AMB CAMES QUE RODEN (59)

Els tabús que han envoltat des de sempre la sexualitat –i sobretot la de les dones- sembla que, de mica en mica, es van diluint. La informació i l’educació sexual s’han anat normalitzant i estenent, però, com ha estat habitual en tants altres àmbits, a les persones amb diversitat funcional se’ls hi ha negat l'accés tot adduint que aquestes eren subjectes asexuats i, per tant, no en tenien cap necessitat. Amb aquest plantejament se’ls hi ha privat de tota oportunitat de poder expressar la seua sexualitat, un dret humà universal. Per sort, en els darrers temps, aquesta situació es va capgirant gràcies a les iniciatives de moltes persones expertes, grups, organitzacions, etc., que investiguen sobre tot allò relacionat amb la sexualitat i van desmuntant alguns dels mites absurds que han tergiversat la sexualitat de les persones amb discapacitat, alhora que estan donant respostes i suport a les dones i als homes que pel seu grau de dependència requereixen recursos humans i tècnics per a manifestar-la.

Una de les qüestions que s’estan debatent a bastament en els mitjans de comunicació i, encara més, en les xarxes socials és la de la formalització de la figura de l'assistent/a sexual. Hi ha molta polèmica al seu voltant per l’equiparació de l’assistència sexual amb una forma de prostitució, fet que fa que des d’alguns sectors del moviment feminista es manifesten reticències a la seua regulació. Un dels motius és que malgrat la formació específica que es demana a les persones que presten assistència sexual en aquells països en què existeix alguna mena de reglamentació -Suïssa és l’únic que té una legislació al respecte-, els serveis acaben realitzant-los prostitutes professionals i per aquest motiu titllen aquestes pràctiques com una forma de prostitució encoberta. A banda, també hi ha  controvèrsia quant a quina formació hi han de rebre i si només podran optar a prestar aquests serveis persones que aparentment no tinguen cap diversitat funcional. Així mateix, una altra vessant que crea debat és si el fet de circumscriure l’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional no suposarà una nova forma d'aïllament social.

Entre les iniciatives conegudes que s’han posat en marxa a l’Estat espanyol es poden destacar algunes com Sex Asistent, una associació creada a Barcelona l’any 2012 per Silvina Peirano, orientadora sexual en discapacitat, que ara mateix té presència a Espanya, Argentina, Veneçuela, Colòmbia i Israel, amb un projecte d'investigació l’objectiu del qual és la promoció de l'assistència sexual. No és una associació que gestione aquesta mena de serveis sinó que treballa per a la formació del personal que s’implique en la pràctica.

D’altra banda, Tandem Intimity, una iniciativa de Tandem Team Barcelona (associació creada per a la integració de les persones amb diversitat funcional en els àmbits sexual, laboral, emocional i cultural), segons s’indica a la seua pàgina web, és la primera proposta explícita d’assistència sexual per a persones amb diversitat funcional a l’Estat espanyol. Tandem Intimity, que té com a referència el model belga i holandès, posa en contacte a les persones amb diversitat funcional que desitgen compartir la seua intimitat i la seua sexualitat amb el voluntariat disposat a prestar assistència sexual amb què compta l’associació. Aquest voluntariat el formen dones i homes, amb qui l’associació manté una entrevista prèvia per tal d’avaluar les seues capacitats, així com la seua disposició i allò que poden oferir; és a dir, quins límits posen al seu intercanvi sexual i quins tipus de discapacitats atendrien (física, psíquica, sensorial,...). Aquelles persones que només cerquen una retribució econòmica són descartades. Quant al perfil de les que són admeses, la majoria tenen experiència en àmbits com la infermeria o l’assistència personal i una característica que cal destacar és que s’atenen diferents tendències sexuals. D’altra banda, Tandem Intimity no cobra per la seua mediació entre les persones usuàries i el personal assistent. A més recomana que si les parts acorden una compensació entre elles per les despeses de desplaçament, etc., aquesta no supere els 75 euros.

Des del Grup de Treball sobre Discapacitat ens agradaria encetar un debat obert a tota la societat per a conèixer les vostres opinions sobre aquesta qüestió. Les podeu remetre a l’adreça electrònica cesar.gimeno@uji.es o expressar-les en el Facebook del grup: https://www.facebook.com/groups/403309983129473/

Vosaltres què n’opineu?

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot

(publicat al VOX UJI Número XXVII. 23/06/2014)

(versión en castellano aquí)