AMB CAMES QUE RODEN (93)
«Accessibilitat i
comunitats veïnals»
Moltes persones amb diversitats
funcionals que comporten mobilitat reduïda naixem –sobretot si ho vam fer fa
més de 25 anys- amb unes quantes barreres arquitectòniques incorporades, com si
formaren part del nostre ADN. Ens referim al fet de nàixer al si d’una família
que residisca en una finca sense ascensor o que, en cas d’haver-hi, en molts
casos per a accedir-hi s’ha de superar un tram d’escalons, construcció del tot
il·lògica des de la nostra perspectiva actual però molt comú en els edificis
construïts en uns temps en què no existia cap mena de consciència sobre la
importància de l’accessibilitat. Aquesta és una de les primeres barreres a què
ens enfrontem gairebé sense adonar-nos-en i que, en la primera etapa de la
nostra infantesa, passa més o menys desapercebuda gràcies a la mare, el pare o
altres familiars que, amb esforç i bona cosa de voluntat, ens baixen i ens
pugen tantes vegades com calga. Fins que amb el pas
dels anys anem creixent i arriba un dia en què l’acció de moure’ns amunt i
avall ja representa molt d’esforç. Aleshores es van espaiant les eixides casa i
només ho fem en casos molt necessaris, encetant, així, un procés d’exclusió social
en el qual la nostra llar es converteix en la nostra presó particular. Un
aïllament que ens impedeix desenvolupar una vida estàndard, que ens complica
l’accés als estudis i anul·la les possibilitats de treballar fora de casa,
barrant les possibilitats de plantejar-nos una vida independent. A més, redueix
a la mínima expressió les nostres relacions socials i ens fa perdre vivències
vitals imprescindibles per a la maduració com a ésser humà.
Massa sovint s’oblida que de
l’accessibilitat universal ens podem beneficiar totes les persones. Qui vota en
contra d’instal·lar un ascensor, per exemple, no té en compte que d’ací uns
anys, per naturalesa, envellirà i se li farà més difícil pujar i baixar
escales; o que en qualsevol moment pot sofrir un accident i haver de moure’s en
cadira de rodes, siga temporalment o per sempre. I qui diu un accident, diu una
malaltia que reduïsca la mobilitat.
L'entrada en vigor de la Llei 51/2003,
de 2 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat
universal de les persones amb discapacitat (coneguda amb les sigles LIONDAU), va
comportar la reforma la Llei de
Propietat Horitzontal (LPH), fet que ha facilitat la instal·lació d'ascensors
en edificis antics per tal de facilitar l'accessibilitat en igualtat de
condicions a totes les persones usuàries i millorar, d’aquesta manera,
l'habitabilitat dels edificis. En l’article 10 apartat b de l’LPH, s’estableix
que tindran caràcter obligatori i no requeriran d'acord previ de la Junta de
propietaris les obres i actuacions que resulten necessàries per a garantir els
ajustos raonables en matèria d'accessibilitat universal als edificis i, en tot
cas, les requerides a instàncies de les persones propietàries d'habitatges o
locals en què visquen, treballen o presten serveis voluntaris, persones amb
discapacitat, o majors de setanta anys, amb l'objecte d'assegurar-los un ús
adequat a les seues necessitats dels elements comuns, així com la instal·lació
de rampes, ascensors o altres dispositius mecànics i electrònics que
afavorisquen l'orientació o la seua comunicació amb l'exterior.
Amb aquest canvi legislatiu moltes
persones amb mobilitat reduïda, que resideixen en edificis construïts abans que
l’accessibilitat universal d’aquests estara garantida per la llei, han trobat
una solució per a desencallar els conflictes que mantenien amb les seues
respectives comunitats de veïns i veïnes que s’oposaven a fer qualsevol reforma
en les zones comunes. Tot i així, en obres en les quals l'import repercutit
anualment d’aquestes, una vegada descomptades les subvencions o ajudes
públiques, excedisca de dotze mensualitats ordinàries de despeses comunes,
s’estipula com a necessari el vot favorable de la majoria dels propietaris o
propietàries que al seu torn representen la majoria de les quotes de
participació de la comunitat afectada. El fet que la resta del seu cost, més
enllà de les esmentades mensualitats, siga assumit pels qui les hagen requerit,
no eliminarà el caràcter obligatori d'aquestes obres. D’altra banda, el vot en contra, siga quin siga el motiu
al·legat (inclòs dificultats econòmiques), no eximirà del pagament de la part
corresponent, sempre que l’acord s’aprovara per la majoria exigida, tal com
s’assenyala en la Sentència del Tribunal Suprem de 22 de Setembre de 1997,
confirmada en moltes sentències posteriors. Quant als vots de les persones que
no facen acte de presència en la Junta, si no manifesten la seua discrepància
en el termini de 30 dies naturals després de rebre la notificació de l’acord, es
computaran com a favorables per a la formació de les majories i les seues
conseqüències.
Tot i haver millorat, cal una legislació
unificada i més clara, que evite que aquestes adaptacions tan imprescindibles depenguen
dels vots de la comunitat veïnal o del seu estat econòmic, ni d'un llarg procés
judicial que pot tardar anys en resoldre’s. És primordial que se tinguen molt
en compte les disposicions de la Llei d'igualtat d'oportunitats, no
discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat. I, sobretot,
fer que aquestes es complisquen per a acabar amb els casos de ciutadanes i
ciutadans amb mobilitat reduïda que estan tancades a les seues cases, sense
poder sortir dels seus habitatges, a causa de la manca d’acord en les
comunitats veïnals per a fer les pertinents adaptacions.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)
(publicat al VOX UJI Número LXXXVIII 05/06/2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada