«AMB CAMES QUE RODEN» (160)

«Guia per la prevenció i detecció de la violència sexual en dones i xiquetes amb paràlisi cerebral»

La Confederació ASPACE ha editat una guia sobre violència sexual, en l’elaboració de la qual van col·laborar quinze dones de distintes procedències, de diverses edats, situacions socials, formació... però totes unides per la circumstància de tindre paràlisi cerebral. Una d’aquestes, Marian Andrés Acha, usuària d’ASPACE Bizkaia, apunta que hi va participar perquè creu que «la base de la prevenció de la violència sexual és l'accés a una educació sexual integral, accessible i adaptada a les nostres necessitats. És fonamental conèixer el nostre cos, entendre’l i aprendre a reclamar el seu respecte».

El títol complet de l’esmentada guia, que està disponible a Internet, és Recursos educativos para la prevención, detección precoz y abordaje de las violencias sexuales en mujeres y niñas con parálisis cerebral. S’ha elaborat amb una metodologia pensada per a apoderar a dones i xiquetes amb paràlisi cerebral, promovent la seua autonomia, autovaloració i autoprotecció per tal de previndre i detectar violències sexuals. El seu fonament és basar-se en els drets humans i la perspectiva de gènere, assegurant-se que els continguts siguen accessibles, inclusius i respectuosos amb les experiències i necessitats específiques de les participants.

La guia tracta moltes temàtiques, entre les quals es poden destacar l'accés als cossos, el respecte i la consideració; la presa de decisions i l'autonomia corporal; la imatge, l'autoestima i l'autoconcepte; la relació amb una mateixa; la necessitat d'espais segurs, i els drets de les dones amb paràlisi cerebral.

Una altra de les dones que van fer aportacions a la guia, Andreina Seriña, una jove veneçolana resident a Barcelona que va estudiar Integració Social i que, amb anterioritat, ja va participar en un curs de formació que va consistir en profunditzar en les accions proposades al Protocolo para el abordaje integral de mujeres con parálisis cerebral víctimas de violencia sexual, un material editat el 2023 també per ASPACE, assegura que «aquest projecte [la guia] és molt enriquidor tant per a les dones amb paràlisi cerebral com per a la discapacitat en general, perquè pot ajudar a reforçar l'autoestima, que és un dels pilars fonamentals per a la prevenció i detecció precoç de la violència sexual. També contribueix al fet que el tema de la sexualitat en l'àmbit de la discapacitat siga cada vegada menys tabú.»

Perquè les xifres són aclaparadores. Segons estudis fets per l'Organització Mundial de la Salut i de Confederació ASPACE, les dones afectades per una discapacitat tenen fins a tres vegades més probabilitats de ser víctimes d'abús sexual que aquelles que no tenen cap discapacitat. És molt alarmant que, quan aquestes dones aconsegueixen comunicar el seu sofriment, després de superar moltes barreres de comunicació, els seus relats són desestimats o malinterpretats amb assiduïtat. Les estructures socials (sistemes de justícia, salut i assistència social) sovint no estan preparades per a atendre les seues necessitats de manera adequada, la qual cosa agreuja la impunitat i el desemparament.

D’altra banda, per acabar aquest article, ens semblen molt adients les paraules de Rocío Buendía, una altra dona amb paràlisi cerebral que també va intervindre en l'elaboració de la guia: «Espere i desitge que canvie les mirades cap a nosaltres. Que ens vegen com a dones amb tots els drets que té una dona. Una dona que sent i pateix com una altra qualsevol.»

Només Sí és Sí. Prou de violències cap a les dones en general i cap a les dones amb discapacitat en particular.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 60 pàg. 4. Juliol 2025)

 

«AMB CAMES QUE RODEN» (159)

«Conferència Internacional sobre com combatre la violència contra dones i xiquetes amb discapacitat»

El proppassat 21 de març va tindre lloc la Conferència Internacional sobre com combatre la violència contra dones i xiquetes amb discapacitat, organitzada per la Fundació CERMI Dones, amb l’objectiu de crear un espai per a l'intercanvi de bones pràctiques i lliçons apreses en la lluita contra les violències que afecten a aquests col·lectius tan vulnerables. Perquè són múltiples les violències, com fa palès una anàlisi que s’hi va presentar sobre la situació actual de les dones i xiquetes amb discapacitat, en la qual s’assenyala que tenen més probabilitats de patir violència física, sexual i psicològica en comparació amb aquelles sense discapacitat. «Això ha de ser reconegut i abordat des de les institucions», va remarcar Margarita Guerrero Calderón, directora general de l'Institut de la Joventut (INJUVE), durant la sessió inaugural.

La presidenta de la Fundació CERMI Dones, Concha Díaz Robledo, va ressaltar el paper de l'entitat en la defensa dels drets de les dones i xiquetes amb discapacitat, així com de les seues cuidadores, en els seus més de deu anys de trajectòria. «Ens queda molt per fer, però també molt de camí fet. Hem contribuït a reformes clau, com la de l'article 49 de la Constitució o la tipificació penal de l'esterilització forçada», ha recordat.

María Rosa Martínez Rodríguez, secretària d'Estat de Drets Socials, per tancar la inauguració de l'esdeveniment, va incidir en la gravetat de les dades: «El 20,7% de les dones amb discapacitat han patit violència física o sexual per part d'alguna parella. El 12% ho ha fet en raó directa de la seua discapacitat». Martínez Rodríguez va anunciar que el Govern ultima un Pla específic per a dones i xiquetes amb discapacitat des de la Direcció General de Discapacitat, i va reafirmar el compromís del Ministeri amb les conclusions que s'extragueren de la Conferència Internacional. No obstant això, Ana Peláez Narváez, vicepresidenta de la Fundació CERMI Dones i del Comitè de la CEDAW (ONU), en la seua intervenció va fer un crit d'atenció: «El primer que hem de dir és que no sabem res. Hi ha més de dos milions i mig de dones amb discapacitat a Espanya, però no tenim dades sobre la violència que patim». D’aquesta manera va retraure la manca de dades oficials sobre la violència que afecta les dones amb discapacitat, reclamant una macroenquesta estatal accessible per a poder dissenyar polítiques públiques eficaces.

En el transcurs de l’esmentada Conferència es van compartir testimoniatges de supervivents que van relatar les seues experiències, la qual cosa va ajudar a humanitzar el tema i ressaltar la urgència d'implementar mesures adequades. Així mateix, es va debatre sobre diverses iniciatives i programes exitosos implementats a diferents països per a prevenir i respondre a la violència contra aquestes dones i xiquetes. Això inclou enfocaments interseccionals que consideren tant la discapacitat com el gènere.

Per concloure la conferència, es van formular recomanacions concretes per a millorar les polítiques públiques i els serveis destinats a protegir les dones i xiquetes amb discapacitat, així com per a fomentar el seu apoderament. Alhora que es va fer una crida a tots els actors socials relacionats, incloent-hi governs, organitzacions no governamentals, serveis socials i l'àmbit judicial, perquè assumisquen un compromís actiu en l'erradicació de la violència contra dones i xiquetes amb discapacitat, per a abordar de manera integral el problema i promoure una societat més inclusiva i equitativa.

El contingut íntegre de la conferència està disponible a YouTube.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 59 pàg. 4. Abril 2025)

«AMB CAMES QUE RODEN» (158)

«Drets socials que no es respecten i en perill d’extinció»

El proppassat 14 de desembre va fer 18 anys que va aprovar-se la Llei 19/2006 de promoció de l’autonomia personal i atenció a la dependència que, per desgràcia, ha acabat coneixent-se com «llei de dependència» i que mostra ben a les clares quin ha sigut el rumb de la implementació dels seus continguts. Perquè els articles destinats a desenvolupar la promoció de l’autonomia personal, i el principal recurs que la representa que és l’assistència personal, s’han aplicat poc o fent-ne una interpretació tan enrevessada que fa molt complicat l’accés a l’esmentat recurs.

Però, a més, és que el balanç general de l’aplicació d’aquesta llei tampoc és gaire positiu. En el web de l’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya s’hi poden consultar les xifres i també pot descarregar-se el XXIV Dictamen de l’Observatori Estatal de la Dependència. Una dada colpidora és que cada 13 minuts mor a l’Estat espanyol una persona inclosa a les llistes d’espera, tant a la llista de les que esperaven l’avaluació del seu grau de dependència com la de les persones que ja hi han estat avaluades i estan a l’espera de rebre un servei per a atendre-la. Només el 2023 hi van morir 40.447 que esperaven ser avaluades o ateses. Segons la font esmentada, s'està abandonant sense atencions a prop de 300.000 persones que estan a l'espera d'un procediment. Al ritme de resolució del darrer any es tardarien més de 8 anys a aconseguir la plena atenció. A més, les quantitats monetàries de les prestacions s’han congelat, malgrat la inflació i l’increment dels preus, fet que devalua les economies de les persones que depenen d’aquestes prestacions per a mantenir una vida digna. I tampoc s’han resolt les desigualtats entre comunitats autònomes, així que segons on resideixes tens més o menys probabilitats de rebre atenció.

D’altra banda, relacionat també amb l’àmbit de l’atenció a la ciutadania que necessita suports per a assolir una vida mínimament digna, s’ha de recordar que el 2020 va rebre el Premi Europeu de Serveis Socials, que convoca l’European Social Network (ESN) en la categoria d’investigació, el procés participatiu per a elaborar la Llei 3/2019 de Serveis Socials Inclusius i els Laboratoris de Serveis Socials del País Valencià, impulsats per la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de la Generalitat Valenciana.

Bé, doncs, amb la Llei 6/2024 de Simplificació Administrativa (que de simple no té res perquè és quasi un patracol de 252 pàgines) han eliminat tot el que tenia de positiu la Llei de Serveis Socials Inclusius, fent passes enrere tornant al model del segle anterior amb macrorecursos que atenen moltes persones amb poc de personal. A més, s’afavoreix els guanys per a les empreses privades que gestionen aquests recursos i que es lucren aprofitant-se de les necessitats de les persones. Tot plegat, el resultat pot ser un procés de privatització pur i dur.

Com escriu Encarna Canet, a l’article que va publicar al diari La Veu, «s’elimina l’obligació de la prestació de serveis bàsics per banda de l’Administració pública (ja ho faran les empreses privades), i es debilita així un dels pilars bàsics de l’Estat de Benestar com són els Serveis Socials tan necessaris per a tota la població», fet que «suposarà un risc de precarització dels serveis essencials que afectarà les persones usuàries i les seues famílies».

La majoria de la població no se n’assabenta del perquè s’aproven lleis com aquesta, que representa una retallada dels drets socials. Les ciutadanes i ciutadans hauríem de tenir més consciència de la importància del nostre vot quan ens convoquen a dipositar-lo en una urna; saber com pot influir en el nostre benestar futur, i en el de la resta de la societat, l’opció política que elegim. Ens calen governs que mantinguen vigents els nostres drets, que els eixamplen, i que s’ocupen de fer-los efectius.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 58 pàg. 4. Gener 2025)

 

AMB CAMES QUE RODEN (157)

«L’esport adaptat i els Jocs Paralímpics»

Tot aprofitant la celebració dels Jocs Paralímpics de París 2024, el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló va fer públic un nou audiovisual dedicat a l’esport realitzat per persones amb discapacitat, el títol del qual és «L’esport, un "or" per a les dones amb discapacitat». I és que, a banda de tornar a incidir en els beneficis que aporta a les persones amb diversitat funcional en general la pràctica habitual de modalitats esportives, algunes voltes adaptades, amb aquesta presentació audiovisual es pretén ressaltar de manera especial què representa per a les dones amb capacitats diferents.

Amb aquest objectiu es va contactar amb tres dones que manifesten diferents patologies que els han causat distints tipus i graus de discapacitats, perquè explicaren les seues experiències personals relacionades amb les seues activitats esportives. Dues d’elles hi han arribat a l’àmbit de les competicions oficials dels respectius esports i la tercera protagonista de l’audiovisual només fa esport com a oci que, a més, li aporta benestar.

I a propòsit dels Jocs Paralímpics, que van tindre lloc a París del 28 d'agost al 8 de setembre, amb la participació prevista de 4.400 esportistes (1.859 dones), cal esmentar algunes dades ben significatives que han derivat de la seua celebració. Però sobretot s’ha de ressaltar que aquest esdeveniment és una molt bona oportunitat per a visibilittzar més les persones amb diversitat funcional i, per fortuna, els mitjans de comunicació cada vegada se’n fan més ressò. En aquesta edició s’hi van acreditar 2.400 professionals, dels quals 60 eren de mitjans de l’Estat espanyol, i Radio Televisió Espanyola hi va fer una bona cobertura.

Una altra dada històrica va ser la participació en uns Jocs Paralímpics de la primera atleta paralímpica transgènere, la velocista italiana Valentina Petrillo, de 50 anys d’edat i afectada per una malaltia ocular degenerativa.

Quant a la representació del Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) va aconseguir 40 medalles, superant el nombre de les assolides en anteriors edicions d’aquests Jocs. I un fet que s’ha de destacar és que per primera vegada s’han equiparat els premis per medalla paralímpica guanyada amb els rebuts per les medalles olímpiques. Aspectes a millorar són l’equitat de gènere, doncs dels 150 esportistes de la delegació espanyola només 53 eren dones (38 per cent), que, si bé ha millorat en relació amb l’anterior cita a Tòquio (33 per cent), palesa una bretxa de gènere; i també cal promoure el desenvolupament de joves promeses.

D’altra banda, Servimedia va informar que Miguel Carballeda, president del CPE, en una recepció oficial que va oferir el Senat a l'equip paralímpic va defensar el dret de les persones amb discapacitat a fer esport i a fer-ho en les millors condicions possibles. Mentre que Marta Arce, judoka que va guanyar el bronze en la categoria Ju2, en el mateix acte va aprofitar per a reclamar més ajudes i facilitats en l'accés a l'esport paralímpic, a fi que «el camí no siga tan difícil sempre». «Espere que aquesta nova Llei de l'Esport millore l’accés, per exemple, al material adaptat, que en alguns esports resulta molt car», va dir.

No podem tancar aquest article sense esmentar a Elena Congost, participant de la marató T12 reservada a persones amb deficiència visual en la qual van acompanyades per un guia amb qui les uneix una corda. Elena va estar desqualificada després d’haver-hi arribat en tercera posició, el que  representava guanyar la medalla de bronze, perquè a pocs metres de la meta havia amollat durant uns segons la corda per a auxiliar al seu guia, Mia Carol, que era a punt de caure per patir rampes fortes en els metres finals. José Manuel Rodríguez Uribes, president del Consell Superior d'Esports (CSD), unes setmanes després va afirmar que l'atleta paralímpica no perdrà la beca que comporta la consecució d’una medalla, tot i que la reclamació presentada per la paratleta al Comitè Olímpic Internacional (COI), al Comitè Organitzador de París 2024 i al Ministeri francès d’Esports, el proppassat 25 de setembre, per tal que li restituïsca el guardó no prosperara. El mateix Rodríguez Uribes, en declaracions publicades a Sport, va mostrar la seua esperança en què «el Comitè Paralímpic Internacional podia decidir que hi haja dos bronzes i així no es perjudica a ningú, com hi ha en altres esports».

Per a acabar, recordar que l’article Article 30 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat fa referència a la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l'esplai i l'esport. Sense dubte l’esport, un “or” per a les persones amb discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 57 pàg. 4. Octubre 2024)

 

AMB CAMES QUE RODEN (156)

«Les barreres arquitectòniques en els habitatges»

A l’Estat espanyol, segons l’estudi realitzat el 2020 per la Fundació Mútua de Propietaris en col·laboració amb la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona sota el títol «L’accessibilitat del nou habitatge a Espanya», només un 2 per cent dels edificis construïts després del 2011 tenen un grau d’accessibilitat que es pot qualificar d’universal.

A l’esmentat estudi s’indica que l'estat de confinament derivat de les mesures preses durant la pandèmia de la Covid, va fer palesa la situació que experimenten més de 100.000 persones amb mobilitat reduïda que no poden eixir mai de casa per manca d'accessibilitat. Malgrat que en la Llei sobre Accessibilitat i no discriminació de les Persones amb Discapacitat de 2010 es recullen mesures estrictes, les barreres arquitectòniques continuen presents als immobles de recent construcció, en el 30 per cent dels quals segueixen havent escalons o escales als accessos; en el 54 per cent manca de rampa, i tant sols un 8 per cent tenen elevadors elèctrics.

Altres estudis més recents fets per la Fundació Mútua de Propietaris, assenyalen també que un 17 per cent dels habitatges espanyols necessita la instal·lació d'un ascensor; el 22 per cent requereix una rampa per a superar l'escaló d'accés al portal; el 56 per cent té porters automàtics que no són accessibles des d'una cadira de rodes; dos de cada tres edificis tenen bústies a una alçada inabastable per a persones que no puguen posar-se dempeus, i en el 48 per cent dels portals caldria instal·lar un mecanisme motoritzat per a obrir la porta a causa del seu pes. Així mateix les mides de les places de garatge, massa estretes, també ocasionen problemes per a accedir al vehicle.

D’altra banda, en el Congrés Nacional d'Administradors de Finques 2024, que va tindre lloc recentment a la ciutat d’Alacant, es va posar de manifest que el 87 per cent de les cases a l’Estat espanyol necessiten adaptacions per a eliminar barreres arquitectòniques.

Gràcies a l'experiència immersiva d’«Accessibilitat Virtual als edificis d'habitatges», organitzada per la Fundació Mútua de Propietaris, diverses persones participants en l’esmentat Congrés van poder experimentar en primera persona, mitjançant l’ús d'unes ulleres de realitat virtual, els desafiaments als quals s'enfronten les persones amb mobilitat reduïda cada dia, quan es topen amb barreres arquitectòniques.

Laura López Demarbre, vicepresidenta d’aquesta Fundació i directora d'Estratègia del Grup Mútua de Propietaris, va explicar que «és fonamental que els administradors de finques estiguen conscienciats sobre la importància de l'accessibilitat en els edificis d'habitatges, ja que són ells els qui gestionen les millores necessàries per a garantir entorns més inclusius. Per això, el seu paper és clau per a impulsar les reformes que eliminen les barreres arquitectòniques i milloren la qualitat de vida de les persones amb mobilitat reduïda».

La Fundació Mútua de Propietaris també ha desenvolupat altres recursos com l'app Zero Barreres, una aplicació per a dispositius mòbils que permet mesurar el grau d'accessibilitat de cadascun dels elements comuns d'un edifici. O la Calculadora de l'Accessibilitat, que permet a la ciutadania estimar els costos de les obres d'eliminació de barreres arquitectòniques en el seu edifici.

És fonamental no baixar la guàrdia en l’exigència del compliment de la legislació que regula l'eliminació de les barreres arquitectòniques i la promoció d’entorns accessibles i adaptats per tal de garantir la igualtat d'oportunitats a tota la ciutadania. Aquestes barreres en els habitatges afecten la qualitat de vida i la inclusió social de moltes persones amb discapacitat. A més, l’accessibilitat universal està recollida a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 56 pàg. 4. Juliol 2024)

 

AMB CAMES QUE RODEN (155)

«El II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal»

El 18 de juliol del proppassat 2023 el Consell de Ministres va aprovar el II Pla Nacional d'Accessibilitat Universal. Espanya País Accessible, presentat per la Direcció General de Drets de les Persones amb Discapacitat, del Ministeri de Drets Socials i Agenda 2030. El Pla és una aposta ferma per la transformació cultural i la manera d'abordar l’accessibilitat que, tradicionalment, s’ha entès com a adaptacions realitzades, fonamentalment en el medi físic, per a facilitar l’accés de les persones amb discapacitat. Aquest Pla entén l'accessibilitat com a part essencial del contingut dels drets, és a dir, considerant els drets humans com a instruments que protegeixen o faciliten béns per al desenvolupament d'una vida humana digna. Sense accessibilitat no es pot executar el dret.

En l'elaboració d’aquest pla s’ha comptat amb la participació de les persones amb discapacitat, les seues famílies i les seues organitzacions representatives. A més es va realitzar una microenquesta dirigida a la població en general, a fi de comptar amb l’opinió ciutadana, ja que l'accessibilitat universal és un principi que a banda de ser un factor fonamental per a la inclusió social i la igualtat d’oportunitats de las persones amb discapacitat, millora la qualitat de vida de tota la ciutadania i afecta a tota la població.

D’altra banda, també es van fer Meses de Diàleg Interministerial, que van permetre realitzar un diagnòstic y unes propostes d’actuacions d’acord amb les necessitats, competències i instruments que té l’Administració General de l’Estat per a poder desenvolupar-lo.

No obstant això, en el text es troba a faltar la concreció d’algunes mesures sobre accions que han de dur a cap les persones amb diversitat funcional en les seues rutines diàries, com ara obrir una porta no automàtica a un establiment o oficines d’atenció pública. En aquest pla no s’especifica si el personal que treballe allà estarà obligat a ajudar per a facilitar l’accés a la persona amb mobilitat reduïda; així com tampoc s’estipula si l’esmentat personal té l’obligació de facilitar l’acció de pagament d’un servei a persones que tinguen dificultats per a fer-ho totes soles. I un altre cas que tampoc no s’hi concreta és el del lloc on han d’estar situades les localitats accessibles per a persones amb mobilitat reduïda en recintes esportius, teatres, cinemes, etc., i que en moltes ocasions no són ubicades en els indrets més adequats ni molt menys.

Quant a l’accessibilitat a les noves tecnologies només esmentarem un dels detalls que fan més difícil l’ús d’aquestes a qui hi manifesta dificultats. Ens referim als temps establits en els webs, per exemple, per a omplir un formulari i que, en el cas de les persones usuàries que escriguen amb lentitud, no són prou llargs per a completar-lo. Hi hauria d’haver una opció especial.

La Llei General dels drets de les persones amb discapacitat i la seua inclusió social fixa en nou anys la durada dels plans d'accessibilitat, per la qual cosa aquest II Pla Nacional d'Accessibilitat. Espanya País Accessible, abastarà des de l'any 2023 fins el 2032, tots dos inclosos, que és un període de temps molt extens. Per aquest motiu s’ha plantejat fer un seguiment triennal que servirà per a avaluar el progrés en la implementació de les mesures recollides. Per a això, cada tres anys, a partir de la data d'aprovació del pla, s'elaborarà un informe de progrés que recopilarà tres qüestions fonamentals:

-  Situació i grau d'execució de les mesures desenvolupades en el període marcat (tres anys).

- Detecció de mesures no implementades, que haurien d’haver-se desenvolupat, acompanyant una breu justificació de la causa.

-    Accions previstes a desenvolupar en els pròxims tres anys.

Amb la redacció d'aquests informes de progrés es contribuirà al seguiment i avaluació intermedis, obtenint un balanç de les mesures implementades per eix estratègic i el seu progrés. I tant de bo, aquests informes, també servisquen per afegir qüestions importants que no s’hi han acabat de perfilar, com les esmentades més amunt.

Per a acabar, recordem que l’article 9 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat parla de les mesures que han d’adoptar els estats part per a garantir l’accessibilitat, en igualtat de condicions amb les altres, a l'entorn físic, el transport, la informació i les comunicacions, inclosos els sistemes i les tecnologies de la informació i les comunicacions, i a altres serveis i instal·lacions oberts al públic o d'ús públic, tant en zones urbanes com en rurals.

Perquè totes les persones som ciutadanes amb els mateixos drets i, per suposat, obligacions.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 55, pàg. 4. Abril 2024)

 

AMB CAMES QUE RODEN (154)

«L'explotació sexual de dones amb discapacitat»

La tracta sexual de les dones amb discapacitat intel·lectual es el tema del documental titulat «Ava», que es va presentar a la seu de Fundació ONCE fa un parell de mesos en el marc dels actes commemoratius del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. En aquesta presentació es va visionar el tràiler en estrena mundial del documental, que s‘exhibirà als principals festivals de cinema tant nacionals com internacionals.

«Ava» és un curtmetratge dirigit per Mabel Lozano, molt popular fa unes dècades pel seu treball com a presentadora de televisió, que conta la història d’una adolescent amb discapacitat que un dia agafa el Metro per a anar a l'institut. Quan sa mare li truca per preguntar-li com li ha anat el dia, el mòbil d’Ava està apagat. La seua filla no hi va arribar a l'institut perquè algú la va interceptar pel camí.

I és que aquests casos són més habituals del que pensem. Les dones i menors amb discapacitat intel·lectual són les més vulnerables a causa de la seua doble condició (ser dona i manifestar una discapacitat) a l’hora de ser captades per a esdevenir víctimes d’explotació com a esclaves sexuals ja siga en clubs, pisos o al carrer. Els proxenetes s’aprofiten de la docilitat i submissió que mostren moltes d’aquestes dones, a les quals els resulta molt fàcil captar amb enganys, i que, d’altra banda, són sol·licitades pels demandants de sexe de pagament que gaudeixen exercint aquesta quota de poder i submissió.

Mabel Lozano, que a banda de directora del curtmetratge és coautora del guió juntament amb la guionista Isabel Peña, va manifestar durant l’acte de presentació el seu convenciment que hi haurà un abans i un després d'aquest documental i que del que es tracta és que generem consciència, de visibilitzar, de parlar d'això, perquè del que no es parla no existeix, i que hi haja recursos per a atendre les víctimes.

Els diners que puga generar aquest documental es destinaran a «Mujeres en modo ON-Violencia de Género», que, segons la descripció que hi ha al corresponent web, és un programa d'Inserta Empleo i Fundació ONCE que va nàixer el 2020 amb l'objectiu d'apoderar a la dona amb discapacitat víctima de la violència de gènere a través de l'ocupació i l'emprenedoria. L’esmentat programa està cofinançat pel Fons Social Europeu.

Sobre aquest tema també és interessant la investigació editada per l’Observatori Estatal de la Discapacitat (OED) el 2022 titulada Estudio diagnóstico. La trata de mujeres y niñas con discapacidad con fines de explotación sexual en España. L’estudi el va realitzar Fundació Cermi Dones.

L’objectiu principal d’aquest estudi és conèixer i analitzar, des de l'enfocament feminista integrat de gènere i basat en els drets humans, la realitat de les dones i xiquetes amb discapacitat en situació d'explotació sexual, en la xarxa de prostitució i/o en la pornografia, i l'impacte que genera en la seua vida social i en la seua salut física, mental, sexual i reproductiva.

L'OED ha revelat que l'explotació sexual de dones i xiquetes amb discapacitat està estesa i dispersa, però té una dimensió invisible que obstaculitza la quantificació, la denúncia i la seua corresponent atenció i eliminació. En l’estudi s’afirma que «ni Espanya, ni la Unió Europea ni Nacions Unides disposen de dades harmonitzades que permeten una possible avaluació comparada de l'eficàcia de les polítiques adoptades en matèria de tràfic i explotació de la prostitució, així com determinar, en part, la magnitud numèrica de dones ofertes per a consum sexual».

Per a acabar, recordem que l’article 16 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat parla de les mesures que han d’adoptar els estats part per a garantir la protecció d’aquestes contra l'explotació, la violència i l'abús.

Tolerància zero a qualsevol manifestació de violència masclista.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 54, pàg. 4. Gener 2024)

 

AMB CAMES QUE RODEN (153)

«L’esterilització de dones i menors amb discapacitat»

El proper 25 de novembre es tornarà a commemorar el Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència contra les Dones amb l’objectiu de recordar a la societat la gravetat d’una qüestió que, per desgràcia, segueix més vigent que mai. I, com a exemple, els assassinats de dones que no cessen. L’esmentada data es va elegir en record de la mort violenta de les tres germanes Mirabal (Patricia, Minerva i María Teresa), també conegudes com Las Mariposas, activistes polítiques assassinades el 25 de novembre del 1960 a la República Dominicana sota la dictadura de Rafael Leonidas Trujillo.

En el cas de les dones amb diversitat funcional la violència masclista, que es manifesta de diverses maneres, segueix estant molt invisibilitzada. I una de les causes principals d’aquesta manca de visibilitat és que, massa sovint, les seues circumstàncies personals de dependència, aïllament, etc., impedeixen el seu accés als recursos necessaris per denunciar-hi. I això que s’ha de reconèixer que aquests darrers anys s’han fet passes endavant perquè aquelles dones amb discapacitats que causen més dificultats per a comunicar-se puguen fer-ho a través de Whatsapp i altres mitjans dirigits a col·lectius més concrets.

Una de les violències que afecten les dones amb diversitat funcional és l’esterilització forçada, una pràctica que continua sent legal en bona part dels estats integrants de la Unió Europea. Fins ara, només nou països que hi formen part –entre els quals s’hi compta l’Estat espanyol- havien legislat per a penalitzar una intervenció quirúrgica que és contrària als manaments tant del Conveni del Consell d'Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència envers les dones i la violència domèstica –també conegut com Conveni d’Istanbul-, com de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat.

Aquest proppassat estiu, en el debat del Projecte de resolució legislativa del Parlament Europeu sobre la proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell sobre la lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica, es va aprovar l’esmena 21 que fa referència a l’esterilització forçada en la qual es diu, entre altres coses, que «l'esterilització forçada, coercitiva o en qualsevol manera involuntària és una pràctica nociva i d'explotació que elimina la capacitat de les víctimes per a reproduir-se sexualment, sovint té greus conseqüències per a la salut física, psicològica i social de la persona, i es duu a terme amb la finalitat d'exercir control social sobre les dones i les menors i la seua sexualitat. Viola drets fonamentals com els drets a la dignitat, la integritat física i la privacitat, no respecta el requisit que es done un consentiment lliure i informat i es reconeix com una forma de tortura i maltractament». I al final de la citada esmena es conclou que «ha de posar-se l'accent principalment en el consentiment previ i informat de les dones o les menors per a sotmetre's a esterilització. El consentiment de les dones o les menors no ha de substituir-se pel consentiment d'un tutor legal. Les disposicions sobre esterilització forçada establides en la present Directiva no cobreixen les intervencions mèdiques o els procediments quirúrgics d'urgència que es duen a terme, per exemple, amb la finalitat d'ajudar a una dona salvant-li la vida».

De superar tots els tràmits parlamentaris, el que diu la Directiva s’hauria de reflectir en les legislacions de tots els Estats que formen part de la Unió Europea, ja que fins ara l'absència d'una legislació comuna ha deixat en mans de cada Estat membre la decisió d'il·legalitzar la pràctica d'obligar a esterilitzar a persones amb discapacitat.

Esperem que la Directiva tire endavant, i que països com la República Txeca, Hongria i Portugal canvien les seues lleis que, actualment, permeten l'esterilització de menors.

Tolerància zero a qualsevol manifestació de violència masclista!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebotl (

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 53, pàg. 4. Octubre 2023.)

(Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 53, pàg. 4. s 2023)

AMB CAMES QUE RODEN (152)

«Nous requeriments per a l’accès de les persones amb discapacitat a la jubilació anticipada»

El Govern d’Espanya tracta de facilitar l'accés a la pensió per jubilació a les dones i homes amb discapacitat mitjançant la promulgació del Reial decret 370/2023, de 16 de maig, pel qual es modifica el Reial decret 1851/2009, de 4 de desembre, pel qual es desenvolupa l'article 161.bis de la Llei general de la Seguretat Social quant a la anticipació de la jubilació dels treballadors amb discapacitat en grau igual o superior al 45%.

La modificació més important que inclou l’esmentat Reial Decret és la del període d’anys cotitzats que s’exigia fins ara, a les persones amb una discapacitat certificada superior al 45 per cent, per a poder sol·licitar la jubilació de manera anticipada. El mínim estava fixat en 15 anys treballats des que se’ls hi diagnosticava. D’ara en endavant només caldrà haver desenvolupat un treball, amb la corresponent cotització, durant 5 anys.

Un altre canvi important en els requeriments per a jubilar-se anticipadament és que a partir d’ara per a calcular el 45 per cent de grau de discapacitat, imprescindible per a iniciar la tramitació, es podran sumar els percentatges causats per dos tipus diferents de patologies. Així mateix també seran més senzilles les gestions tant de l'acreditació com de l'actualització de les patologies, ja que serà suficient un informe mèdic que acredite que s'ha patit alguna de les malalties requerides per a accedir a la jubilació anticipada. Amb anterioritat, calia un informe de l’Imserso o de l'organisme corresponent de la Comunitat Autònoma en què s’hi gestionava.

Les discapacitats que poden ser causa de la reducció de l'edat de jubilació, a partir de l'1 de juny del 2023, són les següents: a) discapacitat intel·lectual; b) paràlisi cerebral; c) anomalies genètiques: síndrome de Down, síndrome de Prader Willi, síndrome de la X fràgil, osteogènesi imperfecta, acondroplàsia, fibrosi quística i malaltia de Wilson; d) trastorns de l'espectre autista; e) anomalies congènites secundàries a Talidomida; f) seqüeles de pòlio o síndrome postpòlio; g) dany cerebral (adquirit): traumatisme cranioencefàlic, seqüeles de tumors del SNC, infeccions o intoxicacions; h) malaltia mental: esquizofrènia, trastorn bipolar; i) malaltia neurològica: esclerosi lateral amiotròfica, esclerosi múltiple, leucodistròfies, síndrome de Tourette i lesió medul·lar traumàtica.

Aquests canvis en les normes per a possibilitar que els treballadors i treballadores, amb una discapacitat acreditada de més del 45 per cent, del règim general de la Seguretat Social, puguen optar a la jubilació anticipada és una manera de compensar la menor esperança de vida d’aquest sector de la ciutadania. Tal com vam publicar en un dels nostres articles anteriors, l’Informe global sobre l'equitat sanitària per a les persones amb discapacitat (Global report on health equity for persons with disabilities), elaborat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), assenyala que el risc de morir més joves que tenen aquestes persones, en comparació amb les que no tenen cap discapacitat, pot arribar fins a 20 anys de diferència.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 52, pàg. 4. Juilol 2023.)

 AMB CAMES QUE RODEN (151)

«Persones amb discapacitat o persones amb diversitat funcional?»

La importància de l’ús correcte del llenguatge i d’anomenar les ciutadanes i ciutadans defugint mots pejoratius que afecten la seua dignitat com a éssers humans és un fet que ja no admet discussió. Si ens centrem en les persones amb discapacitat, el procés ha estat llarg i ple de denominacions ofensives imposades des d’una societat capacitista, que encara avui segueixen produint debats i divergències dins del col·lectiu. En aquest article tractarem d’exposar l’estat actual de la qüestió.

Ja quasi estan desterrats mots que no ens abelleix recordar, que més que paraules eren –i sempre ho seran- adjectius ofensius per a designar les persones amb discapacitat. Però encara en queden vigents, com ara el mot «disminuïts» a l’article 49 de la Constitució espanyola per manca d’acord parlamentari per a substituir-lo. El Consell de Ministres presidit per Pedro Sánchez va aprovar l’avantprojecte de reforma de l’article 49 de la Constitució espanyola el maig del 2021, però des de l’oposició s’ha impedit la seua tramitació parlamentària. La Carta Magna és l’excepció, doncs des de fa uns anys en tota la legislació de l’Estat espanyol s’està usant el terme «persones amb discapacitat», que és la denominació que empara Nacions Unides arran l’aprovació el 13 de desembre del 2006 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Per tant, totes les administracions, començant per la local que és la més propera a la ciutadania, haurien d’usar aquesta terminologia en tots els seus documents.

Com a curiositat, recordem que el 2020 la Reial Acadèmia Espanyola ja va suprimir qualsevol referència a aquest col·lectiu en la definició del mot «disminuït» al seu diccionari i que, en un informe que va redactar el gener del 2021 per a la modificació de l’esmentat article 49, hi va proposar substituir-lo per la paraula «discapacitat». Des d’algun sector s’hi va rebutjar la proposta per considerar-lo un mot tan capacitista i pejoratiu com el que es pretenia eliminar. No obstant això, el Cermi (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat) va refusar el terme «discapacitats» però hi va defensar l’ús de «persones amb discapacitat».

D’altra banda, hi ha altres denominacions com «capacitats diferents» o «diversitat funcional», usades per distints grups o moviments. Precisament aquest darrer terme, diversitat funcional, va aparèixer a començament del 2005 proposat per Javier Romañac, membre del Foro de Vida Independiente y Divertad –que aleshores encara no hi havia afegit la darrera paraula a la seua denominació-, amb el propòsit d’erradicar tots els adjectius substantivitzats i pejoratius que s’han usat per anomenar les dones i homes que manifesten una manera diferent de funcionar a l’hora de fer les seues activitats. Persona amb diversitat funcional només indica això, que fa les coses d’una altra manera. Entre les argumentacions que s’aporten des de distints àmbits en contra d’aquest terme està la que diu que totes les persones tenim diversitat funcional perquè totes tenim unes capacitats o funcionalitats diferents; per tant, opinen que aquesta denominació no serveix per a distingir un col·lectiu en concret. En aquesta línia van les paraules del consultor social Fernando Fantova: «El concepte i el paradigma de la diversitat es connecten amb el de la igualtat de drets de totes les persones, en la mesura en què assumeixen que totes som diferents les unes de les altres, alhora que totes som iguals en dignitat i humanitat. Per això no podem parlar de “persones amb diversitat funcional” doncs entendre que la diversitat és un atribut que tenen algunes persones i que unes altres no tenen entra en contradicció amb el propi concepte i enfocament de la diversitat. La diversitat funcional, com totes les diversitats, per definició, per concepte i per enfocament, ens afecta, ens pertany i ens compromet a totes les persones per igual.»

Diversitat funcional no es un terme alternatiu a «discapacitat», com sol usar-se massa sovint, sinó un paradigma, un concepte, que trenca amb els anteriors models que definien la discapacitat. Canviem les paraules perquè canvien també els pensaments.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 51, pàg. 4. Abril 2023.)

 

 

AMB CAMES QUE RODEN (150)

«Informe global sobre l'equitat sanitària per a les persones amb discapacitat»

Fa un parell de mesos l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer públic l’Informe global sobre l'equitat sanitària per a les persones amb discapacitat (Global report on health equity for persons with disabilities), que posa de manifest que aquest sector de la ciutadania té molt més risc de morir més joves que les persones que no tenen cap discapacitat. Aquest risc es pot xifrar fins a 20 anys de diferència en l’esperança de vida d’unes i altres.

L’informe, que calcula en 1.300 milions el nombre de persones afectades per discapacitats importants (1 de cada 6 habitants), assenyala la importància d'aconseguir la participació plena i efectiva de les persones amb discapacitat en tots els aspectes de la societat i incorporar al sector de la salut els principis d'inclusió, accessibilitat i no discriminació.

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat diu que els estats parts proporcionaran a les persones amb discapacitat atenció de la salut a preus assequibles de la mateixa varietat i qualitat que a les altres persones, en igualtat de condicions amb aquestes. Per aconseguir aquests objectius els poders públics haurien de començar per posar en marxa mesures urgents per a erradicar alguns factors que expliquen moltes de les diferències en els efectes en la salut que hi ha entre la ciutadania amb i sense discapacitat, entre els quals poden esmentar-se actituds negatives de professionals de la salut, els formats en què s’ofereix la informació sobre salut que en molts casos no són comprensibles, o dificultats per a accedir a un centre de salut a causa de l'entorn físic, la falta de transport o barreres econòmiques.

S'estima que el 80% de les persones amb diversitat funcional resideixen en països d'ingressos baixos i mitjans amb uns serveis de salut limitats. Amb aquestes limitacions econòmiques resulta complicat emprendre reformes per a eliminar les desigualtats en matèria de salut. No obstant això, sí que podrien treballar-se les qüestions relacionades amb l’actitud del personal sociosanitari. 

El doctor Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS, va declarar que «els sistemes de salut haurien d'alleujar els desafiaments als quals s'enfronten les persones amb discapacitat, en lloc d'augmentar-los». Així mateix, hi va dir que «l'OMS està compromesa amb la tasca de donar suport als països amb les orientacions i les eines que necessiten per a garantir l'accés de totes les persones amb discapacitat a uns serveis de salut de qualitat».

Per a tancar aquest article, ens semblen molt interessants les declaracions de la directora de Malalties no Transmissibles de l'OMS, la doctora Bente Mikkelsen: «Abordar les iniquitats en matèria de salut que afecten les persones amb discapacitat beneficia a tothom. Les persones d'edat, les persones amb malalties no transmissibles, les migrants i les refugiades, o altres poblacions a les quals no se sol arribar, poden beneficiar-se d'enfocaments que s'ocupen específicament dels desafiaments als quals continua enfrontant-se la inclusió de la discapacitat en el sector de la salut.»

«Instem els governs, els associats en matèria de salut i la societat civil a vetlar perquè totes les mesures que s'adopten en el sector de la salut tinguen en compte les persones amb discapacitat, de manera que puguen gaudir del seu dret a aconseguir el grau màxim de salut,» va afegir la Dra. Mikkelsen.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al Butlletí Xarxa Isonomia. Núm. 50, pàg. 4. Gener 2023.)