AMB CAMES QUE RODEN (98)

«25 de novembre. Una data per a fer visible la violència masclista de 365 dies»

El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones, una xacra social que cada any causa la mort de milers de dones a mans d’homes, en la majoria dels casos, amb qui mantenen o han mantingut una relació de parella. Algunes, per dir-ho d'alguna manera, tenen la sort de sobreviure, però amb greus seqüeles derivades dels maltractaments que les marquen per sempre. Després de molta ajuda i de deixar córrer el temps, algunes poden reprendre les seues vides amb certa «normalitat». D’altra banda, no s’han d’oblidar les víctimes indirectes que s’hi veuen afectades per formar part de l'entorn familiar de les dones agredides, que en moltes ocasions senten impotència per no poder fer res per a remeiar la situació i que, per desgràcia, sovint acaben patint també la violència de manera directa, com sol succeir en els casos de filles i fills que són objecte, fins i tot, d’assassinat.

El Congrés dels Diputats -i Diputades (ja tocaria visibilitzar-les en la denominació de la cambra)- va aprovar aquest proppassat estiu el Pacte d'Estat contra la violència masclista, que entre les 213 mesures que inclou per prevenir-la, detectar-la i eradicar-la, també en preveu de concretes per a millorar l’atenció a les dones amb diversitat funcional que pateixen casos de violència. De la mateixa manera, el Pacte valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, signat el proppassat 18 de setembre, en la seua Línia estratègica 3 fixa com un dels objectius l’atenció integral especialitzada als grups de dones més vulnerables, tenint en compte les múltiples discriminacions des de la interseccionalitat. Entre aquests grups estan les dones amb diversitat funcional, un col·lectiu amb una xifra de víctimes d’agressions alarmant, ja que quasi una de cada tres dones amb discapacitat (31%) assegura haver patit o patir algun tipus de violència física, psicològica o sexual per part de la seua parella o exparella. És a dir, més del doble del percentatge de les dones sense discapacitat (12,5%), segons un informe de la Fundació CERMI Dones, presentat el proppassat abril, fet a partir de la Macroenquesta 2015 sobre violència masclista del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Atesa la manca de visibilitat d'aquestes dones, sobretot si manifesten un grau de discapacitat greu -fet que fa més difícil comptabilitzar els actes violents que les afecta-, fa pensar que la quantitat de casos pot ser molt més nombrós.

Aquesta falta de coneixement augmenta la dificultat a l’hora de crear eines adequades i accessibles en tots els sentits per a atendre-les i orientar-les. Esperem que les mesures previstes en els pactes esmentats canvien la situació. Així mateix, un altre factor important en aquest sentit seria que en cursos, jornades, congressos, conferències, campanyes, etc., sobre violència de gènere i masclista es parlara més d’aquestes dones que semblen invisibles per tenir una altra condició física, sensorial o intel·lectual. Es com si es pensara que la violència que sofreixen aquestes dones fóra intrínseca de la seua deficiència. I el pitjor és que les mateixes víctimes arriben a creure que és així per la pressió social que se'ls exerceix. Com denunciar la persona de qui depens i que et «cuida»? Reivindiquem que el dia 25 de novembre també siga el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones amb Diversitat Funcional.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCVIII 27/11/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (97)

«Les Corts Valencianes donen llum verda a la modificació de la Llei sobre l'Estatut de les Persones amb Discapacitat»

Sens dubte les lleis han de ser revisades periòdicament per a actualitzar-les i adaptar-les a les noves necessitats o circumstàncies que van transformant-se amb el pas del temps. Tot i que moltes vegades les ciutadanes i els ciutadans tenim la sensació de desemparament davant la lentitud o les mil traves que posen en l'aplicació d'alguna legislació que milloraria la nostra qualitat de vida, és reconfortant saber que existeix i que tenim dret a exigir la seua correcta aplicació. En el cas de les lleis específiques per a les persones amb diversitat funcional, poden passar anys perquè s'aproven i s'arriben a aplicar de manera correcta, fet en el qual té molta incidència el color del partit polític que governe en cada moment i de la comunitat autònoma en què es residisca. A banda, també cal tenir en compte els buits legals que hi ha en molts casos i que fan imprescindibles les revisions periòdiques que esmentàvem.

Un bon exemple de tot això és la Llei sobre l'Estatut de les Persones amb Discapacitat, publicada en 2003, l’inici del procés de modificació de la qual va aprovar recentment, per unanimitat, el Ple de les Corts Valencianes. L’objectiu és adequar-la a les novetats introduïdes per la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per Nacions Unides en 2006 i ratificada per Espanya en 2007. És a dir, han hagut de transcórrer més de deu anys perquè s’introduisquen els postulats d’una convenció tan important en l’Estatut de les persones amb discapacitat, una legislació totalment desfasada.

És fonamental per a les persones amb diversitat funcional que residim a la Comunitat Valenciana que totes les lleis i normatives que ens afecten s’adeqüen, com més prompte millor i sense restriccions –com, malauradament, sol ocórrer-, a les directives marcades per la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que és la màxima expressió del reconeixement dels drets i dels deures de totes les dones i els homes que manifestem algun tipus de diversitat funcional. L’aprovació d’aquesta Convenció va significar el canvi definitiu de paradigma a l’hora d’enfocar les polítiques sobre discapacitat, deixant enrere la perspectiva assistencial per abordar-ne una de basada en els drets humans. Es va passar a considerar les persones amb discapacitat com a subjectes titulars de drets i no com a mers objectes de tractament i protecció social.

No obstant això, la lluita, tant de les persones amb diversitat funcional com de qui ens dóna suport perquè es reconeguen els nostres drets i la igualtat d’oportunitats per a exercir-los, mai no pot cessar. Hem de mantenir-nos sempre alerta i tenir constància per a fer un seguiment continuat de l’aplicació correcta de tota la legislació que ens afecta d’una manera directa.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCVI 30/10/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (96)

«Lesi, una aplicació que fa d’intèrpret de llengua de signes»

Comunicar-se és una funció essencial per a tots els éssers. El perfeccionament del llenguatge verbal va significar una fita definitiva en la diferenciació de l’espècie humana de la resta que poblava el planeta. Malauradament, hi ha moltes persones que per distintes discapacitats fisiològiques o psíquiques no poden usar el llenguatge oral com a mitjà per a interactuar amb altres persones i han d'utilitzar sistemes de comunicació alternatius adaptats a les seues necessitats. En un proper article tractarem d'explicar, de manera resumida, les diferents eines que existeixen perquè les persones amb diversitat funcional amb problemes de parla puguen comunicar-se. En aquesta ocasió ens centrarem en les persones amb sordesa, que el 28 de setembre commemoren la seua Diada Internacional instituïda per Nacions Unides l’any 1958 per a visibilitzar un tipus de diversitat funcional que no es detecta a primera vista però que, només a l’Estat espanyol, manifesten al voltant d’un milió de persones en diferents graus i patologies.

En els casos en què la disfunció auditiva afecta la capacitat d’aprendre o usar la parla oral, la llengua de signes esdevé un recurs bàsic per a comunicar-se. En l’àmbit de l’Estat espanyol existeixen diverses varietats d’aquesta llengua gestual que es desenvolupa amb les mans, la més estesa de les quals és la Llengua de Signes Espanyola (LSE) que, alhora, mostra diverses modalitats. A banda, també s’usen la Llengua de Signes Valenciana (sigles LSCV o LSPV) i la Llengua de Signes Catalana (LSC), la semblança lèxica de les quals amb la resta de les variants espanyoles està per sota del 75% de mitjana i per això les consideren llengües en lloc de dialectes. Moltes vegades s'ha comentat la possibilitat que la llengua de signes poguera incloure’s com a assignatura en els col·legis, un fet que representaria un important progrés tant en la inclusió educativa com social de les persones amb sordesa, a més d’esdevenir una eixida professional per a qui s’especialitze en la interpretació d‘aquesta llengua.

A propòsit de la interpretació de la llengua de signes, Adrián Garrote, un jove enginyer de telecomunicacions que va estar investigant sobre l’ús del Leap Motion (un sensor que traça una imatge virtual de les mans fins els canells, que serveix per a controlar dispositius mitjançant el reconeixement dels moviments de les mans), es va adonar que aquesta eina només s’utilitzava en la recerca de videojocs i realitat virtual. Aleshores se li va acudir que aquest sensor podia tenir altres utilitats i, d'aquesta manera, va nàixer Lesi, una aplicació que fa d’intèrpret de llengua de signes, el funcionament del qual és molt senzill. La persona usuària només s’ha de col·locar davant del sensor connectat a l'ordinador i els seus gests es tradueixen, de manera automàtica, escrits en pantalla i reproduïts amb so. No calen guants especials, ja que s’hi capta el moviment en un espai tridimensional, i a més permet gravar gestos propis, així com personalitzar el sistema. El jove investigador diu que l'objectiu ara és traslladar el programari a un mòbil o tauleta perquè el traductor es puga usar en qualsevol lloc. Fins ara només es tracta d’un prototip que ha tingut una bona acceptació però que necessita un pla de finançament o comercialització.

És evident que aquests tipus d’intèrprets automàtics són un recurs molt útil per a millorar la vida quotidiana de les persones amb sordesa que no poden comunicar-se verbalment. Tot i així, mai no podran substituir a les i els especialistes en la interpretació de la llengua de signes, imprescindibles en àmbits d’atenció a la ciutadania (sanitat, justícia...) i que també haurien de tenir més presència en la televisió, en actes culturals, etc. En aquest enllaç podreu visionar un vídeo, que forma part de la Guia de perfils professionals que intervenen en l’atenció a la discapacitat elaborada pel Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, en el qual s’expliquen les tasques que realitzen: https://lubovakufo.jimdo.com/9-a-12-a%C3%B1os/interpretaci%C3%B3n-en-lengua-de-signos/

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCIV 25/09/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (95)

«Guia de perfils professionals que intervenen en l'atenció a la discapacitat»

L’any 2015, les persones que participen en el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I, van elegir com a tema monogràfic a desenvolupar durant l’esmentada anualitat l’elaboració d’una guia que recollira els perfils professionals que, des de diferents àmbits, intervenen en l'atenció a les persones amb diversitat funcional. De bon principi es va tenir clar que l’objectiu del grup no era editar una guia exhaustiva, amb tots i cadascun dels perfils professionals, sinó elaborar una eina de consulta mitjançant la qual totes les persones interessades, sense importar el seu grau de cognició ni d’estudis, pogueren accedir a la informació més bàsica sobre dones i homes que es dediquen des de les seues respectives professions a atendre la discapacitat.

Després dels primers debats sobre quin format hauria de tindre aquesta Guia, Noemi Soriano García, de Plena Inclusió CV, va ser qui va proposar els enregistraments videogràfics com a eina de difusió més accessible, ja que la majoria de consultes que realitzen les persones amb discapacitat en Internet es materialitzen mitjançant vídeos. Amb aquest format es pretén facilitar l'accessibilitat i comprensió de la Guia, sobretot per a una part de la ciutadania a qui va dirigida: les persones amb diversitat funcional i les seues famílies. A més, la informació es transmet per diversos canals (imatges, paraules orals, subtítols i interpretació en llengua de signes) i en el procés de revisió dels textos s'ha tingut en compte utilitzar al màxim el llenguatge no sexista, però especialment s’ha intentat en tot moment aplicar la «lectura facilitada», perquè la informació siga el més comprensible possible per a la majoria de la població a la qual s’adreça el recurs.

En l’elaboració de la Guia s’estan involucrant moltes persones, aportant-hi cadascuna els seus coneixements professionals en les diferents fases del procés i en forma de voluntariat. Cal destacar la implicació d’estudiantat de la Universitat Jaume I, tant del Grau en Comunicació Audiovisual com de Periodisme, en la realització i edició dels vídeos.

Ara, després de dos anys i mig de treball, el projecte ja va prenent cos i a la web que allotja els continguts de la Guia, a la qual es pot accedir a través del blog que serveix de portal (http://guiaprofesionalesdiscapacidad.blogspot.com.es/), ja es poden visionar set vídeos que descriuen uns altres tants perfils professionals, als quals prompte se n’afegiran sis més. S’ha previst incloure-hi vint-i-vuit perfils, però es deixa oberta la possibilitat que en siguen més.

Us invitem a visitar la Guia de perfils professionals que intervenen en l'atenció a la discapacitat i que en feu difusió entre els vostres contactes. Una eina amb vocació d’informar les persones afectades sobre quin o quina professional pot ajudar-li en un moment donat, però que alhora també pot servir per a fer visibles moltes de les necessitats especials que tenim les persones amb diversitat funcional per a aconseguir la igualtat d’oportunitats a l’hora de desenvolupar una vida independent.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XCII 28/07/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (94)

«La discriminació de l'esport adaptat»

Practicar esport o fer exercici és sa i molt recomanable per a mantenir en bon estat tant el cos com la ment. És una activitat que totes les persones podem fer, cadascuna segons les nostres possibilitats, i que cada vegada més gent inclou d'alguna manera dins del seu estil de vida. Això sí, és molt estimable comptar amb la supervisió de personal expert per tal de prevenir possibles lesions i efectes negatius no desitjats. Per a les persones amb diversitat funcional, fer exercici o desenvolupar activitats esportives és molt important, ja siga com a eina de rehabilitació o com a manteniment, a banda de ser una bona manera de socialització. I ací, una vegada més, s’ha d’incidir en la importància de l'accessibilitat universal, perquè en molts casos els gimnasos no són accessibles per a tota la ciutadania i això impedeix aquest factor d’inclusió.

Si passem al terreny de l’esport de competició, són evidents les diferències de tractament dels mitjans de comunicació que hi ha a l’hora d’informar dels resultats d’esports de consum massiu, com ara el futbol, i dels altres anomenats «minoritaris». Així mateix, és palesa la discriminació que pateixen les dones esportistes, ja que les competicions femenines tenen molt poca presència en els mitjans a no ser que aconseguisquen triomfs molt importants, com va succeir fa uns dies amb el campionat d‘Europa guanyat per la selecció espanyola femenina de bàsquet i assolir, així, la seua vuitena medalla en els darrers nou Europeus.

En el cas de les persones amb diversitat funcional que es dediquen a l'esport adaptat de competició, els seus esforços per a consolidar-se en l’elit han de ser més intensos que els de qualsevol altre esportista sense discapacitat per a demostrar que poden arribar al capdamunt. De manera injusta se’ls tracta com a esportistes de segona i dos exemples ben clars de la discriminació que pateixen són, d’una banda, la reducció d’un 69% de la inversió pressupostària destinada a l'esport paralímpic, en relació a l’any anterior, aprovada el proppassat abril pel Govern estatal, mentre que l’assignació del Comitè Olímpic Espanyol pujarà un 20%. I, per una altra part, que als Jocs de Rio de Janeiro cada medalla olímpica d'or aconseguida per la representació espanyola es premiava amb 94.000 euros, per la de plata es pagaven 48.000 i 30.000 per una de bronze; mentre que les medalles paralímpiques es van remunerar només amb 30.000, 15.000 i 9.000 euros, respectivament, els tres metalls. És obvi que no es té en compte que l’esportista amb diversitat funcional té més despeses que l’esportista sense discapacitat i, per descomptat, que no se li concedeix el mateix mèrit. Ben segur que si demanàrem a diverses persones que ens digueren el nom d'algun o alguna esportista paralímpica molt poques sabrien dir-ne, un clar exemple de l'escassa repercussió mediàtica que s’hi dóna. Tret d’algun programa que emet la televisió pública, rares són les ocasions en què els espais d’informació esportiva inclouen notícies sobre l’esport adaptat. I, si ho fan, solen exagerar com si fóra una cosa extraordinària, quan haurien d’informar-ne amb tota normalitat, com de qualsevol altra modalitat esportiva. Per cert, a Rio la representació olímpica espanyola va guanyar 17 medalles i la paralímpica 31.

No obstant això, cal destacar una bona notícia relacionada amb aquest tema. Es tracta del llançament de la revista INSPORT, la primera publicació de cobertura estatal especialitzada en esports adaptats, a la qual li desitgem molt d’èxit. Pot ser un excel·lent mitjà per a visibilitzar i donar a conèixer l'esport adaptat, així com la varietat de modalitats que inclou. La revista està disponible en:  http://www.revistainsport.com/

Per a tancar aquest article volem fer-li l'enhorabona a Sergio Sanahuja, membre del club BAMESAD i col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia, que s’ha proclamat campió de la Lliga Autonòmica de Boccia de la Comunitat Valenciana en la modalitat individual de la categoria BC3 i subcampió en la competició de parelles, fent tàndem amb Esmeralda Gálvez. En aquest enllaç podreu visionar un vídeo protagonitzat pel mateix Sergio i seu auxiliar de boccia: https://lubovakufo.jimdo.com/13-a-18-a%C3%B1os/auxiliar-de-boccia/

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número XC 03/07/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (93)

«Accessibilitat i comunitats veïnals»

Moltes persones amb diversitats funcionals que comporten mobilitat reduïda naixem –sobretot si ho vam fer fa més de 25 anys- amb unes quantes barreres arquitectòniques incorporades, com si formaren part del nostre ADN. Ens referim al fet de nàixer al si d’una família que residisca en una finca sense ascensor o que, en cas d’haver-hi, en molts casos per a accedir-hi s’ha de superar un tram d’escalons, construcció del tot il·lògica des de la nostra perspectiva actual però molt comú en els edificis construïts en uns temps en què no existia cap mena de consciència sobre la importància de l’accessibilitat. Aquesta és una de les primeres barreres a què ens enfrontem gairebé sense adonar-nos-en i que, en la primera etapa de la nostra infantesa, passa més o menys desapercebuda gràcies a la mare, el pare o altres familiars que, amb esforç i bona cosa de voluntat, ens baixen i ens pugen tantes vegades com calga. Fins que amb el pas dels anys anem creixent i arriba un dia en què l’acció de moure’ns amunt i avall ja representa molt d’esforç. Aleshores es van espaiant les eixides casa i només ho fem en casos molt necessaris, encetant, així, un procés d’exclusió social en el qual la nostra llar es converteix en la nostra presó particular. Un aïllament que ens impedeix desenvolupar una vida estàndard, que ens complica l’accés als estudis i anul·la les possibilitats de treballar fora de casa, barrant les possibilitats de plantejar-nos una vida independent. A més, redueix a la mínima expressió les nostres relacions socials i ens fa perdre vivències vitals imprescindibles per a la maduració com a ésser humà.

Massa sovint s’oblida que de l’accessibilitat universal ens podem beneficiar totes les persones. Qui vota en contra d’instal·lar un ascensor, per exemple, no té en compte que d’ací uns anys, per naturalesa, envellirà i se li farà més difícil pujar i baixar escales; o que en qualsevol moment pot sofrir un accident i haver de moure’s en cadira de rodes, siga temporalment o per sempre. I qui diu un accident, diu una malaltia que reduïsca la mobilitat.

L'entrada en vigor de la Llei 51/2003, de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (coneguda amb les sigles LIONDAU), va comportar la  reforma la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), fet que ha facilitat la instal·lació d'ascensors en edificis antics per tal de facilitar l'accessibilitat en igualtat de condicions a totes les persones usuàries i millorar, d’aquesta manera, l'habitabilitat dels edificis. En l’article 10 apartat b de l’LPH, s’estableix que tindran caràcter obligatori i no requeriran d'acord previ de la Junta de propietaris les obres i actuacions que resulten necessàries per a garantir els ajustos raonables en matèria d'accessibilitat universal als edificis i, en tot cas, les requerides a instàncies de les persones propietàries d'habitatges o locals en què visquen, treballen o presten serveis voluntaris, persones amb discapacitat, o majors de setanta anys, amb l'objecte d'assegurar-los un ús adequat a les seues necessitats dels elements comuns, així com la instal·lació de rampes, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que afavorisquen l'orientació o la seua comunicació amb l'exterior.

Amb aquest canvi legislatiu moltes persones amb mobilitat reduïda, que resideixen en edificis construïts abans que l’accessibilitat universal d’aquests estara garantida per la llei, han trobat una solució per a desencallar els conflictes que mantenien amb les seues respectives comunitats de veïns i veïnes que s’oposaven a fer qualsevol reforma en les zones comunes. Tot i així, en obres en les quals l'import repercutit anualment d’aquestes, una vegada descomptades les subvencions o ajudes públiques, excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes, s’estipula com a necessari el vot favorable de la majoria dels propietaris o propietàries que al seu torn representen la majoria de les quotes de participació de la comunitat afectada. El fet que la resta del seu cost, més enllà de les esmentades mensualitats, siga assumit pels qui les hagen requerit, no eliminarà el caràcter obligatori d'aquestes obres. D’altra  banda, el vot en contra, siga quin siga el motiu al·legat (inclòs dificultats econòmiques), no eximirà del pagament de la part corresponent, sempre que l’acord s’aprovara per la majoria exigida, tal com s’assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de Setembre de 1997, confirmada en moltes sentències posteriors. Quant als vots de les persones que no facen acte de presència en la Junta, si no manifesten la seua discrepància en el termini de 30 dies naturals després de rebre la notificació de l’acord, es computaran com a favorables per a la formació de les majories i les seues conseqüències.

Tot i haver millorat, cal una legislació unificada i més clara, que evite que aquestes adaptacions tan imprescindibles depenguen dels vots de la comunitat veïnal o del seu estat econòmic, ni d'un llarg procés judicial que pot tardar anys en resoldre’s. És primordial que se tinguen molt en compte les disposicions de la Llei d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. I, sobretot, fer que aquestes es complisquen per a acabar amb els casos de ciutadanes i ciutadans amb mobilitat reduïda que estan tancades a les seues cases, sense poder sortir dels seus habitatges, a causa de la manca d’acord en les comunitats veïnals per a fer les pertinents adaptacions.

Com ja hem comentat, tots i totes ens hi podem beneficiar al llarg del nostre cicle vital perquè ningú sabem què ens depararà la vida i en qualsevol moment podem patir problemes de mobilitat. A més, accions tan quotidianes com pujar un carret de bebè o el carro de la compra són més còmodes i senzilles de fer si no s’han de salvar escalons. Perquè no s’ha d’oblidar que un simple graó ja crea inaccessibilitat i marginació.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (92)

«Deu anys d'una llei incomplida»

L’1 de gener de 2017 es van complir deu anys de l’entrada en vigor de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les dades publicades en el XVII Dictamen de l’Observatori de l’esmentada llei, realitzat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya i disponible en http://www.directoressociales.com/images/documentos/Dependencia/XVII%20DICTAMEN%20OBSERV%20jmr.pdf, fan evidents que molts aspectes d’aquesta no s’estan complint. A 31 de desembre de 2016 eren 1.213.873 les persones que tenien reconeguda la seua situació de dependència, el 29% de les quals (348.309) no rebien cap prestació o servei dels previstos en la llei i unes altres 103.238 estaven pendents de valoració.

Aquesta llei ens la van vendre com el quart pilar de l’estat del benestar, junt amb la sanitat, l’educació i el sistema de pensions, i aviat va esdevenir un recurs electoral entre els partits que prometien la seua consolidació, fins i tot millorant-hi les prestacions. A les acaballes de 2011 el PP va guanyar les eleccions generals i va formar un nou govern que, com sol ocórrer, va encetar el seu programa de canvis. Entre aquests, la modificació de la Llei 39/2006 amb retallades brutals, imposades des de juny de 2012 a juny de 2015, que van suposar una fase de paràlisi i retrocés generalitzat del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.

Hi van instaurar una incompatibilitat caòtica entre els diversos serveis i prestacions econòmiques previstes, reduint les quanties d’aquestes, com ara les de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar que, a més, va sofrir endarreriments de mesos en el cobrament. També, relacionada amb aquest recurs, van eliminar la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores no professionals -i alguns cuidadors, perquè és una tasca totalment feminitzada-, la instauració de la qual havia estat una mesura molt positiva per a les dones que no podien treballar fora de casa per haver d’atendre persones en situació de dependència del seu cercle familiar. D’altra banda, a les persones que elegeixen el recurs d’una residència se’ls reté el 75% dels ingressos que reben per pensions per a abonar el copagament d’aquest servei, quedant-los una misèria per a les seues despeses personals (roba, articles d’higiene personal, oci, etc.). Però encara hi ha dades més punyents, com ara la de les 150.000 persones que van morir, només durant els darrers cinc anys, sense haver rebut la prestació a què tenien dret per haver sigut reconeguda la seua dependència. I el més trist és que segueixen morint-ne...

Així mateix, el Govern central també incompleix la disposició final setena de la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, que regula la jurisdicció social, impedint que els assumptes judicialitzats en matèria de dependència es tramiten per aquesta via i obligant a les persones afectades i les seues famílies a reclamar els seus drets en la jurisdicció contenciosa administrativa, que és més lenta i cara.

Una altra qüestió preocupant és el finançament de la llei, que haurien de compartir al 50% l'Administració General de l'Estat (AGE) i les comunitats autònomes, punt que no es compleix. Per exemple, el 2016 l'Estat només hi va aportar el 17%, fet que  afavoreix la greu desigualtat existent entre territoris a l’hora de desenvolupar-la. La mala administració d’alguns governs autonòmics és un altre factor que fa que dues persones amb el mateix grau de dependència reconegut no reben el mateix nivell d’atenció per residir en una comunitat determinada. I parlant de comunitats, la valenciana ha sigut una de les autonomies on pitjor s’ha aplicat aquesta llei. Fins que, amb el canvi de govern fruit de les eleccions autonòmiques de 2015, s’han aplicat millores com ara l’augment de la quantia de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar per a compensar la retallada feta pel Govern central, l’eliminació d’incompatibilitats i la reducció de la llista d'espera en la tramitació de les resolucions.

Aquesta Llei, ben plantejada i amb bons fonaments, podria representar un gran avanç en la millora de la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional, per a aconseguir el mínim d’independència bàsica que necessita qualsevol home o dona per a prendre les decisions que afecten la seua vida. Una de les errades més grosses en el seu desenvolupament ha estat oblidar-se de la primera part del títol de la llei: promoció de l'autonomia personal. D’aquesta manera, la llei s’ha enfocat principalment a les opcions assistencialistes de cures en l'entorn familiar i a les residències, deixant de banda una opció tan important per a afavorir la vida independent de les persones amb discapacitat com és l'assistència personal. Tant és així que gairebé no hi ha sol·licituds d’aquest recurs, potser perquè no es promociona i per l’excés de requisits exigits per accedir-hi.

Caldrà seguir lluitant perquè aquesta llei es consolide i esdevinga una ferramenta vàlida per a les persones amb diversitat funcional i no un mer recurs assistencialista que depèn de la voluntat del partit polític que governe en cada moment. Ja n'hi ha prou d’usar-nos com a marionetes!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVI 08/05/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (91)

«Joves amb discapacitat a Espanya»

La discriminació a les persones amb diversitat funcional en els centres educatius segueix estan a l'ordre del dia, com fan palès els resultats de l’estudi realitzat en 2016 gràcies al conveni signat pel Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i l'Institut de la Joventut d'Espanya (INJUVE) que, amb el títol de «Joves amb discapacitat a Espanya», ha analitzat la realitat de les prop de 400.000 persones amb diversitat funcional entre 15 i 30 anys que resideixen a l’Estat espanyol, de les quals el 54% són dones. D’aquest informe es desprèn que el 40% de la població jove amb discapacitat declara haver-se sentit discriminada en els últims 12 mesos en àmbits educatius o formatius per causa de la seua diversitat funcional. Un tant per cent que encara és més alt en el tram de 15 a 18 anys en què el 70% afirmen haver patit discriminació per la seua discapacitat en centres d’educació alguna vegada durant el darrer any.

És molt preocupant que això succeïsca en un àmbit com és el dels estudis, tan fonamental per al desenvolupament i socialització de les persones. Aquestes dades fan evident que una cosa és dir i una altra fer. Tot i que l’article 27 de la Constitució Espanyola i l’article 24 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeixen el nostre dret a l'educació, en la pràctica l’exercici d’aquest en massa casos no s’adapta a les necessitats reals de les persones amb diversitat funcional. A nosaltres ens costa més fer les coses i de vegades les hem de realitzar d’una manera diferent, dificultat que augmenta amb el grau de discapacitat que manifesta l’estudiant. Els problemes d’exclusió semblaven haver-se reduït amb les millores implementades durant les darreres dècades per a donar més suport a l’alumnat amb necessitats especials als centres d’educació amb més recursos humans i tècnics, així com l’adaptació dels espais eliminant barreres urbanístiques, arquitectòniques i, també, en molts casos, socials. Però aquesta tendència positiva es va trencar amb la irrupció de la crisi, van arribar mals temps per a les polítiques socials i, emparant-se en la regressió econòmica, s’han justificat greus retallades en tot l’àmbit de l’educació i la formació que, com sol passar sempre, han perjudicat més a la ciutadania més necessitada de suport. Això ha significat fer passos enrere quant a l’atenció i la inclusió de les persones amb diversitat funcional, aturant-se obres d’adaptació de col·legis, reducció o paralització de programes de suport, etc. Retallades que també dificulten la llavor del professorat, que en molts casos no pot atendre com cal l’alumnat amb necessitats específiques per no comptar amb els recursos ni la preparació que són imprescindibles.

Tornant als casos de discriminació que afirmen haver patit el 70% d’alumnes d’entre 15 y 18 anys amb discapacitat, seria bo saber si les seues companyes o companys de classe han causat aquesta discriminació o si van ser alumnes d’altres classes. Això ens facilitaria més dades sobre l’efectivitat de la inclusió d’estudiantat amb necessitats especials en aules ordinàries. Així mateix resultaria interessant saber si durant la seua etapa en la ensenyança primària també van sentir-se discriminades.

S’ha d’exigir que les dones i homes amb diversitat funcional tinguem accés a una vertadera educació inclusiva des de la infantesa i que es mantinga al llarg de tots els cicles formatius. Un Estat que no inverteix suficientment en educació i no es preocupa pels mals resultats i les dificultats de l’alumnat, és un Estat amb poc de futur.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIV 03/04/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (90)

Presentació del vídeo documental «Dobles armarios, dobles apoyos»

És evident que, comparat amb altres èpoques de la història de la humanitat, s’ha avançat molt en el reconeixement i respecte de la diversitat sexual. Un avanç que s’ha produït, sobretot, als països més desenvolupats d’allò que es podria anomenar «societat occidental», tot i que és preocupant l’augment dels delictes  LGTBI-fòbics i contra la llibertat sexual que estan patint arreu d’Europa les persones LGTBI (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals). Si ens centrem en el col·lectiu de les persones amb diversitat funcional en general, a les quals se’ls ha negat sempre el dret a manifestar la seua sexualitat d’una manera lliure i normalitzada per considerar-les éssers asexuats, imagineu la discriminació que poden arribar a patir les persones amb algun tipus de discapacitat LGTBI. Però encara més: si la discapacitat és intel·lectual, amb la dificultat afegida que això comporta a l’hora de poder expressar les seues sensacions i sentiments, és molt possible que en tota la seua vida no puguen manifestar la seua veritable identitat sexual si no compten amb els suports necessaris.

Des de la positivitat, cal ressaltar l’important treball que s'està desenvolupant des de diferents organitzacions i col·lectius a favor de la visibilització i normalització de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional. Per això s’ha d’aplaudir la llavor d’entitats com ara Plena Inclusión CV, un moviment associatiu sense ànim de lucre constituït per un total de 54 associacions, que dedica les seues activitats perquè cada persona amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament i la seua família puguen dur a terme el seu projecte de vida, així com promoure la seua inclusió com a ciutadania de ple dret. Aquesta entitat va presentar el proppassat mes de febrer, en actes celebrats a les tres capitals de província de la Comunitat Valenciana, el vídeo documental que ha elaborat amb el títol Dobles armarios, dobles apoyos i que tracta d’obrir els dobles armaris als quals s'enfronten les persones amb discapacitat intel·lectual LGTBI. D’una banda, cal que es reconega el seu dret a la sexualitat i, d’una altra, que se’ls respecte el fet de pertànyer a una orientació i/o identitat sexual no normativa, «ja que –com assenyala Noemi Soriano, responsable del programa d'Exclusió Social en Plena inclusió CV- a les persones amb discapacitat intel·lectual se'ls nega la seua sexualitat i es pressuposa que totes són heterosexuals. Com totes les persones, les persones amb discapacitat intel·lectual són diverses i també són LGTBI».

El documental refereix les barreres que aquestes persones troben en els seus entorns quotidians, principalment en el familiar, i assenyala els suports que necessiten per a viure la seua sexualitat d'una manera lliure, satisfactòria i diversa. Tal com declara Paula Peña, sexòloga de Plena Inclusión CV, «desgraciadament encara existeixen persones que infantilitzen i fan una sobreprotecció a les persones amb discapacitat intel·lectual negant-les el dret a viure una vida sexual satisfactòria, siguen com siguen les seues vivències sexuals».

El vídeo documental està disponible en l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=_JosPP7Y0XA

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIII 13/03/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (89)

La facilitat per a accedir als mitjans de transport, que ha augmentat tant en l’acte de la compra de bitllets amb les possibilitats de fer-ho des de qualsevol indret mitjançant Internet, com en la vessant econòmica amb les oportunitats d’adquirir passatges a baix cost -sobretot en el sector del transport aeri-, ha fet que viatjar per terra, mar i aire siga a l’abast de capes socials per a les quals, fins fa pocs anys, alguna d’aquestes modalitats de desplaçament era una activitat quasi prohibitiva. Però, és per a totes les persones igual? Encara que legalment les persones amb diversitat funcional tenim el mateix dret a utilitzar tots els transports, la realitat és ben distinta i viatjar no és tan fàcil per a nosaltres. En molts casos se’ns coarta la llibertat de moviments per no adaptar els mitjans de transport a les nostres necessitats especials, complicant els nostres desplaçaments ja siga per a estudiar, per a treballar o, senzillament, per a fer turisme, una activitat també important per al nostre desenvolupament com a persones.

Fer un viatge turístic no és fàcil per a una persona amb diversitat funcional. Ho havem de planificar amb més antelació que la resta de ciutadania i, per exemple, si volem viatjar en avió, a banda de comprar el bitllet abans, hem de preparar-nos per a superar inconvenients que solen posar les companyies aèries. Moltes vegades se'ls ha prohibit volar a soles a persones amb discapacitat intel·lectual, amb total autonomia, al·ludint a la seua «incapacitat». D’altra banda, les persones que usen cadira electrònica no podem embarcar-la en tots els casos perquè el pes d’aquesta no ha de sobrepassar el que determina la companyia i, a més, com que no es va amb compte en transportar-la correm el risc que puga patir desperfectes o fins i tot quedar fora d’ús. Així mateix, una altra dificultat que ens trobem és la inaccessibilitat dels lavabos en els avions, circumstància que com més llarg siga el viatge més ens afecta. Com a favorable, destacar el servei d’assistència des que arribem a l’aeroport fins que hi embarquem.

En l’àmbit de l’allotjament, a l’Estat espanyol, el nombre d’establiments del sector que es poden considerar accessibles no arriba al 40 per cent, però des d’una perspectiva positiva, es pot dir que l’accessibilitat ha augmentat tant en quantitat com en qualitat en relació amb temps passats. A més, hi ha cadenes internacionals d’hotels que ja tenen plenament superat el segell de l’accessibilitat i avancen cap a la qualitat total que inclou l’accessibilitat d’una manera incorporada, és a dir, que passa desapercebuda. Per cert, les persones amb diversitat funcional solem gastar aproximadament un 30 per cent més que la majoria de la resta de turistes sense necessitats especials fent el mateix viatge. Que quin és el motiu? Doncs que els estàndards d’accessibilitat quasi sempre els ofereixen establiments de més qualitat, amb més estrelles, i això fa que moltes persones amb discapacitat no puguem usar allotjaments més econòmics o low cost.

Per acabar, us deixem una pregunta que pot semblar banal. Això o obstant, creiem que pot servir per a reflexionar sobre la veritable importància de l’accessibilitat universal i la igualtat d’oportunitats, real i efectiva, per a les persones amb diversitat funcional a l’hora d’exercir els seus drets. Si en un hotel hem pagat el mateix que la persona que s’allotja a l’habitació del costat, perquè nosaltres, per usar cadira de rodes, no ens hem de poder mirar a l’espill del lavabo per a maquillar-nos o afaitar-nos? 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXXI 13/02/2017)

AMB CAMES QUE RODEN (88)

Ja hem celebrat, renegat, gaudit, patit, lloat, odiat, les festes de Nadal i Cap d’Any i el derivat període de vacacions que en molts àmbits, com ara l’universitari, s’allarga fins després de la diada de Reis. Una època de l’any en què s’intenta gaudir amb intensitat ambl es amistats i amb la família, es viatja i eixim més per anar al cinema, al teatre, a restaurants, etc. Fins ací tot perfecte perquè se suposa que totes les persones tenim el mateix dret a l'oci, fet que evidentment no és cert. I si no, que li pregunten a aquella pensionista que no pot pagar ni el rebut de l’electricitat, o a l’home que dorm al portal d’allò que fa uns anys era una sucursal bancària. Però això donaria per a escriure un altre article, i en aquest només ens volem centrar en l’accés a l’oci per part de les persones amb diversitat funcional. 

Si aquest dret a l’oci, que s’esmenta en el paràgraf de més amunt, el traslladem a les persones que manifestem algun tipus de discapacitat, comprovem que el grau de llibertat d’elecció per a gaudir de llocs d’esbargiment es veu molt limitat en massa ocasions, per barreres urbanístiques, arquitectòniques o fins i tot socials. Malgrat que l’article 30 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat promulga el dret a la participació en la vida cultural, les activitats recreatives, l’esbargiment i l’esport, i l’existència de lleis per a desenvolupar-lo i protegir-lo, en molts recintes i establiments no es pot exercir aquest dret en igualtat de condicions. A més, si s’analitzen les mesures que s’apliquen en molts d’aquests llocs no tenen res a veure amb les especificades en les normatives vigents.

En línies generals, se suposa que la gran majoria de llocs d'oci són accessibles. Però, és clar, massa vegades es creu que amb posar rampes i deixar una fila lliure de seients on puguen situar-se les persones que usen cadira de rodes ja és suficient. Com ja vam comentar en un article anterior, un clar exemple són els cinemes i els teatres, on ben sovint l'espai reservat a cadires de rodes és a la primera fila o a l'última, localitats en què la visió sol ser pèssima, sobretot en el primer cas. A més, si t’acompanya algú, s'haurà d'asseure davant o darrere de tu, impossibilitant l’intercanvi de comentaris com sol fer-se en aquests casos. Si intentes posar-te en el passadís, al costat de la persona que va amb tu, et criden l'atenció i et demanen que tornes al lloc que t’havien indicat perquè el pla d’emergències exigeix que els passadissos romanguen lliures. L'adaptació ideal en aquests casos seria llevar alguns seients dels laterals i així hi hauria més opcions d’elecció, evitant la sensació de marginació.

D’altra banda, com a fet excepcional, algunes sessions de cinema i representacions teatrals s'adapten per a les persones amb discapacitat visual o auditiva. També hi ha alguns museus i galeries d'art que ofereixen adaptacions per a persones amb discapacitats sensorials.

És evident que a les persones amb diversitat funcional ens interessa accedir a l'oci i a la cultura com a qualsevol membre de ple dret d’una societat. I exigim poder-ho fer sentint-nos persones incloses i no haver-ho de fer en espais especials apartats de la normalitat. Cal pensar en la inclusió i no en l’accessibilitat afegida.

 Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número LXXIX. 16/01/2017)