AMB CAMES QUE RODEN (8)

Estem en l'era de les noves tecnologies, aquest important progrés de la raça humana que, d'una banda, ens fa la vida més fàcil i, d'alguna manera, ens ajuda a tindre més temps lliure que, suposadament, hauríem d’invertir en descansar, gaudir de la família i de les amistats, etc. Però que, massa sovint, malbaratem amb noves andròmines de “tecnologia puntera”, segons sol dir-ne la publicitat, que acaben per fer que esdevinguem els esclaus d’aquesta.
Sí, les noves tecnologies han millorat les comunicacions entre els éssers humans; ara pots posar-te en contacte fàcilment amb gent que viu als antípodes o festejar hores i hores amb un xicot o una xicota que vas conèixer virtualment en un xat. I fins i tot, pots dir-li bon dia! -mitjançant un sms, és clar- al veí del quart pis, aquell amb qui comparteixes molt matins l’ascensor, però amb qui mai no hi has creuat ni un sol mot.
Sí, és ben curiós que tot just ara, quan sembla que més hores dedica la humanitat a comunicar-se i intercanviar tendres missatges d’amor i d’amistat, les relacions humanes –sobretot entre veïnat- es deterioren de manera alarmant. I és que. en aquest món del senyor Bill Gates, tot té una cara positiva i una negativa. I és evident el perill que hi ha en el mal ús d’aquests avanços, com demostra qui es dedica a escampar-hi virus informàtics, o a apoderar-se de les dades personals per lucrar-se a costa de buidar comptes corrents.
Per a les persones afectades per una discapacitat, les noves tecnologies demostren ser uns mitjans molt importants per aconseguir la integració social i millorar la nostra qualitat de vida. La telecomunicació, mitjançant els moderns ordinadors personals i la telefonia mòbil, ens permet, a les persones que tenim greus problemes per fer desplaçaments, accedir a una gran quantitat de productes i serveis, alhora que representa tot un ventall de possibilitats per comunicar-nos amb la resta de la societat; poder aconseguir un teletreball, realitzar tràmits burocràtics que, d'haver-los de fer en persona, físicament ens representarien grans esforços; sense oblidar-nos, d'altra banda, de la vessant lúdica d'Internet que ens permet l'accés a publicacions digitals, visites virtuals a museus, informació sobre aficions que tinguem (esports, música, lectura, cinema...), etc.
Sense les noves tecnologies molts/es de nosaltres, degut a les nostres discapacitats, no podríem comunicar-nos, desplaçar-nos, ni desenvolupar certes tasques. Tot plegat ens ajuden a gaudir de més autonomia personal. Però, com la resta de la societat, el nostre col·lectiu té problemes a l’hora d’accedir a aquestes, que, en les nostres circumstàncies, s’aguditzen encara més. No tenim prou informació d’allò que hi ha al mercat i que pot ser-nos d’ajuda. D’alguna manera, s’haurien de divulgar més quines novetats tecnològiques ens poden beneficiar i també les adaptacions que hi ha, en el cas de necessitar-les. L'altre problema és econòmic, ja que els alts preus de molts d’aquests productes els posen fora del nostre abast. Hauria d'haver-hi subvencions per fer-los assequibles a les nostres butxaques, i no considerar-los com articles de luxe, ja que per a nosaltres, en molts casos, són de primera necessitat.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 57 del VOX UJI. Juny-juliol 2005)