AMB CAMES QUE RODEN (76)
MANIFEST
GRUP DE TREBALL
SOBRE DISCAPACITAT
DE LA FUNDACIÓ
ISONOMIA
Castelló de
la Plana, 3 de desembre de 2015.
Com cada any, ja en fa trenta-tres, el 3 de desembre commemorem la Diada Internacional
de les Persones amb Discapacitat que va instituir Nacions Unides. Des de la
positivitat, les diades internacionals són una manera de recordar a la societat
en el seu conjunt que hi ha col·lectius de ciutadanes i ciutadans que, per les
seues circumstàncies personals, veuen restringit l’exercici real i efectiu dels
seus drets. Però aquests recordatoris que es commemoren una vegada a l’any no
són prou, perquè els inconvenients, en diverses formes, que obstaculitzen
l’accés a la igualtat d’oportunitats i afecten el desenvolupament de les seues
vides estan presents cada dia. Per tant, s’haurien de recordar els 365 dies de
l’any les situacions anòmales que pateixen, en aquest cas concret, les dones i
homes amb discapacitat.
Un dels fets presents en la quotidianitat
d’un nombre molt alt d’aquestes persones, que s’hauria de denunciar cada dia,
és el perill de patir violència des de l’entorn més proper (parella, família,
personal que les atén...), risc que creix amb l’augment del tant per cent de
discapacitat que s’hi manifesta i, encara més, quan aquesta causa situacions de
dependència. Com succeeix en tots els àmbits, les dones sempre són les més
afectades i al risc de sofrir agressions per manifestar una discapacitat li
sumen el de ser víctimes de la violència masclista, que es com s’ha d’anomenar
la violència infligida per homes cap a dones. Segons les dades registrades
anualment per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere, s’estima
que un 10% de les dones que són assassinades a l’Estat espanyol cada any per
violència masclista tenen una discapacitat certificada. Aquesta xifra només
visibilitza els casos més extrems, restant invisibles per a la resta de la
societat la immensa majoria d’agressions (expressades en totes les seues formes:
físiques, psicològiques, sexuals, econòmiques, socials...) que pateixen, de
manera silenciosa i anònima, les dones amb diversitat funcional.
D’altra banda, des de les administracions
públiques segueixen afeblint les ja escasses possibilitats d’abastar un
benestar amb dignitat. Ara ha estat el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i
Igualtat qui ha llançat un altre torpede a la línia de flotació del col·lectiu
en fixar un límit a les subvencions per a adquirir productes del catàleg
ortoprotèsic amb l’excusa de «racionalitzar» la despesa. Això vol dir que si es vol optar a un
prototip millor, no inclòs en aquest catàleg, s’obliga a renunciar a la
subvenció i a pagar el 100% del preu de l’article. Un exemple de les
conseqüències que tindrà aquesta limitació és que, a l’hora de comprar una
cadira de rodes lleugera, l’administració solament donarà 352 euros d'ajuda.
Per aquesta quantitat, la cadira menys pesada que es pot trobar pesa 11 quilos.
Així que, si es necessita una cadira més lleugera, de 6 quilos, ja no tindrà
subvenció i s’haurà de pagar el cost íntegre de la cadira amb la repercussió
negativa per a les economies de supervivència que tenen la major part de les
persones amb discapacitat.
Unes economies ja molt ressentides pel
copagament que es va establir a la Comunitat Valenciana fa dos anys mitjançant
el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus
públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials i que segueix vigent malgrat
que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) va
dictar en diverses ocasions la seua anul·lació. A més, les promeses
manifestades per membres dels partits que ara governen la Generalitat
Valenciana, en el sentit que tramitarien la derogació del copagament, encara no
s’han fet realitat. Potser serà que és més fàcil fer promeses quan no es té la
responsabilitat de quadrar els comptes.
En un altre ordre de coses, s’ha d’esmentar
la Resolució de 3 de novembre de 2015, sobre acreditació de centres i serveis
del Sistema per a l'Autonomia i Atenció a la Dependència. Aquesta mesura, si
s’aplica correctament, pot esdevenir molt important perquè controlarà –i és
d’esperar que millorarà- el nivell de la qualificació professional del personal
que atén a les persones amb discapacitat. Tot i que, com sol ocórrer en molts
àmbits de la vida, a banda de la preparació teòrica que es puga adquirir
mitjançant estudis, que més tard se certificaran amb títols, és fonamental
l’experiència acumulada en el treball de cada dia i la intel·ligència emocional.
Una dona, o un home, pot comptar amb una excel·lent preparació acadèmica però
no tenir la sensibilitat i l’empatia necessàries per a treballar atenent a
persones en circumstàncies especials.
Així mateix, és
positiva la sentència del Tribunal Suprem (TS) reconeixent el dret de les
persones dependents a escollir l'ajuda que consideren més adequada, desestimant
el recurs que havien interposat vuit residències contra una resolució del TSJCV
sobre procediment per a reconèixer el dret a prestacions de persones dependents.
També, una vegada
més, s’ha de recordar la importància d’implementar els principis i mandats de
la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat
aprovada per Nacions Unides en 2006. Que els seus postulats estiguen presents
en tota la legislació que es promulga, sense que hagen de ser lleis
específiques per al col·lectiu.
Per a tancar aquest manifest, com tots els
anys, recordarem el lema que assevera que el dret a la diversitat i a la
igualtat són valors universals que s’han de defensar a tot arreu:
«Totes les persones som
diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada