Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó i que llegiu els nostres escrits.

dimarts, 18 de desembre del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (110)

Manifest del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. 
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2018
El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, que cada 3 de desembre es commemora, té l’objectiu de promoure activitats encaminades a aconseguir el gaudi ple i en igualtat d’oportunitats dels drets humans, així com la participació en la societat, per part de les persones amb diversitat funcional tal com es va establir en el Programa d'Acció Mundial per a les Persones amb Discapacitat aprovat per l'Assemblea General de les Nacions Unides en 1982. Vint-i-sis anys després segueix sent imprescindible cridar l’atenció de la ciutadania sobre la desigualtat i, en massa casos, discriminació que pateixen cada dia, des que s’aixequen al matí fins que es giten a la nit, al voltant de 650 milions d’habitants del món pel simple fet de manifestar una discapacitat.
L’accés a drets bàsics com la salut, l’educació, el treball, etc., segueix sent complicat, quan no impossible, per a milions de dones i homes amb diversitat funcional. Recentment, un informe realitzat per la relatora especial dels drets de les persones amb discapacitat de Nacions Unides, Catalina Devandas, denunciava les greus mancances que dificulten l’accés d’aquestes ciutadanes i ciutadans al dret a la salut i l’atenció sanitària, vulnerant, d’aquesta manera, la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada l’any 2006 per Nacions Unides en la qual les persones amb discapacitat són reconegudes com a subjectes de dret.
L'esmentat informe assenyala el manteniment de les pràctiques d'esterilització forçosa en dones amb discapacitat psicosocial i intel•lectual, així com la submissió a avortaments coercitius, com a pràctiques que s’han d’erradicar. Com també indica que cal suprimir la mesura de la incapacitació jurídica, que possibilita que una tercera persona prenga decisions en nom de la dona o l'home amb discapacitat, substituint-lo per un sistema de suports en la presa de decisions. Alhora critica l’existència de textos legals com la Convenció de Drets Humans i Biomedicina del Consell d'Europa, de 1997, que justifiquen l'ús de la coerció contra les dones i homes amb discapacitat en matèria sanitària, i considera molt important garantir la llibertat i el consentiment informat del subjecte afectat a l'hora de dur a terme tractaments mèdics. A més, informa que més de la meitat de les persones amb discapacitat no tenen prou recursos econòmics per a pagar-se totes les seues necessitats sanitàries.
D’altra banda, el proppassat 25 de novembre es va commemorar el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Les violències que pateixen les dones amb diversitat funcional, ja siga en institucions, en l'entorn familiar o en qualsevol altre àmbit, sempre han sigut invisibilitzades tant conscient com inconscientment. Tots els tipus de violències (física, psicològica, econòmica, social, etc.) són més intenses quan afecten a dones amb discapacitat per les seues situacions personals que, en la majoria dels casos, és de total indefensió i les conseqüències de les quals poden durar tota la vida. És molt significativa la dada publicada a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir, quasi una de cada tres, declara que ha sigut víctima de violència de gènere. A més, les seues possibilitats de denunciar sovint són gairebé inexistents. En aquest aspecte s’ha de destacar positivament la posada en marxa del projecte ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol•liciten.
A l’àmbit laboral segueixen vigents les bretxes salarials. Segons les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat», basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, la bretxa salarial existent en el cas de les dones amb discapacitat amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada -segons dades de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals-, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa patent que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por al fet que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col•lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.
El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, seguint les seues tasques d’indagació sobre qüestions que afecten el dia a dia de les persones amb diversitat funcional, s’ha dedicat aquest any a cercar quina és la percepció, el coneixement, l’ús i la penetració de les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) en aquest col•lectiu. A tal fi, des d’aquest Grup, es va configurar una xicoteta enquesta que es va distribuir entre els diferents col•lectius de persones amb discapacitat, principalment, de la província de Castelló. Un fet que ja és evident és que el coneixement i domini d’aquestes tecnologies ja resulten imprescindibles i que qui no tindrà uns coneixements mínims en l’ús no podrà desenvolupar la seua vida amb la mateixa fluïdesa que la resta de ciutadania; fins i tot podria quedar-se fora de la societat digital, amb tot el que això comportaria. Per aquest motiu, és molt important que es complisquen els articles de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en els quals es requereix als Estats part que emprenguen o promoguen la investigació i el desenvolupament, i fomenten la disponibilitat i l'ús de noves tecnologies, incloses les tecnologies de la informació i les comunicacions (article 4, apartat g); així com que promoguen l’accessibilitat a les esmentades tecnologies (article 9, apartats g i h) per part de les persones amb diversitat funcional.
Per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, una vegada més, recordem el lema que referma la diversitat i la igualtat com valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:
Totes les persones som diferents.
Totes les persones som iguals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dijous, 6 de desembre del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (109)

«Una de cada tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»
Com cada 25 de novembre es commemorarà el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat, més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals, econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i, mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.
Quant a les dones amb discapacitat no hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.
Els casos de violació o d’abusos en què les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.
Més enllà de la seua diversitat funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol tipus de violències masclistes.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dilluns, 29 d’octubre del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (108)

«Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018»

Comencem aquest article exposant que Mar Dalmau i Cèsar Gimeno som persones amb paràlisi cerebral i que en aquest text inclourem vivències que hem experimentat en massa ocasions.
L’any 2011 la Confederació Espanyola de Federacions i Associacions d'Atenció a les Persones amb Paràlisi Cerebral i Afins –més coneguda com ASPACE- va començar a celebrar el Dia Nacional de la Paràlisi Cerebral. Dos anys més tard, aquesta confederació va considerar interessant afegir-se a la celebració internacional del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral –o World Cerebral Palsy Day–, instituïda i impulsada per associacions de més de 50 països de tot el món, que fins ara s’havia vingut commemorant cada primer dimecres del mes d’octubre. A partir d’enguany, aquest dia internacional que té l'objectiu principal de sensibilitzar i informar a la societat sobre la realitat i necessitats que tenen les persones amb paràlisi cerebral i les seues famílies, es va decidir que tindrà data fixa: el 6 d’octubre.
Amb aquest motiu, els dies 5 i 6 d’aquest mes, va tindre lloc al pavelló de l’Institut de Lekaroz, a la Vall de Baztan (Comunitat Foral de Navarra) el Congrés del Dia Mundial de la Paràlisi Cerebral 2018 en el qual van participar més de 400 persones –més de 100 amb paràlisi cerebral- que, entre altres qüestions, van assenyalar la necessitat de canviar el model d’atenció i de serveis perquè no es discrimine les persones pel seu lloc de residència, ja que en el medi rural són nombrosos i freqüents els casos de persones amb paràlisi cerebral que no tenen accés a l’atenció que precisen només pel fet de residir en aquest entorn. La ponència marc de l’esmentat congrés portava el títol de «La afectividad y la sexualidad de las personas con parálisis cerebral: no mires a otro lado», atès que aquest any s’ha centrat a  donar visibilitat a la sexualitat de les dones i homes amb aquesta diversitat funcional per tal de conscienciar la societat en general, i sobretot al seu entorn més proper –inclosa la família-, que tenen el dret i la necessitat, com la resta de la ciutadania, d’expressar-la lliurement i comptant amb les condicions d’intimitat i espai requerits. Així mateix, s’ha de reivindicar el dret a tenir una privadesa a l'hora de dutxar-se o canviar-se de roba, perquè és massa habitual que el personal o familiars que assisteixen a persones en situació de dependència creguen que tant ens fa que estiguen les portes obertes i que entre gent sense permís pel simple fet de necessitar ajuda. Ací us indiquem l’enllaç al vídeo de la campanya per si desitgeu veure’l: https://www.youtube.com/watch?v=rcc2_Y55tPs
Per a qui no teniu massa idea sobre què és la paràlisi cerebral, us direm que és una discapacitat permanent i no progressiva, causada per una lesió al cervell que pot produir-se durant la gestació, el part o els primers anys de vida de la criatura. Per aquesta raó es denomina PCI (Paràlisi Cerebral Infantil). Les conseqüències solen ser, generalment, una discapacitat física irreversible i persistent al llarg de tota la vida que afecta el moviment del cos i la coordinació dels músculs, a la qual també es pot afegir una discapacitat sensorial i/o intel·lectual. El grau d’afectació pot ser lleu, moderat o sever, fet que fa que siga una diversitat funcional que es manifesta en un ventall de tipologies molt ampli, per la qual cosa les necessitats d’atenció de cadascuna de les persones amb paràlisi cerebral són ben diferents. Per això és del tot imprescindible contemplar el col·lectiu afectat com a específic, diferenciat dels grups de la classificació oficial de discapacitats, açò és, física, sensorial, intel·lectual o malaltia mental. Per cert, massa sovint, molta gent cau en l’error de pensar que per tenir una PCI i manifestar una afectació física molt greu també està afectat cognitivament, quan la realitat és que en molts casos no té res a veure. S'ha de tractar a la persona abans d'etiquetar-la.
Una altra característica de les dones i homes amb paràlisi cerebral són els greus problemes de comunicació verbal que manifestem en la majoria de casos, que dificulten molt la nostra interrelació amb la resta de la ciutadania. I ens emprenya molt la gent que creu que ens enganya quan ens diu que sí que ens ha entès, quan nosaltres, per la cara de fava que posen, sabem que no hi han entès ni pipa. Això ens sembla un menyspreu a la nostra intel·ligència i preferim, si cal, que ens facen repetir mil vegades la paraula o la frase que no entenen. D’altra banda, per experiència pròpia, us direm que resulta molt dur que parlen de tu, en la teua presència, com si no te n’assabentares de res; que diguen davant de tu que no tens cap enteniment i que «ets un tros de carn batejada». Si us plau, mai no deixeu de respectar a totes les persones, siga quina siga la seua situació i circumstàncies. No xafeu la dignitat de cap ésser humà.
La diversitat és un valor que no té preu!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

dimarts, 25 de setembre del 2018

AMB CAMES QUE RODEN (107)


«ALBA, un nou recurs dirigit a dones amb sordesa víctimes de violència de gènere»

El proper 28 de setembre es compliran seixanta anys de la institució per Nacions Unides de la Diada Internacional de les Persones amb Sordesa. La finalitat d’aquesta commemoració és la de visibilitzar un tipus de diversitat funcional que manifesten prop d’un milió de dones i homes, en diferents graus i patologies, només a l’Estat espanyol. Aquestes persones, la discapacitat de les quals passa totalment desapercebuda si no es té un tracte directe amb elles, pateixen una discriminació absoluta en una societat en la qual s’interactua bàsicament a través del llenguatge oral i dels sons. Les disfuncions auditives, i encara més en els casos que afecten la capacitat d’aprendre o usar la parla oral, fan que tinguen moltes dificultats per a comunicar-se, així com per a rebre la informació imprescindible per a desenvolupar una activitat diària amb la mateixa mínima normalitat i seguretat que la resta de la ciutadania. S’hi podria adduir que amb les TRIC (Tecnologies + Relacions + Informació + Comunicació) és molt fàcil comunicar-se mitjançant missatges escrits, però en la pràctica no són tan efectives com podria semblar per a les persones amb sordesa; sobretot per l'analfabetisme funcional que evidencien aquestes. Tenen molts problemes per a comprendre paraules escrites que representen conceptes i necessiten la interpretació en llengua de signes per a entendre el seu significat. Per aquesta raó, és essencial que la disponibilitat de serveis d’interpretació en llengua de signes es generalitze en tots els àmbits. I ací sí que serà fonamental que les TRIC esdevinguen la ferramenta que faça fàcil i ràpid l’accés a un d’aquests serveis.
Un bon exemple de la utilitat de les TRIC per a millorar la qualitat de vida d’aquestes persones és ALBA, un servei d’atenció i assessorament sobre violència de gènere per a dones amb sordesa en el qual la videotrucada o el xat –l’elecció és de les usuàries- són els mitjans que fa servir l’experta en igualtat de gènere -també sorda- que s’encarrega d’atendre les dones sordes que ho sol·liciten. Des d’ALBA s’orienta les víctimes de violència masclista en tot allò que necessiten (serveis jurídics, recursos especialitzats d’atenció a víctimes, subvencions...), a més de fer-se un seguiment de cada cas. D’altra banda, també orienta el cercle proper a la víctima (família, amistats...) i ofereix servei de consultoria per a assessorar a entitats públiques i privades que treballen amb les víctimes de violència de gènere. Com va declarar Concha Díaz, presidenta de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE), «les dones sordes són un col·lectiu especialment vulnerable davant la violència de gènere, fins el punt que algunes ni tan sols saben que estan sofrint aquesta violència, i encara menys què hi poden fer, quins drets tenen i quins serveis hi ha a la seua disposició».
El projecte ALBA, posat en marxa per la CNSE amb la col·laboració de la Fundació Mutua Madrileña, va ser un dels seleccionats en la VI Convocatòria Anual d’Ajudes a Projectes d’Acció Social, en concret en l’apartat de lluita contra la violència de gènere, que patrocina l’esmentada fundació. A aquesta iniciativa per a promoure la igualtat efectiva i prevenir les violències cap a les persones amb sordesa s’hi sumen altres com un programa de promoció accessible d’hàbits saludables, una campanya contra el micromasclisme i la formació de voluntàries per a la prevenció de la violència de gènere en dones sordes, que la CNSE desenvolupa des de fa anys amb el suport de la seua xarxa associativa. La web a través de la qual es pot contactar amb el servei d’atenció del projecte ALBA és: http://www.cnse.es/proyectoalba/index.php#popup.
Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló ens congratulem d’aquest projecte que hauria de servir per a esperonar, tant les administracions públiques com altres entitats, a fer més accessibles a totes les dones, sense importar les seues circumstàncies personals, tots els recursos relacionats amb la prevenció i assistència a les víctimes de violència de gènere.

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CXV 24/09/2018)

dilluns, 16 de juliol del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (106)


«Les barreres urbanístiques, arquitectòniques o socials de cada dia»

La boccia és un esport adaptat que practiquen, sobretot, les persones afectades per paràlisi cerebral sense segregació per sexes, en el qual hi ha diverses categories derivades del grau de mobilitat de les extremitats. D’aquesta modalitat esportiva, que a qui no la conega se li podria descriure com una mena de petanca adaptada, es va fer una exhibició a la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) el proppassat dia 8 de juny per a tancar la Primera Lliga de Boccia Intercentres, una competició en la qual participen equips que representen centres que atenen a persones amb diversitat funcional a la ciutat de Castelló. En l’exhibició van participar quatre components de l’equip del centre Maset de Frater -tres hi havien competit una setmana abans en el Campionat d'Espanya de Clubs que es va celebrar a Sevilla- i un d’aquests és Sergio Sanahuja Domingo, que el 2017 es va proclamar campió autonòmic representant al club Bamesad de Cocemfe Maestrat, com fa sempre que competeix en modalitat individual; concretament en la categoria individual BC3 reservada a persones amb una disfunció locomotriu important a les quatre extremitats, que pot ser d’origen cerebral o no, i que utilitzen material auxiliar per a poder practicar la boccia.
Sergio és col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia i ha sigut qui ens ha passat la informació per a publicar aquest article. Ens ha explicat que la demostració de boccia es va fer a la pista d'hoquei de les instal·lacions esportives de l’UJI i que, amb anterioritat, l'entrenadora de l’equip de Maset de Frater la va visitar per a comprovar si era accessible. Al veure que hi havia un graó molt difícil de salvar amb una cadira de rodes, va contactar amb la persona responsable de l'Àrea Esportiva de l’UJI per a suggerir si podrien posar-hi una rampa. La resposta va ser afirmativa i el dia de l'exhibició hi havien posat una rampa portàtil, però aquesta era molt perillosa tant per la seua inestabilitat, perquè es movien els dos rails que la formaven, com per ser molt estreta i inclinada. A més, per a acabar-ho de complicar, tot just davant de l'accés hi ha la columna metàl·lica d’un fanal que dificulta encara més la maniobra de les cadires de rodes. Totes aquestes anomalies, a banda de restringir la llibertat de moviment de les persones amb mobilitat reduïda, posen en perill la integritat física d’aquestes i d’aquelles que, com en l’esmentat cas, ajuden a superar la barrera arquitectònica en qüestió.
Una universitat tan avançada en molts aspectes com és l’UJI no ha de tenir barreres com la descrita. Totes les seues instal·lacions, sense excepcions, han de complir amb les normatives d’accessibilitat universal, com ja ho fan molts dels seus espais. En el cas de la pista d’hoquei, es podria adduir que no és un lloc que hagen d’usar habitualment persones que es desplacen en cadira de rodes, però seria una errada d’apreciació perquè l’accessibilitat no s’ha d’aplicar en funció de l’ús. A més, si és una pista d’hoquei, també s’hauria d’haver tingut en compte la modalitat d’hoquei adaptat, que es practica amb cadira de rodes i que en algun moment podria exercitar-se en aquesta instal·lació. D’altra banda, cal recordar que l’accessibilitat universal no té per què implicar un encariment si s’inclou en el disseny original; allò que la fa cara són les adaptacions, les reformes. Per això cal tenir-la present en tots els projectes nous i anar adaptant, de mica en mica, les instal·lacions ja construïdes perquè les puguen usar tota la ciutadania.
Desitgem que el nou Consell de Direcció que regeix l’UJI, encapçalat per la rectora Eva Alcón –a qui desitgem molta sort i encert-, incloga entre les seues prioritats la supressió de barreres urbanístiques i arquitectòniques que hi ha arreu del campus Riu Sec i, així, aconseguir una universitat 100% inclusiva per a totes les persones.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CXII 16/07/2018)

dimarts, 3 de juliol del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (105)


«Dues dones amb diversitat funcional, designades per a llocs de responsabilitat»

Dues dones amb diversitat funcional, amb els seus nomenaments per a desenvolupar el seu treball en dos llocs de responsabilitat, faran una miqueta més visible un col·lectiu de ciutadanes que ha de lluitar cada dia contra la doble discriminació que les afecta en tots els àmbits per ser dones i manifestar una discapacitat. D’una banda, Ana Peláez Narváez, que ha sigut elegida per a formar part del Comitè de la Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona de les Nacions Unides (CEDAW, per les seues sigles en anglès) i que és la primera dona amb diversitat funcional que s’integrarà en aquest comitè. De l’altra, Maria Pilar Díaz López, nomenada secretària d’Estat de Serveis Socials per la nova ministra de Sanitat, Consum i Benestar Social, Carmen Montón.
Quant a Ana Peláez, va començar a formar-se al col·legi de l'ONCE de Sevilla i, més tard, al Liceu Saint Ubert de Brussel·les. En 1992 es va llicenciar per la Universitat de Sevilla en Ciències de l'Educació i en Psicologia, realitzant, després, el Màster de Postgrau en Necessitats Especials de les Persones amb Discapacitat i cursos de doctorat a la Universitat de Salamanca. Ha ocupat, i ocupa, molts càrrecs tant d’àmbit estatal com internacional. Actualment, entre altres coses, és vicepresidenta executiva de la Fundació CERMI Dones i del Fòrum Europeu de la Discapacitat, així com directora de relacions internacionals de l'ONCE i vicepresidenta executiva d’aquesta organització per a l’Amèrica Llatina. A banda de la seua important trajectòria en òrgans de les Nacions Unides (per exemple, en el Comitè Internacional per al Seguiment de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat), la seua designació per a ocupar un seient en el Comitè de la CEDAW durant el quadrieni 2019-2022 s’ha produït gràcies al fet que l'Aliança Internacional de la Discapacitat va donar suport a la seua candidatura, esperant que faça d'altaveu de les seues demandes en aquest òrgan de l'ONU creat fa quatre dècades. Recordem que el Comitè CEDAW està integrat per 23 persones independents d’arreu del món, expertes en matèria de drets de les dones, i és la instància encarregada de supervisar l'aplicació de la Convenció sobre l'Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (1979) pels estats part i del seu protocol facultatiu (1999). (Més informació en https://www.ohchr.org/EN/HRBodies/CEDAW/Pages/CEDAWIndex.aspx)
Maria Pilar Díaz, per la seua part, es va graduar en Treball Social per la Universitat de Barcelona, en la qual va impartir classes a la Unitat d’Investigació i Formació de Treball Social. Durant 14 anys va presidir l’Associació d’Amputats Sant Jordi, i el 2016 va passar a fer-se càrrec de la  presidència de la Federació d’Entitats de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica Frances Layret (COCEMFE Barcelona) i a dirigir l’Observatori de la Discapacitat Física i Orgànica. De les publicacions i articles, en què ha participat com a coautora, es pot inferir la seua implicació en la reivindicació del reconeixement dels drets de les persones amb diversitat funcional, la promoció de l’accessibilitat universal o l’impuls de polítiques de discapacitat. Tant de bo des d’aquesta secretaria d’Estat, de la qual l’han feta responsable, tinga l’oportunitat d’implementar accions positives per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania que té unes necessitats especials, sense oblidar-se de la imprescindible perspectiva de gènere per a promocionar la igualtat d’oportunitats i de tracte de les dones. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CX 18/06/2018)

dilluns, 21 de maig del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (104)

«Enquesta sobre la percepció i l'ús de les tecnologies de les relacions, la informació i la comunicació per part de les persones amb diversitat funcional»

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló, seguint amb les seues activitats d’indagació i debat de qüestions que afecten la vida diària de les dones i homes amb diversitat funcional, s’ha decidit dedicar l’anualitat 2018 a realitzar un estudi sobre la percepció que tenen i l'ús que fan les persones amb diferents discapacitats de les tecnologies de les relacions, la informació i la comunicació (TRIC). Aquestes eines i programes que s'utilitzen per a processar, administrar i compartir la informació mitjançant diversos suports tecnològics, com ara ordinadors, tauletes, telèfons mòbils, televisors, reproductors portàtils d'àudio i vídeo, consoles de joc, etc., que ja han deixat de ser «noves tecnologies» per a esdevenir elements que estan presents quasi les 24 hores del dia en totes les activitats que desenvolupem, encara poden resultar més influents quan les persones que les usem tenim necessitats especials que les TRIC poden resoldre, o minorar, en molts casos i àmbits. Perquè cal tenir en compte el doble vessant de les TRIC. Per un costat, com a tecnologies que es poden considerar com a productes de suport per a persones amb discapacitat, que les ajuda a compensar dèficits a l’hora de dur a terme tasques i rutines quotidianes; i, d’altra banda, com a tecnologies que faciliten el seu accés a l'educació, l'ocupació, l'oci, l'entreteniment i les relacions personals.
Com a eina d’indagació, des del grup s’ha confeccionat un qüestionari de preguntes –basat en models que han utilitzat altres entitats amb el mateix propòsit- que servirà per a  l’enquesta que s’ha posat en marxa fa pocs dies, en la qual s’espera que participen persones que manifesten diversos tipus de discapacitat, siga física, intel·lectual, sensorial o malaltia mental. El qüestionari s’ha creat mitjançant l'aplicació Formularis de Google i es pot emplenar telemàticament; però també està disponible en format Word per a qui preferisca contestar-lo per escrit. Així mateix, s’ha preparat una versió que s'ha tractat d'adaptar a lectura facilitada per tal d’aconseguir que les preguntes siguen més fàcils d'entendre per part d’alguns col·lectius de persones amb discapacitat com l'intel·lectual. Aquesta versió adaptada s’acompanya d’unes indicacions per a les persones que participen en la facilitació de l’emplenament del qüestionari per part de dones i homes amb dificultats cognitives. En la realització d’aquesta enquesta col·laboraran les entitats que participen en el grup i està oberta a totes aquelles persones amb discapacitat que vulguen aportar les seues respostes (es pot contactar amb la coordinació del grup redes-iso@uji.es per a demanar-hi més informació) a aquest estudi que pretén obrir futures línies d'acció que milloren la inclusió digital i la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional en relació amb les TRIC.
Naturalment, en aquest estudi s'inclourà en tot moment la perspectiva de gènere com un factor important que cal tenir en compte, ja que és necessari detectar si fan un ús diferent de les TRIC dones i homes, així com les actituds que mostren ells i elles davant d’aquestes. Un altra qüestió que podria confirmar l’enquesta és si la bretxa digital que afecta a les persones amb diversitat funcional en l’ús d’aquestes tecnologies és tan important com assenyalen altres estudis, i si en aquest col·lectiu també existeix una bretxa digital per raons de gènere i per grau de discapacitat.
Quant al termini de recollida de dades, serà el pròxim dia 15 de juny quan es tancarà. A partir d’aleshores es passarà a treballar en el tractament de la informació recopilada i la posterior elaboració de conclusions, que es faran públiques en el seu moment.
Més informació del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia en: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-discapacidad/.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CVIII 21/05/2018)

divendres, 11 de maig del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (103)

«Les persones amb diversitat funcional també són literates»

El 23 d'abril és el Dia Internacional del Llibre, una data en la qual, a més de commemorar els aniversaris de les morts de dos escriptors insignes -Miguel de Cervantes i William Shakespeare-, es tracta de fomentar la lectura, una activitat molt important per a desenvolupar i obrir la ment dels éssers humans a nous horitzons tant reals com fantàstics. Amb aquest propòsit s’organitzen fires del llibre i altres actes arreu de les ciutats, en els quals estan presents els autors i autores més populars per a signar exemplars de les seues obres a les lectores i lectors que així els ho demanen. Aquests esdeveniments també haurien de ser una bona oportunitat perquè les escriptores i els escriptors novells es donaren a conèixer, i als quals tingueren accés les persones amb més dificultats per a promocionar les seues obres, com són les que manifesten alguna diversitat funcional, fet que no passa habitualment. En comptades ocasions se’ls convida a debats literaris i, si les  entrevisten per a promocionar les seues obres, les tracten com si fóra un miracle que pogueren escriure un llibre.
En una recerca ràpida a Internet els autors que solen aparèixer són Homer i José Luís Borges (amb discapacitat visual), el mateix Cervantes (amputat a la batalla de Lepant) i Christy Brown, afectat de paràlisi cerebral que escrivia amb el peu esquerre. Les escriptores amb diversitat funcional més habituals en els resultats d’aquestes recerques són Virginia Wolf, afectada de trastorn bipolar, i Hellen Keller, activista i professora sordcega, que va escriure la història de la seua vida. Però indagant més a fons sí que es troben més autores i autors amb alguna discapacitat reconeguda que han publicat, o publiquen llibres, ja siguen de narrativa o de temàtica didàctica. També ací, com sol succeir arreu dels àmbits, el nombre d’homes és més nombrós que el de dones.
Un altre aspecte a tenir en compte és la distinció entre qui escriu narrativa de diferents estils i qui es centra a escriure la seua autobiografia, o basa els seus llibres en les seues experiències vitals mediatitzades per la seua discapacitat. Aquests darrers casos solen ser freqüents i d’aquests sí que es fan ressò sovint els mitjans de comunicació. A l’Estat espanyol hi ha dos bons exemples: Pablo Pineda, primer titulat universitari europeu amb síndrome de Down, guanyador d’una Concha de plata al millor actor en el Festival de cinema de Sant Sebastià, que ha publicat dos llibres; i Juan Manuel Montilla “Langui”, actor i cantant de rap afectat de paràlisi cerebral, premiat amb dos premis Goya (un al millor actor revelació i un altre per la millor cançó), que ja té tres llibres editats.
Per a tancar aquest article, volem esmentar les col·laboradores i col·laboradors del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia que, relatant les seues experiències vitals, van donar forma a les publicacions Relatos sobre discapacidad y economías de a pie (2013) i También tenemos sexo (2015) editades per la Fundació Isonomia, i a la nostra companya Marta Senent, doctora per la Universitat Jaume I, que ha publicat dos llibres: Arte y discapacidad. Otra visión del arte i Ana te presta su espejo. A banda d’això, Marta -afectada de paràlisi cerebral i tot un referent a la província de Castelló- té un altre lligam personal amb el món de la literatura, ja que des de 2010 és directora d’ACEN Editorial fundada per ella mateixa.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CVI 23/04/2018)

diumenge, 25 de març del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (102)

«La bretxa salarial per gènere i les dones amb diversitat funcional»

La Vaga feminista del proppassat 8 de març, una convocatòria de vaga internacional que a l'Estat espanyol va estar impulsada per la Comissió 8 de Març integrada per un conjunt de col·lectius feministes, a banda de pretendre una vaga laboral i estudiantil també cridava a l’aturada en altres àmbits com ara les cures i el treball domèstic -a més del consum-, tasques que solen dur a terme les dones de manera majoritària. Els objectius principals eren reclamar la igualtat de gènere i denunciar, entre altres, la bretxa salarial de gènere i l'atur crònic femení. Aquesta iniciativa es va inspirar en la vaga de dones del 24 d'octubre de 1975 a Islàndia, amb la qual les vaguistes van paralitzar el país durant un dia, fent palesa la importància de l’aportació indispensable de les dones en l'economia i la societat d’aquest país nòrdic on, per cert, des del passat 1 de gener és il·legal que les dones cobren menys que els homes per fer la mateixa feina.
A l’Estat espanyol, per desgràcia, qui té la responsabilitat de prendre decisions com l’esmentada, per tal d’erradicar la desigualtat entre dones i homes, no mostra massa sensibilitat sobre aquesta qüestió. Fa uns mesos el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, a una pregunta sobre la bretxa salarial per gènere, va contestar que entre les competències de qui governa «no hi ha cap que siga igualar salaris». Fins i tot va tancar la qüestió afirmant «no ens fiquem en açò», quan li van preguntar si ni tan sols s’hauria d’intervenir per sancionar en els casos d'homes i dones que fan la mateixa feina i cobren diferent. Tot i que dies després va voler desdir-se’n en una altra intervenció, ja havia quedat retratat el tarannà del seu Govern. A més, amb aquestes respostes hi va fer manifest el seu desconeixement de la legislació vigent, perquè el mateix Estatut dels Treballadors diu en el seu article 17 que s'entendran nuls i sense efecte els preceptes reglamentaris, les clàusules dels convenis col·lectius, els pactes individuals i les decisions unilaterals de l'empresari que donen lloc en l'ocupació, així com en matèria de retribucions, jornada i altres condicions de treball, a situacions de discriminació directa o indirecta desfavorables per raó de sexe i/o discapacitat, entre altres motius; així com l’article 8, apartat 12, de la Llei d’Infraccions i Sancions de l’Ordre Social que qualifica de faltes molt greus les decisions unilaterals de l’empresa que impliquen discriminacions en matèria de retribucions per circumstàncies de sexe, discapacitat, etc. D’altra banda, és xocant que un Govern que posa tant d’èmfasi en el compliment de la Constitució Espanyola en altres apartats no es preocupe per fer complir el seu article 35 o l’article 5 de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, on s’especifica també el dret a la igualtat salarial i la no discriminació retributiva entre dones i homes.
Segons la darrera dada de l'Institut Nacional d’Estadística (INE), a l’Estat espanyol el conjunt de salaris rebuts per dones suma un 22,9% menys que el dels homes, en termes bruts anuals. D’altra banda, una de les conclusions de l’informe «El Salari de les Persones amb Discapacitat» (http://www.ine.es/prensa/spd_2015.pdf), basat en l'Enquesta Anual d'Estructura Salarial 2015 –la darrera disponible- i de la Base Estatal de Persones amb Discapacitat, assenyala que en el cas de les dones amb discapacitat la bretxa salarial amb relació als homes amb discapacitat és del 14,7%. És evident que és menor que la que hi ha entre les dones i homes que no tenen cap discapacitat certificada, però s’ha de tenir en compte que els homes amb discapacitat també pateixen una bretxa salarial d’un 20,4% envers els homes que no manifesten cap discapacitat certificada. Això fa evident que, com sol succeir en gairebé tots els àmbits, les persones amb diversitat funcional tenen les de perdre i que el seu accés al mercat laboral segueix sent una carrera d'obstacles; la majoria de les empreses, tant per desconeixement com per por a que el seu rendiment no siga l’òptim, són reticents a la seua contractació. Com sol ser habitual, també dins d’aquest col·lectiu les dones ho tenen el doble de difícil perquè, a pesar que la discapacitat es veu com un gran inconvenient per a donar-los un treball, el factor més determinant per a no fer-los un contracte és que són dones.
Ja és hora d’acabar amb la injustícia de totes les bretxes salarials i, per a això, les administracions públiques han de vetlar, prenent les mesures necessàries, perquè les dones i els homes reben igual salari per la mateixa feina feta. I en el cas de les persones amb diversitat funcional, exigir que s’acomplisca tot el que diu la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, en el seu article 27, quant als drets al treball i l’ocupació.


Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CIV 20/03/2018)

dijous, 1 de març del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (101)

«Diversitat funcional i l'accés al mercat laboral»

Fa pocs mesos va tindre lloc a la Universitat Jaume I de Castelló el II Congrés Nacional sobre Emprenedoria Social, Ocupació i Discapacitat (www.congresoeed.uji.es). Aquests tipus d'iniciatives són una peça clau per a indagar i reflexionar sobre la situació de les persones amb diversitat funcional en el món laboral. És fonamental que en el marc d’aquesta mena d’actes siguen les mateixes dones i homes amb discapacitat qui facen escoltar les seues veus per a explicar les seues inquietuds i necessitats.
Sembla que les administracions públiques, de mica en mica, van prenent consciencia de la importància de la labor social de les persones amb discapacitat i per aquest motiu s'han incrementat els pressupostos per a promocionar-la, per la qual cosa les dades reflecteixen un augment de la incorporació al món laboral de les persones amb diversitat funcional. Però, tot i això, les estadístiques demostren que l’índex de desocupació segueix sent alt entre aquest sector de la ciutadania i que sembla evident que està relacionat amb l’escàs nivell educatiu del col·lectiu de persones amb discapacitat si es compara amb el que assoleix, en general, la resta de població. Es tracta d’un fet que, com succeeix en tots els àmbits, s’greuja encara més en el cas de les dones amb diversitat funcional. Un aspecte que es podria millorar si s’implementara l’educació inclusiva des del primer moment en l’escolarització, perquè inserir a les persones amb capacitats diferents en el sistema educatiu des de l’inici és la millor manera de normalitzar la seua quotidianitat. La formació compartida des de la infantesa augmenta el respecte per la diversitat i la igualtat d’oportunitats, i fa possible la inclusió social de les persones amb diversitat funcional. La convivència minimitza el rebuig vers la diferència, perquè allò que no és visible se sol pensar que no existeix i, per això mateix, es refusa.
S’ha de promoure l’emprenedoria empresarial i informar les empreses per a erradicar els prejudicis que segueixen havent-hi a l’hora de contractar persones amb discapacitat. La desinformació, sovint, fa veure més complicada del que en realitat és la inclusió en la societat de les persones que tenen unes necessitats especials. Això fa que els centres especials d'ocupació es consideren com a única opció de treball per a aquestes persones. Sí, es fonamental que aquests centres seguisquen existint, però mai no han de representar la meta sinó el punt de partida per a encetar una vida laboral. L’objectiu sempre ha de ser l'ocupació ordinària digna en empreses públiques o privades, i comptar amb el suport que calga per a atendre les necessitats personals de treballadores i treballadors amb algun tipus de discapacitat. Una de les mesures més importants que s’hauria de fer efectiva és la reserva, contemplada per la legislació vigent, del 2 per 100 dels llocs de treball existents en les empreses públiques o privades amb 50 o més persones contractades, així com que s'incloga el disseny universal i l'aprenentatge basat en productes i serveis en els estudis. Alhora que s'ha de reivindicar un nou marc legal clarament especificat, l’incompliment del qual tinga greus conseqüències per a qui l’infringisca.
Des de la perspectiva de la Universitat s'intenten dur a terme diferents accions, com facilitar l'adaptació curricular formativa i la inclusió social. I perquè això ocórrega és necessari formar equips sensibilitzats i tenir les tècniques de suport necessàries. Així mateix, s’estima molt important la creació de llocs de trobada de persones amb diversitat funcional, personal tècnic i membres del teixit empresarial.
Per a acabar, volem remarcar la importància d’accedir a una educació inclusiva que compte amb les ajudes tecnològiques i humanes imprescindibles per a després poder optar a un treball digne, tenint en compte que el món està canviant i moltes vegades el que importa és mantenir una bona actitud i obrir-se als canvis.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número CIII 26/02/2018)

dilluns, 29 de gener del 2018

AMB CAMES QUE RODEN (100)

100 articles d'«Amb cames que roden»
Em costa creure que estic preparant l’article que farà 100 d’aquesta columna. Sembla que fou ahir i tot just aquest mes de gener es compleixen 14 anys de la publicació del primer. Tot va començar quan Sandra Barrancos, la Papalloneta que en aquells temps escrivia en el VOX UJI, em va preguntar si m’agradaria publicar en el diari oficial de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Jo em vaig quedar més parat que un rellotge sense corda, però amb la seua persuasió va fer que em llançara de cap a redactar l’article que inauguraria la columna que vaig titular «Amb cames que roden», nom que vaig triar amb l’assessorament i el vistiplau del meu amic Josep Ramon Buxó que, malauradament, va morir poc de temps després.
Els tres primers articles els vaig redactar tot sol i els vaig signar amb el pseudònim «el cèsar cibernètic». Els vaig escriure amb un estil ben diferent, sobretot l’inaugural, als noranta-sis publicats posteriorment, per a la redacció dels quals he comptat amb la inestimable col·laboració de la meua companya, i amiga, Mar Dalmau que té una participació decisiva a l’hora de l’elecció dels temes i la recerca d’informació, a més d’aportar la perspectiva de les dones, quelcom que enriqueix molt els continguts dels nostres articles. Perquè un fet que s’ha de tenir sempre present i s’ha de tractar transversalment en tots els àmbits, tant públics com privats, és la doble discriminació que pateixen les dones amb diversitat funcional simplement pel fet de ser dones i manifestar una discapacitat, que massa sovint desemboca en situacions de violència que en molts casos resten invisibilitzades.
En començar a compartir la responsabilitat de la columna amb Mar, ja hi vam signar com a membres del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia. En els nostres articles s’han denunciat, s’han reivindicat i s’han explicat moltes de les qüestions que dificulten el desenvolupament quotidià de les vides de les persones amb diversitat funcional, a més de difondre les tasques que porta a terme aquest grup de treball, concebut com una estructura permanent de reflexió activa entorn de la diversitat funcional, en el qual participen persones que manifesten algun tipus de discapacitat, ja siga física, sensorial, intel·lectual o malaltia mental, així com col·lectius i institucions relacionades amb la discapacitat, autoritats polítiques, serveis d'atenció i treball social, familiars i persones que vetlen pels drets de les persones amb diversitat funcional. La finalitat d'aquest grup és proposar alternatives a les necessitats que plantegen les pròpies persones afectades amb el propòsit de millorar la qualitat de vida de la societat en general, i de les persones amb diversitat funcional en particular, així com transferir informació a la ciutadania i donar suport al treball de professionals i grups de persones relacionades d'una forma o una altra amb l’atenció a la discapacitat.
Cada any, les persones que participen en el grup trien un tema monogràfic concret sobre el que es treballa i es debat en les reunions que es convoquen periòdicament. En aquesta pàgina web trobareu informació sobre els treballs duts a terme fins ara: http://isonomia.uji.es/redisonomia/gruposdetrabajo/gt-discapacidad/
Una manera de contactar amb el grup, que està obert a tota la ciutadania interessada i que vulga col·laborar-hi, és a través d’aquesta adreça de Facebook: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/
Per tancar aquest article número 100 volem agrair al personal responsable de l’elaboració del VOX UJI que seguisca comptant amb nosaltres. Per la nostra part continuarem «fent rodar les cames» per a visibilitzar tot allò que impedeix a les persones amb diversitat funcional gaudir dels seus drets humans.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número CI 29/01/2018)

dimecres, 3 de gener del 2018


AMB CAMES QUE RODEN (99)



MANIFEST
Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat
GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA
Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2017.
Arribada la data del 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, una vegada més el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló es fa ressò de les veus de les dones i homes amb diversitat funcional que posem de manifest la gran discriminació que seguim patint cada dia. Uns ciutadans i ciutadanes que només exigim, ni més ni menys, que els poders polítics prenguen d'una vegada les mesures necessàries perquè la implementació i compliment de les lleis i normatives siga una realitat. Així com que la societat en general prenga consciència, de manera col·lectiva i individual, que la seua actitud és fonamental perquè siga real i efectiva la plena inclusió de la ciutadania que tenim capacitats diferents, en totes les etapes i aspectes de les nostres vides.
Perquè això esdevinga una realitat és fonamental que l'ordenament jurídic vigent a l'Estat espanyol s’adapte als mandats de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides l’any 2006. Després de més de nou anys en vigor a l’Estat espanyol, encara segueix pendent d’adaptació molta legislació. En aquest sentit, s’ha anunciat que el 2018 es procedirà a reformar el Codi Civil sobre tutela de persones amb discapacitat per a adequar-lo al que diu l’esmentada Convenció i assolir, així, un sistema menys paternalista i amb més igualtat jurídica. I a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, les Corts han aprovat per unanimitat l’inici de la modificació de la llei sobre l’Estatut de les persones amb discapacitat.
Parlant del compliment de normatives, hem d’esmentar la legislació promulgada sobre els drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social (2013), en la qual s'assenyala el 4 de desembre de 2017 com la data màxima de totes les que es van marcar per a fixar els successius terminis en què ja serien exigibles les condicions bàsiques d’accessibilitat i no discriminació en diferents entorns, àmbits, espais, edificacions, tecnologies, productes, serveis, etc. És cert que amb la pressió reivindicativa, i l’aplicació de l’esmentada llei, s’ha anat aconseguint que les persones amb mobilitat reduïda ens puguem moure amb més facilitat en els diversos mitjans de transport públics i que es tinga en compte la diversitat funcional a l’hora de dissenyar productes i oferir serveis. Però l’accessibilitat universal a tot arreu, i en tot moment, seguirà sent una utopia durant molts anys, si és que alguna vegada arriba a fer-se realitat. Un bon exemple d’això és el servei de ferrocarril de rodalies a la Comunitat Valenciana, on només un de cada tres trens és accessible; això significa que quan una persona usuària de cadira de rodes o amb moltes dificultats per a moure’s va a l’estació a agafar un tren de rodalies juga a una mena de loteria, en la qual el premi serà que li pertoque en sort un comboi accessible. Si no és així, dependrà de l’ajuda que puguen donar-li qui l’acompanye o altres persones de bona voluntat ben disposades. Una acció sempre arriscada, tant per a la gent que ajuda com per qui la rep, perquè potser no tenen idea de com fer-ho. És veritat que en algunes estacions –molt poques- existeix el servei Atendo que, previ avís, assisteix a les persones que tenim necessitats especials, però, malauradament, és un recurs escàs i amb molts dèficits.
Quant a la implementació real de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència, segons les dades que l'Associació Estatal de Directors i Gerents en Serveis Socials va fer públiques el proppassat estiu, la xifra de les persones amb un grau de dependència reconegut pel qual tenien dret a una ajuda que encara no rebien va baixar un 16,2% durant el període que va entre juliol de 2016 i juliol de 2017. Una dada que sembla positiva però que no ho és tant, tenint en compte que el descens més significatiu (22,4%) es va produir en el nombre de persones pendents d’atenció que tenien el grau I de dependència –el més lleu-; mentre que la xifra de les persones dependents en situacions més greus (graus II i III) només havia baixat el 4%. És a dir, de les 125.900 persones que més ajuda necessitaven a data de juliol de 2016, un any després, tan sols 5.000 havien començat a beneficiar-se de la prestació o servei al que tenien dret. Aquest fet, a banda de ser totalment injust, fa pensar en una operació de maquillatge de les xifres de la llista d’espera per part de les administracions implicades, donant preferència als casos de persones que manifesten un grau de dependència més lleuger l’atenció de les quals comporta una despesa econòmica més baixa. I en aquest punt no es pot ometre la xifra més punyent de totes: la de les 40.000 persones que van morir durant l’any 2016 sense arribar a gaudir de l’ajuda que els pertocava per l’aplicació de la llei. Per al 2017 es calcula que seran 34.000 les persones que moriran sense haver rebut l'atenció reconeguda.
Un altre aspecte de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal a millorar és el desenvolupament d’un dels recursos previstos en el catàleg de serveis d’atenció del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD). Ens referim a la prestació econòmica d’assistència personal que, per exemple, a la Comunitat Valenciana només perceben, ara mateix, sis persones. A banda de no promocionar-se des de les administracions, les condicions requerides per a sol·licitar-la són molt restrictives, ja que exigeixen que la persona que la demane demostre que està estudiant o que té un contracte de treball. Si no és així, per més activa que siga la seua vida, no hi tindrà dret. Tot i que també és cert que el cas d’una de les receptores d’aquesta prestació podria servir de precedent per a futures sol·licituds, ja que va aconseguir que se li concedira pel fet de realitzar múltiples activitats.
D’altra banda, la invisibilitat de les dones amb diversitat funcional segueix sent latent, les quals massa sovint no són «reconegudes» com a dones i no són incloses en actes reivindicatius, formatius o educatius propis del seu gènere. Queden excloses perquè pesa més l'etiqueta de la seua discapacitat i això fa que solament tinguen veu en espais exclusius per a dones amb diversitat funcional, corrent el perill que elles mateixes caiguen en l’error de creure que ha de prevaler la seua condició de discapacitat sobre la de dona. Cal visibilitzar-les per a conscienciar a la societat que abans que res són dones, que han de tenir veu pròpia en tots els àmbits i poder exercir els mateixos drets que la resta de ciutadania. Aquesta visibilitat faria possible treballar per a evitar que la xifra de dones amb diversitat funcional que són víctimes d’agressions masclistes es reduïra, ja que actualment una de cada tres dones (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Esperem que les mesures per a l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, previstes en els pactes contra la violència masclista signats recentment tant a l’àmbit estatal com a la Comunitat Valenciana, siguen efectives per a prevenir, detectar i eradicar les violències que pateixen.
Un altre escenari en què les dones amb diversitat funcional són objecte de doble discriminació és el mercat laboral, ja que el 61,1% dels contractes de persones amb discapacitat són d’homes, segons un informe estatal del mercat de treball. D’altra banda, segons les dades del darrer informe de l’Observatori de les Ocupacions del  Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE), durant 2016 es van registrar 268.160 contractes de persones amb diversitat funcional, un 10,3% més que a l'any anterior, tot i que el nombre de persones contractades no s'ha incrementat d'igual manera, en part per la temporalitat d’aquests contractes. En 2016, el 90,3% dels contractes registrats van ser de caràcter temporal, enfront d'un 9,7% de contractes indefinits.
Com cada any, per a posar punt final al manifest del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, hem de recordar el lema que referma la diversitat i la igualtat com a valors bàsics universals que s'han de defensar en tots els àmbits i situacions:
«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals.»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIX 18/12/2017)