En memòria d'Olaya Castells Vizcaíno

La Fundació Isonomia, de la qual va estar col·laboradora habitual, ja s'ha encarregat de recordar la memòria pública d'Olaya Castells, fundadora de l'ong Causas Unidas de Castelló, i de la seua tasca incansable en pro de totes aquelles dones que es troben en sectors marginats de la nostra societat. Les seues aportacions en matèria de prostitució han contribuït a fer visible la situació de les dones que exerceixen la prostitució a la província de Castelló.

Jo, avui, un any després de robar-nos-la una maleïda i criminal malaltia, vull recordar la imatge de l’Olaya que jo vaig tenir el plaer de conèixer, una gran dona i una gran lluitadora, plena de defectes i de virtuts com sol succeir amb totes les persones amb personalitat i que deixen petjada en cadascun dels amics i amigues que vam tenir el plaer de compartir la seua amistat.

Olaya, sigues on sigues, no oblides que tenim una cita pendent, que em vas prometre el darrer dia que ens vam veure que quedaríem un dia, quan t’hagueres recuperat, per fer un berenar i menjar-nos un bon pernil acompanyat de pa amb tomàquet, com vas dir-me en un valencià que asseguraves que algun dia parlaries...

Estic segur que d’alguna manera m’estaràs dedicant un somriure d’aqueixos que sempre em regalaves.

Com tu sempre deies, que la llum t’acompanye!!!!!!

Et recordaré tota l’eternitat...

MANIFEST DEL GRUP D’INVESTIGACIÓ, ANÀLISI I TREBALL -GIAT- SOBRE DISCAPACITAT

Tot aprofitant la declaració de 2007, per part del Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea, com a Any Europeu de la Igualtat d'Oportunitats per a Totes les Persones, el Grup d’Investigació, Anàlisi i Treball –GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia ha dut a terme activitats per a reivindicar els drets de les persones amb diversitat funcional. Entre aquestes destaca la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional que, sota el lema "Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals", va recórrer els carrers principals de Castelló de la Plana el dia 2 de desembre.
Amb aquest acte tornem a reivindicar la igualtat d'oportunitats. Tot i que més que mai aquesta igualtat sembla estar garantida per la legislació, tant a l’àmbit autonòmic i estatal com a l’internacional, la realitat quotidiana ens diu massa sovint que les lleis que protegeixen els nostres drets no es compleixen, o ho fan de manera ben escassa. Per això, des del GIAT sobre Discapacitat, insistim en la importància del compliment d’aquestes lleis ja!, perquè representen la possibilitat de que les persones amb diversitat funcional puguem aconseguir la igualtat d'oportunitats que se suposa que té la resta de la ciutadania i, com a aquesta, ens permeta intentar desenvolupar una vida coherent amb les nostres possibilitats personals (capacitat de cognició, coneixements adquirits, etc.). Ni més ni menys que qualsevol altra persona.
Intentem no perdre l’esperança i seguim creient que arribarà un dia que això serà realitat. Ara, amb la ratificació per part del Govern espanyol de la Convenció de l'ONU sobre los drets de les persones amb discapacitat, pot ser el moment històric en què s’haja d’empentar més fort perquè totes les Administracions Públiques s’esforcen en complir, i fer complir, tota la legislació que diu promoure i emparar els nostres drets, acollint-nos al primer paràgraf del article 1 de l’esmentada Convenció que diu que s’ha de «promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d'igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per totes les persones amb discapacitat, i promoure el respecte de la seua dignitat inherent».
I tot parlant de la manca d'igualtat d'oportunitats, per desgràcia, hem de fer una referència especial al col•lectiu de dones amb diversitat funcional. Perquè, com passa sempre i a tot arreu, les dones pateixen per partida doble qualsevol problemàtica que afecta a l'ésser humà: una per les circumstàncies concretes –en aquest cas una discapacitat- i l'altra, simplement, pel fet de ser dones. Així que, perquè les dones amb diversitat funcional aconseguisquen una igualtat d'oportunitats real i efectiva, caldrà que totes les Administracions Públiques dupliquen el seu interès i esforç a l'hora d'implementar les normes que afavorisquen l'equivalència dels drets de les dones.
A més, amb aquesta Marxa per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional, també pretenem sensibilitzar a la ciutadania de com és ella qui, moltes vegades, causa o agreuja la discapacitat de les seues persones veïnes realitzant gestos, generalment, inconscients. El segon paràgraf del ja esmentat article 1 de la Convenció de l'ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat diu: «Les persones amb discapacitat inclouen a aquelles que tinguen deficiències físiques, mentals, intel•lectuals o sensorials a llarg termini que, a l'interactuar amb diverses barreres, puguen impedir la seua participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». Potser per primera vegada, en un text de tan alt rang, es reconeix que la discapacitat no és un fet inherent de la persona que la manifesta si no que els factors que la causen són els impediments que trobem, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les nostres activitats. En definitiva, ve a afirmar que la discapacitat, principalment, és fruit de la manca d'igualtat d'oportunitats suportada pel col·lectiu de persones amb diversitat funcional.
Abans de finalitzar, us explicarem, per si molts i moltes de vosaltres no ho sabeu, que el terme diversitat funcional per a denominar al col·lectiu de dones i homes que manifestem algun tipus de discapacitat el van encunyar membres del Fórum de Vida Independent per substituir tants adjectius substantivitzats, sempre plens de negativitat, que s'han usat al llarg de la història. Persona amb diversitat funcional no diu que ningú siga inferior a altri, simplement fa referència a una funcionalitat diferent. I ja sabeu que les paraules tenen molt de poder...
Recordeu:

"Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals"

3 de desembre de 2007 - Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat

Èxit de la campanya de recollida de signatures per a sol·licitar l'adaptació de les oficines del SERVEF, a Castelló

Pocs mesos després de presentades les prop de 600 signatures recollides, l'accessibilitat de la seu del SERVEF al carrer Herrero, de Castelló de la Plana, ja és una realitat. El graó que hi dificultava l'accés ha estat substituït per la pertinent rampa i ha estat suprimida la porta exterior de vidre deixant, d'aquesta manera, espai suficient perquè les cadires de rodes puguen aturar-se en una superficie plana abans d'accedir a la porta interior.
Aquesta campanya va estar una iniciativa de persones que col·laboren en el Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball -GIAT- sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia i en la mateixa van col·laborar activament moltes persones que es van solidaritzar i van recollir signatures en diferents àmbits. Però mereix una menció especial Manuela Almela, col·laboradora de l'esmentada Fundació Isonomia, que va posar molt d'afany i coratge a l'hora de demanar signatures per tot el Campus Riu Sec de la Universitat Jaume I, de Castelló. Totes aquestes persones són mereixedores de l'agraiment per part de les persones promotores d'aquesta campanya.

----

(Foto: Marisa Allepuz)

LA GRAN INNOCENTADA

Ai, santa innocència! En entrar en vigor, el proppassat 1 de gener de 2007, la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència, moltes persones amb diversitat funcional (o discapacitat, com s’anomena oficialment) ens vam sentir optimistes tot pensant que d’ara en endavant milloraria de manera notòria la nostra qualitat de vida. Sobretot en escoltar que al llarg de 2007 ja! serien ateses les persones amb el grau III, el màxim dins de l'escala creada per a classificar els diversos nivells de dependència. Però, vés per on, la realitat, quan ja estem a punt d’acabar aquest any, és molt diferent i resulta que la majoria d'aquestes persones ni tan sols han estat avaluades.

Davant d’aquesta situació recolzem la iniciativa popular proposada per al proper dia 28 de desembre i que es coneix com La gran innocentada. L'objectiu d'aquesta acció és fer visible la incompetència administrativa general -de totes les administracions- per a complir i fer complir una llei que porta quasi un any vigent, alhora que demostrar que les persones amb diversitat funcional no ens resignem a ser matèria electoralista. I precisament per a evitar polèmiques politicoelectorals, l'acció defuig entrar en el tema de “qui té més culpa”, així com tractar de les limitacions de la llei o dels nostres desacords amb el seu contingut.

L'acció que es proposa és que, la pròxima Diada dels sants innocents -28 de desembre-, se substituïsca el típic ninot retallat en paper de periòdic per un ninot assegut en cadira de rodes com a símbol d'aquesta protesta. Perquè aquest símbol siga el més unificat possible, s'hauria d'usar com a patró el logotip internacional de la discapacitat que tantes vegades veiem als senyals d’aparcaments o lavabos reservats a persones amb discapacitat. Aquest ninot el posarem en l'esquena, o farem tires de ninots –a manera de garlanda- per a adornar edificis públics, etc., o també el podem enganxar en un llençol per a penjar-lo en el balcó o la finestra... O l’usarem de qualsevol altra manera que se’ns acudisca a cada persona, sempre amb el propòsit de secundar aquesta protesta.

Recorden: totes les persones que vulguen solidaritzar-se amb aquesta acció només han divulgar aquesta iniciativa i portar-la a terme el proper divendres 28 de desembre.

Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al periòdic MEDITERRÁNEO el 24 de desembre de 2007, amb alguns paràgrafs eliminats i amb el titular canviat)

SOL•LICITUD D’ADAPTACIÓ DE LES OFICINES DEL SERVEF DEL CARRER HERRERO

El proppassat dia 3 d’agost van presentar-se en les oficines del SERVEF (Servei Valencià d’Ocupació i Formació), situades al carrer Herrero, núm. 29, de Castelló de la Plana, les signatures de prop de 600 ciutadanes i ciutadans que, tot reivindicant la igualtat d’oportunitat de les persones amb diversitat funcional (o discapacitat, com s’anomena oficialment) i acollint-se al que diu l'art. 4 del DECRET 39/2004, de 5 de març, del Consell de la Generalitat, pel qual es desplega la LLEI 1/1998, de 5 de maig, de la Generalitat, en matèria d’accessibilitat en l’edificació de pública concurrència i en el medi urbà, subscriuen un escrit en què sol·liciten l’adaptació de les esmentades dependències del SERVEF perquè aquestes siguen accessibles a les persones amb diversitat funcional.

En l’esmentat escrit es diu que, entre d’altres deficiències, destaquen aquestes dues infraccions de la llei: el brancal que hi ha a l’entrada, que impossibilita del tot l’accessibilitat d’una persona usuària de cadira de rodes; i el mostrador principal d’atenció al públic, que té una alçària que fa impossible que les persones d’estatura baixa o que utilitzen cadira de rodes puguen ser ateses com cal, amb absoluta normalitat.

Aquestes anomalies fan que una persona amb diversitat funcional no puga realitzar cap gestió en aquestes oficines sense demanar l’ajuda d’una tercera persona. Fet que encara resulta més incomprensible si pensem que hi ha una borsa de treball per a persones amb discapacitat.

Per cert, en fer el lliurament de les signatures ens vam assabentar d’una altra deficiència: vam preguntar si hi havia lavabos adaptats i ens van respondre que ni adaptats ni de cap classe! Així que les ciutadanes i ciutadans que van a fer-hi gestions i que, de vegades, s’han d’esperar hores, han de retenir les seues necessitats fisiològiques.

Per acabar, volem agrair la solidaritat de tantes persones que hi han signat i/o ens han ajudat a recollir signatures i també aprofitar aquesta ocasió per denunciar, una vegada més, l’incompliment reiterat de lleis i normatives que atenyen de manera directa el reconeixement i la protecció dels drets de les persones amb diversitat funcional.

Cèsar Gimeno i Nebot, Mar Dalmau Caselles i Manuela Almela Pascual
Persones col·laboradores del Grup d’Investigació, Anàlisis i Treball sobre Discapacitat
Fundació Isonomia per a la Igualtat d’Oportunitats
(Text publicat al periòdic Mediterráneo. Dilluns, 27 d'agost de 2007.)
(Fotos: Marisa Allepuz)

Homenatge a mon pare

Ens hem reunit ací, en aquests Camps del Bovalar, un lloc tan entranyable per a moltes de les persones que estem presents, per rendir-li el darrer homenatge a mon pare, un bon home, un ésser molt responsable dels seus actes que tenia un geni fort i que no coneixia la hipocresia perquè sempre es guiava per la sinceritat. Això, és clar, de vegades li duia problemes...
En César Gimeno Vivas va estar un bon marit i un excel·lent pare. Des que fa vint anys va patir un infart, i va haver de deixar la seua professió, es va dedicar en cor i ànima a ma mare i a mi; era el nostre assistent personal, el nostre xofer, era la biga mestra de nostra casa...
Hem elegit el Bovalar per escampar-hi les cendres perquè és un lloc molt entranyable per a nosaltres tres. A banda que durant els darrers 28 anys mon pare ha col·laborat sovint amb el futbol base del CD Castelló i tots dos hem estat ací fent-hi suport tants dissabtes i diumenges, a banda d’això aquest indret és molt especial ja que ben propet d’ací existia un senda que li permetia creuar el riu Sec a mon pare per anar a festejar ma mare la filla dels masovers del mas de Bufarres.
Bé, hauré d’acabar perquè sé que mon pare, d’allà on siga ja s’estarà impacientant tot dient “que pesat ets, fill...” Així que només em resta dir que ara llancem les cendres al vent en un lloc que aviat canviarà d’aparença; desapareixeran aquests camps de futbol com ja ha desaparegut mon pare, però el seu esperit ens acompanyarà tota l’eternitat i mai no s’esvairan del nostre pensament.
T’estimaré per sempre, pare!

Cèsar Gimeno i Nebot
(Llegit als camps del Bovalar per Rosa Franch Badenes.
Castelló de la Plana, dijous 17 d’agost de 2006.)

Molts agraïments i una repulsa

Fa moltes setmanes que desitge escriure aquesta carta d’agraïment, però els desigs i les disponibilitats de vegades no coincideixen que és allò que m’ha succeït a mi.

La matinada del 31 de juliol quedarà gravada eternament en la meua memòria i en la meua ànima perquè ens va deixar per sempre una de les dos persones que més he estimat i estimaré: mon pare.

Passades les 5 hi vam telefonar al SAMU perquè mon pare cridava que no tenia aire, segons les darreres paraules que vaig escoltar-li pronunciar abans que se l’emportaren urgentment cap a l’Hospital General. Tant el personal del SAMU com el del servei d’urgències de l’esmentat hospital van atendre’ls molt bé a ell i a mare, a qui van permetre que l’acompanyara. Per desgràcia tots els esforços d’aquests/es professionals van resultar infructuosos i el metge, poc després i de manera molt correcta, va comunicar-li a ma mare que el seu marit havia mort.

El motiu principal d’aquesta carta oberta és agrair-los que feren tot allò que va estar a les seues mans per intentar allargar la vida de mon pare i que tractaren a ma mare amb la delicadesa que li calia en aquells moments tan durs, ajudant-li fins i tot a demanar un taxi per tornar a casa.

Però, per desgràcia, amb l’arribada del taxi també va arribar la cara més negativa de l’ésser humà, si és que el conductor d’aquell taxi número 90 pot ser qualificat com a “humà”... Ma mare, una dona de 78 anys afectada per múltiples malalties (entre elles una osteoporosi avançada que li dificulta els moviments), tot plorant va pujar com va poder al taxi sense que el conductor fera res per ajudar-la. Li va demanar al taxista si podia cordar-li el cinturó de seguretat ja que no ella no podia i aquest, d’entrada i amb brusquedat, va contestar-li que no. Però ací no va acabar la cosa, perquè moments després encara va resultar més miserable en dir-li: “Senyora, si ens para la Guàrdia Civil, vostè pagarà la multa per no portar el cinturó cordat”.

Ho vaig sentir molt per ma mare, que en aquells instants necessitava tot el suport del món i que va arribar a casa desencaixada, plorant, atabalada... Però també ho sent pel col•lectiu dels conductors de taxis, perquè individus indesitjables com aquest que conduïa el taxi número 90 la matinada del 31 de juliol embruten l’excel•lent professionalitat d’altres persones que exerceixen aquest treball. Tant de bo els seus companys puguen identificar-lo per agrair-li tan “bon servei”.

Ah, per si alguna persona que no em coneix es pregunta on era jo mentre succeïa tot açò li diré que em vaig quedar al llit sense poder moure’m. Estic afectat per una greu discapacitat que em causa una minusvalidesa del 94%.

Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al periòdic Mediterráneo el 9 d’octubre de 2006)

Naix la primera Oficina de Vida Independent de l'Estat espanyol

La primera Oficina de Vida Independent (OVI) de l'Estat espanyol es va crear l'any 2006, concretament a la Comunitat de Madrid, i fonamentalment està oferint Serveis d'Assistència Personal, a més d'assessorament i formació en Vida Independent i Assistència Personal. Així, el seu objectiu prioritari és, per mitjà del Primer Projecte Pilot de «Vida Independent i Promoció de la Participació Social» de la Conselleria de Família i Assumptes Socials de la Comunitat de Madrid, que gestiona ASPAYM-Madrid des de juliol del 2006, dotar a 35 persones amb gran diversitat funcional, principalment física, de recursos humans (Serveis d'Assistència Personal autogestionats) perquè puguen gaudir d'una vida normalitzada i en igualtat de condicions, exercint el seu dret a la plena ciutadania. Per primera vegada a Espanya, 35 persones amb gran diversitat funcional física, residents en l'esmentada comunitat autònoma, poden optar a "viure de manera independent", i en el seu entorn habitual, prenent les decisions sobre com han de ser satisfetes les seues necessitats i, sobretot, veient com tot això reverteix positivament en la societat madrilenya en general, en tant que, a partir d'ara, aquestes persones poden aportar riquesa i valors humans, participant en tots els àmbits de la comunitat.
Cal destacar que en aquesta Oficina de Vida Independent de la Comunitat de Madrid hi ha una borsa de treball, que a més de ser una eina fonamental perquè contacten les persones que requereixen aquests serveis i les que desitgen exercir aquest treball, també és una manera de generar ocupació.

Disponible, en castellà, en web:
http://www.minusval2000.com/relaciones/vidaIndependiente/pdf/primera_oficina_vida_independiente.pdf
http://www.infomedula.org/index.jsp

AMB CAMES QUE RODEN (21)

El GIAT sobre Discapacitat, en una nota de premsa enviada als mitjans de comunicació, ha denunciat, una vegada més, els greuges que suporta el col·lectiu de les persones amb diversitat funcional a l'hora de desplaçar-se a causa de l'escassetat de transports públics que siguen realment accessibles.
En la primera reunió de treball d’enguany, es van detallar exemples com els de molts autobusos de les línies urbanes de Castelló que consten com a adaptats, en estar dotats de rampes automàtiques, i en realitat són inaccessibles perquè aquestes van deixar de funcionar per manca de manteniment. Ara, els nous autobusos, porten rampes manuals però tampoc són accessibles perquè es depèn de la bona voluntat dels / de les conductors/es que vulguen desplegar la rampa.
Les alternatives són insuficients. El transport adaptat, de porta a porta i gratuït, -molt important sobretot per a persones amb una gran discapacitat- té el problema que la demanda supera la capacitat de la seua oferta actual, a més que els horaris no comprenen tot el dia, sobretot caps de setmana i festius quan només hi ha un vehicle cobrint la prestació i amb un horari molt reduït que limita les activitats de les persones que depenen d'aquest transport per desplaçar-se. Així mateix, els taxis adaptats per transportar persones assegudes en les nostres pròpies cadires de rodes, sense necessitat de transferències, també escassegen en la província.
Els mitjans de transport són quasi imprescindibles per desenvolupar una vida diària “normalitzada”, si se'ns priva de l'accessibilitat als transports se'ns està barrant l’accés a totes les altres possibilitats. La incertesa de no saber si es podrà accedir al proper autobús que hi arribarà, o si tindrem transport adaptat a l’hora que el necessitem, causa inseguretat i dependència perquè s’impedeix la nostra autonomia personal.
Des del grup s'insta a les administracions a què acceleren l'aplicació de les normatives que conté el REIAL DECRET 1544/2007, de 23 de novembre, pel qual es regulen les condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per a l'accés i utilització de les maneres de transport per a persones amb discapacitat, i a vetllar pel seu compliment, perquè la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional siga una realitat i no una mera declaració de bones intencions, com segueix ocorrent en molts àmbits relacionats amb la discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 82 de VOX UJI. Març 2008)

AMB CAMES QUE RODEN (20)

Ja se’ns ha escapat un altre any, i si fem balanç del 2007, hem de dir que per a les persones amb diversitat funcional ha estat un any amb moltes novetats que, en alguns casos, obrin noves vies per aconseguir la igualtat d’oportunitats imprescindible per a desenvolupar una vida normalitzada, o com ens agrada dir a nosaltres, una vida independent, i amb altres que fan una passa enrere.
L’aprovació de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat per part de l'Assemblea General de Nacions Unides i l’adhesió d’Espanya a la mateixa aprovada per unanimitat pel ple del Congrés dels Diputats, així com l’entrada en vigor de la Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció de les persones en situació de dependència a principis d’any, ens van donar moltes esperances quant a l’inici d’una nova etapa en què les persones amb diversitat funcional començaríem a gaudir dels nostres drets i rebríem les ajudes i prestacions adequades a les necessitats individuals de cada persona. Per desgràcia, dotze mesos després, les coses no han canviat gaire i aquesta llei que deien que durant el primer any de vigència ja atendria a aquelles persones que abastaren el grau III -el màxim que marca l’esmentada llei, que correspon a aquelles persones que més atencions necessiten- a penes s’ha desenvolupat.
Comprenem que els engranatges de les diverses administracions públiques mai no han estat ben greixades i sempre xerriquen per posar-se en marxa, i més quan s’han de coordinar entre elles i cadascuna és governada per partits de distint signe polític. Això no obstant, en una qüestió com aquesta, que afecta els drets humans i les atencions que necessiten de manera urgent centenars de milers de persones en situació de dependència, ens sembla vergonyós que no s’impose el seny i el sentit comú en pro del benestar de la ciutadania.
Per aquesta raó, seguiran sent necessaris actes com la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional organitzada el 2 de desembre proppassat pel GIAT sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. Sota el lema "Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals", més de 500 ciutadanes i ciutadans vam recórrer els carrers de Castelló reclamant la igualtat a l’hora d’exercir els nostres drets.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 80 de VOX UJI. Gener 2008)

AMB CAMES QUE RODEN (19)

Amb motiu de la declaració del 2007 com l'Any Europeu de la Igualtat Oportunitats de totes les persones, des del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem volgut celebrar-ho organitzant una Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional sota el lema “Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals”.
Aquest serà un esdeveniment reivindicatiu i festiu, alhora, que tindrà lloc a Castelló de la Plana el proper dia 2 de desembre, diumenge, amb el qual es pretén, d’una banda, reivindicar la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional i, d’una altra, sensibilitzar a la ciutadania que és ella qui, moltes vegades, amb accions de què, generalment, no sol ser conscient causa o agreuja la discapacitat de persones veïnes seues.
La part lúdica de l’acte consistirà en la degustació d’una paella monumental que es farà al recinte de La Pèrgola, on també es llegirà el manifest de la Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat.
Les inscripcions a la Marxa podran realitzar-se a través dels següents mitjans:
Per telèfon: al 964 729 145 (dilluns, dimecres i divendres, en horari de 10.30 a 13 h); per correu electrònic: marchagiat@gmail.com (indicant nom, cognoms i DNI); i per sms: al 627 091 985 (indicant “Marxa”, inicial del nom, cognoms i DNI)
Per a degustar la paella només es tindran en compte les inscripcions fetes fins el 15 de novembre.
El lliurament del material es farà a la plaça Major a partir de les 10:30 h, i el recorregut de la Marxa s’iniciarà a les 12:00 h.
Us esperem a totes i tots!!!!!!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 78 del VOX UJI. Novembre 2007)

AMB CAMES QUE RODEN (18)

El proppassat mes de maig la Universitat Jaume I organitzà un curs sobre Accessibilitat en Espais Oberts i Àrees Recreatives, impartit per persones expertes en la matèria i adreçat, bàsicament, a tot l'alumnat de la UJI, però preferentment de les titulacions de l'Escola Superior de Tecnologia i Ciències Experimentals: Enginyeria Tècnica Agrícoles, Enginyeria Industrial, Disseny Industrial i Arquitectura Tècnica, i a professionals de carreres tècniques i responsables en àmbits administratius i tècnics.
El curs va tocar quasi totes les vessants de l’accessibilitat, va explicar els conceptes “accessible” i ”adaptat”, va repassar el marc legislatiu i va arribar al disseny sense barreres. Al llarg del curs es va demostrar que és possible construir per a tothom, sense excepcions, que hi ha maneres d'integrar l’accessibilitat en les construccions de nova planta que no encareixen les obres, i que l’accessibilitat no està renyida amb l’estètica. És molt més econòmic i estètic incloure l’accessibilitat en els projectes originals que no haver-hi de fer modificacions posteriors.
Es va insistir en el fet que totes les mesures d'accessibilitat estan legislades, que cal que aquestes s’apliquen i que s’informe més dels requisits que ha de reunir una construcció perquè es puga catalogar d’accessible. Es va remarcar la importància del manteniment i revisió periòdics de totes les infraestructures per assegurar-ne el bon funcionament i la conservació de les característiques que les feien accessibles quan es van construir.
Aquesta mena de cursos s’haurien de fer més sovint per tal de conscienciar futures i futurs professionals que tindran en les seues mans el benestar de moltes persones que, sense obstacles, podran gaudir d’una bona qualitat de vida.
Enguany el Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, amb la intenció de seguir treballant per la igualtat d’oportunitats per a les persones amb diversitat funcional, està elaborant un manual per a denunciar l’incompliment de les normatives en matèria d’accessibilitat en edificis, vies publiques, etc., i recordar quines mesures de correcció s'han d'aplicar.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 76 del VOX UJI. Setembre 2007)

AMB CAMES QUE RODEN (17)

Les diverses “barreres” (arquitectòniques, urbanístiques, socials...) que la societat ens crea a les persones amb diversitat funcional dificulten molt la nostra vida diària. Però no oblidem que la societat no és cap organisme amb vida pròpia, si no que està formada per persones que amb els nostres actes quotidians manifestem l’actuació d’aquella. Un cas ben senzill i que fa entenedora la definició sobre la discapacitat de la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, que diu que els factors que ens causa la discapacitat són els impediments que trobem en tots els àmbits i a tots els nivells, és el d’aquelles persones que aparquen els seus cotxes tot just davant les rampes impedint-nos l’accés a les voreres. Sovint, aquestes persones no són conscients que amb aqueixa acció estan causant la discapacitat d’una veïna o veí amb mobilitat reduïda. Això d’imputar la “culpa” a la societat és un recurs fàcil i que sembla tranquil·litzar les consciencies, però són les persones qui causen o agreugen la discapacitat del proïsme.
El Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia ha tingut la iniciativa de demanar la col·laboració de la ciutadania per elaborar un book fotogràfic que reflexe els greuges que suportem, de manera quotidiana, les persones amb diversitat funcional.
Les ciutadanes i els ciutadans, que així ho desitgen, poden enviar les seues fotografies al correu electrònic orti@isonomia.uji.es o a l'adreça postal de la Fundació Isonomia per a la Igualtat d'Oportunitats, Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Campus Riu Sec. ESTCE. Edifici TD, planta baixa. 12071 Castelló de la Plana.
Les fotografies seran exposades en la pàgina web http://isonomia.uji.es fent esment de la persona autora, sempre que aquesta ho autoritze, y no descartant la probabilitat de realitzar, més endavant, una exposició itinerant sobre les barreres socials que impedeixen que les persones amb diversitat funcional gaudim d’una igualtat de condicions efectiva.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al núm. 74 del VOX UJI. Maig 2007)

AMB CAMES QUE RODEN (16)

El Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat, finançat per la Fundació MAPFRE, ha decidit en el seu cinquè any d'activitat preparar estratègies per exigir el compliment de les lleis que afecten de manera directa les persones amb diversitat funcional.Ara és bon moment per reclamar aquest compliment perquè l'Assemblea General de Nacions Unides aprovà el proppassat 13 de desembre de 2006 la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat, que declara els propòsits (com diu en el primer paràgraf del seu article 1) de «promoure, protegir i assegurar el gaudi ple i en condicions d'igualtat de tots els drets humans i llibertats fonamentals per totes les persones amb discapacitat, i promoure el respecte de la seua dignitat inherent». Un text que s’ha de convertir en referència perquè el 10% de la població mundial té una discapacitat.
Potser per primera vegada, en un text de tan alt rang, es reconeix que la discapacitat no és un fet inherent de la persona que la manifesta, sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes persones troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l'hora de desenvolupar les seues activitats. «Les persones amb discapacitat inclouen a aquelles que tinguen deficiències físiques, mentals, intel·lectuals o sensorials a llarg termini que, en interactuar amb diverses barreres, puguen impedir la seua participació plena i efectiva en la societat, en igualtat de condicions amb les altres», diu el segon paràgraf de l’article 1 de l’esmentada Convenció.
El GIAT sobre Discapacitat insta al Govern espanyol a que siga un dels vint primers estats a signar i ratificar aquesta Convenció perquè entre en vigor.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 72 del VOX UJI. Març 2007)

AMB CAMES QUE RODEN (15)

El proppassat dia 14 de desembre, María José Ortí Porcar, en qualitat de coordinadora del Grup d'Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat, i Soledad Arnau Ripollés, habitual col·laboradora del grup, van comparèixer davant de la Comissió especial d'estudi de les situacions de dependència de la Comunitat Valenciana, en l'edifici de les Corts Valencianes, per fer aportacions que pogueren reflectir-se en el futur desenvolupament de la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.
Les aportacions realitzades coincideixen amb les conclusions fruit dels debats i reflexions derivades de les sessions de treball que va celebrar el nostre grup durant 2006 sobre el tema monogràfic que van triar les persones que hi participen: vida autònoma en les persones amb discapacitat. Així, els aspectes a tenir en compte a l’hora de promoure una vida autònoma entesa com “la capacitat de poder prendre les pròpies decisions sobretot allò que els afecta” són:
1. Estudi dels aspectes legals i jurídics.
2. Foment de les habilitats socials en les persones amb discapacitat.
3. Promoció de l'autonomia personal i la vida independent pel que fa a l'oci, la llar, la comunitat, la salut i la seguretat.
4. Desenvolupament de la integració sociolaboral.
5. Pensions i ajudes que facen factible l'autonomia econòmica.
6. Accés a les ajudes tècniques.
(Per raons d'espai en la maquetació d'aquest número del VOX UJI no van publicar el següent paràgraf:
Abans d’acabar volem indicar que aquesta convocatòria per part de les Corts Valencianes demostra que el Grup d’Investigació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat està fent realitat els propòsits que inspiraren la seua creació fa cinc anys. I això no seria possible sense la participació de totes les persones que assisteixen a les reunions. Gràcies, companyes i companys.)

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 70 del VOX UJI. Gener 2007)

AMB CAMES QUE RODEN (14)

La família és una part fonamental per totes les persones, ens cal sentir la seua estima i el seu recolzament durant tota la nostra vida per tal de gaudir d’un equilibri emocional el més estable possible. Les mares i els pares posen en nosaltres totes les seues esperances i fan tot allò que està en les seues mans per lliurar-nos una bona educació que ens permeta abastar els nostres objectius. Per açò mateix, perquè són el nostre tresor més valuós, quan es fan majors caldria atendre’ls millor i amb bona cosa d’afecte, com elles i ells ho fan amb nosaltres.
En el cas de les persones amb diversitat funcional –i sobretot si aquesta causa una dependència important que restringeix l’autonomia personal-, les mares i els pares encara són més importants perquè, a banda de ser el nostre suport vital, en certa manera arriben a convertir-se en els nostres braços i cames, a tothora de guàrdia per atendre les nostres necessitats sense fer palès el seu cansament. I quan nosaltres arribem a l’adultesa, i mares i pares senten el pas dels anys perquè han arribat a la vellesa i les seues forces comencen a fallar-los, encara trauen energies vés-hi a saber d'on per seguir atenent-nos sense voler recórrer a una tercera persona per tal de no alterar el nostre ritme de vida i preservar la intimitat familiar.
La mort d’una mare o d’un pare esdevé un trasbals encara més dur de superar per una persona afectada per una gran diversitat funcional quan depenem d’aquella per desenvolupar totes les nostres activitats i realitzar les necessitats bàsiques quotidianes. En cas que puguem seguir residint al nostre domicili habitual perquè encara ens quede el pare o la mare, llavors no hi ha més remei que a través de l'Assistència Social demanar una persona perquè ens ajude. Però no és tan fàcil com hauria de ser... comencen a demanar-nos molta paperassa i fins que ens aproven l’ajuda poden passar molts mesos, perquè hi ha documents que tarden a arribar, o algun certificat que s’ha de rectificar perquè no estava ben fet... I mentrestant sobrevivim com podem, si es té la sort de comptar amb família i persones amigues que ens ajuden a seguir endavant.
Tot açò creiem que es podria evitar si hi haguera un protocol d'actuació que s’activara automàticament només comunicar la mort de la mare o del pare d’una persona amb una gran diversitat funcional. Un protocol que reduïra els tràmits burocràtics, que evitara cues de tres i quatre hores per haver d’aconseguir un certificat de defunció, que tot plegat fera més fàcil la superació d’una situació tan delicada i que engegara els mecanismes pertinents perquè rebérem totes aquelles ajudes que ens calen.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 68 del VOX UJI. Novembre 2006)

AMB CAMES QUE RODEN (13)

A tothom ens cal tindre amigues i amics, són molt importants al llarg de la nostra vida, des de la infantesa fins a la vellesa, són un factor bàsic en el nostre desenvolupament com a persones. N’hi ha moltes classes, aquells que són aus de pas, ens ajuden puntualment i després se'n van, tot i que, de vegades, es retroben en qualsevol lloc i temps; amb altres ens veiem de tant en tant però sabem que estan sempre disponibles si necessitem la seua mà... I com no, també estan les amigues i els amics de qui ens acabem enamorant. En aquest darrer cas, les coses ja es compliquen i els possibles desenllaços són diversos. D’una banda, si totes dos persones senten els mateixos sentiments llavors és perfecte, l’amor arriba al seu pleniluni; però si, dissortadament, l’altra persona no sent igual que tu, allò que pot succeir és que t’allunyes d’ell o d’ella de mica en mica, per tal de no sofrir, o potser acceptes a contracor que tan sols podrà haver amistat amb aquella persona que tant estimes.
A les persones amb diversitat funcional també ens passa el mateix que a la resta de la humanitat. Però sabem que hi ha un sector de conciutadans i de conciutadanes que tenen tan curt l’enteniment que no comprenen que nosaltres també experimentem aquests sentiments, que nosaltres també ens enamorem... volen creure que som éssers asexuats.
En la majoria dels casos, quan nosaltres sentim una miqueta més que amistat per una persona amiga, aquesta ni s’ho imagina perquè ens veu com una amiga –o amic- ideal a qui poden comptar-nos tots els seus problemes i els seus secrets més íntims, però sense adonar-se que som dones i homes que podem enamorar-nos com tothom. Això sí, ens estimen molt i ens diuen que comptem amb elles i ells per tot allò que necessitem, però “res més”. Una situació que ens ha pertocat viure en més d’una ocasió a totes les persones amb diversitat funcional és aqueixa en la qual la persona que tu ames et diu que li agrada una altra persona que tu també coneixes i, damunt, et demana consell per poder conquistar-la. En aquells moments et sents morir per dins, però fas el cor fort perquè no se't note, i a més, si l’ànima ferida t’ho permet, tractes de ser el més objectiu que saps i li ajudes si és que està en la teua mà, encara que et dolga, pensant que per damunt de tot és una persona amiga qui t’ha demanat un favor. Però, de vegades ens hem d’apartar, perquè en ocasions els sentiments resulten tan difícils de controlar i ens sentim tan malament que preferim no estar prop de la persona estimada.
Gairebé sempre, quan les persones amb diversitat funcional ens adonem que ens hem enamorat, solem callar per por a que la persona estimada s'allunye del nostre costat i procurem dissimular. Açò, que pot sonar a covardia, només és el fruit de les experiències acumulades amb els anys que ens ensenyen a no “espantar” la gent. Sabem que fins i tot petits comentaris sobre la frustració acceptada quant a l’amor que sentim per persones amigues –sense personalitzar- fa que moltes es separen de nosaltres lentament.
Aquest article vam pensar-lo tot escoltant les vivències de companys i companyes amb diversitat funcional, com nosaltres. Aquesta vegada no reivindiquem res, només volem que servisca de reflexió perquè ens vegeu tan indefensos com vosaltres davant els sentiments humans.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 66 del VOX UJI. Setembre 2006)

AMB CAMES QUE RODEN (12)

Si preguntàrem què és la vida independent segur que ens respondrien que és viure independentment, pel seu compte, sense donar explicacions a ningú... També rebríem respostes més agosarades i ens dirien que, simplement, és fer el que et dóna la gana quan et passa pels nassos...
Fa mesos vam publicar en aquest mateix espai les conclusions a què va arribar el Grup d'Indagació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat (GIAT-D) en les seues sessions de 2005 sobre el tema de la vida autònoma en les persones amb discapacitat, i sobre el qual es continua treballant enguany. La definició de vida autònoma que fa el GIAT-D (capacitat de poder prendre les pròpies decisions sobre tot allò que ens afecta) és molt semblant a la que del terme vida independent fa el Foro de Vida Independiente (FVI) que bàsicament el defineix com el control sobre les nostres vides, reivindicant per a les persones amb diversitat funcional (discapacitat) l'autonomia moral, que aquesta sí que la podem exercir tothom -tret de qui tinga greument afectada la seua capacitat de cognició-, ja que no importa el grau de mobilitat reduïda que tinguem.
I del Foro de Vida Independiente, creat l'any 2001 per tres persones amb àmplia experiència en la col·laboració amb el món associatiu de persones amb diversitat funcional i disconformes amb l'anquilosament del mateix, us volem parlar. El FVI és un espai virtual mitjançant el qual estem en contacte les més de 400 persones que hi estem inscrites (5 residents en la província de Castelló), a través del qual intercanviem informació, denunciem aquelles qüestions que no ens pareixen justes, i que ens permet treballar conjuntament documents, que redacten membres del Foro, sobre temes relacionats amb la diversitat funcional i/o que ens afecten a l'hora de poder desenvolupar una vida independent com passa ara mateix amb la Llei de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència.
El Foro de Vida Independiente és l'estructura que representa en l'Estat espanyol la filosofia del Moviment de Vida Independent (MVI), nascut fa unes quatre dècades als Estats Units d'Amèrica gràcies a un grup de persones amb diversitat funcional que van decidir intentar desenvolupar les seues vides d'una manera independent i van prendre consciència que, igual que altres moviments de col·lectius discriminats d’aquella època (per exemple, el Moviment pels Drets Civils als Estats Units de la població afroamericana), hem de ser les pròpies persones afectades qui reivindiquem els nostres drets.
Us haureu adonat que utilitzem el terme diversitat funcional per a denominar al col·lectiu de dones i homes que manifestem algun tipus de discapacitat. Aquest terme, encunyat per membres del Foro de Vida Independiente, té l’objectiu de desterrar l'ús d'adjectius substantivitzats com ara invàlid, impedit, subnormal, minusvàlid, disminuït, discapacitat..., sempre amb un rerefons pejoratiu, amb els que se'ns ha qualificat des de la nit dels temps.
Els sotasignats hem decidit treballar per divulgar en la nostra zona la filosofia del MVI tot comptant amb el suport de la Fundació Isonomia, organitzadora de les VII Jornades de Treball en l’Àmbit Social, a celebrar el 13 de juny en la UJI, en les que participarem amb aquest objectiu.
Acabem aquest escrit amb el lema del Foro de Vida Independiente:
NO RES SOBRE NOSALTRES SENSE NOSALTRES!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 65 del VOX UJI. Juny-Juliol 2006)

AMB CAMES QUE RODEN (11)

Les persones amb discapacitat anhelem que les barreres arquitectòniques i urbanístiques un dia desapareguen. Les lleis en vigor per eliminar aquestes barreres no són tan efectives com seria de desitjar, senzillament, perquè no s'apliquen i, pitjor encara, permeten la creació de noves barreres arquitectòniques i urbanístiques en obres de nova planta. Fins i tot quan es pretén millorar l'accessibilitat es produeixen paradoxes com la del metro de Barcelona, on es van instal·lar ascensors en el 30% de les estacions per accedir a les andanes i resulta que, cm que s'avariaven sovint, creen la incertesa sobre la utilitat que tenen; perquè, a banda de saber si hi ha ascensor a l'estació de destinació, qui sap si aquest no estarà fora de servei?... Mentre la societat no es consciencie de la importància de l'accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda, i no deixe de pensar que és antiestètica i cara, existiran les barreres. Què és més important, que tot siga “bonic”, però inaccessible per a molts moltes, o que tothom ens puguem moure sense obstacles?
Com hem denunciat en altres articles, l’UJI, per desgràcia, no és una excepció i continuen havent-hi moltes barreres arquitectòniques i urbanístiques a tot el campus, malgrat que cada curs es matriculen més persones afectades per alguna discapacitat. Entre altres coses que no són correctes citarem que en Humanitats les portes són del mateix color que les parets, causant problemes a les persones amb dificultats visuals que no poden distingir-les, i que, a més, van molt dures i podrien ser com les de Jurídiques; que a la Sala de Graus no hi ha lloc on situar-se les persones usuàries de cadires de rodes i l'estrada –com succeeix en la majoria de sales d'actes- no té rampa per pujar-hi. Això fa pensar que, segurament, qui dissenya aquests espais pensa que no tenim dret a donar conferències o classes, perquè això mateix també ocorre en les aules on hi ha tarima; que als laboratoris són necessàries algunes taules, més baixes, adaptades a l'alçada en què poden realitzar els seus exercicis i experiments les persones assegudes en cadires de rodes; que a la biblioteca continua existint un graó per entrar i que cal esperar que el guàrdia jurat o el personal et vegen perquè t'òbriguen la porta per la qual podem accedir amb cadira de rodes; que en les botigues de l'Àgora no eliminen el graó de les portes perquè, diuen, que les rampes trencarien “l’estètica”; que les zones de llambordes segueixen sense adequar-se per a la circulació de les nostres cadires de rodes, la qual cosa posa en perill la mecànica d’aquestes i la nostra integritat física, ja que pareix que anem en tractor dels bots que fem quan passem per allà... Ah! I el mateix pot dir-se dels passos de vianants que segueixen sense tindre les rampes a cota 0. Per cert, un trajecte on aquesta deficiència es fa extrema és el que hi ha entre les entrades principals de Tecnològiques i Jurídiques; en cadira de rodes no pots fer-lo en línia recta per no poder accedir a les voreres, amb passos de vianants inaccessibles, etc. Tot un desgavell...
Per acabar, hem d’assenyalar que ens sembla bàsic que hi haguera un grup de persones amb discapacitat que treballara sobre aquest tema al que es consultara sempre que vaja a executar-se una nova obra o reforma. Amb això no pretenem dir que nosaltres sapiguem més que les/els professionals, però sí que coneixem millor aquestes qüestions en experimentar-les, i patir-les, cada dia.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 64 del VOX UJI. Maig 2006)

AMB CAMES QUE RODEN (10)

Tot ser humà té dret a tindre una vida autònoma, amb les seues obligacions i llibertats, o, si més no, això ens diu la llei, cosa que sona molt bé. Però... què passa amb les persones amb discapacitat, podem exercir aquest dret? Malauradament, en general, la resposta és negativa. En tractar-se de persones que manifestem handicaps que ens impedeixen desenvolupar la nostra vida diària sense l’ajuda d’una altra persona, la quantitat d’impediments se’ns multipliquen simètricament a com és d’alt el grau de la discapacitat que ens afecta.
Des de la infantesa –si es tracta d’una afectació de naixement o apareguda poc després- se'ns tracta de forma diferent per manifestar necessitats distintes, quelcom que va repetint-se al llarg de les diverses etapes de les nostres vides, sense pensar que si es posaren els mitjans adequats podríem desenvolupar una vida autònoma com fa qualsevol persona. Amb les ajudes oportunes desenvoluparíem una vida normalitzada en les nostres cases, amb la família o vivint independent, sense haver d’acabar en una residència perquè no hi ha altra opció. Allò més lògic i just seria poder triar com i on volem viure, però, és clar, per al Poder i les lleis la lògica no existeix i menys per nosaltres que, sovint, tan sols som un apartat d’un article.
Per tot açò i per moltes coses més, el Grup d'Indagació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat, de la Fundació Isonomia, va escollir el tema de la vida autònoma en les persones amb discapacitat com a tema monogràfic a investigar durant 2005. Així, durant l'any es va definir allò que s'entén per autonomia: la capacitat de poder prendre les pròpies decisions sobre tot allò que ens afecta.
També es va debatre sobre quins són els factors que dificulten el desenvolupament d’aquesta capacitat de poder decidir el rumb de les nostres vides concloent que, en funció del grau i tipus de discapacitat de la persona, haurien d'abordar-se aspectes perquè poguérem aconseguir la màxima autonomia, com l’estudi del marc legal i jurídic; el foment de les habilitats socials en les persones amb discapacitat; promocionar l'autonomia personal i la vida independent quant a l'oci, la llar, la comunitat, la salut i la seguretat; desenvolupar de la integració sociolaboral; pensions i ajudes que facen factible l'autonomia econòmica; l’accés a les ajudes tècniques i l’extensió de l'educació social, especialment, en la família i en professionals i voluntariat que hagen d'atendre persones amb discapacitat.
Arran de les possibilitats determinades per aquests factors, que s’han de desenvolupar enguany en les sessions de treball del GIAT-D, s'haurien d’establir alternatives per tal de minimitzar la dependència que tenim en relació amb els altres. D’aquesta manera, les persones amb discapacitat podríem organitzar i fer activitats d’acord amb les nostres necessitats i desitjos; però, fonamentalment, ens permetria exercir un control real i efectiu sobre la nostra pròpia vida.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 62 del VOX UJI. Març 2006)

AMB CAMES QUE RODEN (9)

El Grup d’Indagació, Anàlisi i Treball sobre discapacitat segueix fent actes públics per divulgar les problemàtiques que tenim les persones afectades. El proppassat juliol va organitzar una interessant conferencia a càrrec de la Sra. Belma Rosado, experta en dona i discapacitat que, sota el títol ¿Qui “discapacita” la sexualitat?, parlà sobre els factors socials i culturals responsables dels estereotips de gènere, tabús, etc., que influeixen de manera negativa en el desenvolupament de la sexualitat en persones afectades per una discapacitat.
Per sort, ara parlar de la sexualitat ja és normal i no com en altres temps en què era com esmentar el dimoni. Als centres docents l’educació sexual ja té el seu espai, i en molts es fan xarrades i campanyes sobre precaucions que hem de prendre per a no contreure malalties de transmissió sexual, com ara la SIDA, i també per evitar embarassos no desitjats. Però, tot i així, cal oferir més informació i implicar mares i pares que, no ens oblidem, tenen un paper fonamental en el desenvolupament dels fills i filles i que en molts casos no saben com orientar, o ho fan malament, perquè no van rebre en el seu moment una educació escaient sobre el tema.
En el cas de les persones afectades per una discapacitat la normalització de la sexualitat continua sent una utopia. Un percentatge massa elevat de la societat segueix veient-nos com a éssers humans asexuats o com un col·lectiu al qual és millor negar-li el dret a desenvolupar la seua sexualitat “per evitar-hi problemes”. Les dones amb discapacitat, pateixen aquesta discriminació per partida doble: per ser dona i per tenir una discapacitat.
En molts casos, no ens donen educació sexual creient que no ens caldrà perquè probablement no tindrem ocasió d’aplicar-la; en d’altres pensen que seria un error parlar-nos de sexualitat ja que podrien despertar un instint que, se suposa, tenim aletargat. Així que nosaltres anem creixent i els nostres cossos van experimentant canvis que no sabem ben bé com assimilar, fins que un dia ens assabentem que allò que ens succeeix és un fet normal i meravellós.
Hi ha institucions que priven sistemàticament del dret de manifestar l’instint sexual a les persones que atenen, alhora que els inculca que el sexe és dolent que no serveix per a res, i si hom fa un gest vers una altra persona que puga interpretar-se amb significació sexual és ridiculitzat en públic. Evidentment, en aquestes institucions no és possible gaudir de la intimitat necessària per poder mantenir relacions sexuals en privat i en condicions escaients perquè aquestes resulten gratificants.
D’altra banda, certs sectors de la societat consumista volen fer creure que l’autèntica sexualitat només està a l’abast de la gent que té un «cos 10», i que si no hi ha coit i assolim l’orgasme la sexualitat no és completa; altres creuen que la pràctica del sexe només és lícita amb fins reproductius... Però la sexualitat és molt més àmplia que tot això i l’estat del cos té una importància relativa tot i que és evident que el grau de discapacitat que patim dificulta més o menys la seua manifestació; des d'una simple carícia, un bes, una abraçada... fins on vulguem arribar, tot depenent de les nostres possibilitats i els nostres desigs i imaginació, tot això és sexualitat. I a ella tenim dret totes les persones.
Si renunciem a la sexualitat estem renunciant a una part de nosaltres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 59 del VOX UJI. Novembre 2005)

AMB CAMES QUE RODEN (8)

Estem en l'era de les noves tecnologies, aquest important progrés de la raça humana que, d'una banda, ens fa la vida més fàcil i, d'alguna manera, ens ajuda a tindre més temps lliure que, suposadament, hauríem d’invertir en descansar, gaudir de la família i de les amistats, etc. Però que, massa sovint, malbaratem amb noves andròmines de “tecnologia puntera”, segons sol dir-ne la publicitat, que acaben per fer que esdevinguem els esclaus d’aquesta.
Sí, les noves tecnologies han millorat les comunicacions entre els éssers humans; ara pots posar-te en contacte fàcilment amb gent que viu als antípodes o festejar hores i hores amb un xicot o una xicota que vas conèixer virtualment en un xat. I fins i tot, pots dir-li bon dia! -mitjançant un sms, és clar- al veí del quart pis, aquell amb qui comparteixes molt matins l’ascensor, però amb qui mai no hi has creuat ni un sol mot.
Sí, és ben curiós que tot just ara, quan sembla que més hores dedica la humanitat a comunicar-se i intercanviar tendres missatges d’amor i d’amistat, les relacions humanes –sobretot entre veïnat- es deterioren de manera alarmant. I és que. en aquest món del senyor Bill Gates, tot té una cara positiva i una negativa. I és evident el perill que hi ha en el mal ús d’aquests avanços, com demostra qui es dedica a escampar-hi virus informàtics, o a apoderar-se de les dades personals per lucrar-se a costa de buidar comptes corrents.
Per a les persones afectades per una discapacitat, les noves tecnologies demostren ser uns mitjans molt importants per aconseguir la integració social i millorar la nostra qualitat de vida. La telecomunicació, mitjançant els moderns ordinadors personals i la telefonia mòbil, ens permet, a les persones que tenim greus problemes per fer desplaçaments, accedir a una gran quantitat de productes i serveis, alhora que representa tot un ventall de possibilitats per comunicar-nos amb la resta de la societat; poder aconseguir un teletreball, realitzar tràmits burocràtics que, d'haver-los de fer en persona, físicament ens representarien grans esforços; sense oblidar-nos, d'altra banda, de la vessant lúdica d'Internet que ens permet l'accés a publicacions digitals, visites virtuals a museus, informació sobre aficions que tinguem (esports, música, lectura, cinema...), etc.
Sense les noves tecnologies molts/es de nosaltres, degut a les nostres discapacitats, no podríem comunicar-nos, desplaçar-nos, ni desenvolupar certes tasques. Tot plegat ens ajuden a gaudir de més autonomia personal. Però, com la resta de la societat, el nostre col·lectiu té problemes a l’hora d’accedir a aquestes, que, en les nostres circumstàncies, s’aguditzen encara més. No tenim prou informació d’allò que hi ha al mercat i que pot ser-nos d’ajuda. D’alguna manera, s’haurien de divulgar més quines novetats tecnològiques ens poden beneficiar i també les adaptacions que hi ha, en el cas de necessitar-les. L'altre problema és econòmic, ja que els alts preus de molts d’aquests productes els posen fora del nostre abast. Hauria d'haver-hi subvencions per fer-los assequibles a les nostres butxaques, i no considerar-los com articles de luxe, ja que per a nosaltres, en molts casos, són de primera necessitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 57 del VOX UJI. Juny-juliol 2005)

AMB CAMES QUE RODEN (7)

Ara es parla molt de la violència de gènere: és positiu, atès que ja era hora que isquera a la llum i que, sobretot la violència domèstica, no continuara quedant rere les parets de la llar on es produïa i encoberta per la desídia de la societat. Tot i que, malauradament, l’actualitat d’aquesta violència la causa l’augment dels casos d'abusos i agressions, de tot tipus, que pateixen les dones i que, per desgràcia, estan causant tantes víctimes mortals.
Quant a la violència cap a les dones amb discapacitat –no s’han d’oblidar els homes amb discapacitat que també la pateixen tot i que amb menys freqüència- comença a ser tractada als mateixos fòrums que es dediquen a debatre sobre la violència de gènere, però queda molt per arribar a la plena igualtat i que la nostres problemàtiques particulars siguen compartides per la societat en general, com a quelcom que també l’afecta.
Des del Grup d’Indagació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat, les dos persones que signem aquest article, vam preparar el treball titulat «Atender el problema de la violencia doméstica e institucional hacia personas con algún tipo de discapacidad. Síntesis y propuestas» que fou presentat durant el transcurs de la darrera jornada del Seminari Internacional Contra la Violencia de Gènere: Amors que maten ¿terrorisme de gènere o violència domèstica? Perspectives per al nou mil·lenni celebrat a l’UJI proppassat setembre. El nostre objectiu era denunciar, tot aprofitant un fòrum tant important, la violència de qualsevol tipus que pateixen milions de persones amb discapacitat arreu del món i, alhora, reivindicar la nostra presència, la de les persones afectades, en tots aquells llocs on es tracten temes que trasbalsen les nostres vides de manera tan punyent, ja que hem d’aconseguir fer sentir les nostres veus als mateixos fòrums, sense crear-ne d’especials per a nosaltres; perquè això és discriminar-nos.
La violència domèstica, que en el cas de les persones amb discapacitats, també és institucional per ocórrer en institucions (residències, centres de dia, etc.), sempre ha estat oculta perquè era, i és, molt difícil per a les persones que pateixen una disminució de les seues capacitats denunciar l’agressió rebuda, potser per manca de proves o de credibilitat, por a les represàlies, etc. I aquesta violència, molt sovint exercida pels propis familiars o les persones que les atenen a les institucions esmentades més amunt, no penseu que és tan sols física sinó que també és psicològica, un tipus de violència que pot semblar-vos que no deixa “marques”, però que a llarga deixa seqüeles difícils de superar. Imagineu que patiu una greu discapacitat i que la persona que de bon matí us ajuda a alçar-vos, rentar-vos, vestir-vos, etc., comença a dir-vos que sou inútils, que no serviu per a res o que és una llàstima el temps que us passeu estudiant perquè mai no aprovareu... Com us sentiríeu?
Si prenem consciència que aquesta violència ens afecta a tothom, ja siga de manera directa, per sofrir-la, o indirecta, per pertànyer a una societat que la permet, potser sense preocupar-se massa per eradicar-la, serà l’única manera d’arribar a evitar que la violència siga un patiment quotidià per a milions de persones que, en el cas de les afectades per una discapacitat resulta encara més ineludible per les seues circumstàncies personals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 55 del VOX UJI. Abril 2005)

AMB CAMES QUE RODEN (6)

Diuen que amb l’any nou hi hauríem d’encetar vida nova i això somiem les persones amb greus dificultats de mobilitat: que hi haurà un any en què totes les barreres arquitectòniques i urbanístiques s’esvairan com si d’un encanteri del Harry Potter es tractara. Però, és clar, això són fantasies del cinema; la pura i dura realitat és que les maleïdes barreretes segueixen ací fent-nos la guitza. Sí, ja sé que hi haurà algun/a lector/a que pensarà que estem obsessionats, però és que no és culpa nostra si cada dia en aixecar-nos i començar a moure’ns ens topem amb les mateixes dificultats. És com tindre un/a veí/ïna al bloc de pisos d’enfront i que siga la primera imatge dels matins en obrir-hi la persiana... T’hi acabes obsessionant...
Com ja hem assenyalat altres vegades, la Universitat Jaume I, arquitectònicament, és molt bonica, però en qüestió d’accessibilitat per a persones amb discapacitat deixa molt que desitjar. Per exemple, l'Àgora, un lloc d’esbarjo i de descans, parèntesi entre tasques pendents, està envoltada per botigues molt interessants però totes amb un escaló que dificulta l’entrada d’una cadira de rodes; així que quan hem de comprar o mirar quelcom ens toca esperar que passe la persona bona samaritana de torn i ens ajude a entrar-hi. Si preguntem per què no hi fan una senzilla i gairebé desapercebuda rampa ens contesten que perquè trenca l'estètica del conjunt. Des de quan l'estètica està renyida amb l'accessibilitat? És una pregunta que deurien de plantejar-se molt en profunditat els/les arquitectes ja que açò ocorre en massa edificis -tant públics i privats- i haurien de pensar que els edificis que dissenyen han de poder ser usats per qualsevol persona.
A la Facultat de Ciències Humanes i Socials, entre altres coses, les portes van molt dures tant a l’entrada com a les aules i és impossible obrir-les si utilitzes cadira de rodes. Això també succeeix a la de Ciències Jurídiques i Econòmiques, però a més a més en aquesta Facultat hi ha unes portes d’aquelles “tallafocs”, que separen l’escala i l’ascensor de la resta de dependències, que són un veritable parany per a nosaltres. D’altra banda, compta amb dos accessos sense rampa que la fan inaccessible per aquelles entrades.
Per cert, el més lògic seria que totes les portes de totes les entrades dels edificis de l’UJI foren automàtiques.
A la biblioteca, unes barres, que serveixen per comptar les persones que hi entren, impedeixen el pas de cadires de rodes, així que per entrar-hi hem de recórrer al guarda per tal que ens obriga una altra porta que sí que és accessible però que està tancada amb clau, i això coarta molt la nostra llibertat de moviment. Ah, i els ordinadors de consulta estan a una alçada que els col·loca fora del nostre abast.
Evidentment podríem seguir enumerant multitud de deficiències que ens fan la vida més complicada a les persones amb discapacitat que ens movem per l’UJI, algunes ja denunciades en altres articles, com els despropòsits del preciós Jardí dels Sentits o l’infern de les rampes que no acaben en cota 0. Però per començar l’any ja us hem marejat prou, que encara hi haurà restes de ressaca... Ah, i bon 2005 per tothom!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 53 del VOX UJI. Febrer 2005)

AMB CAMES QUE RODEN (5)

Diuen que tots/es els/les ciutadans/es deuríem d’utilitzar més els mitjans de transport públics, com són els autobusos, trens, etc., i fer menys ús dels vehicles propis, per a, d’aquesta manera, no contaminar tant l'atmosfera, disminuir els embussos per excés de trànsit... A més a més, segons les i els especialistes en sociologia, usar el transport públic també és un bon mitjà per conèixer gent i encetar noves relacions.
Tot això està molt bé, però qui exposa i promulga aquestes teories deuria adonar-se que la paraula públic, per qualificar el transport de passatgers en autobús que es fa a la nostra ciutat, no està ben usada ja que públic significa que és a l’abast de tothom, sense cap mena de discriminació per omissió voluntària o involuntària, i massa sovint no és així, per desgràcia. Perquè què passa amb les persones amb discapacitat? Segons sembla, nosaltres no tenim altre remei que usar els vehicles particulars o el transport especialment adaptat per a nosaltres, perquè en la majoria dels casos intentar usar els serveis de transport públics ens resulta tota una odissea ja que, per exemple, les rampes dels autobusos, que se suposa que els fan accessibles, no funcionen o, senzillament, no existeixen. I, en cas de trobar-te amb un autobús al que li funcione la rampa, no penseu que hi heu trobat la panacea, ja que segons les condicions del sòl on desplegue l’esmentada rampa, aquesta pot quedar tan inclinada que pose en perill la nostra integritat física i la de les persones que, gentilment, intentaran ajudar-nos. A més a més d’això, com sol ocórrer massa sovint, i en tantes altres qüestions, ens fa dependre de la bona voluntat de la gent per superar barreres que no haurien d’existir.
I si parlem de la seguretat, hem de dir que, en la gran majoria d’aquests autobusos, els ancoratges i cinturons que haurien de subjectar les cadires de rodes i a les persones que les ocupem estan fora de servei o no existeixen.
Per tots aquests motius, i perquè el bon funcionament i l’accessibilitat als autobusos per part de les persones amb discapacitat augmentaria en gran mesura l’autonomia i la qualitat de vida d’aquestes, és la raó per la qual des del nostre Grup Indagació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat va fer-se una campanya en premsa amb la qual denunciarem les deficiències.
Salut!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 52 del VOX UJI. Desembre 2004-Gener 2005)

AMB CAMES QUE RODEN (4)

El jardí dels sentits, obert recentment al públic en la ciutat universitària, és molt bonic i en veritat desperta tots els sentits corporals. Però, desgraciadament, és poc accessible per les persones que usem cadires de rodes; com ocorre quasi sempre a tot arreu, com si això fóra la cosa més normal i correcta.
No se perquè aquests dos adjectius –bonic i accessible- en poques ocasions van junts. Arquitectes, urbanistes i resta de responsables del disseny d'aquest tipus d'obres públiques haurien de revisar aquests conceptes i col·locar l'accessibilitat entre els seus primers objectius a l'hora de dissenyar espais que hagen de ser usats per la ciutadania en general. Una mena de “disseny per tothom”.
Com també és “normal” en quasi tota la UJI (fins i tot als accessos a les botigues de l’Àgora, que també tenen un d’aquests “insignificants escalonets” que tant ens compliquen la vida a la gent que anem amb cames que roden) les rampes que hi ha en aquest jardí no acaben en cota zero, com deuria ser i com està reglamentat per llei, sinó que al principi de la rampa hi ha un petit esglaó que, a banda d'inconvenients, pot provocar caigudes.
L'acabat de les zones que han de ser xafades pels i les visitants per desplaçar-se entre les distintes parts en què està dividit el jardí no és gens adequat perquè puguen ser transitades per cadires de rodes elèctriques, ja que, en comptes de passejar per un jardí es té la sensació d'estar en un parc temàtic perquè la cadira va fent bots, ja que el sòl que hi han posat no és llis.
A més a més, si uses cadira manual, pots caure de morros, perquè en algunes de les citades zones les pedres que formen les, diguem-ne, sendes, estan separades i les rodes davanteres poden encastar-se entre elles i quedar frenades.
Les rampes per a accedir als quiosquets estan separades d'aquests, però les escales si que estan al mateix costat. Per quina raó sempre som les persones amb més problemes de mobilitat les que hem de donar més voltes per a arribar a qualsevol lloc?
Quant als lavabos, que segons els senyals que hi ha a l'exterior, són accessibles per a cadires de rodes, fins ara no hem tingut oportunitat de provar-los, però les rampes exteriors d'accés –metàl·liques, crec- sense zona de descans per a poder obrir la porta còmodament no són massa afalagadores de l'accessibilitat que poguem trobar a dins.
Els senders que hi ha al jardí són estrets i en elles no caben dues cadires de rodes en paral·lel, això dificulta el gaudi de tan bell espai a dues persones usuàries d’aquestes cadires que vagen juntes i vulguen anar xerrant. Aquests xicotets detalls ens fan més solitàries a les persones que patim aquests problemes.
Salut!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 50 del VOX UJI. Setembre-Octubre 2004)

AMB CAMES QUE RODEN (3)

Qui no patiu cap tipus de discapacitat –millor dit, qui no sou conscients de patir-ne cap (perquè jo crec que tot ésser humà té les seues petites o grosses minusvalideses)- o no hi conviviu amb cap persona afectada per una, potser no podeu avaluar la importància de la manera de rebre la primera notícia sobre la discapacitat que li acaben de diagnosticar a un familiar o a hom mateix.
Aquesta informació que rep la persona afectada i/o la seua família va a canviar-los, de sobte, les seues vides en alterar en major o menor mesura –segons tipus de discapacitat i grau de minusvalidesa- la seua rutina diària. Per tant és fonamental que qui s’encarregue de comunicar aquesta primera notícia tinga la preparació adient i seguisca unes pautes adequades per evitar que la informació que transmet no cause cap trauma que marque d’una manera irreversible l’existència d’aquesta persona; que no la faça sentir com si acabaren de condemnar-la a cadena perpètua. S’ha d’aconseguir que la discapacitat no es perceba com una desgràcia indefugible, sinó com un handicap que pot contrarestar-se amb les ajudes i adaptacions pertinents, fent un món a l’abast de tothom eliminant totes les barreres físiques i socials.
Per aquest motiu el Grup d’Indagació, Anàlisi i Treball (GIAT) sobre discapacitat va dedicar l’any 2003 a redactar un document on es reflecteixen les pautes que haurien de seguir-se en comunicar la primera notícia de la detecció d’una discapacitat segons les aportacions fetes per professionals, familiars i persones afectades en primera persona. Unes pautes que han estat redactades amb molt de respecte vers aquests/es professionals que desenvolupen una tasca tan difícil per la càrrega emocional que implica, però que en alguns casos, per desgràcia, no estan preparats/des ni compten amb les condicions de treball adequades per acomplir bé la seua labor.
I aquestes Pautes d’actuació dels / de les professionals encarregats/des de comunicar la primera notícia de la detecció d’una discapacitat, que volen fer-se arribar a qui puga fer què s’apliquen, tot just tenen aquest objectiu: millorar les condicions de treball d’aquest/es professionals i, alhora, la qualitat de vida de les persones afectades directa o indirectament per una discapacitat.
Salut!

el cèsar cibernètic

(publicat al núm. 48 del VOX UJI. Maig 2004)

AMB CAMES QUE RODEN (2)

La ciutadania en general està prou farta de que no paren de fer-se lleis que massa sovint no arriben a tindre un significat pràctic a la seua vida quotidiana perquè no s’apliquen com cal. I a la gent que tenim cames que roden i a la que va coixim-coixam això encara ens empipa més. Fa tants anys que promulguen lleis per afavorir la integració de les persones amb discapacitat i fa tantes dècades que percebem que tants articles d’aquestes lleis no s’hi apliquen cada dia i en cada cas, que la sensació que sentim en escoltar que entra en vigor alguna nova llei per afavorir-nos, com ara la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d’igualtat d’oportunitats, no discriminaciói accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, és d’incredulitat. Aquesta llei diuen que ve a renovar i reforçar la famosa LISMI (Llei d’Integració Social del Minusvàlid) que ja té més de 20 anys i de la que molts bons propòsits que conté mai no hi han arribat a aplicar-se. Açò succeeix amb quasi totes les lleis que ens afecten.
Un exemple molt comprensible de l’incompliment de la legislació vigent: La Llei 1/1998, de 5 de maig, d’Accessibilitat i Supressió de Barreres Arquitectòniques, Urbanístiques i de Comunicació diu que tots els edificis d’ús general -entre els que s’hi compten els dedicats a l’ensenyança- deuen estar adaptats, i, p. e., en la construcció de la Facultat de Ciències Humanes i Socials aquesta llei no va ser aplicada com deuria. I fique com a exemple aquesta facultat perquè és la darrera que s’hi ha inaugurat però no per ser la única que té aquests defectes.
Entre les deficiències que més criden l’atenció està la de que no hi ha cap estrada adaptada. I jo pense.... és que els/les membres de la tribu amb-cames-que-roden o de la coixim-coixam no tenim dret a exercir de professor/a o de conferenciant? I si hi anem d’alumne/a, o d’oient, a quasi totes les sales d’actes tampoc no ho tenim massa fàcil.
La llei també diu que no hi hauran desnivells als passos de vianants, que la rampa d’accés acabarà en cota 0, a nivell de la calçada. Però, per desgràcia, tant dins com a fora de la ciutat universitària, en molts d’aquests passos suposadament adaptats, de la sotragada que fa la cadira de rodes en baixar els graons se’t ressenten tots els ossos del cos; fins i tot el de l’enteniment. I si portes cadira elèctrica... les bateries semblen desmuntar-se en baixar aquests escalonets “que no existeixen”.
Salut!

el cèsar cibernètic

(publicat al núm. 46 del VOX UJI. Març 2004)

AMB CAMES QUE RODEN (1)

D’entrada haig de confessar-vos que sóc verge.
Sí, avui és la meua primera vegada! Ja sabreu que les primeres vegades sempre solen ser plenes de nervis i vacil·lacions per fer allò que encara no hi has fet mai i no saps si seràs capaç de rematar com cal. I tot açò ha començat perquè m’he topat amb la Papalloneta, que escriu en aquest butlletí des de fa temps, i m’ha dit: “I a tu no t’agradaria fer-ho? Jo ja fa temps que ho faig sovint. I a més a més, amb el què a tu t’agrada tot això... hauries de provar-ho”.
Qui conega la Papalloneta entendrà que no haja pogut refusar la seua proposta, perquè ja sabeu que si s’ho proposa és una xicota molt convincent i, a més a més, la nostra trobada ha estat a un passadís estret on no hi havia escapatòria. Així que no m’ha quedat altre remei que intentar-ho per primera vegada.
Bé,... crec que no m’hi he explicat com cal... No em referia jo ara mateix a aquest tipus de virginitat que, de segur, hi haureu pensat la majoria... Volia dir que sóc verge en açò d’escriure articles i la veritat és que estic com un flam d’aquells que gairebé no porten gens d’ou i amb el més petit moviment del plat tremolen com qualsevol japonès durant una sacsejada entre el 6 i el 7 de l’escala Richter.
Jo he proposat com a tema d’aquesta secció escriure sobre la discapacitat. No espereu que us faça un màster sobre el tema; senzillament us contaria com es veuen les coses assegut en una cadira de rodes i amb la dificultat afegida de patir un problema en el llenguatge oral que fa que moltes vegades siga tan difícil fer-me entendre com puga succeir-li a qualsevol persona que acabara d’arribar ací des de la Sibèria sense nocions del nostre idioma.
Si em donen continuïtat, us explicaré com d’estretes són algunes portes, com d’altes són algunes voreres o com d’inclinades poden arribar a ser algunes rampes. Fins i tot –si no m’hi censuren- us explicaré com de curtes es veuen algunes faldilles... des de la meua alçada.
Perquè heu de saber que les meues cames han sofert una metamorfosi psicovirtual i ja no tenen ossos sinó eixos, les venes han estat substituïdes per pneumàtics que en lloc de sang contenen aire, i on els nervis han estat canviats per radis. Psíquicament em sent meitat persona i meitat vehicle.
Salut!

el cèsar cibernètic

(publicat al núm. 44 del VOX UJI. Gener 2004)