AMB CAMES QUE RODEN (63)

Totes les persones de bé hauríem de tenir consciència que la violència de gènere és una de les xacres més vergonyoses i doloroses que arrossega la humanitat i que encara és més penosa de suportar quan es produeix en una societat moderna i –suposadament- civilitzada com és la nostra. Sí, si més no, molts casos ixen a la llum i, de vegades, s’evita que avancen fins al desenllaç irreparable del femicidi. Però una immensa majoria de les situacions de violència envers les dones, si no deriven en episodis de violència com malauradament és tan habitual a l’Estat espanyol, restaran per sempre en la foscor més perversa, ja siga per manca de proves o perquè les víctimes i el seu entorn tenen por a les represàlies que puguen sofrir si denuncien. L’índex dels casos de violència coneguts no baixa amb el transcórrer dels anys malgrat l’existència de programes de prevenció i d’intervenció que, vistos els resultats, sembla que no són prou efectius ni suficients, o és que no s’apliquen com caldria. Sense oblidar els factors socials o culturals que propicien l’exercici de la violència contra les dones, potser perquè vivim en una societat que no es capaç de transmetre els valors de la igualtat, la no violència, el respecte a la diversitat i tants d’altres que millorarien la convivència.

Una part encara molt més oculta de la violència de gènere és la que pateixen les dones amb discapacitat, manifestada tant amb agressions físiques com maltractaments psicològics. El Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (CERMI) ha apuntat que alguns aspectes claus de la Llei de Violència de Gènere cal modificar-los. Una de les seues propostes és la incorporació d'indicadors de gènere i discapacitat en la recopilació de dades i estadístiques sobre violència, ja que, ara mateix, no hi ha informació estadística sobre el nombre de dones amb discapacitat que pateixen maltractaments físics i psicològics, malgrat que s'estima que la xifra és elevada i que aquestes dones tenen cinc vegades més de probabilitats de ser víctimes de violència que la resta de població femenina. Així mateix, el CERMI recorda que tant l'esterilització forçosa com l'avortament coercitiu es segueixen practicant, sobretot en el cas de les dones i xiquetes amb discapacitat intel·lectual o psicosocial, sense tenir en compte la seua opinió ni demanar el seu consentiment, adduint que s’apliquen pel seu benestar, i afirma que aquestes pràctiques han d’estar considerades formes de violència contra la dona perquè aquests actes poden arribar a equivaldre a la tortura. L'esmentada entitat també creu necessari ampliar el concepte de violència contra les dones i les xiquetes adoptant la redacció del Consell de Drets Humans de Nacions Unides que diu que la violència contra les dones i les xiquetes amb discapacitat contempla, no solament la infligida per la parella o cònjuge, sinó també aquella que procedisca d’altres membres de l'entorn familiar i institucional (l’exercida per cuidadors i cuidadores), ja que són qui més fàcil accés tenen a la seua intimitat, en especial en el cas de les xiquetes.

Els recursos per a combatre la violència envers les dones són limitats i poc accessibles per a les dones amb discapacitat, tant per raons socioculturals com físiques (per exemple les barreres arquitectòniques de les cases d'acolliment). Les administracions públiques haurien de prendre consciència que aquestes dones que són víctimes per partida doble –per raons de gènere i per la seua discapacitat- necessiten que s’apliquen mesures especials i que siguen efectives per evitar la seua indefensió davant del terrorisme masclista.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXV. 24/11/2014)