Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dissabte, 25 de gener de 2014



AMB CAMES QUE RODEN (55)

Al llarg de les nostres vides totes les persones usem infinitat d’utensilis per a dur a terme treballs, activitats de la vida diària relacionades amb l’alimentació, neteja, etc.; en definitiva eines que ens fan més fàcil la nostra quotidianitat i que, lògicament, tenen més o menys importància depenent de les circumstàncies i  necessitats de cada subjecte. Però en el cas de les persones amb diversitat funcional, molts dels objectes i dispositius que utilitzem són bàsics per a desenvolupar la nostra vida diària, augmentant la seua transcendència segons el grau de discapacitat que tenim. Entre altres aparells podem nomenar les cadires de rodes (ja siguen manuals o electròniques), crosses, audiòfons, màquina Perkins, grues, adaptacions per a l’ús de les noves tecnologies... que ens ajuden a gaudir de més independència.
El paràgraf b) de l’article 20 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que entre les mesures efectives que adoptaran els Estats part, perquè les persones amb discapacitat gaudisquen de mobilitat personal amb la major independència possible, figurarà la de «facilitar l’accés de les persones amb discapacitat a formes d’assistència humana o animal i intermediàries, tecnologies de suport, dispositius tècnics i ajudes per a la mobilitat de qualitat, inclús posant-les a la seua disposició a un cost assequible».
Això, com tantes altres coses que diu la Convenció, no s’està complint i l’accés als productes de suport -o ajudes tècniques, com s’anomenaven abans- es fa cada vegada més difícil. És irracional que molts d’aquests productes de suport, tan importants per a les persones que els necessitem, tinguen preus de veritables articles de luxe. Aquesta situació en lloc de millorar empitjora amb les retallades que es fan amb l’excusa de la crisi, que afecten les subvencions atorgades des de les Administracions per a la seua adquisició i, també, amb l’allargament dels terminis de sol·licitud. Comprar, per exemple, una cadira electrònica és quelcom impossible per a moltes persones si no és a través de les ajudes de l’Administració pertinent. La gamma de preus és ampla, depenent de les característiques, i la més barata pot valer uns 1.500 euros que és una petita fortuna per a ciutadans i ciutadanes a qui se’ls està reduint els ingressos i les ajudes, alhora que se’ls incrementa l’aportació en el copagament dels recursos que són imprescindibles per a la seua atenció, deixant-les sense una mínima capacitat econòmica per dur una vida digna. En molts casos no es poden ni pagar els medicaments.
Un altre aspecte a esmentar és el de la qualitat dels productes de suport, que sovint deixa molt a desitjar. S’ha de tenir en compte que parlem d'aparells i dispositius essencials en la nostra vida diària, que en cas d’avaria, en molts casos, a banda de causar possibles accidents ens deixen sense l’autonomia que ens proporcionen. Sense oblidar la tardança en les reparacions i el cost d’aquestes, que quasi es podria qualificar d’atracament. Qualsevol cargol o endoll costa molt més car en una ortopèdia que en qualsevol altre establiment. Però, és clar, el dubte de si les peces més barates tindran la mateixa qualitat fa que sempre acabem comprant en les ortopèdies i això fa que l’abús continue. Sempre s’ha parlat de la complicitat entre les fàbriques i les ortopèdies a l’hora de controlar aquest gran negoci, en aprofitar-se del fet que són articles de primera necessitat per a les persones usuàries. Tot i que volem pensar que no és així, hi ha evidències difícils d’obviar.
S’ha d’exigir que cap producte de suport no es considere un article de luxe i que es facilite l’accés a les prestacions ortopèdiques, fonamentals perquè les persones amb diversitat funcional puguen desenvolupar una vida independent.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot