AMB CAMES QUE RODEN (6)

Diuen que amb l’any nou hi hauríem d’encetar vida nova i això somiem les persones amb greus dificultats de mobilitat: que hi haurà un any en què totes les barreres arquitectòniques i urbanístiques s’esvairan com si d’un encanteri del Harry Potter es tractara. Però, és clar, això són fantasies del cinema; la pura i dura realitat és que les maleïdes barreretes segueixen ací fent-nos la guitza. Sí, ja sé que hi haurà algun/a lector/a que pensarà que estem obsessionats, però és que no és culpa nostra si cada dia en aixecar-nos i començar a moure’ns ens topem amb les mateixes dificultats. És com tindre un/a veí/ïna al bloc de pisos d’enfront i que siga la primera imatge dels matins en obrir-hi la persiana... T’hi acabes obsessionant...
Com ja hem assenyalat altres vegades, la Universitat Jaume I, arquitectònicament, és molt bonica, però en qüestió d’accessibilitat per a persones amb discapacitat deixa molt que desitjar. Per exemple, l'Àgora, un lloc d’esbarjo i de descans, parèntesi entre tasques pendents, està envoltada per botigues molt interessants però totes amb un escaló que dificulta l’entrada d’una cadira de rodes; així que quan hem de comprar o mirar quelcom ens toca esperar que passe la persona bona samaritana de torn i ens ajude a entrar-hi. Si preguntem per què no hi fan una senzilla i gairebé desapercebuda rampa ens contesten que perquè trenca l'estètica del conjunt. Des de quan l'estètica està renyida amb l'accessibilitat? És una pregunta que deurien de plantejar-se molt en profunditat els/les arquitectes ja que açò ocorre en massa edificis -tant públics i privats- i haurien de pensar que els edificis que dissenyen han de poder ser usats per qualsevol persona.
A la Facultat de Ciències Humanes i Socials, entre altres coses, les portes van molt dures tant a l’entrada com a les aules i és impossible obrir-les si utilitzes cadira de rodes. Això també succeeix a la de Ciències Jurídiques i Econòmiques, però a més a més en aquesta Facultat hi ha unes portes d’aquelles “tallafocs”, que separen l’escala i l’ascensor de la resta de dependències, que són un veritable parany per a nosaltres. D’altra banda, compta amb dos accessos sense rampa que la fan inaccessible per aquelles entrades.
Per cert, el més lògic seria que totes les portes de totes les entrades dels edificis de l’UJI foren automàtiques.
A la biblioteca, unes barres, que serveixen per comptar les persones que hi entren, impedeixen el pas de cadires de rodes, així que per entrar-hi hem de recórrer al guarda per tal que ens obriga una altra porta que sí que és accessible però que està tancada amb clau, i això coarta molt la nostra llibertat de moviment. Ah, i els ordinadors de consulta estan a una alçada que els col·loca fora del nostre abast.
Evidentment podríem seguir enumerant multitud de deficiències que ens fan la vida més complicada a les persones amb discapacitat que ens movem per l’UJI, algunes ja denunciades en altres articles, com els despropòsits del preciós Jardí dels Sentits o l’infern de les rampes que no acaben en cota 0. Però per començar l’any ja us hem marejat prou, que encara hi haurà restes de ressaca... Ah, i bon 2005 per tothom!

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 53 del VOX UJI. Febrer 2005)