Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dijous, 25 d’agost de 2016

Peter Norman, un medallista olímpic discriminat per la seua solidaritat amb la lluita de les persones negres pels seus drets


Quan les dones i homes negres eren tractades com a merda als Estats Units d'Amèrica, dos velocistes americans van alçar el puny en el podi dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 reivindicant els drets humans de les persones negres en el seu país.

Van ser expulsats immediatament, la seua carrera esportiva es va truncar, van rebre amenaces de mort i van acabar un rentant cotxes a Texas i l'altre d'estibador al port de Nova York. Va ser gràcies a gent valenta com ells que la segregació racial a EUA va retrocedir una mica.

Però la història de l'home blanc de la fotografia és menys coneguda i és digna d'una pel·lícula. És australià, es deia Peter Norman i va ser medalla de plata en aquella cursa. Es pensava que era aliè a la moguda que es va muntar darrere d'ell, però no era així. Els dos americans li van explicar el que anaven a fer i li van preguntar què li semblava. Norman va contestar: «Crec que tot home té dret a beure la mateixa aigua. Crec en el que creuen vostès». I a continuació va assenyalar el distintiu de la lluita dels negres (l'adhesiu redó blanc que es veu a la foto) i va preguntar si en tenien un per a ell. D'aquesta manera va mostrar la seua solidaritat amb la lluita de les dones i homes negres.

Les conseqüències per a l'australià van ser terribles. Va ser condemnat a l'ostracisme. No solament se li va fer difícil seguir corrent; tampoc aconseguia que li donaren treball. Repetides vegades el van convidar a demanar perdó per l'episodi de Mèxic, però ell es va negar, i va seguir entrenant pel seu compte aconseguint temps millors que els dels seus rivals. En els quatre anys següents va batre tretze vegades la marca de qualificació en els 200 metres per a anar als Jocs Olímpics de Munic en 1972, però no el van convocar a l'equip nacional i, per primera vegada en la història dels Jocs, Austràlia no va tenir esprintador en les finals de 100 i 200 metres. 

Norman va intentar dedicar-se al futbol australià professional però una lesió en el tendó d'Aquil·les el va posar en risc de perdre la cama per gangrena. Es va fer addicte als calmants que li receptaven, es va recuperar i va començar a militar en el sindicalisme i treballar en una carnisseria. Usava la seua medalla olímpica per a travar la porta del seu apartament.

Quan es va anunciar que Austràlia organitzaria els Jocs en el 2000, es va il·lusionar pensant que l'inclourien en els festeigs. L'organització de Sydney va convidar a totes i tots els medallistes olímpics d'Austràlia a desfilar el dia de la inauguració, però a Norman no solament el van excloure de la desfilada: ni tan sols li van enviar entrades per a anar a l'estadi. Era el millor velocista de la història australiana però no existia. Fins i tot en l'estàtua que s'havia erigit en el campus de San José, Califòrnia, commemorant aquell podi de Mèxic 68, el segon lloc estava buit.

Quan va morir en el 2006, els dos exvelocistes americans van viatjar fins a Melbourne i van portar el seu fèretre. La banda musical present en l'acte va interpretar “Carros de foc”.























 (Informació extreta de les xarxes socials)