Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dijous, 19 de desembre de 2013

 AMB CAMES QUE RODEN (54)
 
Sembla que estem en una època d'atorgar premis a tort i a dret. Això està molt bé quan de veritat es reconeixen els mèrits de persones, entitats, etc., que realment contribueixen a construir un món millor. L'inconvenient és que en moltes ocasions aquests premis no són el que semblen o no és lliuren en el moment més oportú. Ben sovint s’alegrem per la concessió d’un guardó sense saber si és merescut o es tracta només d'una parafernàlia per a fer veure que es fan grans coses pel bé de la societat. La ciutadania aliena a l’àmbit, entitat o persona que rep el premi queda enlluernada pel glamur d’aquest, però les persones a les quals el fet que ha motivat l’atorgament del guardó els toca de prop, i són conscients que no es veritat tot el que s’hi ha dit, fins i tot es poden sentir ofeses per aquest lliurament. 
Això ens ha succeït a les persones amb diversitat funcional davant la concessió del Premi Internacional Franklin Delano Roosevelt sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat 2012 a Espanya per la seua activa participació en l’elaboració de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Ens hi vam quedar com les tortugues marines en empassar-se una bossa de plàstic creient que era una medusa. I aquest sentiment de badoques creix en llegir les paraules que va pronunciar la Reina Sofia el proppassat 9 de setembre durant l’acte de lliurament del guardó a la seu de l'ONU a Nova York: «La legislació interna en el meu país es va adaptar ràpidament als reptes plantejats pel nou objectiu que impulsa aqueix instrument internacional [la Convenció]. Un objectiu que deixa de considerar a aqueixes persones com meres receptores d'assistència social i sanitària per a donar-los el lloc que els correspon com veritables titulars de drets».
Sí, durant les dècades anteriors l’Estat espanyol va avançar en el reconeixement dels nostres drets i del seu exercici, i va ser un dels impulsors de la Convenció. Però que tot just ara se li faça aquest honor, quan amb l’excusa de la crisi se’ns està collant des de totes les administracions que formen part d’aqueix Estat, retallant totes les prestacions i recursos que d’alguna manera ens apropaven a la possibilitat de dur una vida digna, ens resulta, si més no, ofensiu. Perquè qui mereixem aquest guardó som les persones amb discapacitat que intentem sobreviure a les retallades sense perdre la nostra dignitat. Les ciutadanes i ciutadans de la Comunitat Valenciana hi som especialistes, perquè el Govern valencià encara ens ho posa més difícil amb la seua legislació agressora. El Decret 113/2013, de 2 d'agost, del Consell, pel qual s'estableix el règim i les quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, n’és un bon exemple en promulgar una brutal pujada de preus i de despeses addicionals per a les persones en situació de dependència. Aquests augments afecten els serveis d'atenció residencial, centres de dia i de nit, teleassistència, ajuda a domicili, atenció en centres de rehabilitació i integració social i d'habitatges tutelats. Per exemple, en les residències, s’haurà d’aportar un 90% de la pensió, amb la qual cosa a aquestes usuàries i usuaris els hi quedarà una misèria per a les seues despeses personals. A més, aquest Decret és tan cruel que si per alguna raó un mes no es compleix amb el copagament la sanció serà l’expulsió del recurs de què s’estiga fent ús.
Per a finalitzar aquest article us agraïm la vostra fidelitat a totes les persones que ens llegiu i us desitgem unes bones festes i un feliç any 2014.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

 

dilluns, 2 de desembre de 2013




MANIFEST DEL
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT ISONOMIA
3 de desembre de 2013 
Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat
Les paraules parlen del món. Més encara: les paraules fan el món en què vivim. Com deia no recordem qui, els límits del seu món eren els límits del seu llenguatge. No existeix, per als humans, un món sense paraules: pronunciades, signades o dibuixades. Paraules com llibertat, com igualtat, com fraternitat conduïren el món a l’Era Contemporània. No existeixen les paraules importants “neutrals”, quan expressem una paraula ens comprometem amb el seu significat; si canviem la paraula, canviem el compromís.
Al llarg de dècades hem vist com les paraules que es referien a nosaltres anaven canviant. Hem cregut amb força que anaven evolucionant, d’una manera que feia irreversible el canvi que acompanyava la paraula. La visió que el món anava tenint dels problemes que ens afectaven anava canviant amb cada nova paraula que s’introduïa.
El món va anar abandonant aquell concepte tan dur amb què ens senyalaven abans per incorporar el de minusvàlids en la LISMI de 1982, una de tantes lleis que han quedat en el camí, sense desplegar-se com calia. Després ens vam adonar que el nostre valor era com el de qualsevol altra persona. Aparegué el concepte de discapacitat, substantivant la persona «portadora del dèficit». Darrerament hem descobert que la «discapacitat» no la porta la persona, sinó que apareix per una falta d’adequació de l’entorn a les necessitats de moltes persones.
Fa cinc anys l’Estat espanyol va signar la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, assumint aquest concepte com a transitori i que designa, efectivament, a les persones que, «en interactuar amb diverses barreres, tenen impediments per a participar plenament i efectivament en la societat, en igualtat de condicions amb les altres». I això ho diu l’article 1.
Fa poc vam escoltar a un dels ministres amb més pes en el Govern tornar a usar la paraula minusvàlid, la qual resta clarament obsoleta precisament per la seua significació «d’incompetència o menor vàlua per a la participació social», oblidant –volem imaginar que involuntàriament- que si la nostra participació social es veu minvada és, precisament, pel retorn de les barreres que ens impedeixen aqueixa participació.
Barreres sempre n’han hagut, és cert! I quan més enrere mirem, de més grans en veurem. Però també és cert que havíem arribat a creure que aquells conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, que s’havien expressat amb vocació de canviar la Història, per fi s’arribaven a universalitzar. Semblava que conforme anàvem avançant en el temps, les barreres anaven esfondrant-se gràcies a l’augment de la sensibilitat –guanyada amb la nostra lluita- de la societat. Pensàvem també que, en aquesta història, el personal polític escoltava la sensibilitat de la ciutadania.
Les paraules no són innòcues. Fan bé o fan mal. Perpetuen imatges negatives d’aquelles persones a qui es refereixen i les estigmatitzen o, al contrari, reconeixen els seus drets i es comprometen amb elles.
Ningú hem elegit les barreres amb les quals ens topem. Però el fet és que les tenim. I el fet de tenir-les ens obliga a intentar enderrocar-les. La comunitat internacional, mitjançant la Convenció, i l’Estat del qual som ciutadanes i ciutadans, en signar-la, ens ha reconegut el dret a esfondrar-les. No s’hi val que, ara, ens diguen que això era abans; que, de sobte, ens hem convertit en “una despesa social” que cal minimitzar. Un altre exemple –i ja en van no sabem quants!- de com se’ns considera a les persones amb diversitat funcional des de la política és el Decret del 2 d’agost del present any, de la Conselleria de Benestar Social, en el qual s’incrementen les quantitats econòmiques que s’han d’aportar per tal de rebre serveis que ens haurien de correspondre pel simple fet de ser ciutadans i ciutadanes i pagar-hi impostos. En el cas d’aquelles persones que forçosament han de viure en residències, aquesta “aportació” pot arribar a deixar-les amb només 101€ disponibles a les seues butxaques per passar-hi el mes. És a dir, amb aquests 101€ hauran de pagar-se la roba, les reparacions de les ajudes tècniques personals, així com aquelles xicotetes coses que ajuden a mantenir la il·lusió que la nostra vida és tan digna com la de qualsevol altra persona. Ara, dubtem molt que amb aquesta quantitat es puguen comprar la roba que els agrada, seguir anant al cinema, fer-se un refresc, practicar un esport adaptat o, de tant en tant, anar-hi al futbol. A més, sembla tota una presa de pèl que, per les mateixes dates en què es certificava la nostra roïna econòmica i se’ns ofegava socialment, la mateixa conselleria publicava normes per al desplegament del Pla contra l’Exclusió Social, previst per al trienni 2011-2013. Serà qüestió d’ineptitud o és pura i dura hipocresia?
Potser vivim en una realitat perversa: mentre el nombre de persones que hem de lluitar per tombar les barreres creix, les polítiques que han d’emparar el nostre dret ens retallen la nostra capacitat de supervivència. I la paraula supervivència no l’hem escrita sense voler: el risc d’empobriment que estem sofrint creix a passes gegantines. Estem en perill, i, per tant, no consentirem que els i les responsables passen per la vora, amb les mans a les butxaques, com si res d’això anara amb ells i elles.
El sector pressupostari que s’hauria d’ocupar de defensar els nostres drets ha estat retallat entre un 60 i un 70%. Programes de rehabilitació i d’ocupació s’han vist minvats, en alguns casos, fins a desaparèixer per complet: no hi ha pressupost, diuen. Mentrestant, es perdonen els deutes de la banca, pugen els sous de tota mena de personal polític i sicaris mediàtics, augmenta el pressupost de Defensa i les assignacions als partits polítics. No ho entenem! Algú ens ho hauria d’explicar.
I encara volguérem que el nostre clam sonés més fort quan parlem de la infància. El nostre col·lectiu està passant-les magres, qui ho negarà? Però les barreres que s’alcen enfront dels xiquets i xiquetes amb discapacitats encara són més altes: són criatures més indefenses i la seua veu és més feble. El colp que estan rebent és tremend! No només en educació –l’espai natural de les generacions menudes i on se’ls estant escatimant els mínims per a la seua inclusió-, sinó especialment en els espais d’oci i l’àmbit de la salut. Fa no gaires anys sentíem l’obligació de mostrar solidaritat amb la infància de l’anomenat Tercer Món, els països empobrits per l’imperialisme capitalista més salvatge; avui, és una trista realitat que també hem de bolcar la nostra solidaritat i el nostre compromís més ferm amb les xiquetes i els xiquets que tenim ben a prop que veuen feroçment amenaçada, no ja la seua felicitat i la seua dignitat –dos dels drets humans més innegables a la infància-, sinó com dèiem abans, la seua pròpia supervivència.
Avui celebrem la nostra consciència, les nostres ganes de que les nostres paraules ressonen. Amb signes manuals, amb imatges o amb veu cal que ens fem sentir. El silenci i la invisibilitat rarament són bons companys de viatge per viure una vida castigada. Cal que parlem, que escrivim, que dialoguem, que protestem. De DRETS –sí, en majúscules-, i de política, i d’independència personal, i de les nostres ciutats, de les nostres escoles, dels nostres espais de lleure, dels nostres habitatges, de la nostra sexualitat. Sí, també del nostre dret a ser vistos com éssers sexuals.
La nostra veritat val tant com la de qualsevol altra persona (no és en cap cas minusvàlida). Per tant, lluitar per la paraula, pel dret a cridar, pel dret a dir «lladre» o «assassina» a qui es comporta com a tal, i dir «amic» i «amiga», «estimat» i «estimada» a qui ho és, és la manera per la qual optem avui per a dir que: 
"Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals"
MANIFIESTO DEL
GRUPO DE TRABAJO SOBRE DISCAPACIDAD ISONOMIA
3 de diciembre de 2013
Día Internacional de las Personas con Discapacidad
Las palabras hablan del mundo. Más aún, las palabras hacen el mundo en que vivimos. Como decía no recordamos quien, los límites de su mundo eran los límites de su lenguaje. No existe, para los humanos, un mundo sin palabras: pronunciadas, firmadas o dibujadas. Palabras como libertad, como igualdad, como fraternidad condujeron al mundo a la Era Contemporánea. No existen las palabras importantes “neutrales”. Cuando expresamos una palabra nos comprometemos con su significado; si cambiamos la palabra, cambiamos el compromiso.
A lo largo de décadas hemos visto como las palabras que se referían a nosotros y a nosotras iban cambiando. Hemos creído con fuerza que iban evolucionando, de una manera que hacía irreversible el cambio que acompañaba a la palabra. La visión que el mundo iba teniendo de los problemas que nos afectaban iba cambiando con cada nueva palabra que se introducía.
El mundo fue abandonando aquel concepto tan duro con el que nos señalaban antes para incorporar el de minusválidos en la LISMI de 1982, una de tantas leyes que han quedado en el camino, sin desarrollarse como se debía. Después nos dimos cuenta de que nuestro valor era como el de cualquier otra persona. Apareció el concepto de discapacidad, substantivando a la persona «portadora del déficit». Últimamente hemos descubierto que la «discapacidad» no la lleva la persona, sino que aparece por una falta de adecuación del entorno a las necesidades de muchas personas.
Hace cinco años el Estado Español firmó la Convención Internacional sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, asumiendo este concepto como transitorio y que designa, efectivamente, a las personas que, «al interactuar con diversas barreras, tienen impedimentos para participar plenamente y efectivamente en la sociedad, en igualdad de condiciones con las otras». Y esto lo indica el artículo 1.
Hace poco escuchamos a uno de los ministros con más peso en el Gobierno volver a usar la palabra minusválido, la cual queda claramente obsoleta precisamente por su significación «de incompetencia o menor valía para la participación social», olvidando –queremos imaginar que involuntariamente- que si nuestra participación social se ve menguada es, precisamente, por el regreso de las barreras que nos impiden esa participación.
Barreras siempre han existido, ¡es cierto! Y cuando más atrás miramos, de más grandes vemos. Pero también es cierto que habíamos llegado a creer que aquellos conceptos de libertad, igualdad y fraternidad, que se habían expresado con vocación de cambiar la Historia, al fin se llegaban a universalizar. Parecía que conforme íbamos avanzando en el tiempo, las barreras iban derrumbándose gracias al aumento de la sensibilidad –ganada con nuestra lucha- de la sociedad. Pensábamos también que, en esta historia, el personal político escuchaba la sensibilidad de la ciudadanía.
Las palabras no son inocuas. Hacen bien o hacen mal. Perpetúan imágenes negativas de aquellas personas a quienes se refieren y las estigmatizan o, por el contrario, reconocen sus derechos y se comprometen con ellas.
Nadie hemos elegido las barreras con las cuales nos encontramos. Pero el hecho es que las tenemos. Y el hecho de tenerlas nos obliga a intentar derrocarlas. La comunidad internacional, mediante la Convención, y el Estado del cual somos ciudadanas y ciudadanos, en firmarla, nos ha reconocido el derecho a derrumbarlas. No nos vale, pues, ahora, que nos digan que esto era antes; que, de pronto, nos hemos convertido en “un gasto social” que hace falta minimizar. Otro ejemplo –¡y ya van no sabemos cuántos!- de cómo se nos considera a las personas con diversidad funcional desde la política, es el Decreto del 2 de agosto del presente año, de la Conselleria de Bienestar Social, en el cual se incrementan las cantidades económicas que se tienen que aportar para poder recibir servicios que nos deberían corresponder por el simple hecho de ser ciudadanos y ciudadanas y pagar impuestos. En el caso de aquellas personas que forzosamente deben vivir en residencias, esta “aportación” puede llegar a dejarlas con tan solo 101€ disponibles en sus bolsillos para pasar el mes. Es decir, con estos 101€ tendrán que pagarse la ropa, las reparaciones de las ayudas técnicas personales, así como aquellas pequeñas cosas que ayudan a mantener la ilusión de que nuestra vida es tan digna como la de cualquier otra persona. Ahora, dudamos mucho que con esta cantidad se puedan comprar la ropa que les gusta, seguir yendo al cine, tomarse un refresco, practicar un deporte adaptado o, de vez en cuando, ir al fútbol. Además, parece toda una tomadura de pelo que, por las mismas fechas en que se certificaba nuestra ruina económica y se nos asfixiaba socialmente, la misma Conselleria publicaba normas para el desarrollo del Plan contra la Exclusión Social, previsto para el trienio 2011-2013. ¿Será cuestión de ineptitud o es pura y dura hipocresía?
Quizás vivimos en una realidad perversa: mientras el número de personas que debemos luchar para tumbar las barreras crece, las políticas que deben amparar nuestros derechos nos recortan nuestra capacidad de supervivencia. Y la palabra supervivencia no la hemos escrito sin querer: el riesgo de empobrecimiento que estamos sufriendo crece a pasos agigantados. Estamos en peligro y, por lo tanto, no consentiremos que los y las responsables pasen por nuestro lado, con las manos en los bolsillos, como si nada de esto fuera con ellos y ellas.
El sector presupuestario que tendría que ocuparse de defender nuestros derechos ha sido recortado entre un 60 y un 70%. Programas de rehabilitación y de empleo han sido reducidos hasta, en algunos casos, desaparecer por completo: no hay presupuesto, dicen. Mientras tanto, se perdonan las deudas de la banca, suben los sueldos de toda clase de personal político y sicarios mediáticos, aumenta el presupuesto de Defensa y las asignaciones a los partidos políticos. ¡No lo entendemos! Alguien nos lo tendría que explicar.
Y aún quisiéramos que nuestro clamor sonara más fuerte cuando hablamos de la infancia. Nuestro colectivo está pasándolas duras, ¿quien lo negará? Pero las barreras que se levantan ante los niños y las niñas con discapacidades todavía son más altas: son criaturas más indefensas y su voz es más débil. ¡El golpe que están recibiendo es tremendo! No solo en educación –el espacio natural de las generaciones pequeñas y donde se les están escatimando los mínimos para su inclusión-, sino especialmente en los espacios de ocio y el ámbito de la salud. Hace no demasiados años sentíamos la obligación de mostrar solidaridad con la infancia del denominado Tercer Mundo, los países empobrecidos por el imperialismo capitalista más salvaje; hoy, es una triste realidad que también debemos volcar nuestra solidaridad y nuestro compromiso más firme con las niñas y los niños que tenemos muy cerca que ven ferozmente amenazada, no ya su felicidad y su dignidad –dos de los derechos humanos más innegables a la infancia-, sino como decíamos antes, su propia supervivencia.
Hoy celebramos nuestra conciencia, nuestras ganas de que nuestras palabras resuenen. Con signos manuales, con imágenes o con voz hace falta que nos hagamos oír. El silencio y la invisibilidad raramente son buenos compañeros de viaje por vivir una vida castigada. Hace falta que hablemos, que escribamos, que dialoguemos, que protestemos. De DERECHOS –sí, en mayúsculas-, y de política, y de independencia personal, y de nuestras ciudades, de nuestras escuelas, de nuestros espacios de ocio, de nuestras viviendas, de nuestra sexualidad. Sí, también de nuestro derecho a ser vistos como seres sexuales.
Nuestra verdad vale tanto como la de cualquier otra persona (no es en ningún caso “minusválida”). Por lo tanto, luchar por la palabra, por el derecho a gritar, por el derecho a decir «ladrón» o «asesina» a quien se comporta como tal, y decir «amigo» y «amiga», «querido» y «querida» a quien lo es, es la manera por la cual optamos hoy para decir que: 
"Todas las personas somos diferentes.
 Todas las personas somos iguales"