AMB CAMES QUE RODEN (64)

MANIFEST

GRUP DE TREBALL SOBRE DISCAPACITAT

DE LA FUNDACIÓ ISONOMIA 

Castelló de la Plana, 3 de desembre de 2014

Com cada any, avui es commemora el Diada Internacional de les Persones amb Discapacitat, jornada instituïda per Nacions Unides en 1982 amb el propòsit d'ajudar a entendre les qüestions relacionades amb la discapacitat, els drets de les persones que la manifesten i els beneficis que es derivarien de la integració d'aquestes en tots i cadascun dels aspectes de la vida política, social, econòmica i cultural de les seues comunitats.

I també, com cada any, hem de seguir denunciant els greuges que afecten a les persones amb discapacitat. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) per dues vegades ha anul·lat el Decret 113/2013, de 2 d'agost, que establia el règim i quanties dels preus públics a percebre en l'àmbit dels serveis socials, per estimar que el copagament s’ha de regular com a taxa perquè aquest servei és «objectivament indispensable per a poder satisfer les necessitats bàsiques de la vida personal o social dels particulars». Així que el Consell, insensible a les protestes de les persones afectades, ja ha anunciat que va a regular per llei el copagament aplicat a les persones majors o amb discapacitat que són usuàries de serveis de residències o centres de dia gestionats per la Generalitat, per a convertir-lo en una taxa. Amb aquesta mesura, simplement s'assegura que podrà continuar esplomant encara més les paupèrrimes economies d’aquelles persones que més necessitat de suport tenen.

D'altra banda, el president del Generalitat Valenciana va anunciar una baixada d'impostos que, va afirmar, beneficiarà a «tota la ciutadania». Així mateix va declarar que ja no exigirà més sacrificis als valencians (i se suposa que tampoc a les valencianes). Tot açò dóna motiu per a pensar que el Molt Honorable President no inclou a les persones amb discapacitat en situació de dependència entre aquesta «ciutadania». I si no és així, que explique si l'aplicació del copagament a aquestes dones i homes que usen els serveis assistencials públics a causa de les seues circumstàncies personals que fan necessària una atenció contínua, en molts casos durant les 24 hores, no és un greuge i un atac directe a la mínima qualitat de vida a la qual tenen dret com a ciutadanes i ciutadans. Perquè per a aquestes persones la baixada d'impostos no representarà cap millora en les seues economies; doncs la gran majoria d'aquestes persones perceben pensions i prestacions per sota del salari mínim i després d'abonar el copagament només els queda una quantitat ínfima per a fer front a les seues despeses personals, entre les quals es troben les de medicaments, roba, productes d’higiene, etc., i es queden sense diners per a poder mantenir una mínima vida social, anar al cinema o assistir a qualsevol altre espectacle.

I per si no fóra bastant oprobi aquest copagament i les retallades patides durant els últims anys, tampoc no deixen d’esclatar casos de malversació de cabals públics, així com de l'ús, o abús, de mitjans, recursos o personal en benefici propi per part de persones amb i sense discapacitat que exercien –i en algun cas encara ho fan- càrrecs importants en entitats públiques de l'àmbit de la discapacitat. I, com tristament és habitual en temes relacionats amb la corrupció i el malbaratament, la Comunitat Valenciana és de les comunitats on més casos es descobreixen.

La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat està encara molt lluny de ser un factor que incidisca de manera positiva en l'esdevenir diari d'aquestes ciutadanes i ciutadans. De la mateixa manera que el dret a una vida independent, dret reflectit en aquesta Convenció, està lluny de ser una possibilitat per a moltes dones i homes per la falta d'accessibilitat als recursos i suports necessaris per a poder desenvolupar-la.

Per a acabar recordarem el lema de la Marxa no competitiva per la igualtat d'oportunitats de les persones amb diversitat funcional que durant set edicions va recórrer els carrers de Castelló de la Plana proclamant que la diversitat i la igualtat són valors innegociables:

«Totes les persones som diferents.

Totes les persones som iguals»

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXVI. 09/12/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (63)

Totes les persones de bé hauríem de tenir consciència que la violència de gènere és una de les xacres més vergonyoses i doloroses que arrossega la humanitat i que encara és més penosa de suportar quan es produeix en una societat moderna i –suposadament- civilitzada com és la nostra. Sí, si més no, molts casos ixen a la llum i, de vegades, s’evita que avancen fins al desenllaç irreparable del femicidi. Però una immensa majoria de les situacions de violència envers les dones, si no deriven en episodis de violència com malauradament és tan habitual a l’Estat espanyol, restaran per sempre en la foscor més perversa, ja siga per manca de proves o perquè les víctimes i el seu entorn tenen por a les represàlies que puguen sofrir si denuncien. L’índex dels casos de violència coneguts no baixa amb el transcórrer dels anys malgrat l’existència de programes de prevenció i d’intervenció que, vistos els resultats, sembla que no són prou efectius ni suficients, o és que no s’apliquen com caldria. Sense oblidar els factors socials o culturals que propicien l’exercici de la violència contra les dones, potser perquè vivim en una societat que no es capaç de transmetre els valors de la igualtat, la no violència, el respecte a la diversitat i tants d’altres que millorarien la convivència.

Una part encara molt més oculta de la violència de gènere és la que pateixen les dones amb discapacitat, manifestada tant amb agressions físiques com maltractaments psicològics. El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha apuntat que alguns aspectes claus de la Llei de Violència de Gènere cal modificar-los. Una de les seues propostes és la incorporació d'indicadors de gènere i discapacitat en la recopilació de dades i estadístiques sobre violència, ja que, ara mateix, no hi ha informació estadística sobre el nombre de dones amb discapacitat que pateixen maltractaments físics i psicològics, malgrat que s'estima que la xifra és elevada i que aquestes dones tenen cinc vegades més de probabilitats de ser víctimes de violència que la resta de població femenina. Així mateix, el CERMI recorda que tant l'esterilització forçosa com l'avortament coercitiu es segueixen practicant, sobretot en el cas de les dones i xiquetes amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, sense tenir en compte la seua opinió ni demanar el seu consentiment, adduint que s’apliquen pel seu benestar, i afirma que aquestes pràctiques han d’estar considerades formes de violència contra la dona perquè aquests actes poden arribar a equivaldre a la tortura. L'esmentada entitat també creu necessari ampliar el concepte de violència contra les dones i les xiquetes adoptant la redacció del Consell de Drets Humans de Nacions Unides que diu que la violència contra les dones i les xiquetes amb discapacitat contempla, no solament la infligida per la parella o cònjuge, sinó també aquella que procedisca d’altres membres de l'entorn familiar i institucional (l’exercida per cuidadors i cuidadores), ja que són qui més fàcil accés tenen a la seua intimitat, en especial en el cas de les xiquetes.

Els recursos per a combatre la violència envers les dones són limitats i poc accessibles per a les dones amb discapacitat, tant per raons socioculturals com físiques (per exemple les barreres arquitectòniques de les cases d'acolliment). Les administracions públiques haurien de prendre consciència que aquestes dones que són víctimes per partida doble –per raons de gènere i per la seua discapacitat- necessiten que s’apliquen mesures especials i que siguen efectives per evitar la seua indefensió davant del terrorisme masclista.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXV. 24/11/2014)

Gent per Castelló

Entrevista a Cèsar Gimeno: diversitat funcional i mobilitat

Cèsar Gimeno i Nebot és col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia de la Universitat Jaume I de Castelló. Responsable del blog El racó del Cèsar, redacta i investiga al voltant de la diversitat funcional. Des de Gent per Castelló parlem del treball que hi desenvolupa en la Fundació, el terme diversitat funcional, i sobretot aprofundim en la mobilitat i accessibilitat a la ciutat de Castelló.

• Abans de res, què és la Fundació Isonomia? Quin treball hi desenvolupes com a col·laborador? 

La Fundació Isonomia és una entitat privada sense ànim de lucre depenent de la Universitat Jaume I de Castelló, creada en 2002, que té com a funció la promoció i el foment de la igualtat d’oportunitats i de tracte entre dones i homes. Isonomia és una organització d’àmbit estatal, plural i independent, no vinculada a cap partit polític. Es pot trobar tota la informació al seu lloc web.
Entre les eines amb que compta per a desenvolupar els seus propòsits estan els Grups de Treball Isonomia, abans GIAT (Grups d’Investigació, Anàlisi i Treball). Es conceben com a grups de treball interdisciplinari, vertebrats entorn d’un tema social concret, que tenen com a finalitat última aportar propostes des de la detecció de necessitats de les persones afectades. En definitiva, es persegueix engegar dispositius i serveis ajustats a les necessitats, desitjos i/o manques dels col·lectius, subjectes i comunitats finalistes, participant juntament amb les institucions en la cerca d’alternatives. Un d’aquests grups és el dedicat a la reflexió activa entorn de la discapacitat en la qual estan representades les persones, col·lectius i institucions relacionades amb la diversitat funcional. Aquest grup que es va crear en 2002, va ser un dels primers grups de treball que va engegar Isonomia.
Des del grup cada any es tria una qüestió concreta sobre la qual treballar. Així, entre altres accions, ja s’ha elaborat una Guia de recursos sobre discapacitat de la província de Castelló; s’ha redactat un document sobre Pautes recomanades per a l’actuació dels/de les professionals encarregats/ades de comunicar la primera notícia de la detecció d’una discapacitat; s’ha sistematitzat una Guia de serveis i ajudes sobre discapacitat de l’Excm. Ajuntament de Castelló; s’ha confeccionat un document sobre les Recomanacions sobre aspectes bàsics per a fomentar la vida autònoma de les persones amb discapacitat; etc. El 2007, Any Europeu de la Igualtat d’Oportunitats per a Totes les Persones, es va dur a terme la I Marxa no competitiva per la igualtat d’oportunitats de les persones amb diversitat funcional, sota el lema «Totes les persones som diferents. Totes les persones som iguals», de la qual es van realitzar set edicions. En 2008 es va iniciar el seguiment de la implementació de la LLEI 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Es pot trobar tota la informació relacionada en aquest enllaç.
En 2012 es va abordar l’economia de la discapacitat com a tema monogràfic a treballar. En aquest sentit, es va acordar elaborar una publicació amb els relats aportats per les col·laboradores i col·laboradors del grup, en els quals es reflecteixen experiències personals relacionades amb diversos aspectes de l’economia que afecten la vida quotidiana de persones amb discapacitat: impediments en l’accés a l’ocupació; dificultats per a obtenir prestacions econòmiques, ajudes, subvencions i beques; costos d’adaptacions i productes de suport, i el seu manteniment; despeses en cures i atenció personal; etc. L’objectiu principal és donar a conèixer a la resta de la ciutadania les circumstàncies econòmiques d’aquest col·lectiu, al mateix temps que es visibilitza l’enriquiment que aconsegueixen alguns sectors a costa de l’explotació que pateixen les persones amb discapacitat, ja siga de manera física i individualitzada o a través d’accions mercantils poc ètiques com, per exemple, el negoci ortopèdic. La publicació, fruit d’aquesta recopilació de relats personals, porta per títol Relatos sobre discapacidad y economías de a pie.
En les dues darreres anualitats el Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia està treballant el tema de la sexualitat de les persones amb discapacitat. Entre les iniciatives que s’han proposat per a fer visible aquesta situació i aconseguir que s’escolten les veus dels i de les protagonistes està la d’elaborar una publicació amb els relats en primera persona que aporten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que hi vulguen col·laborar. Les narracions s’han de basar en aquests tres aspectes: què representa la sexualitat en les seues vides, com la posen en pràctica i com els agradaria viure-la. Quant a l’extensió dels escrits hauria d’estar entre dos i cinc folis.
Quant al meu vincle amb la Fundació Isonomia, sóc col·laborador del Grup de Treball sobre Discapacitat des de la seua creació en 2002. Actualment ho faig en qualitat de vicepresident de l’Associació Diversitat Funcional Universitària (ADFU).

• Malgrat el nom del grup de treball, vosaltres reivindiqueu l’ús de l’expressió “diversitat funcional”. Què és la diversitat funcional? Per què reivindiqueu l’expressió?

Diversitat funcional és el terme proposat pel Foro de Vida Independiente y Divertad per anomenar la discapacitat, paraula refusada per pejorativa com moltes altres que es van usar anteriorment. Des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia es va creure convenient començar a compaginar l’ús de la denominació oficial persones amb discapacitat amb la de persones amb diversitat funcional.
Personalment, i més després de les reflexions que m’ha fet un company que és professor, em sembla desencertat canviar simplement l’expressió persona amb discapacitat per persona amb diversitat funcional, com si realment volguérem dir el mateix. Perquè la realitat és que totes les persones som diverses funcionalment. Com diu el meu amic, l’acte més revolucionari que pot haver és anomenar les coses pel seu nom i a mi el terme oficial persona amb discapacitat em sembla correcte.

• Quines són algunes de les dificultats que es poden trobar persones amb diversitat funcional a l’hora de moure’s per una ciutat?

Tant les barreres urbanístiques com les barreres arquitectòniques són dos dels factors que causen la discapacitat. Tal com es reconeix a la Convenció internacional sobre els drets de les persones amb discapacitat, aquesta no és un fet inherent de la persona que la manifesta sinó que els factors que la causen són els impediments que aquestes ciutadanes i ciutadans troben, en tots els àmbits i a tots els nivells, a l’hora de desenvolupar les seues activitats diàries. Només l’incompliment de la normativa de la cota 0 en molts passos de vianants ja ocasiona moltes dificultats que, de vegades, poden acabar en caigudes que causen lesions.
Però a banda d’aquestes barreres esmentades, un altre element que influeix en la bona o mala mobilitat de les persones amb discapacitat per una ciutat és el grau d’accessibilitat que tinguen els mitjans de transport disponibles.

• I concretant-ho a la ciutat de Castelló? Amb quins problemes t’enfrontes tu personalment per moure’t per la ciutat?

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat Isonomia es va dur a terme una campanya en què es va demanar la col·laboració de la ciutadania perquè remeteren fotografies que plasmaren barreres urbanístiques i arquitectòniques que detectaren al seu carrer, al seu barri… Es van rebre moltes fotos que reflectien despropòsits que es podien trobar a la nostra ciutat, tant a les vies públiques com a edificis en els quals s’ofereixen serveis públics. Per fortuna molts d’aquells obstacles s’han anat eliminant, un fet que confirma la millora de l’accessibilitat de Castelló de la Plana per a les persones amb mobilitat reduïda i que s’ha anat consolidant, de mica en mica, al llarg de les darreres dècades. Però això no vol dir que Castelló siga una ciutat sense barreres, és clar que en continuen havent. I això ho confirma la notícia difosa fa uns dies sobre la partida de 100.000 euros que l’Ajuntament de Castelló inclourà en els pressupostos de 2015 per engegar un pla d’accessibilitat. Així es va comunicar després de mantenir una reunió amb representants de quatre associacions de persones amb discapacitat. Tant de bo siga un pla efectiu i corregisca bona part de les deficiències que n’hi ha.
Quant als mitjans de transport públics s’ha de dir que necessiten millorar. Per exemple, se suposa que tots els autobusos urbans són accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda perquè tots hi porten rampa, ja siga automàtica o manual. Però és una accessibilitat molt subjectiva perquè les automàtiques moltes vegades no funcionen i les manuals depenen de la voluntat del conductor o conductora. Quant a la seguretat, l’únic “ancoratge” disponible en aquests vehicles és un cinturó que moltes de les persones usuàries no poden cordar-se sense ajuda.
Es pot adduir que per a persones amb un grau de discapacitat alt ja existeix el Servei Municipal de Transport Adaptat de porta a porta, un recurs bàsic perquè puguen desplaçar-se. Però aquest transport no cobreix tots els horaris necessaris per a desenvolupar una vida social plena. Després d’un període en què va aplicar-se el copagament per part de les persones usuàries, hi ha tornat a ser gratuït. No obstant, ara mateix, està en procés de transició perquè va a començar a aplicar-se un nou reglament de funcionament d’aquesta modalitat de transport que, per les primeres notícies que ens han arribat, complicarà les gestions per a sol·licitar-hi serveis.
Tornant als autobusos, afegir que en moltes parades situades en indrets que no hi ha voreres –o quan el vehicle no pot acostar-s’hi suficientment- la rampa, al desplegar-se, queda molt inclinada fent perillosa i complicada l’operació de pujar-hi o baixar-hi, a més de limitar l’autonomia de les persones usuàries en molts casos.
Del TRAM, des de l’ajuntament s’ha dit que el nou comboi que s’ha adquirit i que està en període de proves compta amb els dos tipus de plataforma desplegable: automàtica i manual. No sé si interpretar-ho de manera positiva o com una passa enrere quant a l’accessibilitat universal, ja que quan es va posar en marxa el TRAM es va dir que totes les andanes de les parades estaven calculades al mil·límetre perquè els combois quedaren a la mateixa alçada i això faria innecessari l’ús de cap plataforma.
Una altra dificultat que afecta a les persones amb mobilitat reduïda, i que fins i tot pot posar en risc la seua integritat física, és l’inadequat funcionament d’alguns semàfors que regulen el pas de vianants en vies amb quatre carrils de circulació. Estan pocs segons en verd, no donant un temps prudencial perquè les persones que circulen amb lentitud pel seu estat físic puguen acabar de creuar la totalitat de la calçada abans de posar-se en roig. I, evidentment, en els passos de vianants sense semàfors –que ja són perillosos per a la ciutadania en general- la inseguretat de les persones amb mobilitat reduïda és molt alta. Ah, i una altra cosa que també hi augmenta el perill d’accident és la manca de visibilitat de les persones que circulem en cadira de rodes deguda a la disposició dels vehicles aparcats, de la col·locació de contenidors i fins i tot per l’excessiva alçada de la vegetació –sobretot en les mitjanes- en les proximitats d’aquests passos.

• Finalment, quines mesures consideres que serien necessàries per millorar la situació a la ciutat i aconseguir la major autonomia possible? Creus que és un problema d’inversió, o més bé de sensibilització?

És molt important que l’accessibilitat i la mobilitat de les persones que la tenim reduïda siga una qüestió present en tots i cadascun dels projectes i accions que es facen des de l’ajuntament. Com un factor que es tinga en compte des del principi i no quelcom secundari; perquè no passe allò que abans era habitual, que es feien obres públiques, s’acaben, i després es veia la manera d’adaptar-les, sobretot si hi havia reclamacions, amb la conseqüència que l’accessibilitat era un sobrecost afegit. Però a banda de la inversió econòmica, s’ha d’insistir en l’educació de la ciutadania. Perquè sense educació és difícil que la sensibilització, l’empatia, la solidaritat i, en definitiva, la convicció sobre la necessitat de l’existència de la igualtat d’oportunitats real nasca des de fonaments consolidats en el dret i la justícia. De res valdrà que un pas de vianants siga perfectament accessible si algú aparca el seu vehicle impedint-hi l’accès; o que hi haja molts llocs d’estacionament reservats per a persones amb mobilitat reduïda si són ocupats per vehicles que no compten amb el pertinent permís.
Entre les mesures més urgents que s’haurien d’implementar, circumscrivint-se a la mobilitat, destacaria:

1. El compliment de la cota 0 en tots els passos de vianants i supressió de totes les barreres urbanístiques.
2. La millora de la visibilitat en els passos de vianants.
3. L’adequació dels temps dels semàfors a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda per creuar els vials amb seguretat.
4. La instal·lació de semàfors amb senyals sonors per a augmentar la seguretat i autonomia de les persones amb discapacitat visual a l’hora de creuar vials.
5. L’elevació de la calçada en passos de vianants sense semàfors situats en vials molt llargs per tal d’aconseguir una disminució efectiva de la velocitat dels vehicles.
6. La millora de l’accessibilitat als transports públics, sempre amb l’objectiu que el seu ús puga fer-se des de la màxima autonomia personal possible.
7. L’agilització de les gestions per a sol·licitar els serveis del transport municipal adaptat.
8. L’ampliació dels horaris del Servei Municipal de Transport Adaptat en la mesura de les possibilitats perquè cobrisca horaris en els quals, ara mateix, no hi ha serveis. En aquest sentit potser es podria plantejar el copagament en serveis relacionats amb l’oci.

(publicat a Gent per Castelló 12/11/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXIII. 27/10/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (61)

Parlar de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional s’està convertint, tal com ha de ser, en quelcom natural perquè és una faceta molt important en el desenvolupament de l'ésser humà. En anteriors articles publicats en aquesta columna s’ha fet referència a diferents aspectes relacionats amb visions discriminatòries, entrebancs, etc., amb què es troben les dones i homes amb discapacitat a l’hora d’expressar la seua sexualitat. En aquesta ocasió tractarem dels joguets eròtics i sexuals, uns complements que poden enriquir i trencar la monotonia de la vida sexual de qualsevol parella o representar una bona opció per a assolir el plaer en solitari.

En el cas de les persones amb diversitat funcional, com ja hem dit en anteriors articles, la immensa majoria no tenen les mateixes oportunitats que poden assolir altres subjectes per a viure la seua sexualitat de manera digna i normalitzada. Per això no és d'estranyar que, si ens referim a aquestes joguines eròtiques, gosem catalogar-les com a productes de suport perquè poden ser de gran ajuda en parelles en què una o les dues persones que la integren manifesten alguna mena de discapacitat física o disfunció fisiològica; així com també esdevenen uns accessoris fonamentals per a dones i homes amb diversitat funcional que, ja siga per lliure elecció o davant la dificultat de trobar una persona amb qui mantenir relacions sexuals, recorren a la masturbació com a única pràctica sexual.

De la importància de satisfer les necessitats especials que manifesta aquest col·lectiu, referides a productes eròtics que estiguen adaptats, ja se n'han adonat en àmbits propers a la discapacitat, fet pel qual es van posant en marxa iniciatives per a crear nous productes adaptats perquè totes i tots hi puguem accedir al seu ús sense cap tipus d'impediment o, si més no, amb la màxima autonomia possible. Però aquestes iniciatives encara són minoritàries i el disseny dels articles és poc atractiu. És evident, com succeeix amb tota mena de productes, que l‘oferta i la demanda són els factors que qüestionen l’evolució de la seua disponibilitat, qualitat, varietat, etc., i que de vegades no resulta fàcil esbrinar quin obstaculitza a l’altre, si és la manca de demanda qui frena el creixement de l’oferta o és a l’inrevés. I un altre element relacionat són els preus i els llocs on es puguen adquirir aquests productes. La normalització absoluta seria que pogueren trobar-se en sex shops tot i que potser les ortopèdies serien el millor canal de distribució perquè el personal d’aquests establiments, en general, té preparació per entendre i atendre les necessitats de la clientela. L’adaptació d’aquests estris eròtics, en molts casos, hauria de ser personalitzada; per exemple, una ansa col·locada amb diferent grau d’inclinació hi pot millorar l’adaptació. Però, compte!, si per vendre’s en una botiga especialitzada els seus preus han de ser de luxe com succeeix amb altres articles de primera necessitat que es venen a les ortopèdies, malament, no seran assequibles per a moltes persones.

La integració en l’àmbit de la sexualitat s’ha de fer efectiva eliminant tots els obstacles possibles perquè puguem manifestar-la en la mesura de les nostres circumstàncies individuals, però amb les mateixes oportunitats perquè les nostres diversitats no siguen un impediment per a poder gaudir del sexe.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXI. 29/09/2014)

(versión en castellano aquí)

AMB CAMES QUE RODEN (60)

La sexualitat de les dones sempre ha estat invisibilitzada, i quan es fa visible, gairebé en totes les ocasions, és des d'una perspectiva esbiaixada i manipulada per homes per tal d’ajustar-la a la seua iconografia amb l’objectiu de satisfer els seus desitjos libidinosos. En el cas de les dones amb diversitat funcional aquesta manipulació encara és més deforme, alhora que contradictòries són les visions que s’hi manifesten perquè igual se'n diu, d'una banda, que «aquestes dones no tenen sexualitat» –perquè l’oculten interessadament- o pel contrari, a l'extrem oposat, s'afirma que tenen un comportament sexual «aberrant i desenfrenat», sense que entre ambdues visions hi haja cap altra alternativa. Unes posicions tan insensates que, sovint, intenten justificar la violència sexual masclista que pateixen les dones amb discapacitat tot dient que encara se’ls hi fa un favor perquè, en la seua situació, d’altra manera no tindrien ocasió de “gaudir” d’una relació sexual.

A més, les dones amb diversitat funcional, com succeeix en la quasi totalitat d’àmbits, en el terreny de la sexualitat també són víctimes d’una doble discriminació: per ser dones i per manifestar una discapacitat. Fins i tot a l’hora de dur a terme investigacions i d’intentar implementar solucions per a capgirar aquesta alienació forçada del seu dret a manifestar la sexualitat que pateixen aquestes ciutadanes i ciutadans, les dones amb discapacitat són marginades gairebé sempre. Un bon exponent n’és l’assistència sexual. En molts dels models que es proposen per a instaurar aquest recurs les necessitats de les dones amb diversitat funcional semblen quedar en un segon pla, quan no són ignorades de bon principi en la majoria dels casos. Fet que també es produeix en el camp cinematogràfic, en el qual la diferència entre el nombre de pel·lícules protagonitzades per dones o homes amb diversitat funcional és brutal a favor d’aquests.

En la tercera sessió del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia, que va tenir lloc aquest mes, també es va fer palesa una vegada més la importància de les accions per a normalitzar la sexualitat d’aquestes dones que en molts casos no són capaces ni d’exposar les seues dificultats i necessitats que tenen a l’hora de plantejar-se manifestar-la. Des del grup es va fer una crida perquè facen aportacions personals sobre aquest tema i, així, significar que la sexualitat és una qüestió de primer ordre també per a les dones (l’Organització Mundial de la Salut considera la sexualitat com un aspecte central de l’ésser humà al llarg de la seua vida).

Us recordem que es poden remetre aportacions a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es. Fes-vos visibles!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIX. 28/07/2014)

(versión en castellano aquí)

AMB CAMES QUE RODEN (59)

Els tabús que han envoltat des de sempre la sexualitat –i sobretot la de les dones- sembla que, de mica en mica, es van diluint. La informació i l’educació sexual s’han anat normalitzant i estenent, però, com ha estat habitual en tants altres àmbits, a les persones amb diversitat funcional se’ls hi ha negat l'accés tot adduint que aquestes eren subjectes asexuats i, per tant, no en tenien cap necessitat. Amb aquest plantejament se’ls hi ha privat de tota oportunitat de poder expressar la seua sexualitat, un dret humà universal. Per sort, en els darrers temps, aquesta situació es va capgirant gràcies a les iniciatives de moltes persones expertes, grups, organitzacions, etc., que investiguen sobre tot allò relacionat amb la sexualitat i van desmuntant alguns dels mites absurds que han tergiversat la sexualitat de les persones amb discapacitat, alhora que estan donant respostes i suport a les dones i als homes que pel seu grau de dependència requereixen recursos humans i tècnics per a manifestar-la.

Una de les qüestions que s’estan debatent a bastament en els mitjans de comunicació i, encara més, en les xarxes socials és la de la formalització de la figura de l'assistent/a sexual. Hi ha molta polèmica al seu voltant per l’equiparació de l’assistència sexual amb una forma de prostitució, fet que fa que des d’alguns sectors del moviment feminista es manifesten reticències a la seua regulació. Un dels motius és que malgrat la formació específica que es demana a les persones que presten assistència sexual en aquells països en què existeix alguna mena de reglamentació -Suïssa és l’únic que té una legislació al respecte-, els serveis acaben realitzant-los prostitutes professionals i per aquest motiu titllen aquestes pràctiques com una forma de prostitució encoberta. A banda, també hi ha  controvèrsia quant a quina formació hi han de rebre i si només podran optar a prestar aquests serveis persones que aparentment no tinguen cap diversitat funcional. Així mateix, una altra vessant que crea debat és si el fet de circumscriure l’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional no suposarà una nova forma d'aïllament social.

Entre les iniciatives conegudes que s’han posat en marxa a l’Estat espanyol es poden destacar algunes com Sex Asistent, una associació creada a Barcelona l’any 2012 per Silvina Peirano, orientadora sexual en discapacitat, que ara mateix té presència a Espanya, Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Israel, amb un projecte d'investigació l’objectiu del qual és la promoció de l'assistència sexual. No és una associació que gestione aquesta mena de serveis sinó que treballa per a la formació del personal que s’implique en la pràctica.

D’altra banda, Tandem Intimity, una iniciativa de Tandem Team Barcelona (associació creada per a la integració de les persones amb diversitat funcional en els àmbits sexual, laboral, emocional i cultural), segons s’indica a la seua pàgina web, és la primera proposta explícita d’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional a l’Estat espanyol. Tandem Intimity, que té com a referència el model belga i holandès, posa en contacte a les persones amb diversitat funcional que desitgen compartir la seua intimitat i la seua sexualitat amb el voluntariat disposat a prestar assistència sexual amb què compta l’associació. Aquest voluntariat el formen dones i homes, amb qui l’associació manté una entrevista prèvia per tal d’avaluar les seues capacitats, així com la seua disposició i allò que poden oferir; és a dir, quins límits posen al seu intercanvi sexual i quins tipus de discapacitats atendrien (física, psíquica, sensorial,...). Aquelles persones que només cerquen una retribució econòmica són descartades. Quant al perfil de les que són admeses, la majoria tenen experiència en àmbits com la infermeria o l’assistència personal i una característica que cal destacar és que s’atenen diferents tendències sexuals. D’altra banda, Tandem Intimity no cobra per la seua mediació entre les persones usuàries i el personal assistent. A més recomana que si les parts acorden una compensació entre elles per les despeses de desplaçament, etc., aquesta no supere els 75 euros.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat ens agradaria encetar un debat obert a tota la societat per a conèixer les vostres opinions sobre aquesta qüestió. Les podeu remetre a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es o expressar-les en el Facebook del grup: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/

Vosaltres què n’opineu?

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXVII. 23/06/2014)

(versión en castellano aquí)

AMB CAMES QUE RODEN (58)

Una de les conclusions a què es van arribar després d’escoltar tant les exposicions de Cinta Escalera, psicòloga especialitzada en la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat intel·lectual, com les aportacions que hi van fer la resta de participants durant la xarrada-col·loqui sobre sexualitat i discapacitat celebrada el proppassat 9 de maig, és la importància de l’existència de fòrums per intercanviar experiències i fer visibles els obstacles i les necessitats que tenen les persones amb diversitat funcional per a desenvolupar amb normalitat la vessant afectivosexual de les seues vides.
A l’acte, que va estar organitzat per la Fundació Isonomia en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat que continua desenvolupant el tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional», hi van assistir professionals que treballen en associacions, serveis i centres d’atenció a persones amb discapacitat -sobretot intel·lectual-, que van manifestar la manca d’informació que troben al voltant d’aquesta temàtica i la necessitat de promoure espais en què es promoga el debat però protagonitzat per les mateixes persones amb discapacitat. S’hi va assenyalar que és fonamental que les mateixes dones i homes amb diversitat funcional exposen les seues dificultats i carències a l’hora d’expressar la seua sexualitat.
Entre les iniciatives que es van proposar per a fer visible aquesta situació i aconseguir que s’escolten les veus dels i de les protagonistes està la d’elaborar una publicació amb els relats en primera persona que aporten les persones amb qualsevol tipus de discapacitat que hi vulguen col·laborar. Les narracions s’haurien de basar en aquests tres aspectes: què representa la sexualitat en les seues vides; com la posen en pràctica, i com els agradaria viure-la. Quant a l’extensió dels escrits hauria d’estar entre dos i cinc folis. 

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat animem a totes les persones que ho desitgen que facen aportacions remetent els seus testimonis a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXV. 26/05/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (57)

Les persones amb discapacitat tenen el dret al respecte de la privacitat i el dret a la salut sexual, ambdos recollits en l’article 22 i l’article 25 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. I precisament sobre aquests dos temes es debatrà en el marc del Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia continuant amb el desenvolupament del tema monogràfic «Sexualitat i discapacitat: Importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb diversitat funcional».

Cinta Isabel Escalera, psicòloga especialitzada en sexologia que desenvolupa la seua tasca professional en l'Institut Valencià d'Acció Social (IVAS), presentarà el documental «Una habitació pròpia», que tracta sobre com dur a terme la promoció de la salut sexual de les persones amb discapacitat dins de les institucions basant-se en les experiències derivades de les accions que ha implementat l’IVAS en aquest sentit, sobretot amb persones que manifesten una discapacitat intel·lectual. Un dels aspectes que tractarà en la seua intervenció -que també es reflecteix en l’esmentat documental- és la manca d’un espai privat que afecta a les persones amb diversitat funcional a l’hora de poder expressar la seua sexualitat, ja siga en solitari o mantenint relacions sexuals amb una altra persona. Aquesta carència d’intimitat és un dels factors que impedeixen o dificulten la llibertat sexual de les persones amb diversitat funcional que depenen d’altres a l’hora de dur a terme activitats bàsiques de la vida diària i que s’aguditza si el seu entorn no és conscient de la importància que té per a totes les dones i tots els homes comptar amb les condicions adequades per a exercir el dret a manifestar la seua sexualitat.

La xarrada-col·loqui tindrà lloc el divendres 9 de maig, a les 16.00 h, a l'aula TD0302FJ (sala de juntes) situada en la segona planta de l'edifici TD de l'Escola Superior Tecnologia i Ciències Experimentals de la Universitat Jaume I, i hi podran assistir totes les persones interessades que així ho desitgen. 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXIII. 28/04/2014)

AMB CAMES QUE RODEN (56)

El Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia durant l’any 2013 va dedicar la seua activitat a treballar sobre la importància de naturalitzar la sexualitat de les dones amb discapacitat, sense deixar de banda la violència masclista que pateixen encara més que la resta de dones amb l’afegit de la discapacitat que, en molts casos, les fa persones més vulnerables. Una violència que es manifesta de diferents maneres i en distints graus, des del rebuig més ofenedor (que es pot expressar mitjançant mirades despectives), fins a abusos (relacions no consentides, tocaments,...), passant per l'agressió verbal. Així mateix hi ha diferències entre els casos d’abusos perpetrats en residències o altres centres d’atenció, per part de cuidadors i cuidadores professionals, i els succeïts a l’àmbit domèstic, comesos per familiars o persones conegudes de la víctima, ressaltant la situació d’indefensió que existeix i les greus dificultats que hi ha per a poder eixir d’aquest cercle viciós.

En les recerques que s’han realitzat sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional en general, i de les dones amb discapacitat en concret, ha quedat palesa una visió molt estesa que reflecteix que o bé "no tenen sexualitat" (està absolutament invisibilitzada) o bé es considera que "és un comportament aberrant", sense que entre una opció i una altra hi haja possibilitats sexuals intermèdies. Aquestes visions de la sexualitat de les persones amb discapacitat, desafortunadament, són molt generalitzades i es basen en el desconeixement i la negació dels drets d’aquestes dones i homes a expressar i manifestar les seues inquietuds sexuals com la resta de ciutadanes i ciutadans.

Sobre quina seria la millor manera de fer arribar a la ciutadania en general, i a les famílies implicades directament en particular, una certa reflexió sobre la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, el grup de treball va concloure que un bon mitjà pot ser Internet i les xarxes socials (com blogs, Facebook, Twitter...). És evident que en Internet es reflecteixen les tendències i interessos de la societat i el tema de la sexualitat de les persones amb diversitat funcional, en aquests darrers anys, està suscitant moltes iniciatives, treballs, projectes i debats que s’estan difonen pels diversos mitjans de comunicació i que tant en webs específiques com en les xarxes socials estan tenint molt de ressò. La quantitat de materials relacionats amb el tema és molt abundant i per això des del grup es va decidir la creació d’un grup de Facebook -Grup de Treball sobre Discapacitat- l’objectiu del qual és que esdevinga un lloc on es pengen tots els materials i opinions sobre el tema específic que es treballe cada any des del grup, i que durant els seus primers mesos d’existència ja ha registrat moltes entrades amb informació qualitativa sobre sexualitat i persones amb discapacitat.

Així, les conclusions extretes fan avaluar com a necessari continuar aprofundint durant l’anualitat de 2014 la mateixa temàtica, pel seu interès i actualitat en l’àmbit de les persones amb diversitat funcional. 

Totes les persones interessades en el tema, tant a títol personal com des d’associacions o altres tipus d’entitats, poden contactar amb el Grup de Treball sobre Discapacitat de la Fundació Isonomia escrivint a l’adreça cesar.gimeno@uji.es  o cercant el grup de Facebook ja esmentat més amunt.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XX. 24/02/2014)