AMB CAMES QUE RODEN (7)

Ara es parla molt de la violència de gènere: és positiu, atès que ja era hora que isquera a la llum i que, sobretot la violència domèstica, no continuara quedant rere les parets de la llar on es produïa i encoberta per la desídia de la societat. Tot i que, malauradament, l’actualitat d’aquesta violència la causa l’augment dels casos d'abusos i agressions, de tot tipus, que pateixen les dones i que, per desgràcia, estan causant tantes víctimes mortals.
Quant a la violència cap a les dones amb discapacitat –no s’han d’oblidar els homes amb discapacitat que també la pateixen tot i que amb menys freqüència- comença a ser tractada als mateixos fòrums que es dediquen a debatre sobre la violència de gènere, però queda molt per arribar a la plena igualtat i que la nostres problemàtiques particulars siguen compartides per la societat en general, com a quelcom que també l’afecta.
Des del Grup d’Indagació, Anàlisi i Treball sobre Discapacitat, les dos persones que signem aquest article, vam preparar el treball titulat «Atender el problema de la violencia doméstica e institucional hacia personas con algún tipo de discapacidad. Síntesis y propuestas» que fou presentat durant el transcurs de la darrera jornada del Seminari Internacional Contra la Violencia de Gènere: Amors que maten ¿terrorisme de gènere o violència domèstica? Perspectives per al nou mil·lenni celebrat a l’UJI proppassat setembre. El nostre objectiu era denunciar, tot aprofitant un fòrum tant important, la violència de qualsevol tipus que pateixen milions de persones amb discapacitat arreu del món i, alhora, reivindicar la nostra presència, la de les persones afectades, en tots aquells llocs on es tracten temes que trasbalsen les nostres vides de manera tan punyent, ja que hem d’aconseguir fer sentir les nostres veus als mateixos fòrums, sense crear-ne d’especials per a nosaltres; perquè això és discriminar-nos.
La violència domèstica, que en el cas de les persones amb discapacitats, també és institucional per ocórrer en institucions (residències, centres de dia, etc.), sempre ha estat oculta perquè era, i és, molt difícil per a les persones que pateixen una disminució de les seues capacitats denunciar l’agressió rebuda, potser per manca de proves o de credibilitat, por a les represàlies, etc. I aquesta violència, molt sovint exercida pels propis familiars o les persones que les atenen a les institucions esmentades més amunt, no penseu que és tan sols física sinó que també és psicològica, un tipus de violència que pot semblar-vos que no deixa “marques”, però que a llarga deixa seqüeles difícils de superar. Imagineu que patiu una greu discapacitat i que la persona que de bon matí us ajuda a alçar-vos, rentar-vos, vestir-vos, etc., comença a dir-vos que sou inútils, que no serviu per a res o que és una llàstima el temps que us passeu estudiant perquè mai no aprovareu... Com us sentiríeu?
Si prenem consciència que aquesta violència ens afecta a tothom, ja siga de manera directa, per sofrir-la, o indirecta, per pertànyer a una societat que la permet, potser sense preocupar-se massa per eradicar-la, serà l’única manera d’arribar a evitar que la violència siga un patiment quotidià per a milions de persones que, en el cas de les afectades per una discapacitat resulta encara més ineludible per les seues circumstàncies personals.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 55 del VOX UJI. Abril 2005)