Fa moltes setmanes que desitge escriure aquesta carta d’agraïment, però els desigs i les disponibilitats de vegades no coincideixen que és allò que m’ha succeït a mi.
La matinada del 31 de juliol quedarà gravada eternament en la meua memòria i en la meua ànima perquè ens va deixar per sempre una de les dos persones que més he estimat i estimaré: mon pare.
Passades les 5 hi vam telefonar al SAMU perquè mon pare cridava que no tenia aire, segons les darreres paraules que vaig escoltar-li pronunciar abans que se l’emportaren urgentment cap a l’Hospital General. Tant el personal del SAMU com el del servei d’urgències de l’esmentat hospital van atendre’ls molt bé a ell i a mare, a qui van permetre que l’acompanyara. Per desgràcia tots els esforços d’aquests/es professionals van resultar infructuosos i el metge, poc després i de manera molt correcta, va comunicar-li a ma mare que el seu marit havia mort.
El motiu principal d’aquesta carta oberta és agrair-los que feren tot allò que va estar a les seues mans per intentar allargar la vida de mon pare i que tractaren a ma mare amb la delicadesa que li calia en aquells moments tan durs, ajudant-li fins i tot a demanar un taxi per tornar a casa.
Però, per desgràcia, amb l’arribada del taxi també va arribar la cara més negativa de l’ésser humà, si és que el conductor d’aquell taxi número 90 pot ser qualificat com a “humà”... Ma mare, una dona de 78 anys afectada per múltiples malalties (entre elles una osteoporosi avançada que li dificulta els moviments), tot plorant va pujar com va poder al taxi sense que el conductor fera res per ajudar-la. Li va demanar al taxista si podia cordar-li el cinturó de seguretat ja que no ella no podia i aquest, d’entrada i amb brusquedat, va contestar-li que no. Però ací no va acabar la cosa, perquè moments després encara va resultar més miserable en dir-li: “Senyora, si ens para la Guàrdia Civil, vostè pagarà la multa per no portar el cinturó cordat”.
Ho vaig sentir molt per ma mare, que en aquells instants necessitava tot el suport del món i que va arribar a casa desencaixada, plorant, atabalada... Però també ho sent pel col•lectiu dels conductors de taxis, perquè individus indesitjables com aquest que conduïa el taxi número 90 la matinada del 31 de juliol embruten l’excel•lent professionalitat d’altres persones que exerceixen aquest treball. Tant de bo els seus companys puguen identificar-lo per agrair-li tan “bon servei”.
Ah, per si alguna persona que no em coneix es pregunta on era jo mentre succeïa tot açò li diré que em vaig quedar al llit sense poder moure’m. Estic afectat per una greu discapacitat que em causa una minusvalidesa del 94%.
Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al periòdic Mediterráneo el 9 d’octubre de 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada