AMB CAMES QUE RODEN (14)

La família és una part fonamental per totes les persones, ens cal sentir la seua estima i el seu recolzament durant tota la nostra vida per tal de gaudir d’un equilibri emocional el més estable possible. Les mares i els pares posen en nosaltres totes les seues esperances i fan tot allò que està en les seues mans per lliurar-nos una bona educació que ens permeta abastar els nostres objectius. Per açò mateix, perquè són el nostre tresor més valuós, quan es fan majors caldria atendre’ls millor i amb bona cosa d’afecte, com elles i ells ho fan amb nosaltres.
En el cas de les persones amb diversitat funcional –i sobretot si aquesta causa una dependència important que restringeix l’autonomia personal-, les mares i els pares encara són més importants perquè, a banda de ser el nostre suport vital, en certa manera arriben a convertir-se en els nostres braços i cames, a tothora de guàrdia per atendre les nostres necessitats sense fer palès el seu cansament. I quan nosaltres arribem a l’adultesa, i mares i pares senten el pas dels anys perquè han arribat a la vellesa i les seues forces comencen a fallar-los, encara trauen energies vés-hi a saber d'on per seguir atenent-nos sense voler recórrer a una tercera persona per tal de no alterar el nostre ritme de vida i preservar la intimitat familiar.
La mort d’una mare o d’un pare esdevé un trasbals encara més dur de superar per una persona afectada per una gran diversitat funcional quan depenem d’aquella per desenvolupar totes les nostres activitats i realitzar les necessitats bàsiques quotidianes. En cas que puguem seguir residint al nostre domicili habitual perquè encara ens quede el pare o la mare, llavors no hi ha més remei que a través de l'Assistència Social demanar una persona perquè ens ajude. Però no és tan fàcil com hauria de ser... comencen a demanar-nos molta paperassa i fins que ens aproven l’ajuda poden passar molts mesos, perquè hi ha documents que tarden a arribar, o algun certificat que s’ha de rectificar perquè no estava ben fet... I mentrestant sobrevivim com podem, si es té la sort de comptar amb família i persones amigues que ens ajuden a seguir endavant.
Tot açò creiem que es podria evitar si hi haguera un protocol d'actuació que s’activara automàticament només comunicar la mort de la mare o del pare d’una persona amb una gran diversitat funcional. Un protocol que reduïra els tràmits burocràtics, que evitara cues de tres i quatre hores per haver d’aconseguir un certificat de defunció, que tot plegat fera més fàcil la superació d’una situació tan delicada i que engegara els mecanismes pertinents perquè rebérem totes aquelles ajudes que ens calen.

Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 68 del VOX UJI. Novembre 2006)