AMB CAMES QUE RODEN (81)

Els orígens del Moviment de Vida Independent estan molt relacionats amb les lluites de moviments com el feminista o de la població afroamericana pels drets civils, durant les dècades dels 50 i dels 60 del segle XX als Estats Units, i es pot datar en 1962 el seu naixement. Aquell any, Ed Roberts, un estudiant que manifestava una tetraplegia, va aconseguir ser admès a la Universitat de Califòrnia, a Berkeley, quan no hi havia precedents en les universitats nord-americanes.

Roberts i altres companys amb necessitats especials van demanar millores en el campus perquè no estava adaptat ni existia cap habitatge estudiantil accessible per a una persona amb tetraplegia. La solució proposada per la universitat va ser permetre-li l’ús de l’hospital del recinte com a dormitori. L’estudiantat amb diversitat funcional, basant la seua força en la unió i el suport mutu, hi va desenvolupar de manera espontània un programa de serveis de suport per a ajudar a l’alumnat amb discapacitats que ho necessitaren per a poder viure independentment i dur a terme les seues activitats.

Uns anys més tard, quan moltes d’aquelles persones amb necessitats especials estaven a punt de finalitzar els seus estudis universitaris, van tindre ben clar que els caldria implementar en la comunitat un servei d’ajuda, similar al que tant d’èxit havia assolit a la universitat, per a seguir desenvolupant una vida independent. Amb la col·laboració de l’administració pertinent, van decidir posar en marxa un servei que consistia en un equip de gent disponible per a ajudar-los a fer qualsevol activitat bàsica de la vida diària, que seria gestionat per les pròpies persones usuàries. I és que un punt fonamental de la filosofia de vida independent que propulsa aquest moviment és que les pròpies persones afectades han de poder gestionar i controlar les seues vides, per a la qual cosa han de comptar amb els recursos humans, tècnics, etc., que necessiten segons el grau de dependència derivat de les seues discapacitats.

Com a conseqüència d'això, en 1977 es va crear als Estats Units el primer Centre per a la Vida Independent (C.I.L. en anglès) que va ser el precedent dels més de 300 que hi ha actualment en aquell país. Aquest centre va estar la primera organització basada en una comunitat controlada per les pròpies persones usuàries que combinava, alhora, serveis i suport, amb l'objectiu de permetre que la gent amb diversitat funcional millorara les seues condicions de vida. L’esmentat centre desenvolupava diferents serveis, com ara allotjament, assistència personal, transport accessible, assessorament sobre accessibilitat, suport entre iguals... S’ha de destacar la importància de l’assistència personal, un recurs imprescindible per a assolir una vida independent. Qui treballa com a assistent o assistenta personal no es dedica a cuidar sinó a assistir una persona en tot allò que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions de la persona assistida, com ara pot ser banyar-se o dutxar-se, netejar la llar, o tasques d’acompanyament en viatges, gestions, etc., amb un horari individual i flexible adaptat a les necessitats de la persona atesa que és qui decideix quan i com.

En un proper article es parlarà de l’expansió del Moviment de Vida Independent a Europa i, en especial, a l’Estat espanyol.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXVI. 17/05/2016)