AMB CAMES QUE RODEN (87)
MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2016.
Un any més commemorem el 3 de desembre el Dia Internacional de les Persones
amb Discapacitat, una jornada en la qual es llegiran diferents manifests a
moltes poblacions i ciutats d’arreu del món. En la majoria dels casos, segur
que coincidiran a exigir la plena inclusió en la societat de les dones i els
homes amb diversitat funcional, a més de reivindicar la promoció i compliment
de la legislació que protegeix els nostres drets com a ciutadanes i ciutadans.
Les persones amb diversitat funcional seguim patint les conseqüències de
les retallades atroces que es van dur a terme durant els darrers anys, si bé
des de la positivitat podem dir que alguns aspectes han millorat -encara que
siga provisionalment- gràcies, per exemple, a les ajudes econòmiques de la Conselleria
de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana per a
compensar el copagament dels medicaments i material ortoprotètic inclosos en el
Sistema de la Seguretat Social. Ajudes que, de moment, només estan previstes
per a 2016. Què passarà el proper any?
El nostre col·lectiu, com sempre, està entre els considerats en risc de
pobresa i d'exclusió, un fet que amb la crisi s'ha agreujat, com ha succeït amb
la majoria de persones que sobreviuen gràcies a pensions o bona part de la
classe treballadora que, segons una notícia publicada fa poques setmanes, va
perdre un 10 per cent del seu poder adquisitiu entre els anys 2008 i 2014. És a
dir, cada vegada som més pobres. El copagament per serveis segueix fent
estralls. Les persones que resideixen en centres assistencials paguen el 80 per
cent de la prestació que reben per la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal
i atenció a les persones en situació de dependència i/o el 75 per cent de la
seua pensió, amb la qual cosa, en molts casos, no els queda a penes diners per
a les seues despeses personals (roba, articles d'higiene personal, oci,
formació, accés a la cultura, etc.).
Respecte a l’esmentada llei, més coneguda com a «Llei de dependència», que
es va constituir com el quart pilar de l'estat del benestar, cal dir que s'ha
convertit en una espècie de «molèstia». Per al Partit Popular perquè mai ha
sigut «la seua Llei» i es va dedicar des del primer moment a boicotejar-la i a
retallar-la de manera brutal allà on té o va tenir poder, llevant-nos així gran
part dels avanços aconseguits per a poder portar una vida digna. I per a la
resta de partits, més si tenen responsabilitat de govern en alguna comunitat
autònoma, en moltes ocasions aquesta llei és com una càrrega de la qual no es
poden desprendre perquè estaria mal vist. És inadmissible que l'aplicació
d'aquesta Llei depenga del partit polític que governe i que es manipulen tant
totes les xifres relacionades amb aquesta. En l'actualitat, les comunitats
autònomes són les que la sostenen i no sabem si les futures partides
pressupostàries donaran tant de si.
D'altra banda, la primera part del nom de la Llei, Promoció de l'Autonomia
Personal, sembla que es va deixant de costat per a convertir-se en un
instrument merament assistencial. Un recurs bàsic per a fomentar aquesta
autonomia és l'assistència personal que, avui dia, segueix sent l'opció més
desconeguda i menys desenvolupada de les incloses en aquesta norma. Una mesura
per a promocionar-la seria igualar les quanties destinades a assistència
personal amb les de les subvencions que reben les residències per cada persona
usuària. Solament d'aquesta manera s'aconseguiria que les persones amb diversitat
funcional poguérem dur a terme el nostre pla de vida independent.
En aquests moments, els tres pilars tradicionals de l'estat del benestar
(educació, sanitat i pensions assistencials) mostren esquerdes, que per a les
persones amb diversitat funcional són més pronunciades. El del Sistema de
Pensions Assistencials es ressent des dels fonaments. El de l'educació, sense
un model que siga acceptat per tots els sectors implicats, segueix creant
exclusió i són moltes les persones amb algun tipus de discapacitat que no poden
estudiar o han de deixar de fer-ho per falta de recursos, casos que amb les
retallades han augmentat. I el pilar de la sanitat és evident que també s'ha
ressentit amb la crisi, fet que provoca que les mancances que existeixen tant
en infraestructures, com en aparells accessibles i tracte personal per a
atendre de manera adequada a dones i
homes amb diversitat funcional segueixen pendents de resolució. Serà que no som
rendibles i que no val la pena invertir en persones que ja tenim dèficits?
Així mateix, cal incidir en les barreres arquitectòniques, urbanístiques i
socials. Encara que hem de felicitar-nos per l'avanç positiu que s'ha produït
en la reducció d'obstacles i l'adaptació d'espais, allò del disseny i
accessibilitat universal encara queda lluny de ser una realitat. Continuen
existint molts llocs i àmbits als quals una persona amb qualsevol tipus de
discapacitat té l'accés molt difícil, ja siga per impediments físics o per
prejudicis socials. A part, els termes «adaptat» i «accessible» moltes vegades
s'usen sense que facen referència a una realitat completa. Un exemple són els
recintes, diguem-ne, d'oci, com ara cinemes, teatres,… en els quals –excepte
excepcions dignes d'esment- se segueix caient en l'error de situar les
localitats reservades per a les persones que utilitzen cadires de rodes davant
de la primera fila o darrere de l'última, amb la qual cosa la visibilitat
generalment és dolenta (sobretot en els cinemes) i on, a més, no solen haver-hi
seients al seu costat, la qual cosa impedeix que es puga compartir l'espectacle
amb algú que no use cadira de rodes. Com s'ha comentat tantes vegades, seria
primordial, i s'hauria d'establir per normativa, que a l'hora de dissenyar-se i
construir-se espais públics es consultara persones representatives dels
diversos tipus de discapacitat perquè assessoraren des de la seua experiència
personal.
Quant al compliment de les lleis, hem d'esmentar el desig expressat per les
i els professionals de la judicatura que van participar en el III Congrés de
Protecció Jurídica de la Persona amb Discapacitat, celebrat a Valladolid del 16
al 18 de novembre, que abans de finalitzar la 13a legislatura el Govern central
adeqüe l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol als mandats de la
Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per l'ONU
fa quasi deu anys. Aquest ajust evitaria despropòsits com l'esterilització
forçosa que pateixen les dones amb diversitat funcional, amb una incapacitació
legal dictada per la pertinent autoritat judicial i sol·licitada per familiars
que deixa via lliure per a sotmetre-les a una lligadura de trompes, amb
l'argument que és el millor per a elles emparant-se en l'article 156 del Codi
Penal, que permet aquesta violació dels drets sexuals i reproductius de les
dones –i també dels homes, amb l'aplicació de vasectomies- si la persona
manifesta una deficiència psíquica greu i la pràctica l'autoritza un jutge o
una jutgessa. Unes accions que van en contra del que determina la Convenció i
no tenen justificació alguna perquè és molt evident que hi ha mètodes
anticonceptius que no anul·len els drets reproductius.
I si parlem de violacions dels drets, no hem de quedar-nos sense denunciar,
una vegada més, les violències que pateixen milions de persones amb diversitat
funcional –i especialment les dones-, quasi sempre en silenci perquè la majoria
no són capaces o no s'atreveixen a denunciar per temor a les conseqüències o
per falta d'accés als recursos que farien possible la seua denúncia. Tant de bo
que iniciatives com la del Govern de la Comunitat Autònoma d'Aragó, que a
través de l'Institut Aragonés de la Dona ha posat en marxa un protocol contra
la violència de gènere en dones amb discapacitat que possibilitarà l'adaptació
d'aquests recursos a les necessitats especials de les dones amb diversitat
funcional, tinguen èxit i s'apliquen per altres administracions.
Per a tancar el nostre manifest, com cada any, recordem el lema que afirma
que la diversitat i la igualtat són valors bàsics universals que s'han de
defensar en tots els àmbits i situacions doncs:
«Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.»
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXVIII. 19/12/2016)
