AMB CAMES QUE RODEN (121)
MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb
Discapacitat
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2019
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat
de la Fundació Isonomia, com cada any, per commemorar el Dia Internacional de
les Persones amb Discapacitat fem públic un manifest amb l’objectiu principal
de recordar que les dones i homes amb diversitat funcional tenen els mateixos
drets i obligacions que la resta de ciutadania. I perquè puguen exercir-los de manera
real i efectiva, les administracions i estaments pertinents han de vetlar
perquè tinguen les mateixes oportunitats, per la qual cosa cal que complisquen –i
facen complir– tota la legislació vigent, que en tots els casos ha de tenir en
compte les recomanacions i directrius de la Convenció Internacional sobre els
Drets de les Persones amb Discapacitat que va ser aprovada, així com el seu
Protocol facultatiu, per Nacions Unides el 13 de desembre de 2006.
En l’esmentada convenció hi ha molts
articles que promouen el respecte i la protecció de la dignitat inherent de les
persones amb discapacitat, que s’han d’implementar sense pausa i de manera
contundent per aturar l’augment molt preocupant dels casos de discafòbia,
definida com l'aversió obsessiva contra persones amb diversitat funcional o en situació
de dependència, la qual cosa condueix a adoptar o consentir conductes de
D’uns anys ençà, els casos de discafòbia en espais públics –que sovint es manifesten en algun tipus d’agressió– són
cada vegada més freqüents. Per desgràcia, sembla que guanyen terreny les idees
intolerants cap a la diversitat humana en tots els àmbits. I això hauria de
causar alarma, perquè sovint són símptomes que assenyalen que alguna cosa no
s’està fent bé. Tal com es reflecteix en l’informe corresponent a 2018 «Espanya:
drets humans i discapacitat», presentat pel Comitè Espanyol de Representants de
Persones amb Discapacitat (CERMI), durant l’esmentat any es van documentar 22
casos de pallisses, vexacions i agressions i abusos sexuals contra persones amb
discapacitat. Però la discafòbia no es manifesta només en actes de violència
física, sinó que també és discafòbia vetar-li l’entrada a un local d’oci a un
grup de persones amb discapacitat intel·lectual; acusar a Stephen Hawking, el
físic teòric britànic, d'haver perdut l’ús de la raó per estar afectat d’ELA quan
va assegurar que es podria provar que Déu no existia; o voler traure-li
credibilitat a la crida a la lluita contra el canvi climàtic de Greta Thunberg,
tot adduint que potser la seua capacitat de raonar està afectada per la
síndrome d’Asperger que té diagnosticada.
Pot ser, com escrivia Víctor Villar
Epifanio en un article publicat en Diario
16, «ens trobem davant d’un tipus de discafòbia dirigida no ja contra qui
és una càrrega i destorba, sinó contra qui havent de ser-ho, (segons el rol que
se li pressuposa), no sols sobreïx de la mitjana, sinó que ho fa des de
postulats progressistes que qüestionen el neoliberalisme o estaments com
l'Església i les creences que la sustenten. D'aquesta forma, a mesura que el
discurs paternalista del “ximple del poble”, “el coixet” o “la cegueta”,
comença a perdre sentit davant persones de més valua que la mitjana, apareix el
discurs de l'odi i els falsos “privilegis”. Ja va ocórrer això en altres
col·lectius, com el cas de la cavallerositat masclista que s’ha transformat en el
“ets una feminazi”, o en el cas del “ajudem
als negrets de l'Àfrica tropical”, convertit en el “construirem un mur de
formigó armat”». I és que, com afirma Villar Epifanio, «quan el paternalisme no
funciona, sorgeix l'odi latent». Els col·lectius que aixequen les seues veus
per reivindicar i exigir els seus drets, rebutjant ser objecte de caritat per
part de qui els veu com a inferiors, perden les simpaties i passen a
qualificar-se de perillosos i no grats. Si a aquesta circumstància li adjuntem
el discurs populista de la ultradreta, proposant mesures que van contra la més
mínima correcció política, el resultat previsible és que les agressions
físiques i verbals a les persones amb discapacitat continuen augmentant.
És evident que alguna cosa no s’està fent
bé i que la formació és un pilar fonamental per a l’educació de les persones.
Aleshores, si a les aules no s’implementa l’educació inclusiva ja s’està creant
una segregació i afavorint la discafòbia. L’alumnat que comparteix classes i
patí amb companyes i companys amb algun tipus de discapacitat creixerà valorant
la diversitat funcional com un factor enriquidor, adonant-se que la diferència
no és negativa si totes i tots gaudim de les mateixes oportunitats, reals i
efectives, en tots els àmbits. I perquè l’educació inclusiva siga una realitat
calen recursos humans i tecnològics en tots els centres escolars perquè
servisquen de suport a l’estudiantat que manifesta unes necessitats especials,
responsabilitat que recau en les administracions pertinents que han de deixar
de promoure la «integració» en un sistema educatiu paral·lel i apostar per la
inclusió en un únic sistema educatiu, el qual ha d’incloure tots i totes les
alumnes adaptant-se a les necessitats de cada persona.
Així mateix, l’educació inclusiva i
coeducativa també representa un factor positiu per prevenir qualsevol tipus de
violència de què són víctimes homes i dones en situació de dependència –en la
majoria dels casos unes violències invisibilitzades en àmbits privats– i,
sobretot, la violència masclista patida per les dones amb discapacitat que ens
hauria d’alarmar a tota la societat. Segons la informació proporcionada per Ana
Peláez, membre del Comitè per l'Eliminació de la Discriminació contra les Dones
de l'ONU (CEDAW, en les sigles en anglès), el 20% de les dones víctimes mortals
de violència masclista han sigut dones amb discapacitat, bé perquè ja la tenien
amb anterioritat o bé perquè l'han desenvolupada pels actes de violència. S’ha d’exigir
el compliment de totes les mesures previstes tant en el Pacte d'Estat contra la
Violència de Gènere com en el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista,
i en especial les destinades a millorar l’atenció a les dones amb diversitat
funcional que sempre carreguen amb la doble discriminació: per ser dones i per
manifestar una discapacitat.
Les violències contra les persones amb
diversitat funcional no es limiten a les físiques i psicològiques. També es
consideren violències les desigualtats que pateixen en l’àmbit laboral, el
control de les seues economies i béns per part de familiars, parelles o altres
persones properes, i en definitiva la manca de control sobre les pròpies vides.
Unes violències que sempre s’aguditzen en el cas de les dones.
Per a tancar aquest manifest del Grup
de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, recordem un any més el
lema que corrobora la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals innegociables
en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada