AMB CAMES QUE RODEN (91)

«Joves amb discapacitat a Espanya»

La discriminació a les persones amb diversitat funcional en els centres educatius segueix estan a l'ordre del dia, com fan palès els resultats de l’estudi realitzat en 2016 gràcies al conveni signat pel Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) i l'Institut de la Joventut d'Espanya (INJUVE) que, amb el títol de «Joves amb discapacitat a Espanya», ha analitzat la realitat de les prop de 400.000 persones amb diversitat funcional entre 15 i 30 anys que resideixen a l’Estat espanyol, de les quals el 54% són dones. D’aquest informe es desprèn que el 40% de la població jove amb discapacitat declara haver-se sentit discriminada en els últims 12 mesos en àmbits educatius o formatius per causa de la seua diversitat funcional. Un tant per cent que encara és més alt en el tram de 15 a 18 anys en què el 70% afirmen haver patit discriminació per la seua discapacitat en centres d’educació alguna vegada durant el darrer any.

És molt preocupant que això succeïsca en un àmbit com és el dels estudis, tan fonamental per al desenvolupament i socialització de les persones. Aquestes dades fan evident que una cosa és dir i una altra fer. Tot i que l’article 27 de la Constitució Espanyola i l’article 24 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat reconeixen el nostre dret a l'educació, en la pràctica l’exercici d’aquest en massa casos no s’adapta a les necessitats reals de les persones amb diversitat funcional. A nosaltres ens costa més fer les coses i de vegades les hem de realitzar d’una manera diferent, dificultat que augmenta amb el grau de discapacitat que manifesta l’estudiant. Els problemes d’exclusió semblaven haver-se reduït amb les millores implementades durant les darreres dècades per a donar més suport a l’alumnat amb necessitats especials als centres d’educació amb més recursos humans i tècnics, així com l’adaptació dels espais eliminant barreres urbanístiques, arquitectòniques i, també, en molts casos, socials. Però aquesta tendència positiva es va trencar amb la irrupció de la crisi, van arribar mals temps per a les polítiques socials i, emparant-se en la regressió econòmica, s’han justificat greus retallades en tot l’àmbit de l’educació i la formació que, com sol passar sempre, han perjudicat més a la ciutadania més necessitada de suport. Això ha significat fer passos enrere quant a l’atenció i la inclusió de les persones amb diversitat funcional, aturant-se obres d’adaptació de col·legis, reducció o paralització de programes de suport, etc. Retallades que també dificulten la llavor del professorat, que en molts casos no pot atendre com cal l’alumnat amb necessitats específiques per no comptar amb els recursos ni la preparació que són imprescindibles.

Tornant als casos de discriminació que afirmen haver patit el 70% d’alumnes d’entre 15 y 18 anys amb discapacitat, seria bo saber si les seues companyes o companys de classe han causat aquesta discriminació o si van ser alumnes d’altres classes. Això ens facilitaria més dades sobre l’efectivitat de la inclusió d’estudiantat amb necessitats especials en aules ordinàries. Així mateix resultaria interessant saber si durant la seua etapa en la ensenyança primària també van sentir-se discriminades.

S’ha d’exigir que les dones i homes amb diversitat funcional tinguem accés a una vertadera educació inclusiva des de la infantesa i que es mantinga al llarg de tots els cicles formatius. Un Estat que no inverteix suficientment en educació i no es preocupa pels mals resultats i les dificultats de l’alumnat, és un Estat amb poc de futur.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al VOX UJI Número LXXXIV 03/04/2017)