AMB CAMES QUE RODEN (92)

«Deu anys d'una llei incomplida»

L’1 de gener de 2017 es van complir deu anys de l’entrada en vigor de la Llei 39/2006, de 14 de desembre, de promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Les dades publicades en el XVII Dictamen de l’Observatori de l’esmentada llei, realitzat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials d’Espanya i disponible en http://www.directoressociales.com/images/documentos/Dependencia/XVII%20DICTAMEN%20OBSERV%20jmr.pdf, fan evidents que molts aspectes d’aquesta no s’estan complint. A 31 de desembre de 2016 eren 1.213.873 les persones que tenien reconeguda la seua situació de dependència, el 29% de les quals (348.309) no rebien cap prestació o servei dels previstos en la llei i unes altres 103.238 estaven pendents de valoració.

Aquesta llei ens la van vendre com el quart pilar de l’estat del benestar, junt amb la sanitat, l’educació i el sistema de pensions, i aviat va esdevenir un recurs electoral entre els partits que prometien la seua consolidació, fins i tot millorant-hi les prestacions. A les acaballes de 2011 el PP va guanyar les eleccions generals i va formar un nou govern que, com sol ocórrer, va encetar el seu programa de canvis. Entre aquests, la modificació de la Llei 39/2006 amb retallades brutals, imposades des de juny de 2012 a juny de 2015, que van suposar una fase de paràlisi i retrocés generalitzat del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència.

Hi van instaurar una incompatibilitat caòtica entre els diversos serveis i prestacions econòmiques previstes, reduint les quanties d’aquestes, com ara les de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar que, a més, va sofrir endarreriments de mesos en el cobrament. També, relacionada amb aquest recurs, van eliminar la cotització a la Seguretat Social de les cuidadores no professionals -i alguns cuidadors, perquè és una tasca totalment feminitzada-, la instauració de la qual havia estat una mesura molt positiva per a les dones que no podien treballar fora de casa per haver d’atendre persones en situació de dependència del seu cercle familiar. D’altra banda, a les persones que elegeixen el recurs d’una residència se’ls reté el 75% dels ingressos que reben per pensions per a abonar el copagament d’aquest servei, quedant-los una misèria per a les seues despeses personals (roba, articles d’higiene personal, oci, etc.). Però encara hi ha dades més punyents, com ara la de les 150.000 persones que van morir, només durant els darrers cinc anys, sense haver rebut la prestació a què tenien dret per haver sigut reconeguda la seua dependència. I el més trist és que segueixen morint-ne...

Així mateix, el Govern central també incompleix la disposició final setena de la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, que regula la jurisdicció social, impedint que els assumptes judicialitzats en matèria de dependència es tramiten per aquesta via i obligant a les persones afectades i les seues famílies a reclamar els seus drets en la jurisdicció contenciosa administrativa, que és més lenta i cara.

Una altra qüestió preocupant és el finançament de la llei, que haurien de compartir al 50% l'Administració General de l'Estat (AGE) i les comunitats autònomes, punt que no es compleix. Per exemple, el 2016 l'Estat només hi va aportar el 17%, fet que  afavoreix la greu desigualtat existent entre territoris a l’hora de desenvolupar-la. La mala administració d’alguns governs autonòmics és un altre factor que fa que dues persones amb el mateix grau de dependència reconegut no reben el mateix nivell d’atenció per residir en una comunitat determinada. I parlant de comunitats, la valenciana ha sigut una de les autonomies on pitjor s’ha aplicat aquesta llei. Fins que, amb el canvi de govern fruit de les eleccions autonòmiques de 2015, s’han aplicat millores com ara l’augment de la quantia de la Prestació per Cures en l’Entorn Familiar per a compensar la retallada feta pel Govern central, l’eliminació d’incompatibilitats i la reducció de la llista d'espera en la tramitació de les resolucions.

Aquesta Llei, ben plantejada i amb bons fonaments, podria representar un gran avanç en la millora de la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional, per a aconseguir el mínim d’independència bàsica que necessita qualsevol home o dona per a prendre les decisions que afecten la seua vida. Una de les errades més grosses en el seu desenvolupament ha estat oblidar-se de la primera part del títol de la llei: promoció de l'autonomia personal. D’aquesta manera, la llei s’ha enfocat principalment a les opcions assistencialistes de cures en l'entorn familiar i a les residències, deixant de banda una opció tan important per a afavorir la vida independent de les persones amb discapacitat com és l'assistència personal. Tant és així que gairebé no hi ha sol·licituds d’aquest recurs, potser perquè no es promociona i per l’excés de requisits exigits per accedir-hi.

Caldrà seguir lluitant perquè aquesta llei es consolide i esdevinga una ferramenta vàlida per a les persones amb diversitat funcional i no un mer recurs assistencialista que depèn de la voluntat del partit polític que governe en cada moment. Ja n'hi ha prou d’usar-nos com a marionetes!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXVI 08/05/2017)