Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó i que llegiu els nostres escrits.

dijous, 21 d’abril del 2016

AMB CAMES QUE RODEN (80)

Cronològicament, el model social de la discapacitat ha estat el tercer paradigma que ha intentat explicar-la. Es pot dir que hi va nàixer a les acaballes de la dècada dels 60 del segle XX als Estats Units i el Regne Unit, quan les mateixes persones afectades es van rebel·lar contra la «institucionalització» que, en la pràctica, era l’única opció que se’ls oferia. Hi van denunciar el seu estatus de ciutadanes i ciutadans de segona amb tot un seguit de reivindicacions que van obrir el debat polític i social, especialment en l’àrea dels drets civils i de la legislació antidiscriminatòria.
En el model social es defineix la discapacitat com el desavantatge que viu un/a individu/ídua quan l’entorn és incapaç de donar respostes a les necessitats derivades de les seues característiques personals (De Lorenzo, 2007). Per primera vegada es deia que la discapacitat no és pròpia de la persona que la manifesta sinó producte de les barreres físiques i socials que aixeca la societat. Per aquesta raó, en aquest model, s’assenyalen com a factors bàsics per a capgirar la situació: fomentar la igualtat d’oportunitats, la no-discriminació, la normalització de l’entorn i l’accessibilitat universal. La frase que va escriure Jenny Morris (2008) defineix molt bé la idea principal que transmet el model social: «Una incapacitat per a caminar és una deficiència, mentre que una incapacitat per a entrar a un edifici perquè a l'entrada hi ha una sèrie de graons és una discapacitat».
Quant als mitjans de subsistència de les persones afectades, aquest model proposa la seguretat social i el treball ordinari, suggerint l'ocupació protegida com a opció excepcional i transitòria. Per tant, el model social recull una part del postulat del model rehabilitador, que afirmava que el treball era l’únic camí que portava a la integració social, però assenyala que no és l’única forma d’aconseguir la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. Per això es fa èmfasi en la importància que la discapacitat s’enfoque des de totes les perspectives. L`exclusió que ens afecta a les persones amb discapacitat és el resultat de la discriminació estructural que patim en diferents àmbits, fet que fa evident que la qüestió de la inserció laboral té la seua rellevància però no n’és l’únic factor, també ho són l’educació, la salut, l’economia, l’oci, etc.
Per a tancar la sèrie d’articles en què hem parlat dels paradigmes, cal que esmentem el model de la diversitat. Aquest model vol anar més enllà del model social i es fonamenta en la idea que una persona amb discapacitat és un ésser valuós en si mateix per la seua diversitat. Impulsat per les mateixes associacions de persones amb discapacitat, el model de la diversitat proposa l’abandó del concepte de capacitat com a manera de percebre i descriure una realitat humana en la qual el més rellevant és la discriminació d’un col∙lectiu de persones que som diferents però tenim els mateixos drets que la resta de ciutadania. En lloc d’això, planteja l’ús de la dignitat i la diversitat com a conceptes que cal tenir en compte a l’hora d’analitzar aquesta realitat i la discriminació com a factor que s’ha d’eliminar. Es per aquesta raó que basa la seua anàlisi i les seues propostes en l’ús i el desenvolupament dels drets humans i la proposta d’una visió bioètica sobre la diversitat funcional, fruit de les experiències diàries de les persones que convivim amb la realitat d’aquesta.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot