AMB CAMES QUE RODEN (9)

El Grup d’Indagació, Anàlisi i Treball sobre discapacitat segueix fent actes públics per divulgar les problemàtiques que tenim les persones afectades. El proppassat juliol va organitzar una interessant conferencia a càrrec de la Sra. Belma Rosado, experta en dona i discapacitat que, sota el títol ¿Qui “discapacita” la sexualitat?, parlà sobre els factors socials i culturals responsables dels estereotips de gènere, tabús, etc., que influeixen de manera negativa en el desenvolupament de la sexualitat en persones afectades per una discapacitat.
Per sort, ara parlar de la sexualitat ja és normal i no com en altres temps en què era com esmentar el dimoni. Als centres docents l’educació sexual ja té el seu espai, i en molts es fan xarrades i campanyes sobre precaucions que hem de prendre per a no contreure malalties de transmissió sexual, com ara la SIDA, i també per evitar embarassos no desitjats. Però, tot i així, cal oferir més informació i implicar mares i pares que, no ens oblidem, tenen un paper fonamental en el desenvolupament dels fills i filles i que en molts casos no saben com orientar, o ho fan malament, perquè no van rebre en el seu moment una educació escaient sobre el tema.
En el cas de les persones afectades per una discapacitat la normalització de la sexualitat continua sent una utopia. Un percentatge massa elevat de la societat segueix veient-nos com a éssers humans asexuats o com un col·lectiu al qual és millor negar-li el dret a desenvolupar la seua sexualitat “per evitar-hi problemes”. Les dones amb discapacitat, pateixen aquesta discriminació per partida doble: per ser dona i per tenir una discapacitat.
En molts casos, no ens donen educació sexual creient que no ens caldrà perquè probablement no tindrem ocasió d’aplicar-la; en d’altres pensen que seria un error parlar-nos de sexualitat ja que podrien despertar un instint que, se suposa, tenim aletargat. Així que nosaltres anem creixent i els nostres cossos van experimentant canvis que no sabem ben bé com assimilar, fins que un dia ens assabentem que allò que ens succeeix és un fet normal i meravellós.
Hi ha institucions que priven sistemàticament del dret de manifestar l’instint sexual a les persones que atenen, alhora que els inculca que el sexe és dolent que no serveix per a res, i si hom fa un gest vers una altra persona que puga interpretar-se amb significació sexual és ridiculitzat en públic. Evidentment, en aquestes institucions no és possible gaudir de la intimitat necessària per poder mantenir relacions sexuals en privat i en condicions escaients perquè aquestes resulten gratificants.
D’altra banda, certs sectors de la societat consumista volen fer creure que l’autèntica sexualitat només està a l’abast de la gent que té un «cos 10», i que si no hi ha coit i assolim l’orgasme la sexualitat no és completa; altres creuen que la pràctica del sexe només és lícita amb fins reproductius... Però la sexualitat és molt més àmplia que tot això i l’estat del cos té una importància relativa tot i que és evident que el grau de discapacitat que patim dificulta més o menys la seua manifestació; des d'una simple carícia, un bes, una abraçada... fins on vulguem arribar, tot depenent de les nostres possibilitats i els nostres desigs i imaginació, tot això és sexualitat. I a ella tenim dret totes les persones.
Si renunciem a la sexualitat estem renunciant a una part de nosaltres.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 59 del VOX UJI. Novembre 2005)