AMB CAMES QUE RODEN (62)

El proppassat dia 15 d’octubre la Comissió per a les Polítiques Integrals de la Discapacitat del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei en la qual insta al Govern a reconèixer dins de les qualificacions professionals la figura de l'assistent personal recollida en la Llei 39/2006, de 14 de desembre,  de Promoció de l’Autonomia Personal i atenció a les persones en situació de dependència.

Per a qui sou aliens al món de la diversitat funcional, us explicarem que l’assistència personal és un dels recursos bàsics perquè les persones que manifestem una discapacitat que comporta una dependència –és a dir, les que necessitem ajuda d’altres per a dur a terme activitats bàsiques de la vida diària- puguem desenvolupar els nostres quefers de cada dia com ho fa la resta de ciutadania. Qui treballa prestant assistència personal no és una persona que cuida sinó que assisteix a una altra en les coses que no pot fer per si mateixa i sempre segons les indicacions d’aquesta.

Fins ara hi ha un buit legal que complica la contractació d'aquest tipus d'assistència perquè la qualificació professional d'assistent personal no té un perfil reconegut oficialment. Aquesta proposició aprovada per la Comissió, que va estar presentada pel Partit Popular i que va comptar amb el suport de Convergència i Unió, declara que «s'està produint una situació d'inseguretat jurídica i laboral, que influeix en les escasses contractacions (de l'assistent personal) realitzades». Així mateix s’indica que les dones i homes que es dediquen de manera professional a les tasques d'assistència es troben en un règim de treball que no és conforme amb el seu desenvolupament laboral diari, ja que s’han d'acollir a convenis professionals dins del sector que no s'ajusten al seu perfil de treball.

És evident que cal regular la figura de l'assistent o assistenta personal perquè tant els treballadors i les treballadores que ja es dediquen o vulguen dedicar-se en el futur a aquest treball, com aquelles persones en situació de dependència que les vulguen contractar, disposen d'un marc legal específic, tant en l'àmbit jurídic com en l'àmbit laboral. Però, a més d’això, és fonamental també que s’establisquen  condicions menys rígides per a accedir a les prestacions econòmiques per a contractar assistència personal, derivades del desplegament de l’esmentada Llei –mal anomenada- de dependència, i que en l’actualitat limiten massa el sector de població afectada que pot sol·licitar-les.

L’assistència personal, si s’acompleixen tots els drets de les persones treballadores (cotització, horaris laborals, vacances, etc.), resulta molt cara de mantenir i resta fora de l’abast de la majoria de persones que la necessitem si no rebem alguna mena d’ajuda per a la seua contractació. No obstant, s’ha de tenir en compte que, segons indiquen estudis realitzats, l’assistència personal pot resultar més econòmica que una plaça en una residència per a persones amb discapacitat en situació de dependència; a més de la rendibilitat social que comporta, perquè amb l’assistència personal les dones i homes amb diversitat funcional poden residir en els seus domicilis, incloses en els seus barris. I això també fa que aquestes persones seguisquen aportant riquesa a la societat, creant llocs de treball, desenrotllant les seues activitats i consumint com la resta de ciutadania.

 

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXXIII. 27/10/2014)