AMB CAMES QUE RODEN (77)

La notícia va saltar als mitjans de comunicació el proppassat mes de desembre: els clergues comissionats per l'autodenominat Estat Islàmic per a interpretar i fer complir la sharia (legislació islàmica) van promulgar una fàtua (edicte religiós) a Mosul, la segona ciutat més importànt de l’Iraq, autoritzant als seus militants a matar els nounats amb síndrome de Down i malformacions congènites, així com els menors d'edat amb algun tipus de discapacitat. Tot i l’extrema barbàrie d’aquesta ordre tan macabra, tampoc no havia de sorprendre tant venint d’un grup que no mostra cap mena de respecte vers els drets humans. Com ha succeït tantes vegades sota els designis de moviments amb ideals ultraradicals, les persones amb discapacitat sempre han estat les primeres víctimes. Adolf Hitler afirmava que la guerra «era el millor moment per a eliminar als malalts incurables». Les persones amb discapacitats físiques i mentals eren considerades inútils per a la societat, tota una amenaça per a la puresa genètica ària promoguda per la ideologia del Partit Nacionalsocialista Alemany i, per aquest motiu, eren perseguides per a eliminar-les en el marc del que el nazisme anomenava Aktion T4.

Però la violència cap a les persones amb discapacitat s’ha manifestat al llarg de tota la història de la humanitat. Des de l’antiguitat se’ns va considerar éssers inferiors, que no hi aportàvem res, i per això en quasi totes les civilitzacions antigues les persones que mostraven algun signe de debilitat eren apartades de la comunitat, eren abandonades a la seua sort en llocs inhòspits (deserts, boscos, selves...) o llançades des de penya-segats com, per exemple, succeïa a Esparta fins la reforma de Pericles (499-429 aC) que va establir la seua atenció en centres assistencials. Fins i tot en societats considerades cultes com ara la grega, en el seu culte a la bellesa i a la perfecció física, s’expulsava de les ciutats a les persones que tenien alguna «tara» o directament eren eliminades. A la banda contraria podem trobar posicions com la del judaisme, precursor del cristianisme, que va entronitzar la dignitat de la persona humana i va establir com a deure l’atenció a las persones amb discapacitat, tot i que els antics hebreus creien que els defectes físics eren una marca del pecat. Aquesta visió també s’ha donat en altres religions. No obstant, en altres cultures se’ls considerava éssers màgics i fins i tot s’arriba a venerar-los com a representacions divines.

Com que pensem que el desenvolupament de la percepció de la discapacitat a través dels temps és una qüestió interessant, perquè la història sempre ens ha de servir per a entendre d’on venim i per a encaminar el nostre futur, dedicarem un proper article a repassar els diferents models de la discapacitat emprats durant l’Edat Contemporània, sobretot en el segle XX.

Per a finalitzar la columna d’aquest mes volem manifestar el nostre més ferm rebuig i condemna dels actes criminals dels assassins que no respecten el dret a la vida en general i de les persones amb discapacitat en particular. Alhora que reivindiquem el respecte i l’observació dels Drets Humans, així com el desenvolupament i compliment dels continguts de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat en tots els països del món.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LVIII. 18/01/2016)