AMB CAMES QUE RODEN (122)
«El SIP AA i les persones amb Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)»
Des de fa uns anys, les persones amb discapacitat
residents a la Comunitat Valenciana poden obtenir la targeta sanitària SIP
preferent identificada amb el distintiu AA que significa acompanyament,
accessibilitat i suport. La condició principal per a sol·licitar-la en els
Serveis d’Atenció i Informació al o a la Pacient (SAIP) dels centres de salut,
centres d’especialitats o hospitals on reben atenció és presentar un document
expedit pel metge o metgessa d’atenció primària, o l’especialista pertinent, en
el qual conste que a la o el pacient se li ha de tramitar el SIP preferent AA
per les seues circumstàncies personals.
En el cas de les persones amb Trastorn de
l’Espectre Autista (TEA), va ser el 2010 quan es va acordar concedir-les el SIP
AA. Manuel Cervera, titular de la Conselleria de Sanitat en el govern de la
Generalitat Valenciana en aquells temps, entre altres coses va afirmar que «aquesta
targeta facilitarà l'acompanyament al cuidador principal, donarà al pacient un
tracte personalitzat i coordinarà les seues cites per a escurçar en la mesura
que siga possible la seua permanència en els centres sanitaris amb l'objectiu
d'evitar la desorientació i ansietat que sofreixen aquests pacients en
trobar-se en un lloc que no els resulta familiar». En la pràctica, per
testimonis de primera mà que ens han arribat de persones titulars de l’esmentat
SIP o d’acompanyants, sabem que la utilitat de la doble A és mínima. Per
exemple, una tècnica que desenvolupa el seu treball en una entitat que atén
persones afectades per TEA ens comentava que, de vegades, han d’acompanyar a
alguna d’aquestes persones a un servei d’urgències i que amb la presentació del
SIP AA l’única cosa que aconsegueixen és tenir preferència per a passar per
triatge. No res més. Rebre atenció per part de la o del pertinent professional
mèdic depèn de la gravetat de la urgència, que no és la qüestió que caldria
revisar, sinó que un o una pacient afectada de TEA haja de passar tant de temps
a la sala d’espera d’urgències com qualsevol altra persona usuària d’aquest
servei.
L’espera en un servei d’urgències, que a vegades
pot perllongar-se durant hores, es fa en la sala d'espera general i no una
altra sala diferent, com hauria de ser si de veritat el SIP AA servira per a
millorar l’atenció de les persones amb necessitats especials. Tenint en compte
la manera en què les persones amb autisme integren la informació sensorial
(visió en túnel, problemes en la integració simultània de la informació visual
i auditiva…), compartir un espai amb molta gent els produeix molt de malestar i
agreuja els episodis d’ansietat.
S’haurien de revisar els protocols d’aplicació
dels avantatges d’aquest SIP preferent, promovent, alhora, la formació del
personal sanitari en l’atenció de les persones amb diversitat funcional. I
també és molt important que les persones usuàries, així com les seues famílies
o representants legals –segons els casos-, denuncien tots els casos en els
quals no reben l’atenció adequada.
No es tracta d’atorgar privilegis, que no és el
que s’hi demana, sinó d’oferir les condicions adients, com ara -en el cas relatat-
una sala d’espera diferent de la general, per ajustar-se a les necessitats
reals de les persones amb diversitat funcional.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
