AMB CAMES QUE RODEN (13)
A tothom ens cal tindre amigues i amics, són molt importants al llarg de la nostra vida, des de la infantesa fins a la vellesa, són un factor bàsic en el nostre desenvolupament com a persones. N’hi ha moltes classes, aquells que són aus de pas, ens ajuden puntualment i després se'n van, tot i que, de vegades, es retroben en qualsevol lloc i temps; amb altres ens veiem de tant en tant però sabem que estan sempre disponibles si necessitem la seua mà... I com no, també estan les amigues i els amics de qui ens acabem enamorant. En aquest darrer cas, les coses ja es compliquen i els possibles desenllaços són diversos. D’una banda, si totes dos persones senten els mateixos sentiments llavors és perfecte, l’amor arriba al seu pleniluni; però si, dissortadament, l’altra persona no sent igual que tu, allò que pot succeir és que t’allunyes d’ell o d’ella de mica en mica, per tal de no sofrir, o potser acceptes a contracor que tan sols podrà haver amistat amb aquella persona que tant estimes.
A les persones amb diversitat funcional també ens passa el mateix que a la resta de la humanitat. Però sabem que hi ha un sector de conciutadans i de conciutadanes que tenen tan curt l’enteniment que no comprenen que nosaltres també experimentem aquests sentiments, que nosaltres també ens enamorem... volen creure que som éssers asexuats.
En la majoria dels casos, quan nosaltres sentim una miqueta més que amistat per una persona amiga, aquesta ni s’ho imagina perquè ens veu com una amiga –o amic- ideal a qui poden comptar-nos tots els seus problemes i els seus secrets més íntims, però sense adonar-se que som dones i homes que podem enamorar-nos com tothom. Això sí, ens estimen molt i ens diuen que comptem amb elles i ells per tot allò que necessitem, però “res més”. Una situació que ens ha pertocat viure en més d’una ocasió a totes les persones amb diversitat funcional és aqueixa en la qual la persona que tu ames et diu que li agrada una altra persona que tu també coneixes i, damunt, et demana consell per poder conquistar-la. En aquells moments et sents morir per dins, però fas el cor fort perquè no se't note, i a més, si l’ànima ferida t’ho permet, tractes de ser el més objectiu que saps i li ajudes si és que està en la teua mà, encara que et dolga, pensant que per damunt de tot és una persona amiga qui t’ha demanat un favor. Però, de vegades ens hem d’apartar, perquè en ocasions els sentiments resulten tan difícils de controlar i ens sentim tan malament que preferim no estar prop de la persona estimada.
Gairebé sempre, quan les persones amb diversitat funcional ens adonem que ens hem enamorat, solem callar per por a que la persona estimada s'allunye del nostre costat i procurem dissimular. Açò, que pot sonar a covardia, només és el fruit de les experiències acumulades amb els anys que ens ensenyen a no “espantar” la gent. Sabem que fins i tot petits comentaris sobre la frustració acceptada quant a l’amor que sentim per persones amigues –sense personalitzar- fa que moltes es separen de nosaltres lentament.
Aquest article vam pensar-lo tot escoltant les vivències de companys i companyes amb diversitat funcional, com nosaltres. Aquesta vegada no reivindiquem res, només volem que servisca de reflexió perquè ens vegeu tan indefensos com vosaltres davant els sentiments humans.
A les persones amb diversitat funcional també ens passa el mateix que a la resta de la humanitat. Però sabem que hi ha un sector de conciutadans i de conciutadanes que tenen tan curt l’enteniment que no comprenen que nosaltres també experimentem aquests sentiments, que nosaltres també ens enamorem... volen creure que som éssers asexuats.
En la majoria dels casos, quan nosaltres sentim una miqueta més que amistat per una persona amiga, aquesta ni s’ho imagina perquè ens veu com una amiga –o amic- ideal a qui poden comptar-nos tots els seus problemes i els seus secrets més íntims, però sense adonar-se que som dones i homes que podem enamorar-nos com tothom. Això sí, ens estimen molt i ens diuen que comptem amb elles i ells per tot allò que necessitem, però “res més”. Una situació que ens ha pertocat viure en més d’una ocasió a totes les persones amb diversitat funcional és aqueixa en la qual la persona que tu ames et diu que li agrada una altra persona que tu també coneixes i, damunt, et demana consell per poder conquistar-la. En aquells moments et sents morir per dins, però fas el cor fort perquè no se't note, i a més, si l’ànima ferida t’ho permet, tractes de ser el més objectiu que saps i li ajudes si és que està en la teua mà, encara que et dolga, pensant que per damunt de tot és una persona amiga qui t’ha demanat un favor. Però, de vegades ens hem d’apartar, perquè en ocasions els sentiments resulten tan difícils de controlar i ens sentim tan malament que preferim no estar prop de la persona estimada.
Gairebé sempre, quan les persones amb diversitat funcional ens adonem que ens hem enamorat, solem callar per por a que la persona estimada s'allunye del nostre costat i procurem dissimular. Açò, que pot sonar a covardia, només és el fruit de les experiències acumulades amb els anys que ens ensenyen a no “espantar” la gent. Sabem que fins i tot petits comentaris sobre la frustració acceptada quant a l’amor que sentim per persones amigues –sense personalitzar- fa que moltes es separen de nosaltres lentament.
Aquest article vam pensar-lo tot escoltant les vivències de companys i companyes amb diversitat funcional, com nosaltres. Aquesta vegada no reivindiquem res, només volem que servisca de reflexió perquè ens vegeu tan indefensos com vosaltres davant els sentiments humans.
Mar Dalmau Caselles / Cèsar Gimeno i Nebot
(publicat al núm. 66 del VOX UJI. Setembre 2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada