Benvingudes sigueu totes les persones que visiteu aquest racó que augmentarà els seus continguts de mica en mica.
Bàsicament hi trobareu tots els escrits que jo, Cèsar Gimeno i Nebot, redacte sobre diversitat funcional, que és la denominació proposada pel Foro de Vida Independiente per anomenar la discapacitat, paraula que refusem per pejorativa.
En molts d'aquests escrits compte amb la impagable col·laboració de la meua companya i amiga Mar Dalmau Caselles.

dilluns, 15 de febrer de 2016

AMB CAMES QUE RODEN (78)

Tal com vam anunciar en l’anterior article, en el qual parlàvem de la violència cap a les persones amb discapacitat que s’ha manifestat durant tota la història de la humanitat amb més o menys intensitat i de diferents maneres, en aquesta ocasió encetarem un repàs dels diferents models que, al llarg dels temps, han intentat explicar la discapacitat. Farem un esbós dels elements conceptuals essencials de cadascun d’aquests paradigmes per a apropar-vos a l’evolució del tractament que s’ha donat a les persones amb discapacitat.
Començarem pel model tradicional, o de prescindència, que considerava que les vides de les persones amb discapacitat no tenien cap sentit. La sentència d’Aristòtil defineix molt bé aquesta percepció negativa: «Quant a l'exposició o criança dels fills, ha d'ordenar-se que no es crie a cap defectuós». Les deficiències s’interpretaven com un càstig diví i, fins i tot, que albergaven connotacions diabòliques. Per això, en moltes cultures de l’antiguitat, com ja vam explicar, les criatures que manifestaven alguna discapacitat eren rebutjades i eliminades. Més tard, a l’Edat Mitjana, ja no se’ls eliminava gràcies al missatge del cristianisme que s’havia anat difonen des de segles enrere i que deia que també eren criatures de Déu, tot i que mostraren senyals de càstigs per algun pecat comés. No obstant, se’ls va continuar excloent de la societat i van ser incloses en els grups de persones marginades que havien de sobreviure gràcies a les almoines o a la caritat que començaven a rebre, sobretot, des d’institucions religioses. Curiosament, la mateixa Església que va potenciar hospitals i asils d’assistència també va engegar la maquinària de la Inquisició, de la qual van ser víctimes moltes persones amb discapacitat sota l’acusació d’estar endimoniades.
Els primers indicis del model mèdic-rehabilitador, que va substituir al tradicional, es daten a començaments de l’Edat Moderna tot i que es va consolidar a principis del segle XX. En aquest model les persones amb discapacitat van esdevenir «objectes mèdics» i per a justificar les deficiències ja no s’adduïen causes divines ni diabòliques sinó científiques, i van passar a ser considerades «malalties» o «absència de salut». Pel que fa als subjectes que les patien, ja eren vistos com a persones amb possibilitats d’aportar alguna cosa a la comunitat, però sempre que foren «normalitzades»; és a dir, que mitjançant els tractaments de rehabilitació es pogueren assimilar a la resta de la ciutadania. Aquesta perspectiva subestimava les capacitats d’aquestes persones i es centrava en la discapacitat, que seguia atribuint-se al subjecte. Això va dur a la seua «institucionalització», a internar a aquestes persones en centres especialitzats, pensant que era la millor solució per a protegir-les, quan el resultat aconseguit era una sobreprotecció paternalista que impedia el desenvolupament de les seues personalitats. El principal mitjà de subsistència de les persones amb discapacitat era l’assistència social, reservada per a qui no podia treballar. Cal assenyalar que es continuava subestimant la seua aportació i potser per això va aparèixer la modalitat de l’«ocupació protegida».
En el proper article us parlarem del model social, en el qual va canviar del tot el concepte dels factors que causen una discapacitat.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot