Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 19 de desembre de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (87)






MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2016.

Un any més commemorem el 3 de desembre el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una jornada en la qual es llegiran diferents manifests a moltes poblacions i ciutats d’arreu del món. En la majoria dels casos, segur que coincidiran a exigir la plena inclusió en la societat de les dones i els homes amb diversitat funcional, a més de reivindicar la promoció i compliment de la legislació que protegeix els nostres drets com a ciutadanes i ciutadans.
Les persones amb diversitat funcional seguim patint les conseqüències de les retallades atroces que es van dur a terme durant els darrers anys, si bé des de la positivitat podem dir que alguns aspectes han millorat -encara que siga provisionalment- gràcies, per exemple, a les ajudes econòmiques de la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana per a compensar el copagament dels medicaments i material ortoprotètic inclosos en el Sistema de la Seguretat Social. Ajudes que, de moment, només estan previstes per a 2016. Què passarà el proper any?
El nostre col·lectiu, com sempre, està entre els considerats en risc de pobresa i d'exclusió, un fet que amb la crisi s'ha agreujat, com ha succeït amb la majoria de persones que sobreviuen gràcies a pensions o bona part de la classe treballadora que, segons una notícia publicada fa poques setmanes, va perdre un 10 per cent del seu poder adquisitiu entre els anys 2008 i 2014. És a dir, cada vegada som més pobres. El copagament per serveis segueix fent estralls. Les persones que resideixen en centres assistencials paguen el 80 per cent de la prestació que reben per la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència i/o el 75 per cent de la seua pensió, amb la qual cosa, en molts casos, no els queda a penes diners per a les seues despeses personals (roba, articles d'higiene personal, oci, formació, accés a la cultura, etc.).
Respecte a l’esmentada llei, més coneguda com a «Llei de dependència», que es va constituir com el quart pilar de l'estat del benestar, cal dir que s'ha convertit en una espècie de «molèstia». Per al Partit Popular perquè mai ha sigut «la seua Llei» i es va dedicar des del primer moment a boicotejar-la i a retallar-la de manera brutal allà on té o va tenir poder, llevant-nos així gran part dels avanços aconseguits per a poder portar una vida digna. I per a la resta de partits, més si tenen responsabilitat de govern en alguna comunitat autònoma, en moltes ocasions aquesta llei és com una càrrega de la qual no es poden desprendre perquè estaria mal vist. És inadmissible que l'aplicació d'aquesta Llei depenga del partit polític que governe i que es manipulen tant totes les xifres relacionades amb aquesta. En l'actualitat, les comunitats autònomes són les que la sostenen i no sabem si les futures partides pressupostàries donaran tant de si.
D'altra banda, la primera part del nom de la Llei, Promoció de l'Autonomia Personal, sembla que es va deixant de costat per a convertir-se en un instrument merament assistencial. Un recurs bàsic per a fomentar aquesta autonomia és l'assistència personal que, avui dia, segueix sent l'opció més desconeguda i menys desenvolupada de les incloses en aquesta norma. Una mesura per a promocionar-la seria igualar les quanties destinades a assistència personal amb les de les subvencions que reben les residències per cada persona usuària. Solament d'aquesta manera s'aconseguiria que les persones amb diversitat funcional poguérem dur a terme el nostre pla de vida independent.
En aquests moments, els tres pilars tradicionals de l'estat del benestar (educació, sanitat i pensions assistencials) mostren esquerdes, que per a les persones amb diversitat funcional són més pronunciades. El del Sistema de Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments. El de l'educació, sense un model que siga acceptat per tots els sectors implicats, segueix creant exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de discapacitat que no poden estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de recursos, casos que amb les retallades han augmentat. I el pilar de la sanitat és evident que també s'ha ressentit amb la crisi, fet que provoca que les mancances que existeixen tant en infraestructures, com en aparells accessibles i tracte personal per a atendre  de manera adequada a dones i homes amb diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no som rendibles i que no val la pena invertir en persones que ja tenim dèficits?
Així mateix, cal incidir en les barreres arquitectòniques, urbanístiques i socials. Encara que hem de felicitar-nos per l'avanç positiu que s'ha produït en la reducció d'obstacles i l'adaptació d'espais, allò del disseny i accessibilitat universal encara queda lluny de ser una realitat. Continuen existint molts llocs i àmbits als quals una persona amb qualsevol tipus de discapacitat té l'accés molt difícil, ja siga per impediments físics o per prejudicis socials. A part, els termes «adaptat» i «accessible» moltes vegades s'usen sense que facen referència a una realitat completa. Un exemple són els recintes, diguem-ne, d'oci, com ara cinemes, teatres,… en els quals –excepte excepcions dignes d'esment- se segueix caient en l'error de situar les localitats reservades per a les persones que utilitzen cadires de rodes davant de la primera fila o darrere de l'última, amb la qual cosa la visibilitat generalment és dolenta (sobretot en els cinemes) i on, a més, no solen haver-hi seients al seu costat, la qual cosa impedeix que es puga compartir l'espectacle amb algú que no use cadira de rodes. Com s'ha comentat tantes vegades, seria primordial, i s'hauria d'establir per normativa, que a l'hora de dissenyar-se i construir-se espais públics es consultara persones representatives dels diversos tipus de discapacitat perquè assessoraren des de la seua experiència personal.
Quant al compliment de les lleis, hem d'esmentar el desig expressat per les i els professionals de la judicatura que van participar en el III Congrés de Protecció Jurídica de la Persona amb Discapacitat, celebrat a Valladolid del 16 al 18 de novembre, que abans de finalitzar la 13a legislatura el Govern central adeqüe l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per l'ONU fa quasi deu anys. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l'argument que és el millor per a elles emparant-se en l'article 156 del Codi Penal, que permet aquesta violació dels drets sexuals i reproductius de les dones –i també dels homes, amb l'aplicació de vasectomies- si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l'autoritza un jutge o una jutgessa. Unes accions que van en contra del que determina la Convenció i no tenen justificació alguna perquè és molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius.
I si parlem de violacions dels drets, no hem de quedar-nos sense denunciar, una vegada més, les violències que pateixen milions de persones amb diversitat funcional –i especialment les dones-, quasi sempre en silenci perquè la majoria no són capaces o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o per falta d'accés als recursos que farien possible la seua denúncia. Tant de bo que iniciatives com la del Govern de la Comunitat Autònoma d'Aragó, que a través de l'Institut Aragonés de la Dona ha posat en marxa un protocol contra la violència de gènere en dones amb discapacitat que possibilitarà l'adaptació d'aquests recursos a les necessitats especials de les dones amb diversitat funcional, tinguen èxit i s'apliquen per altres administracions.
Per a tancar el nostre manifest, com cada any, recordem el lema que afirma que la diversitat i la igualtat són valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions doncs:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

divendres, 16 de desembre de 2016

Drets de les persones amb diversitat funcional
Cèsar Gimeno i Nebot*
En a penes quinze dies es commemoren tres dates molt importants: El 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones; el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat; i el 10 desembre, Dia Internacional dels Drets Humans. Tots tres establits per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per motius diferents però amb uns objectius comuns: la igualtat, la llibertat i la dignitat de totes les dones i homes que habiten aquest planeta anomenat Terra.
Les persones que manifestem qualsevol tipus de discapacitat, una denominació que preferim substituir per «diversitat funcional» per no comportar aquest terme cap caire pejoratiu, ens identifiquem amb els objectius de les tres dates internacionals. Com a éssers humans, tenim els mateixos drets i obligacions que la resta de la població. Per això celebrem la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans el 10 de desembre de 1948, que en el primer paràgraf de l’article 2 diu: «Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició». Malauradament, en el món hi ha milions de persones que pateixen discriminació i sense cap opció d’exercir els seus drets fonamentals. Entre les persones més discriminades ens trobem la majoria de les que tenim una diversitat funcional; fet que s’agreuja en els països menys desenvolupats i que s’aguditza més si ets dona, per allò de la doble discriminació: per ser dona i manifestar algun tipus de discapacitat.
Per aquestes circumstàncies d’especial exclusió de les persones amb diversitat funcional, en 1992, l’ONU va instaurar el 3 de desembre com a Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. És cert que en les dècades transcorregudes des d’aleshores s’ha avançat molt quant a la protecció i promoció dels nostres drets que va culminar amb l’aprovació, el 13 de desembre de 2006, de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i el seu Protocol Facultatiu. És evident que als països més desenvolupats, entre els quals s’hi pot comptar Espanya, s’ha assolit un bon nivell de protecció, però també és una trista realitat que amb l’esclat de la crisi econòmica i les retallades atroces aplicades des del Govern central, la situació de les persones amb diversitat funcional ha empitjorat en tots els àmbits. La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, que ens van vendre com el quart pilar de l'estat del benestar, ha anat patint una retallada darrere d’una altra. I quant als tres pilars tradicionals de l'estat del benestar (educació, sanitat i pensions assistencials) no podem ser massa optimistes perquè mostren esquerdes, que per a les persones amb diversitat funcional encara són més preocupants. El del Sistema de Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments i ja fa anys que la revalorització de les pensions no compensa la pèrdua de poder adquisitiu. El de l'educació, sense un model consensuat per tots els sectors implicats, segueix creant exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de discapacitat que no poden estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de recursos, casos que amb les retallades han augmentat. I en el cas de la sanitat és evident que també s'ha ressentit amb la crisi, fet que provoca que les mancances que existeixen tant en infraestructures, com en aparells accessibles i tracte personal per a atendre de manera adequada a dones i homes amb diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no val la pena invertir en persones que ja tenim dèficits?
Tornant a la importància de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, ens hem de fer ressò de la urgència de l’adequació de l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol als mandats de la Convenció, cosa que encara no s’ha fet transcorreguts més de vuit anys des de la seua ratificació, en maig de 2008, pel Govern de Rodríguez Zapatero. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització forçosa que pateixen les dones, amb una incapacitació legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb l'argument que és el millor per a elles emparant-se en l'article 156 del Codi Penal, que permet aquesta violació dels drets sexuals i reproductius de les dones –i també dels homes, amb l'aplicació de vasectomies- si la persona manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l'autoritza un jutge o una jutgessa. Unes accions que van en contra del que determina la Convenció i no tenen justificació alguna perquè és molt evident que hi ha mètodes anticonceptius que no anul·len els drets reproductius.
Aquesta és una de les violències que pateixen milions de persones amb diversitat funcional, quasi sempre en silenci perquè la majoria no són capaces o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o per falta d'accés als recursos que farien possible la seua denúncia. Això fa que el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, siga una data fonamental per a visibilitzar també la violència que pateixen les dones amb diversitat funcional. Per acabar recordem que totes les persones som diferents, totes les persones som iguals.

*Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia



(Publicat a la secció La ventana de la UJI. Mediterráneo 11/12/2016 http://isonomia.uji.es/revistadeprensa/)