Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 24 de novembre de 2014



AMB CAMES QUE RODEN (63)



Totes les persones de bé hauríem de tenir consciència que la violència de gènere és una de les xacres més vergonyoses i doloroses que arrossega la humanitat i que encara és més penosa de suportar quan es produeix en una societat moderna i –suposadament- civilitzada com és la nostra. Sí, si més no, molts casos ixen a la llum i, de vegades, s’evita que avancen fins al desenllaç irreparable del femicidi. Però una immensa majoria de les situacions de violència envers les dones, si no deriven en episodis de violència com malauradament és tan habitual a l’Estat espanyol, restaran per sempre en la foscor més perversa, ja siga per manca de proves o perquè les víctimes i el seu entorn tenen por a les represàlies que puguen sofrir si denuncien. L’índex dels casos de violència coneguts no baixa amb el transcórrer dels anys malgrat l’existència de programes de prevenció i d’intervenció que, vistos els resultats, sembla que no són prou efectius ni suficients, o és que no s’apliquen com caldria. Sense oblidar els factors socials o culturals que propicien l’exercici de la violència contra les dones, potser perquè vivim en una societat que no es capaç de transmetre els valors de la igualtat, la no violència, el respecte a la diversitat i tants d’altres que millorarien la convivència.
Una part encara molt més oculta de la violència de gènere és la que pateixen les dones amb discapacitat, manifestada tant amb agressions físiques com maltractaments psicològics. El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha apuntat que alguns aspectes claus de la Llei de Violència de Gènere cal modificar-los. Una de les seues propostes és la incorporació d'indicadors de gènere i discapacitat en la recopilació de dades i estadístiques sobre violència, ja que, ara mateix, no hi ha informació estadística sobre el nombre de dones amb discapacitat que pateixen maltractaments físics i psicològics, malgrat que s'estima que la xifra és elevada i que aquestes dones tenen cinc vegades més de probabilitats de ser víctimes de violència que la resta de població femenina. Així mateix, el CERMI recorda que tant l'esterilització forçosa com l'avortament coercitiu es segueixen practicant, sobretot en el cas de les dones i xiquetes amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, sense tenir en compte la seua opinió ni demanar el seu consentiment, adduint que s’apliquen pel seu benestar, i afirma que aquestes pràctiques han d’estar considerades formes de violència contra la dona perquè aquests actes poden arribar a equivaldre a la tortura. L'esmentada entitat també creu necessari ampliar el concepte de violència contra les dones i les xiquetes adoptant la redacció del Consell de Drets Humans de Nacions Unides que diu que la violència contra les dones i les xiquetes amb discapacitat contempla, no solament la infligida per la parella o cònjuge, sinó també aquella que procedisca d’altres membres de l'entorn familiar i institucional (l’exercida per cuidadors i cuidadores), ja que són qui més fàcil accés tenen a la seua intimitat, en especial en el cas de les xiquetes.
Els recursos per a combatre la violència envers les dones són limitats i poc accessibles per a les dones amb discapacitat, tant per raons socioculturals com físiques (per exemple les barreres arquitectòniques de les cases d'acolliment). Les administracions públiques haurien de prendre consciència que aquestes dones que són víctimes per partida doble –per raons de gènere i per la seua discapacitat- necessiten que s’apliquen mesures especials i que siguen efectives per evitar la seua indefensió davant del terrorisme masclista.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot



dilluns, 17 de novembre de 2014



Gent per Castelló

Entrevista a Cèsar Gimeno: diversitat funcional i mobilitat

marcha_no_competitiva_por_la_igualdad_de_oportunidades_de_las_personas_con_diversidad_funcional_Cèsar Gimeno i Nebot és col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló. Responsable del blog El racó del Cèsar, redacta i investiga al voltant de la diversitat funcional. Des de Gent per Castelló parlem del treball que hi desenvolupa en la Fundació, el terme diversitat funcional, i sobretot aprofundim en la mobilitat i accessibilitat a la ciutat de Castelló.

  • Abans de res, què és la Fundació Isonomia? Quin treball hi desenvolupes com a col·laborador? 
La Fundació Isonomia és una entitat privada sense ànim de lucre depenent de la Universitat Jaume I de Castelló, creada en 2002, que té com a funció la promoció i el foment de la igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes. Isonomia és una organització d’àmbit estatal, plural i independent, no vinculada a cap partit polític. Es pot trobar tota la informació al seu lloc web.
Entre les eines amb que compta per a desenvolupar els seus propòsits estan els Grups de Treball Isonomia, abans GIAT (Grups d’Investigació, Anàlisi i Treball). Es conceben com a grups de treball interdisciplinari, vertebrats entorn d’un tema social concret, que tenen com a finalitat última aportar propostes des de la detecció de necessitats de les persones afectades. En definitiva, es persegueix engegar dispositius i serveis ajustats a les necessitats, desitjos i/o manques dels col·lectius, subjectes i comunitats finalistes, participant juntament amb les institucions en la cerca d’alternatives. Un d’aquests grups és el dedicat a la reflexió activa entorn de la discapacitat en la qual estan representades les persones, col·lectius i institucions relacionades amb la diversitat funcional. Aquest grup que es va crear en 2002, va ser un dels primers grups de treball que va engegar Isonomia.
Des del grup cada any es tria una qüestió concreta sobre la qual treballar. Així, entre altres accions, ja s’ha elaborat una Guia de recursos sobre discapacitat de la província de Castelló; s’ha redactat un document sobre Pautes recomanades per a l’actuació dels/de les professionals encarregats/ades de comunicar la primera notícia de la detecció d’una discapacitat; s’ha sistematitzat una Guia de serveis i ajudes sobre discapacitat de l’Excm. Ajuntament de Castelló; s’ha confeccionat un document sobre les Recomanacions sobre aspectes bàsics per a fomentar la vida autònoma de les persones amb discapacitat; etc. El 2007, Any Europeu de la Igualtat d’Oportunitats per a Totes les Persones, es va dur a terme la I Marxa no competitiva per la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional, sota el lema «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals», de la qual es van realitzar set edicions. En 2008 es va iniciar el seguiment de la implementació de la LLEI 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Es pot trobar tota la informació relacionada en aquest enllaç.
En 2012 es va abordar l’economia de la discapacitat com a tema monogràfic a treballar. En aquest sentit, es va acordar elaborar una publicació amb els relats aportats per les col·laboradores i col·laboradors del grup, en els quals es reflecteixen experiències personals relacionades amb diversos aspectes de l’economia que afecten la vida quotidiana de persones amb discapacitat: impediments en l’accés a l’ocupació; dificultats per a obtenir prestacions econòmiques, ajudes, subvencions i beques; costos d’adaptacions i productes de suport, i el seu manteniment; despeses en cures i atenció personal; etc. L’objectiu principal és donar a conèixer a la resta de la ciutadania les circumstàncies econòmiques d’aquest col·lectiu, al mateix temps que es visibilitza l’enriquiment que aconsegueixen alguns sectors a costa de l’explotació que pateixen les persones amb discapacitat, ja siga de manera física i individualitzada o a través d’accions mercantils poc ètiques com, per exemple, el negoci ortopèdic. La publicació, fruit d’aquesta recopilació de relats personals, porta per títol Relatos sobre discapacidad y economías de a pie.
En les dues darreres anualitats el Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia està treballant el tema de la sexualitat de les persones amb discapacitat. Entre les iniciatives que s’han proposat per a fer visible aquesta situació i aconseguir que s’escolten les veus dels i de les protagonistes està la d’elaborar una publicació amb els relats en primera persona que aporten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que hi vulguen col·laborar. Les narracions s’han de basar en aquests tres aspectes: què representa la sexualitat en les seues vides, com la posen en pràctica i com els agradaria viure-la. Quant a l’extensió dels escrits hauria d’estar entre dos i cinc folis.
Quant al meu vincle amb la Fundació Isonomia, sóc col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat des de la seua creació en 2002. Actualment ho faig en qualitat de vicepresident de l’Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU).

  • Malgrat el nom del grup de treball, vosaltres reivindiqueu l’ús de l’expressió “diversitat funcional”. Què és la diversitat funcional? Per què reivindiqueu l’expressió?
Diversitat funcional és el terme proposat pel Foro de Vida Independiente y Divertad per anomenar la discapacitat, paraula refusada per pejorativa com moltes altres que es van usar anteriorment. Des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia es va creure convenient començar a compaginar l’ús de la denominació oficial persones amb discapacitat amb la de persones amb diversitat funcional.
Personalment, i més després de les reflexions que m’ha fet un company que és professor, em sembla desencertat canviar simplement l’expressió persona amb discapacitat per persona amb diversitat funcional, com si realment volguérem dir el mateix. Perquè la realitat és que totes les persones som diverses funcionalment. Com diu el meu amic, l’acte més revolucionari que pot haver és anomenar les coses pel seu nom i a mi el terme oficial persona amb discapacitat em sembla correcte.

  • Quines són algunes de les dificultats que es poden trobar persones amb diversitat funcional a l’hora de moure’s per una ciutat?
Tant les barreres urbanístiques com les barreres arquitectòniques són dos dels factors que causen la discapacitat. Tal com es reconeix a la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, aquesta no és un fet inherent de la persona que la manifesta sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes ciutadanes i ciutadans troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l’hora de desenvolupar les seues activitats diàries. Només l’incompliment de la normativa de la cota 0 en molts passos de vianants ja ocasiona moltes dificultats que, de vegades, poden acabar en caigudes que causen lesions.
Però a banda d’aquestes barreres esmentades, un altre element que influeix en la bona o mala mobilitat de les persones amb discapacitat per una ciutat és el grau d’accessibilitat que tinguen els mitjans de transport disponibles.

  • I concretant-ho a la ciutat de Castelló? Amb quins problemes t’enfrontes tu personalment per moure’t per la ciutat?
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia es va dur a terme una campanya en què es va demanar la col·laboració de la ciutadania perquè remeteren fotografies que plasmaren barreres urbanístiques i arquitectòniques que detectaren al seu carrer, al seu barri… Es van rebre moltes fotos que reflectien despropòsits que es podien trobar a la nostra ciutat, tant a les vies públiques com a edificis en els quals s’ofereixen serveis públics. Per fortuna molts d’aquells obstacles s’han anat eliminant, un fet que confirma la millora de l’accessibilitat de Castelló de la Plana per a les persones amb mobilitat reduïda i que s’ha anat consolidant, de mica en mica, al llarg de les darreres dècades. Però això no vol dir que Castelló siga una ciutat sense barreres, és clar que en continuen havent. I això ho confirma la notícia difosa fa uns dies sobre la partida de 100.000 euros que l’Ajuntament de Castelló inclourà en els pressupostos de 2015 per engegar un pla d’accessibilitat. Així es va comunicar després de mantenir una reunió amb representants de quatre associacions de persones amb discapacitat. Tant de bo siga un pla efectiu i corregisca bona part de les deficiències que n’hi ha.
Quant als mitjans de transport públics s’ha de dir que necessiten millorar. Per exemple, se suposa que tots els autobusos urbans són accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda perquè tots hi porten rampa, ja siga automàtica o manual. Però és una accessibilitat molt subjectiva perquè les automàtiques moltes vegades no funcionen i les manuals depenen de la voluntat del conductor o conductora. Quant a la seguretat, l’únic “ancoratge” disponible en aquests vehicles és un cinturó que moltes de les persones usuàries no poden cordar-se sense ajuda.
Es pot adduir que per a persones amb un grau de discapacitat alt ja existeix el Servei Municipal de Transport Adaptat de porta a porta, un recurs bàsic perquè puguen desplaçar-se. Però aquest transport no cobreix tots els horaris necessaris per a desenvolupar una vida social plena. Després d’un període en què va aplicar-se el copagament per part de les persones usuàries, hi ha tornat a ser gratuït. No obstant, ara mateix, està en procés de transició perquè va a començar a aplicar-se un nou reglament de funcionament d’aquesta modalitat de transport que, per les primeres notícies que ens han arribat, complicarà les gestions per a sol·licitar-hi serveis.
Tornant als autobusos, afegir que en moltes parades situades en indrets que no hi ha voreres –o quan el vehicle no pot acostar-s’hi suficientment- la rampa, al desplegar-se, queda molt inclinada fent perillosa i complicada l’operació de pujar-hi o baixar-hi, a més de limitar l’autonomia de les persones usuàries en molts casos.
Del TRAM, des de l’ajuntament s’ha dit que el nou comboi que s’ha adquirit i que està en període de proves compta amb els dos tipus de plataforma desplegable: automàtica i manual. No sé si interpretar-ho de manera positiva o com una passa enrere quant a l’accessibilitat universal, ja que quan es va posar en marxa el TRAM es va dir que totes les andanes de les parades estaven calculades al mil·límetre perquè els combois quedaren a la mateixa alçada i això faria innecessari l’ús de cap plataforma.
Una altra dificultat que afecta a les persones amb mobilitat reduïda, i que fins i tot pot posar en risc la seua integritat física, és l’inadequat funcionament d’alguns semàfors que regulen el pas de vianants en vies amb quatre carrils de circulació. Estan pocs segons en verd, no donant un temps prudencial perquè les persones que circulen amb lentitud pel seu estat físic puguen acabar de creuar la totalitat de la calçada abans de posar-se en roig. I, evidentment, en els passos de vianants sense semàfors –que ja són perillosos per a la ciutadania en general- la inseguretat de les persones amb mobilitat reduïda és molt alta. Ah, i una altra cosa que també hi augmenta el perill d’accident és la manca de visibilitat de les persones que circulem en cadira de rodes deguda a la disposició dels vehicles aparcats, de la col·locació de contenidors i fins i tot per l’excessiva alçada de la vegetació –sobretot en les mitjanes- en les proximitats d’aquests passos.

  • Finalment, quines mesures consideres que serien necessàries per millorar la situació a la ciutat i aconseguir la major autonomia possible? Creus que és un problema d’inversió, o més bé de sensibilització?
És molt important que l’accessibilitat i la mobilitat de les persones que la tenim reduïda siga una qüestió present en tots i cadascun dels projectes i accions que es facen des de l’ajuntament. Com un factor que es tinga en compte des del principi i no quelcom secundari; perquè no passe allò que abans era habitual, que es feien obres públiques, s’acaben, i després es veia la manera d’adaptar-les, sobretot si hi havia reclamacions, amb la conseqüència que l’accessibilitat era un sobrecost afegit. Però a banda de la inversió econòmica, s’ha d’insistir en l’educació de la ciutadania. Perquè sense educació és difícil que la sensibilització, l’empatia, la solidaritat i, en definitiva, la convicció sobre la necessitat de l’existència de la igualtat d’oportunitats real nasca des de fonaments consolidats en el dret i la justícia. De res valdrà que un pas de vianants siga perfectament accessible si algú aparca el seu vehicle impedint-hi l’accès; o que hi haja molts llocs d’estacionament reservats per a persones amb mobilitat reduïda si són ocupats per vehicles que no compten amb el pertinent permís.
Entre les mesures més urgents que s’haurien d’implementar, circumscrivint-se a la mobilitat, destacaria:
  1. El compliment de la cota 0 en tots els passos de vianants i supressió de totes les barreres urbanístiques.
  2. La millora de la visibilitat en els passos de vianants.
  3. L’adequació dels temps dels semàfors a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda per creuar els vials amb seguretat.
  4. La instal·lació de semàfors amb senyals sonors per a augmentar la seguretat i autonomia de les persones amb discapacitat visual a l’hora de creuar vials.
  5. L’elevació de la calçada en passos de vianants sense semàfors situats en vials molt llargs per tal d’aconseguir una disminució efectiva de la velocitat dels vehicles.
  6. La millora de l’accessibilitat als transports públics, sempre amb l’objectiu que el seu ús puga fer-se des de la màxima autonomia personal possible.
  7. L’agilització de les gestions per a sol·licitar els serveis del transport municipal adaptat.
  8. L’ampliació dels horaris del Servei Municipal de Transport Adaptat en la mesura de les possibilitats perquè cobrisca horaris en els quals, ara mateix, no hi ha serveis. En aquest sentit potser es podria plantejar el copagament en serveis relacionats amb l’oci.

dimecres, 5 de novembre de 2014





AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.
 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot