AMB
CAMES QUE RODEN (109)
«Una de cada
tres dones amb diversitat funcional és víctima de violència de gènere»
Com cada 25 de novembre es commemorarà el
Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones amb la
multiplicació d’actes i accions de tota mena que tindran la intenció de
sacsejar, una vegada més, la consciència de la ciutadania perquè es mostre més
bel·ligerant davant d’aquesta qüestió. Quan més desenvolupada és una societat,
més activa i eficient hauria de ser a l’hora d’aturar la sagnia diària que
representa cada cas d’agressions físiques, psicològiques i sexuals, així com la
violació sistemàtica que pateixen les dones en els seus drets laborals,
econòmics, patrimonials i socials. Amb tants pactes i lleis, dels quals se
suposa que deriven mesures per prevenir aquestes violències, atendre les
víctimes i castigar els autors, la realitat és que passen els anys però no
deixen de produir-se, cada dia, actes violents cap a les dones. Les
estadístiques de l’Observatori Estatal de Violència de Gènere indiquen que en
el període 2003-2017 van ser 924 les dones que van morir assassinades per
aquest tipus de violència a l’Estat espanyol, xifra de la qual es pot concloure
que la mitjana anual va ser de 61,6 feminicidis (i en aquestes estadístiques
sols es comptabilitzen les dones assassinades per part de qui són o han sigut
la seua parella sentimental). Eufemísticament, podria dir-se que els darrers
cinc anys ha disminuït el nombre de dones mortes perquè ha estat per sota de la
mitjana interanual, quelcom que resulta del tot impresentable. Veure com
positives les xifres totals de l’any proppassat (51 feminicidis) i la
d’enguany, amb 44 dones mortes per violència de gènere quan encara resta més
d’un mes per a acabar l’any 2018, és inacceptable. Ja sabem que les
estadístiques són fredes, però en temes com aquest, si cal, s’han d’escalfar al
microones de la sensibilitat perquè estem parlant de dones assassinades i,
mentre hi haurà dones que moren per violència masclista, cap xifra ens pot
resultar admissible. És per a parar-se a pensar i reflexionar què és el que
està fallant, començant per l’educació en valors que ha de ser la base per
capgirar aquesta situació impròpia d’una societat civilitzada del segle xxi.
Quant a les dones amb discapacitat no
hem pogut trobar dades més actuals perquè no són fàcils de trobar, fet que
mostra la mancança de seguiment dels casos que afecten a aquestes dones, i ens
hem de referir a les publicades a l’informe que va presentar el 2016 la
Fundació Cermi Dones, realitzat a partir de la macroenquesta de 2015 de la
Delegació del Govern per a la Violència de Gènere. És molt significant la dada
que indica que el 31% de les dones amb diversitat funcional, és a dir quasi una
de cada tres, ha estat víctima de violència de gènere. I és que per les seues
situacions personals tenen moltes més probabilitats de ser víctimes de tot
tipus de violències, fins i tot de classes de violència que no són contemplades
en la Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral
contra la violència de gènere.
Els casos de violació o d’abusos en què
les víctimes són dones amb algun tipus de discapacitat són habituals en les
seccions dedicades a successos dels mitjans de comunicació, com el que es va
publicar fa uns dies ocorregut a l’estació d’autobusos de Múrcia, on va ser
violada una jove amb discapacitat a un dels lavabos. O com la violació en grup
perpetrada a Collado Villalba en què la víctima era una dona de 30 anys, amb
discapacitat intel·lectual, que té una edat mental de 12. És positiu que es
divulguen aquestes notícies, sempre que es faça per visibilitzar un tipus de
violència que en la majoria dels casos queda oculta als ulls de la societat i
no amb finalitats sensacionalistes. Les dones amb discapacitat intel·lectual o
del desenvolupament, a més de patir totes les discriminacions generals per ser
dones i manifestar una diversitat funcional, també han de superar les pròpies i
específiques de la discapacitat cognitiva ja que, malgrat haver-se avançat en
drets i inclusió, segueixen suportant un estigma social.
Més enllà de la seua diversitat
funcional, abans de res aquestes ciutadanes són dones i han de lluitar per a
visibilitzar les violències masclistes que pateixen, siguen del tipus que
siguen, comptant amb el suport de les administracions i la col·laboració de la
ciutadania que mai no s’ha de quedar al marge. Tolerància zero a qualssevol
tipus de violències masclistes.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada