a desenvolupar en els pròxims tres anys.

Amb la redacció d'aquests informes de progrés es contribuirà al seguiment i avaluació intermedis, obtenint un balanç de les mesures implementades per eix estratègic i el seu progrés. I tant de bo, aquests informes, també servisquen per afegir qüestions importants que no s’hi han acabat de perfilar, com les esmentades més amunt.

Per a acabar, recordem que l’article 9 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat parla de les mesures que han d’adoptar els estats part per a garantir l’accessibilitat, en igualtat de condicions amb les altres, a l'entorn físic, el transport, la informació i les comunicacions, inclosos els sistemes i les tecnologies de la informació i les comunicacions, i a altres serveis i instal·lacions oberts al públic o d'ús públic, tant en zones urbanes com en rurals.

Perquè totes les persones som ciutadanes amb els mateixos drets i, per suposat, obligacions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 55, pàg. 4. Abril 2024)

 

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2022

Enguany es commemora el 20è aniversari de la creació de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló i, per tant, també del Grup de Treball sobre Discapacitat, creat el mateix any 2002. Aquest grup durant les seues primeres dues dècades d’existència ha complit amb escreix la seua funció de fer escoltar les veus de les dones i homes que hi han volgut expressar-se, fent realitat la descripció del grup: esdevenir una estructura permanent de reflexió activa entorn de la discapacitat, en la qual estan representades les persones, col·lectius i institucions relacionades, on la prioritat és escoltar les inquietuds i propostes de les dones i
homes amb diversitat funcional sobre les seues necessitats.

Com cada 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia es fa públic un manifest amb l’objectiu de promoure les reivindicacions del col·lectiu i, alhora, recordar l’inexcusable compliment dels drets humans i de tots i cadascun dels articles que conté la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

El 2022 no ha estat un bon any per avançar en la consolidació i desenvolupament dels drets socials de la ciutadania més vulnerable davant la situació tan inestable de l’economia global, derivada del conflicte militar entre Rússia i Ucraïna. En aquestes circumstàncies sempre són les més perjudicades les persones amb menys recursos i més necessitat de suport, entre les quals estem les dones i homes amb diversitat funcional. I sobre aquesta mancança han versat alguns dels audiovisuals que des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia s’han editat al llarg d’aquest any.

Per encetar-hi l’any, Benito Pérez Agüera, coordinador de l’Oficina Vida Independent (OVI) Sole Arnau Ripollés de Castelló, va parlar sobre l’aplicació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Pérez Agüera opina que el desenvolupament de la Convenció és molt lent, atès què la visió «capacitista» de les persones amb diversitat funcional per part de la societat, les institucions i la classe política fa que no s’avance en la consolidació dels drets de les persones amb diversitat funcional.

Per a commemorar el 8 de Març, Dia Internacional de les Dones, es va editar l’audiovisual «Dones referents amb diversitat funcional: activistes, artistes i esportistes», amb el qual es van visibilitzar dones amb diversos tipus de discapacitats, i el relat de les seues experiències personals poden esperonar a altres dones a apoderar-se.

La importància dels bons tractes en les relacions afectives va ser el tema del tercer audiovisual del 2022. Mar Nebot Boix, criminòloga i estudianta de postgrau d’Agent d’Igualtat a la Universitat Jaume I de Castelló, va explicar què són els bons tractes, així com la manera de gestionar-los en les relacions de parella, a més d’assenyalar que han d’estar presents en tots els àmbits i en totes les relacions humanes per a aconseguir una bona convivència i harmonia entre les persones.

Amb motiu de la Setmana Internacional de les Persones Sordes, que es va celebrar el mes de setembre, es va elaborar «Les persones sordes. Reflexions», una presentació audiovisual que recull les opinions de Laura Cervera Martí i Rosa Giménez Pastor, dues dones sordes, sobre l'educació, la comunicació i com és d'imprescindible la promoció del coneixement de la llengua de signes. Els inconvenients i dificultats que troben cada dia aquestes persones per a desenvolupar les seues vides per manca de comunicació queden ben paleses en les seues exposicions. En especial, el relat de Laura de les experiències que va viure i sofrir durant el procés del seu embaràs mostra com és d’urgent la implantació de la llengua de signes en tots els àmbits perquè les persones sordes es troben en igualtat d’oportunitats.

I el darrer treball d’enguany ha estat titulat «Masculinitat i  sexualitat». L’ha realitzat Juan Aguirre Peris, estudiant del Màster d’Igualtat i Gènere en l’Àmbit Públic i Privat (UJI-UHM), i en el qual es reflexiona sobre la diversitat funcional, la seua relació amb models de masculinitat hegemònica, i com aquestes dues variables es relacionen amb la vivència de la sexualitat. En aquest producte audiovisual queda manifest, una vegada més, com és de complicat per a les persones amb diversitat funcional accedir al dret de manifestar la seua sexualitat en condicions dignes i amb la mateixa naturalitat que qualsevol membre de la societat.

En aquest Manifest, també com cada any, hem de denunciar totes les menes de violències que pateixen les persones amb diversitat funcional, que en lloc de disminuir augmenten, segons les dades que, de tant en tant, proporcionen entitats relacionades amb el col·lectiu com Cermi Dones. Com més dependència manifesta la persona, més probabilitats té de ser víctima de qualsevol tipus d’agressió. A més, la violència de gènere, que és un fenomen estructural, en el cas de les dones amb discapacitat s’agreuja per patir més risc que les dones sense discapacitat. Acabar amb totes les violències, i en especial amb la violència de gènere, és responsabilitat de tota la ciutadania que no ha d’admetre posicions negacionistes de certs sectors socials que tracten de tergiversar una realitat molt trista i preocupant.

Evidentment, se’ls ha d’exigir a les administracions públiques que apliquen els protocols i que s’ocupen del bon funcionament dels recursos creats per a batallar i erradicar les violències masclistes, així com per a atendre les víctimes. I en aquest sentit, el Reial Decret 888/2022, de 18 d’octubre pel qual s’estableix el procediment per al reconeixement, declaració i qualificació del grau de discapacitat, conté una mesura que preveu una reducció de terminis en aquestes gestions a les dones víctimes de violència de gènere, doncs, segons dades de l'última macroenquesta de Violència contra la Dona del 2019, el 17,5% de les dones afectades tenen una discapacitat ocasionada per aquesta violència.

De l’esmentat decret també s’ha de dir que inclou un nou barem per a valorar les discapacitats, que substitueix al que estava en vigor des del 1999, i que per fi s'adapta al model social de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides amb un enfocament de drets humans.

Els dèficits d’atenció social i sanitària que afecten a la població en general van agreujant-se. I, com és lògic, en el cas de la ciutadania més vulnerable s’hi fan més punyents. És veritat que els diferents governs, tant l’estatal com els autonòmics i locals, estan prenent mesures per a tractar de disminuir els efectes negatius per a la població més necessitada de suports. No obstant això, hi ha carències històriques com l’atenció a la salut mental o els recursos humans i tecnològics a l’alumnat amb necessitats especials per a fer realitat l’educació inclusiva, a més de les esmentades en algun audiovisual d’aquesta anualitat.

Una vegada més, per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2022, tornar a posar en valor la diversitat i la igualtat amb el nostre ja tradicional lema:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

 AMB CAMES QUE RODEN (142)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2021

El calendari avança sense treva i un any més arribem al 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Una vegada més, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia aprofitem aquesta data per a tornar a recordar les reivindicacions del col·lectiu i repassar les activitats que ha dut a terme aquest grup durant el 2021. Activitats que, a causa de la situació derivada de la pandèmia de la COVID-19, enguany s’han tornat a concretar en l’edició d’audiovisuals que han substituït les habituals sessions de treball presencials.

El primer audiovisual realitzat aquest 2021 va tractar la creació de l’Oficina de Vida Independent (OVI) a Castelló, que suposa un important pas endavant en el desenvolupament de la filosofia de vida independent i la seua implementació pràctica a les comarques castellonenques amb la divulgació de l’assistència personal, un recurs poc conegut –i encara menys usat–, tot i formar part del catàleg de serveis que s’ofereixen en la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. I ací no podem deixar d’esmentar l’acord pres per l’equip que coordina l’OVI de Castelló de posar el nom de Soledad Arnau Ripollés a aquest projecte, perquè la seua aportació va ser imprescindible per a posar-lo en marxa. Sole, com l’anomenàvem les persones que gaudíem de la seua amistat, a més d’activista per la vida independent era una lideressa d’aquesta filosofia. D’altra banda, des de la creació del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia fou col·laboradora d’aquest fins a la fi de la seua vida fa a penes poc més d’un mes. Sempre ens acompanyaràs en la lluita, Sole.

I parlant d’una lideressa, tot just a dones capdavanteres es va dedicar el segon audiovisual d’enguany. Hi van participar dones amb capacitats diferents que en els seus àmbits d’actuació són lideresses. És important visibilitzar aquestes dones i escoltar les seues lluites en primera persona. S’ha de recordar que el nombre de contractes de treball a dones amb discapacitat durant el 2020 va descendir un 30,09% respecte a l’any anterior, quedant-se en 95.505, i en el cas dels homes la baixada fou del 29,95%, amb 152.981 contractes. Això va representar un -30,00% en el global de persones amb discapacitat. Sí, s’ha de considerar que són dades d’un any molt especial per la incidència de la pandèmia de COVID-19, que també va fer baixar la contractació de la població laboral sense cap discapacitat certificada (-41,18%), però això no trau transcendència a l’escassa presència en el mercat laboral de les persones amb diversitat funcional, que, com sempre, és més pronunciada en el cas de les dones.

Amb motiu de la celebració dels Jocs Paralímpics es va editar des del Grup un audiovisual dedicat a l’esport adaptat. Són evidents els beneficis de la pràctica d’activitats esportives que, a banda de representar una manera de fer exercici, en el cas de les persones amb diversitat funcional és una via de socialització molt important.  A pesar de les recomanacions de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i les iniciatives, tant polítiques com socials, promogudes des de diferents àmbits, les dificultats amb les que s’hi topen les persones amb diversitat funcional a l’hora de voler practicar activitats esportives són abundoses. Començant pels gimnasos i acabant per altres recintes destinats a tals menesters, n’hi ha pocs que puguen catalogar-se com a totalment accessibles i que, de veritat, estiguen preparats per a realitzar exercici sense cap tipus d’inconvenients.

L’educació va protagonitzar un altre dels audiovisuals. Integrants de DI-SI Diversidad Sociedad Inclusiva, una associació d’àmbit estatal que treballa per un model educatiu inclusiu, van aportar les seues experiències com a mestres, mares o alumnat que s’ha pogut beneficiar de noves maneres d’aprendre. En massa casos, el sistema educatiu és exclusiu i aparta les persones amb diversitat funcional que no poden seguir el ritme marcat i necessiten temps diferents per a assimilar els coneixements, enviant-los a Centres d’Educació Especial que, massa sovint, acaben esdevenint guetos. Els i les alumnes amb necessitats especials han de compartir amb la resta d’estudiantat les mateixes aules, comptant amb els recursos humans i tecnològics de suport que necessiten.

El darrer audiovisual d’enguany es va fer amb la col·laboració tant de professionals com de persones usuàries de Plena Inclusió CV, en el qual parlen de la sexualitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, de com enfocar la seua educació afectiva i sexual des d’una perspectiva de gènere, i de com abordar la sexualitat de les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI) amb discapacitat intel·lectual. Que cada persona no puga expressar la seua sexualitat, segons les seues necessitats i orientació sexual, és una  agressió, una vulneració dels drets bàsics de l’ésser humà.

Fa uns dies, com cada any, es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. En el Manifest del 2020 dèiem que cada vegada hi havia més vies obertes –gràcies a les noves tecnologies de la comunicació– perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, no tenim evidències ni xifres que ens indiquen que el nombre de denúncies de casos de violència que afecten dones amb diversitat funcional hagen augmentat durant el darrer any ni que la quantitat d’agressions hagen disminuït. Sí que comptem amb dades anteriors, com les de l’estudi Mujer, discapacidad y violencia de genero, editat per l’Observatori Estatal de la Discapacitat el 2018, que resulten esfereïdores. Un exemple: el 71% de les dones amb diversitat funcional enquestades van afirmar haver sigut maltractades per la seua parella en algun moment de la seua vida.

Acabar amb totes les violències és responsabilitat de tota la ciutadania. Alguna cosa no estem fent bé si les agressions a les dones en lloc de disminuir creixen i, fins i tot, massa sovint arriben a justificar-se des d’àmbits judicials. Ningú ha de quedar-se al marge, pensant que és una qüestió que no li afecta i que pot mirar cap a un altre costat com si no passara res. I, naturalment, a les administracions públiques se’ls ha d’exigir, perquè tenen l’obligació de fer-ho, que s’impliquen activament en l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes, a més de dotar-los dels pressupostos que els facen factibles.

Un altre tema que ens hauria de preocupar a tota la societat és l’atenció deficitària a la salut mental en l’Estat espanyol. Si la tendència dels darrers anys ja assenyalava l’augment de la incidència de les malalties mentals, ara, després de prop de dos anys de crisi sanitària amb la COVID-19, els problemes derivats han crescut. Hi ha moltes persones amb episodis d’ansietat i de depressió, que necessiten atenció psicològica i en la sanitat pública no la tenen, o s’hi han d’esperar mesos i la reben amb comptagotes. Segons les conclusions d’una investigació, publicades en la revista Frontiers in Psychology, set de cada deu infants i adolescents d’entre 6 i 18 anys presenten puntuacions mitjanes-altes d’ansietat pel confinament. És imprescindible la millora de l’assistència psicològica pública i gratuïta ja!

I, com sempre, cal reivindicar una vegada més el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com l’aplicació de tota la legislació i normatives relacionades amb l’exercici d’aquests drets.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia del 2021, tornem a recordar el lema que constata la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals per a totes les persones:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(Publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLXVII 21/12/2021)

AMB CAMES QUE RODEN (132)

 

 MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

FUNDACIÓ ISONOMIA DE LA UNIVERSITAT JAUME I

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2020

L’any 2020 passarà a la història com una fita que marcarà un abans i un després en l’avenir de l’espècie humana i, conseqüentment, del planeta Terra. La crisi sanitària i social del coronavirus ha trasbalsat les nostres vides, canviant-nos totes les rutines i obrint un temps d’incertesa que, a hores d’ara, no tenim la capacitat de pronosticar com es resoldrà. El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, a banda d’una data commemorativa, sempre és una jornada propícia per a recordar les reivindicacions referents als drets, i també deures, de les dones i homes amb diversitat funcional que s’incompleixen cada dia. Enguany, a pesar de les circumstàncies tan especials que estem vivint, des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia no hem de deixar d’exigir el compliment dels drets humans i de cadascun dels articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que està a punt de complir catorze anys.

La salut mental va protagonitzar l’única sessió presencial d’aquest grup de treball que s’ha pogut realitzar durant 2020, abans de declarar-se la pandèmia de la COVID-19. Segons l’Estratègia en Salut Mental del Sistema Nacional de Salut, les malalties mentals afecten -o afectaran en algun moment de les seues vides- un 15% de la població a l’Estat espanyol. Això representa uns 9 milions de persones i la tendència és que augmente la incidència d’aquestes malalties per l’estil de vida preponderant en les societats actuals. Aquests ciutadans i ciutadanes segueixen sofrint discriminació a causa de l’estigmatització de les seues patologies. D’altra banda, la ràtio d’especialistes en psicologia en la sanitat pública a Espanya era, l’any 2018, de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana europea, que era de 18. En situacions com les viscudes durant el confinament per la crisi de la COVID-19, i les seues seqüeles, s’ha evidenciat la necessitat d’aquest tipus d’atenció tant en la població en general com en persones que ja manifestaven alguna patologia mental, fet pel qual és urgent corregir aquesta mancança d’atenció psicològica, pública i gratuïta.

L’impacte de la crisi sanitària i social de la COVID-19 en les persones amb diversitat funcional, recopilant vivències en primera persona de dones i homes que manifesten diferents discapacitats, així com de professionals que treballen en aquest àmbit, va ser el tema tractat en una de les tres sessions de treball del grup que han tingut format virtual per la normativa derivada de la crisi sanitària. Els seus testimonis palesen que, tot i que la pandèmia ha colpejat -i, per desgràcia, segueix fent-ho- la majoria de la ciutadania, com sol passar-hi en totes les circumstàncies d’emergència els col·lectius més vulnerables, entre els quals estem les persones amb diversitat funcional, sempre són els més afectats.

El confinament va fer evident la importància de poder residir al propi domicili. El model d’«institucionalització», pel qual segueixen apostant des de les administracions, ha mostrat una vegada més els seus defectes i que no és l’adequat per atendre les persones, sinó que s’assembla més a un lloc on emmagatzemar-les. Moltes persones no hagueren sigut víctimes mortals de la pandèmia en les residències si s’hagueren pogut confinar a les seues cases, amb el pertinent servei d’assistència personal. I perquè això fora possible caldria que s’ acomplira l’apartat a) de l’article 19 de la Convenció, que diu que les persones amb discapacitat haurien de tenir l'oportunitat de triar el seu lloc de residència i on i amb qui viure, en igualtat de condicions amb les altres, i no veure’s obligades a viure d'acord amb un sistema de vida específic; per a la qual cosa han de tenir accés a una varietat de recursos, entre aquests el d’assistència personal, tal com s’indica en l’apartat b) del mateix article.

Els drets al final de la vida també han sigut protagonistes d’una altra de les sessions de treball del grup, en forma de xarrada virtual, tot just enguany què el projecte de llei per a legalitzar el dret a l’eutanàsia va superant els successius tràmits parlamentaris per a la seua aprovació. El dret a decidir quan i com morir, sobretot en els casos de persones amb malalties terminals i irreversibles que només desitgen deixar de sofrir, ha de ser un dret regulat i garantit.  Recordant les paraules de la periodista Montserrat Domínguez, «si l’eutanàsia fora legal no augmentarien les morts, disminuiria el dolor».

Així mateix, també en l’àmbit legislatiu, ens congratulem de la tramitació del Projecte de Llei de reforma del Codi Civil i normativa connexa en matèria de persones amb discapacitat, que conté un seguit de canvis en la regulació de les institucions de guarda i protecció de les persones amb diversitat funcional. Aquesta reforma legal inclou la substitució de la incapacitació judicial de les persones amb discapacitat intel·lectual per un sistema que es basarà en el suport perquè es respecte la voluntat d'aquestes persones, aplicant-se la incapacitació només en els casos en què siga estrictament imprescindible. Com succeeix amb tota la legislació, s’ha d’esperar que una vegada aprovada s’aplique de manera rigorosa i efectiva i no es quede en simple paper mullat.

La darrera conferencia organitzada pel grup aquest 2020, coincidint en el mes de novembre amb la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, es va dedicar a les violències masclistes contra les dones amb diversitat funcional, una qüestió que cada any està present en el nostre Manifest perquè no deixa de ser actualitat. És positiu que cada vegada hi haja mes vies obertes, gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, perquè les dones amb més dificultats comunicatives puguen denunciar les violències que pateixen. No obstant això, és evident que molts casos de violència sempre quedaran invisibles perquè es produeixen en entorns privats i, tot i ser coneguts per terceres persones, no es denuncien per diversos motius com poden ser pors, complicitats o pura i dura falta de consciència social. Erradicar totes les violències és responsabilitat de tots i totes, i naturalment de les administracions públiques que tenen l’obligació d’implicar-se activament vigilant l’aplicació dels protocols i el bon funcionament dels recursos creats per a combatre i eliminar les violències masclistes.

Com és habitual, tanquem aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia recordant el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

 

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

(publicat al Butlletí d'actualitat UJI Número CLVI 22/12/2020)

El 3 de desembre vaig participar en la lectura col·lectiva dels drets de les persones amb discapacitat, que es va fer a l'UJI per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

Em van presentar a la rectora de l'UJI, Eva Alcón, que també és presidenta de la Fundació Isonomia, a qui encara no coneixia.

AMB CAMES QUE RODEN (121)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.

En l’esmentada convenció hi ha molts articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia, definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de rebuig, discriminació i invisibilització de les persones amb altres capacitats.

D’uns anys ençà, els casos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun tipus d’agressió– són cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya: drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22 casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg, tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la síndrome d’Asperger que té diagnosticada.

Pot ser, com escrivia Víctor Villar Epifanio en un article publicat en Diario 16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”, comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el “ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.

És evident que alguna cosa no s’està fent bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones. Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials, responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.

Així mateix, l’educació inclusiva i coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i, sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat.

Les violències contra les persones amb diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides. Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.

Per a tancar aquest manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CXL 17/12/2019)

AMB CAMES QUE RODEN (99)

MANIFEST

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2017.

Arribada la data del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una vegada més el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló es fa ressò de les veus de les dones i homes amb diversitat funcional que posem de manifest la gran discriminació que seguim patint cada dia. Uns ciutadans i ciutadanes que només exigim, ni més ni menys, que els poders polítics prenguen d'una vegada les mesures necessàries perquè la implementació i compliment de les lleis i normatives siga una realitat. Així com que la societat en general prenga consciència, de manera col·lectiva i individual, que la seua actitud és fonamental perquè siga real i efectiva la plena inclusió de la ciutadania que tenim capacitats diferents, en totes les etapes i aspectes de les nostres vides.

Perquè això esdevinga una realitat és fonamental que l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol s’adapte als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006. Després de més de nou anys en vigor a l’Estat espanyol, encara segueix pendent d’adaptació molta legislació. En aquest sentit, s’ha anunciat que el 2018 es procedirà a reformar el Codi Civil sobre tutela de persones amb discapacitat per a adequar-lo al que diu l’esmentada Convenció i assolir, així, un sistema menys paternalista i amb més igualtat jurídica. I a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, les Corts han aprovat per unanimitat l’inici de la modificació de la llei sobre l’Estatut de les persones amb discapacitat.

Parlant del compliment de normatives, hem d’esmentar la legislació promulgada sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social (2013), en la qual s'assenyala el 4 de desembre de 2017 com la data màxima de totes les que es van marcar per a fixar els successius terminis en què ja serien exigibles les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació en diferents entorns, àmbits, espais, edificacions, tecnologies, productes, serveis, etc. És cert que amb la pressió reivindicativa, i l’aplicació de l’esmentada llei, s’ha anat aconseguint que les persones amb mobilitat reduïda ens puguem moure amb més facilitat en els diversos mitjans de transport públics i que es tinga en compte la diversitat funcional a l’hora de dissenyar productes i oferir serveis. Però l’accessibilitat universal a tot arreu, i en tot moment, seguirà sent una utopia durant molts anys, si és que alguna vegada arriba a fer-se realitat. Un bon exemple d’això és el servei de ferrocarril de rodalies a la Comunitat Valenciana, on només un de cada tres trens és accessible; això significa que quan una persona usuària de cadira de rodes o amb moltes dificultats per a moure’s va a l’estació a agafar un tren de rodalies juga a una mena de loteria, en la qual el premi serà que li pertoque en sort un comboi accessible. Si no és així, dependrà de l’ajuda que puguen donar-li qui l’acompanye o altres persones de bona voluntat ben disposades. Una acció sempre arriscada, tant per a la gent que ajuda com per qui la rep, perquè potser no tenen idea de com fer-ho. És veritat que en algunes estacions –molt poques- existeix el servei Atendo que, previ avís, assisteix a les persones que tenim necessitats especials, però, malauradament, és un recurs escàs i amb molts dèficits.

Quant a la implementació real de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, segons les dades que l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials va fer públiques el proppassat estiu, la xifra de les persones amb un grau de dependència reconegut pel qual tenien dret a una ajuda que encara no rebien va baixar un 16,2% durant el període que va entre juliol de 2016 i juliol de 2017. Una dada que sembla positiva però que no ho és tant, tenint en compte que el descens més significatiu (22,4%) es va produir en el nombre de persones pendents d’atenció que tenien el grau I de dependència –el més lleu-; mentre que la xifra de les persones dependents en situacions més greus (graus II i III) només havia baixat el 4%. És a dir, de les 125.900 persones que més ajuda necessitaven a data de juliol de 2016, un any després, tan sols 5.000 havien començat a beneficiar-se de la prestació o servei al que tenien dret. Aquest fet, a banda de ser totalment injust, fa pensar en una operació de maquillatge de les xifres de la llista d’espera per part de les administracions implicades, donant preferència als casos de persones que manifesten un grau de dependència més lleuger l’atenció de les quals comporta una despesa econòmica més baixa. I en aquest punt no es pot ometre la xifra més punyent de totes: la de les 40.000 persones que van morir durant l’any 2016 sense arribar a gaudir de l’ajuda que els pertocava per l’aplicació de la llei. Per al 2017 es calcula que seran 34.000 les persones que moriran sense haver rebut l'atenció reconeguda.

Un altre aspecte de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal a millorar és el desenvolupament d’un dels recursos previstos en el catàleg de serveis d’atenció del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD). Ens referim a la prestació econòmica d’assistència personal que, per exemple, a la Comunitat Valenciana només perceben, ara mateix, sis persones. A banda de no promocionar-se des de les administracions, les condicions requerides per a sol·licitar-la són molt restrictives, ja que exigeixen que la persona que la demane demostre que està estudiant o que té un contracte de treball. Si no és així, per més activa que siga la seua vida, no hi tindrà dret. Tot i que també és cert que el cas d’una de les receptores d’aquesta prestació podria servir de precedent per a futures sol·licituds, ja que va aconseguir que se li concedira pel fet de realitzar múltiples activitats.

D’altra banda, la invisibilitat de les dones amb diversitat funcional segueix sent latent, les quals massa sovint no són «reconegudes» com a dones i no són incloses en actes reivindicatius, formatius o educatius propis del seu gènere. Queden excloses perquè pesa més l'etiqueta de la seua discapacitat i això fa que solament tinguen veu en espais exclusius per a dones amb diversitat funcional, corrent el perill que elles mateixes caiguen en l’error de creure que ha de prevaler la seua condició de discapacitat sobre la de dona. Cal visibilitzar-les per a conscienciar a la societat que abans que res són dones, que han de tenir veu pròpia en tots els àmbits i poder exercir els mateixos drets que la resta de ciutadania. Aquesta visibilitat faria possible treballar per a evitar que la xifra de dones amb diversitat funcional que són víctimes d’agressions masclistes es reduïra, ja que actualment una de cada tres dones (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Esperem que les mesures per a l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, previstes en els pactes contra la violència masclista signats recentment tant a l’àmbit estatal com a la Comunitat Valenciana, siguen efectives per a prevenir, detectar i eradicar les violències que pateixen.

Un altre escenari en què les dones amb diversitat funcional són objecte de doble discriminació és el mercat laboral, ja que el 61,1% dels contractes de persones amb discapacitat són d’homes, segons un informe estatal del mercat de treball. D’altra banda, segons les dades del darrer informe de l’Observatori de les Ocupacions del  Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), durant 2016 es van registrar 268.160 contractes de persones amb diversitat funcional, un 10,3% més que a l'any anterior, tot i que el nombre de persones contractades no s'ha incrementat d'igual manera, en part per la temporalitat d’aquests contractes. En 2016, el 90,3% dels contractes registrats van ser de caràcter temporal, enfront d'un 9,7% de contractes indefinits.

Com cada any, per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem de recordar el lema que referma la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIX 18/12/2017)